Avui és Santa Llúcia o Santa Llucia. Un nom llatí —Lucia, accentuant la u— derivat de lux luxis, ‘llum’ i que significa ‘lluminosa’, ‘resplendent’, o potser ‘nascuda amb la primera llum del matí’. El llatí Lucia és el femení de Lucius, dos prenoms molt usuals entre els romans. De la mateixa arrel és el nom Lluc. Pel que fa al nom femení, el canvi d’accentuació —de Llúcia a Llucia, suposant que el canvi va anar així—, s’ha dit que té relació amb la pronúncia grega, que carrega l’accent sobre la i. Que les Llúcies i Llucies de moment no en facin cap problema i que se sentin totes dins la legalitat fonètica i ortogràfica.

La nostra lluminosa santa d’avui és una altra verge i màrtir del segle III, víctima del malvat Dioclecià, que tants de sants va generar per a l’Església catòlica. Li diuen Llúcia (o Llucia) de Siracusa perquè va néixer en aquesta ciutat de l’illa de Sicília. Filla de pares benestants, va ser educada en la fe cristiana. Son pare morí quan ella era una criatura, i quan ja no ho va ser tant, sa mare la volgué casar amb un bon partit que només tenia un problema: que no era cristià. Sembla que sa mare valorà més el patrimoni que les idees i volgué fort i no et moguis que la noieta es casàs amb el pagà. Però Llúcia (o Llucia) no sols no anava de pagans sinó que estava ben resolta a mantenir la virginitat tota la vida, pometa ella. Va tenir la sort que la mare tenia una malaltia —inflamacions a l’úter i pèrdues de sang— que la va alliberar del descregut pretendent. Totes dues anaren a resar davant la tomba de Santa Àgata —una altra siciliana que feia poc havia passat pel tràngol per què ella passaria després— i la mare guarí de la malaltia. En canvi del servei la mare acceptà desistir del casament i la filla, més contenta que un gínjol. Però qui no va estar gens content va ser el pretendent, que posà en pràctica allò de “o seràs meva o de ningú”, i va anar cap dret a denunciar-la al cònsol com a enemiga dels déus de Roma. I ja tenim la seqüència habitual: condemnació, tortures, intent que baixàs de l’ase, més tortures i, finalment, decapitació. Però també els clàssics miracles: al començament, el cònsol, veient-la tan addicta a la virginitat, va manar que la duguessin a un bordell i allà la violassin els més calents llibertins, però quan l’anaren a agafar, va esdevenir tan pesant que ni mil homes ni mil parell de bous la pogueren moure. Després, oli bullent, ferros roents a la carn i flames que no li feien gens de mal. Altres fonts diuen que li arrabassaren els ulls, però així i tot continuà veient-hi. I fins i tot n’hi ha que afirmen que ella mateixa se’ls va treure i els va enviar al rebutjat pretendent dins un plat. Aquest és el mèrit que la va convertir en protectora de la vista i consol de tots els qui tenen problemes de visió. Però altres estudiosos amb més rigor que els autors de martiriologis i llegendes àuries han posat de manifest que aquest mite va aparèixer no abans del segle XV i és una conseqüència del seu nom, relacionat amb la llum. Les relíquies van ser portades a Constantinoble pels bizantins, i, quan aquesta capital va caure en poder dels turcs, foren traslladades a Venècia, on sembla que descansen en pau.

Santa Llúcia (o Llucia) és venerada a tot el món cristià, especialment a Itàlia, la seva pàtria. A Suècia el dia de Santa Llúcia (o Llucia) és una dia important. La tradició fa que la filla major de cada casa s’aixequi de matí i es vesteixi de Santa Llúcia (o Llucia), amb un vestit blanc lligat amb una cintura vermella i amb una corona de fulles i set espelmes. Les germanes es posen una camisa blanca i simbolitzen els estels. Els germans mascles van amb capells i palla i llargs bastons amb estelets. I tots mengen dolços i canten la cançó de la santa i xalen d’allò més. També és costum en algunes ciutats dels països escandinaus que els infants van de casa en casa vestits de Santa Llúcia (o Llucia) i cantant la famosa cançó. Una cosa així també feien, pel que sembla, a Sant Sadurní d’Anoia, la vespra de la festa.

Santa Llúcia és considerat el dia en què comencen les festes de Nadal. A Barcelona se celebra la fira de Santa Llúcia, dedicada a la venda de motius de Nadal, just davant la Catedral, on hi ha, adjunta a aquesta, una capella dedicada a la santa.  També és un dia lligat a les lletres i a la cultura: del 1951 ençà, durant la Nit de Santa Llúcia, o Festa de les Lletres Catalanes, es lliuren els premis Sant Jordi de novel·la, Carles Riba de poesia i altres. Enguany serà el 20 de desembre. El nom de Llúcia (o Llucia) és un dels tradicionals del nostre país. A Mallorca ha estat usual d’ençà de la Conquesta, i a Mancor —sense cap vall, perquè només els qui necessiten l’ajuda de la santa el confondran amb Manacor— li aixecaren una capella en el segle XIV, que encara hi és, mal acompanyada d’una edificació feréstega.

Una dita popular, i molt antiga pel que ara veurem, assegura que per Santa Llucia s’acurça la nit i s’allarga el dia, cosa que realment no ocorre fins una desena de dies més tard. Però tot té la seva explicació: l’expressió data d’abans de la substitució del calendari julià pel gregorià (1582); en el primer el solstici d’hivern queia en el dia fixat per a recordar i venerar la verge siciliana, el suposat dia de la seva tràgica mort, avui, 13 de desembre.

Doncs molts d’anys a les Llúcies i Llucies, i que la vostra santa patrona us conservi —ens conservi a tots— la vista. De totes maneres, amb permís de la santa i esperant que no s’ho agafi malament, jo no deixaré de fer la revisió periòdica amb un oftalmòleg titulat.

Avui és el dia de la Immaculada Concepció, o de la Puríssima Concepció de Maria, popularment el dia de la Puríssima. Avui fan festa les Immaculades i les Concepcions. No les Puríssimes, perquè sembla que no n’hi ha (les Puris fan festa per la Purificació, que és una altra cosa). Aquesta és una de les grans festes marianes, juntament amb la Nativitat (de Maria), l’Anunciació, la Presentació o Candelera i l’Assumpció. La festa d’avui obre el cicle de Nadal, que es tancarà per la Candelera. És el dia en què tradicionalment es munta el betlem o pessebre.

Diguem d’entrada que no s’ha de confondre la concepció de Maria (que és quan en el si de sa mare, santa Anna, un òvul d’aquesta va ser fecundat per un espermatozoide de sant Joaquim) amb la concepció de Jesús (que és quan en el si de Maria un òvul d’aquesta va ser fecundat per l’Esperit Sant o per no se sap qui, però en qualsevol cas per cap home de carn i os, segons l’ortodòxia). En aquest segon cas, es va produir el prodigi biològic més extraordinari de l’espècie humana: una dona que té un fill essent verge i sense la intervenció de cap home ni cap banc d’esperma. Però d’això en parlarem un altre dia. Ara som en el tema de la concepció de la Mare de Déu. Aquest fet ja era celebrat en temps molt antics. Cap al segle V a les terres d’Orient ja se celebrava la festa de la Concepció de la Mare de Déu, el dia 9 de desembre, que és exactament nou mesos abans de la diada del seu naixement (8 de setembre). Lògic. Però com va ser concebuda la Mare de Déu? Segons la creença cristiana Maria va ser sempre —i encara és— verge, perquè, segons aquesta creença, per a una dona la virginitat és l’estat de màxima perfecció. Per als teòlegs medievals —o no tan medievals— el sexe sempre té alguna cosa de pecat, encara que sigui lleu (quan es fa dins el matrimoni i procurant fer via). La Mare de Déu no podia, per tant, tenir el més mínim rastre de taca. Però fins i tot la mateixa Maria no podia ser fruit del pecat, encara que fos lleu. Per això aquells llunyans i obscurs teòlegs arribaren a dir que els pares de Maria la conceberen donant-se un bes en els llavis. Crec que algunes monges també arribaren a ensenyar a les seves víctimes que amb una besada en els llavis una noia podia quedar prenyada. Com santa Anna.

Dèiem que des de temps antics se celebrava a Orient la festa de la Concepció de la Mare de Déu, festa que en el segle VIII es va començar a escampar per l’Occident cristià, gràcies a l’Imperi Bizantí. Se celebrava, però, la concepció de Maria en el cos de santa Anna i res més. Tanmateix, a partir del segle XII les coses es van complicar, perquè va sortir un tema de debat que no es va tancar fins al segle XIX: si la concepció va ser immaculada o no. En tots aquests segles  —vuit-cents anys— els teòlegs, bisbes, capellans, frares i altra gent desenfeinada van mantenir una intensa disputació sobre si la Mare de Déu va ser concebuda amb pecat original o sense. Com que alguns lectors no entendran de què va la pel·lícula, direm que, segons la visió catòlica, el pecat original és el que tenim tots quan naixem, perquè heretam el que van cometre Adam i Eva, consistent a menjar una poma que no podien menjar. És a dir que per una punyetera poma tots els humans naixem amb una tara i culpalbles d’una falta que no hem comès.  La falta es perdona amb el baptisme en virtud de la redempció de Crist. Un poc mal d’entendre, ja ho sé. La cosa és si la Mare de Déu, com a humana, també tenia aquesta tara, o bé si, per especial privilegi de Déu, va néixer sense la màcula —in-maculada—, perquè la mare d’un déu no pot anar pel món d’aquesta manera. Il·lustres filòsofs i teòlegs defensaren el primer punt de vista, com Albert el Gran, Tomàs d’Aquino i tots els dominicans. Altres, com Ramon Llull o Duns Scot, defensaren el segon, especialment els franciscans; per això en els establiments franciscans trobareu profusament la iconografia de la Immaculada Concepció. Van ser molts de segles d’equilibris: mentre uns parlaven de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, altres parlaven de la Concepció de la Mare de Déu Immaculada, que és ben diferent. De vegades els dos bàndols es posaren intransigents: al final del segle XV la Universitat de París va acordar de no admetre cap membre que no juràs defensar la immaculada concepció de Maria. En el nostre país, a més de Ramon Llull, defensaren la tesi de la concepció immaculada altres il·lustres escriptors com Francesc Eiximenis o Bernat Metge. La seva influència va fer que el rei Martí l’Humà establís la festa de precepte de la Immaculada Concepció a tota la Corona d’Aragó, el 8 de desembre, l’any 1390.  Érem uns avançats. Però a escala universal la discussió teològica continuà ben encesa. En el segle XVII el protestantisme negà rotundament la concepció immaculada de Maria. Però entre els catòlics la Immaculada Concepció guanyava fans de cada dia, convertida en senyal d’identitat del catolicisme posttridentí. A mitjan segle XV la portuguesa Beatriz da Silva fundà l’ordre de les monges concepcionistes, que s’estengué pertot arreu. En el segle XVII la Immaculada Concepció va ser declarada patrona de Portugal i d’Irlanda; en el XVIII Carles III la declarà patrona d’Espanya; i en el XIX, la feren patrona dels Estats Units, del Brasil i d’altres països. El 1644, el 8 de desembre va ser declarat festa de guardar en tots els regnes de la monarquia hispànica, i el 1708 en tota la Cristiandat. Per a rematar tant de succés, i perquè no restàs cap dubte sobre la qüestió, el 1854 el papa Pius IX va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció, que estableix que si bé tots els mortals naixem amb el pecat original, que s’esborra amb la redempció i el baptisme, en el cas de la Mare de Déu la redempció tenia efectes retroactius i va fer que Maria fos preservada ja abans de la concepció de contraure la taca. A partir d’aquell moment va començar la pràctica d’imposar a les dones els noms d’Immaculada i de Concepció. Una forma italiana —Concetta, és a dir, ‘concebuda’— va arribar a Espanya, on es reinterpretà com a Conchita, amb adaptació del sufix com si fos un diminutiu. D’aquí sorgí la forma Concha. Una i altra, Conxa i Conxita, van passar de l’espanyol al català, amb grafia adaptada.

La iconografia de la Immaculada Concepció apareix en el Renaixement: una dona resplendent amb la lluna sota els peus i una corona de dotze estels, elements que semblen sortir d’un passatge de l’Apocalipsi de Sant Joan. Els dotze estels acabarien a la bandera de la Unió Europea, tot i que hom procura no motar gaire sobre aquest origen marià. La iconografia definitiva de la Immaculada Concepció, les puríssimes (la Verge vestida de blau i blanc, voltada d’àngels en les pintures i esclafant la serp temptadora o la mitja lluna dels temuts turcs, associada a la victòria de Lepant) apareix durant el barroc i hi van contribuir les pintures de Zurbarán, Ribera o Murillo. D’aquest darrer és aquesta Puríssima d’aquí baix, amb aquesta careta preciosa i aquests angelets que fan mengera. I aquesta història d’avui va crear el costum de pronunciar aquella frase ritual en entrar a les cases: «Ave Maria Puríssima», que rebia la resposta «sens pecat concebuda». O, abreviat, «Ai Maria» i «concebuda», que sentia jo de petit; sense entendre el perquè d’aquell estrany cerimonial.

A Mallorca la idea de la concepció sense taca original va anar guanyant adeptes en els segles XVI i XVII, l’època en què el debat va ser més encès. Si anau a la catedral de Mallorca, mirau damunt el portal major la bella imatge de la Puríssima esculpida en el segle XVI, durant el pontificat d’un bisbe immaculista, amb la iconografia pròpia d’aquell moment (una Mare de Déu que baixa del cel dreta damunt la lluna, amb la corona de dotze estrelles i voltada d’una col·lecció d’objectes que corresponen a altres tantes metàfores bíbliques procedents de lletanies de la Mare de Déu de Loreto). També a mitjan segle XVI s’instal·laren a Sineu les monges concepcionistes, en el palau reial, que el rei Felip (I d’Aragó i de Mallorca, II de Castella) els va regalar, amb la qual cosa no l’hem pogut visitar durant tot aquest temps. En el XVII la Immaculada Concepció va ser declarada pels jurats patrona del Regne de Mallorca i encara ho és. A Palma, en els segles XVI i XVII respectivament, es fundaren el convent de la Concepció (de les agustines), en el carrer del mateix nom, i el monestir de la Puríssima Concepció (de les caputxines), que sobrevisqueren a la destrossa de Mendizábal. Després de la proclamació del dogma, a Palma erigiren una nova església (la dita usualment Sant Magí) a l’advocació de la Immaculada Concepció. És curiós que, malgrat tanta presumpta devoció a la Puríssima, el nom de Concepció ha estat tradicionalment escàs a l’illa, i Immaculada sembla que és un de tants noms recents introduïts després de perdre la tradició de posar el nom dels avis.

Doncs molts d’anys, Immaculada, Imma, Concepció, Conxa, Conxita i Ció.

Avui és Sant Nicolau. Bastaria dir Sant Nicolau, perquè aquest és el principal i primer, però com que de Sant Nicolau n’hi ha d’altres —és clar que de posteriors i secundaris—, li diuen Sant Nicolau de Bari (els occidentals) i Sant Nicolau de Mira (els orientals). El seu nom en italià, Nicola di Bari, podria desorientar més d’un seguidor de la música romàntica, i que consti que un servidor és més devot del cantant dels festivals de Sanremo que del sant d’avui. El nom del nostre sant, i de tots els qui amb ell fan festa, és un nom grec, Νικόλαος (Nikolaos), format per νίκη (níke), ‘victòria’, i λαὸς (laós), ‘poble’; és a dir, ‘victòria del poble’, o potser ‘poder del poble’.

Sant Nicolau és un dels grans sants, si miram el seguiment que té (més de dues mil esglésies en tot el món), sens dubte un dels sants més populars del cristianisme. Va néixer en una família cristiana i benestant, allà cap al segle III i al lloc dit Pàtara de Lícia (Anatòlia, és a dir, Turquia).  Quan era petit, els seus pares van morir de pesta i va restar sota la custòdia del seu oncle, també Nicolau, que va ser bisbe de Pàtara. Amb la fortuna rebuda dels pares Nicolau va començar a ajudar els necessitats. Conten que un pare de tres filles, com que no podia casar-les per manca de recursos, les va posar de prostitutes. I a l’instant va aparerèixer per la casa el nostre Nicolau durant tres dies seguits amb una bossa plena de monedes d’or, però no per a solucionar cap urgència personal sinó per a solucionar el problema del dot de les tres fadrines, que així es pogueren casar i salvar-se del pecat. Cal dir que l’home va deixar les monedes dins les calces de les noies —però calces en sentit valencià i mallorquí—, que s’estaven eixugant a la xemeneia. O aquesta és la versió oficial: ves a saber per què les noies s’havien llevat la roba. Aviat va deixar el seu poble i se n’anà a Mira (ara Demre, Turquia), on es va fer capellà i on va ser nomenat bisbe per aclamació popular. D’aquesta etapa es conta que un dia es trobà amb un depravat carnisser que havia mort tres infantons —que s’havien perdut i havien anat a parar a casa seva— i ja els tenia salpebrats a punt de cuinar com si fossin porcellins. El bisbe els ressuscità en un prodigi espectacular que segles més tard repetiria amb la mateixa facilitat el nostre Vicent Ferrer (el de València, no el de l’Índia). Encara era època de persecucions de cristians, i ell també va rebre. Fou empresonat durant la persecució de Dioclecià, però pocs anys després tingué la sort de beneficiar-se de l’amnistia de Constantí (313), i va poder continuar fent de bisbe i ressuscitant infants. També diuen que la seva intercessió va salvar de la mort tres homes (militars o notaris, segons les versions) que havien estat condemnats injustament i que en una altra ocasió va salvar els marins d’un vaixell que portava una càrrega de blat i que va ser víctima d’una tempesta. I ja que parlam de blat, una vegada que hi havia fam pel seu redol va convèncer —amb molta feina— uns mariners perquè descarregassin i deixassin a Mira una part del blat que portava un vaixell atracat al port, que anava destinat a l’emperador. El blat descarregat ajudà a paliar la fam de la gent del lloc, i quan el vaixell arribà a la seva destinació, portava la càrrega de blat ben sencera. Alguns diuen —i altres neguen— que va participar en el concili de Nicea, el 325, en què Constantí va fer decidir als bisbes participants, i per la vida directa, que Jesús era Déu. Va morir un 6 de desembre, curiosament el dia del seu sant, i les seves restes van ser enterrades a la catedral de Mira, on estigueren fins al 1087. En aquell moment, com que els turcs havien ocupat aquella part de l’Imperi Bizantí,  per a protegir aquells ossets una expedició de tres naus i 62 mariners sortida de Bari anà a agafar les despulles i les dugué a la dita ciutat. Carregaren el sant damunt un carro i decidiren que el dipositarien en el lloc on els bous s’aturarien. I s’aturaren en el monestir benedictí de Sant Miquel Arcàngel, amb gran gaubança dels monjos, que feren una nova i gran església per a acollir tan sagrades despulles. Els venecians, envejosos dels de Bari, també anaren a Mira a veure si trobarien ossos del sant, i es veu que encara en trobaren algun i el dugueren a l’església de Sant Nicolau del Lido, que esdevingué un lloc important de culte. Les despulles del Sant, tant quan eren a Mira com ara a Bari, exuden un líquid amb aroma de roses que diuen que té poders màgics. Cada 6 de desembre en treuen un flascó que no m’estranyaria que el venguessin en petites dosis a la shop de l’església. Ja anam veient que aquest és un sant que té molt de suc.

Quan era bisbe no sols ressuscitava nins sinó que sentia per aquests un gran amor i sempre els feia regals. Per això és considerat protector dels infants, tot i que això no sembla haver-li creat cap mena d’antipatia per part d’un cert sector del clergat catòlic. Per extensió tutela els escolars i els estudiants. I amb els miracles que va fer, per força ha de ser patró de molta gent: mariners, pescadors, apotecaris, perfumistes, vidriers, boters, advocats, notaris, víctimes d’errors judicials, homes de 30 anys encara no emancipats, persones estèrils  i noies que cerquen marit; tot això amb variacions segons els països. En neerlandès el nom de Sant Nicolau ha evolucionat fins a Sinterklaas, i  a Flandes i als Països Baixos és costum que el dia 5 o 6 de desembre el sant —arribat en vaixell d’Espanya— desfila pels carrers cavalcant un ase i porta regals i bombons als infants, que aquests troben, quan s’aixequen, al peu de l’arbre de Nadal. Aquest costum fou traspassat a Amèrica per immigrants neerlandesos que en el segle XVII fundaren New York. Allà continuà la tradició, però en el segle XIX el nom de Sinterklaas es corrompé en Santa Claus, que és aquest personatge ara universal que hem de suportar per Nadal en forma de ninot invasor penjat a finestres i balcons. És el Father Christmas dels anglesos i canadencs i el Père Noël dels francesos, competidor dels Reis d’Orient i del tió catalanesc. I el seu vestit blanc i vermell va ser promogut universalment per un dissenyador que treballava per a les campanyes publicitàries de la Coca-Cola durant la dècada dels trenta, si bé aquests colors ja s’havien usat un poc abans.

Sant Nicolau és representat vestit de bisbe amb mitra i bàcul i amb algun dels elements de les seves miraculoses proeses: els tres infants salvats de l’olla, les tres bosses d’or o els tres condemanats a mort que salvaren la pell. Ja veieu que tot anava de tres en tres. És el patró de Rússia, de la Universitat de Valladolid, i, al nostre país, de la ciutat d’Alacant, des d’on parteix per a anar cap al nord d’Europa a repartir presents. Com a patró dels navegants li aixecaren capelles al port de Barcelona, al de Ciutadella i al port mallorquí de Portopí. Aquesta darrera església encara subsisteix, tot i que els estúpids canviatopònims, ara tan de moda, li canviaren el nom de Sant Nicolau pel de Sant Pere Claver. A Palma és el titular d’una de les cinc parròquies històriques —afegida un poc a posteriori a les quatre fundacionals— i té o ha tingut capelles a la Seu i a moltes esglésies. No és estrany que el nom de Nicolau sigui un dels més tradicionals, amb l’hipocorístic Colau i la forma alterada Micolau, que deien abans els meus avantpassats. Curiosament, el mateix canvi de consonant que han fet —totalment o parcialment— en bielorús, eslovè, hongarès, lituà, polonès, txec i ucraïnès.

Doncs molts d’anys a tots els qui fan festa.

Avui és Santa Bàrbara, una altra verge de tardor, màrtir per la causa i personatge probablement fruit de la imaginació de fervorosos redactors de textos propagandístics —especialment el fecund Jaume de Voràgine— i de la fabricació en sèrie de vides exemplaritzants. Però no renunciem a delitar-nos en la seva llegenda, indubtablement encisadora. A més, si la despatxàssim sense més, què faríem quan fan trons?

La nostra heroïna va néixer cap al segle III a Nicomèdia (avui Izmit), una ciutat de l’Àsia Menor pròxima a l’actual Istambul, que en aquell temps era —Nicomèdia i no és comèdia— la ciutat més important de l’Imperi d’Orient, almenys fins que va ser superada per la nova Constantinoble, que Constantí féu capital de l’Imperi algunes dècades després de la mort de la santa. El seu és un nom grec (βαρβαρα, barbara), que significa ‘estrangera’, naturalment forma femenina del βαρβαρος (barbaros) dels bàrbars, de les barbaritats i dels barbarismes. Aquesta Bàrbara va tenir la dissort de tenir un pare molt peculiar, diríem que bastant bàrbar, en el sentit actual del terme. Diòscur, que es deia el progenitor, era un home ric, de rigoroses conviccions paganes i un obsés i gelós patològic que no va tenir altra idea que tancar la filla dins una torre per a protegir-la del perill dels homes. La noia es passava la joventut reclosa entre les quatre parets, si bé tenia totes les comoditats, diverses criades i bons preceptors. Però tancadeta i isolada del món. Qualsevol persona en aquestes condicions s’hauria avorrit com una autèntica ostra, però Bàrbara tenia una distracció que l’absorbia completament: resar i pensar en Déu, que havia entrat en el seu cor i l’havia feta cristiana. Com que no podia tenir imatges ni res que descobrís —sobretot al pare, fanàtic pagà— la seva fe, va fer afegir una finestra a les dues que tenia la torre, amb la qual cosa les tres finestres li representaven la Santíssima Trinitat. Al final, el pare descobreix el guisat i el molt salvatge se’n va directe a denunciar-la al magistrat romà. Aquests no anaven de bromes amb els cristians, i el jutge va emetre una sentència encara més bàrbara que totes les barbaritats imaginables: la va condemnar a ser decapitada, amb la particularitat que la sentència havia de ser executada pel mateix pare, després de dos dies de turments. Durant dos dies va ser assotada amb vergues que en tocar el cos de la víctima tornarven plomes de paó, vejats miracle.  Aquests miracles solen ser habituals en casos de martiri, però no s’acaba d’entendre per què no duren tot el procés. No, després de les plomes vingueren els ferros roents, que no es convertiren en res, la destrossa dels pits i finalment la decapitació, de la mà del subnormal del pare. Però després de la macabra feina, el pare botxí va ser fulminat per un llamp, sortit de la justícia —un poc misses dites— de Déu. Per aquest motiu Santa Barbara és la protectora contra els llamps, i, ja que hi érem, també protectora contra la mort amb foc, i patrona de bombers, artillers, minadors i de tots els qui juguen amb foc. Només en sentit real, perquè altrament no acabaríem mai. També es diu santabàrbara el lloc on guarden la pólvora i municions en un vaixell de guerra. I encara, per la cosa de la torre, Santa Bàrbara té cura dels arquitectes i enginyers. Tota una pluriocupació per a compensar els temps que va estar inactiva dins la torre. Les seves restes —o les de qui sigui— reposen a l’església homònima de Burano (Vèneto). És representada amb una torre i amb alguna ploma de paó.

En els Països Catalans ha tingut força devoció —els llamps fan molta por— i el seu nom és un dels tradicionals. El 1734 fou declarada “patrona adjunta” de Mallorca, al costat del patró principal, Sant Alonso Rodríguez, proclamat un segle abans. I Bàrbara és el nom d’una de les 9 magnífiques campanes de la catedral de Mallorca, la segona en volum, construïda el 1765. En el domini de la fraseologia la santa nicomediana ha generat aquella famosa expressió “recordar-se de Santa Bàrbara només quan trona”, aplicada a aquells que només vénen a tu quan t’han de menester.

He incorporat al blog una nova secció, etiquetada amb la categoria Llegenda àuria. Es tracta d’uns posts, d’un to marcadament lúdic, que amb l’excusa de fer una glossa del sant del dia, introdueixen elements de cultura popular, història i onomàstica. La cosa va començar quan un dia em va passar pel cap fer un comentari jocós al Facebook sobre la santa del dia (concretament Santa Úrsula, personatge envoltat per una fabulosa llegenda origen de la festa de les Verges). Ho vaig repetir amb altres sants i, com que rebia mostres de complaença i comentaris afalagadors que m’estimulaven a continuar, així ho vaig fer, amb uns comentaris de cada vegada més llargs. Després d’un mes llarg d’assaig, crec que aquests textos poden passar a ser posts d’aquests blog. El fecund i imaginatiu Jaume de Voràgine, creador d’un bon nombre de membres del santoral catòlic, m’ha donat el nom de la secció. Em sap greu si això és un plomet per als lectors d’aquest blog interessats bàsicament en els temes de llengua, que, evidentment, continuaran apareixent. Però també en els posts del santoral es trobaran elements de normativa lingüística, com la qüestió Ignaci/Ignasi que surt en el post que precedeix aquest. Els interessats a llegir els textos passats d’aquest peculiar santoral els poden recuperar pitjant sobre Llegenda àuria, a la llista de categories de la dreta.

Em demanen explicacions perquè avui és Sant Francesc Xavier i a aquestes hores del dia encara no he felicitat cap Xavier ni he dit cap mot sobre el sant d’avui. En realitat aquest és un sant que cau una mica fora de la línia d’aquesta secció. És un d’aquests sants que no ens atrauen gaire, perquè és un sant modern, de carn i os, de biografia infalsificable i amb dos cognoms, cosa que en un sant és una autèntica vulgaritat. A nosaltres ens agraden els sants llunyans, verges i màrtirs, inexistents, fruit de llegendes desbocades, de devoció tradicional i que han condicionat l’onomàstica dels nostres avantpassats. Amb tot, farem una excepció, per a felicitar els Xaviers i perquè el sant d’avui té algun mèrit especial, com després veureu.

El nostre home d’avui es deia Francisco de Jaso y Azpilicueta (ja me direu!). Li diuen Francesc Xavier perquè va néixer al castell del poble navarrès de Xabier (Javier en espanyol), nom que surt de les arrels basques etxe i berri, en conjunt ‘casa nova’. En rigor hauria de ser Francesc de Xavier (o de Xabier), però ja sabem que la gent té una gran inclinació a mastegar preposicions. Vingué al món el 1506, en el si d’una família noble que destacà per la seva resistència a l’ocupació del regne de Navarra que perpetraren els Reis Catòlics. Decidit a estudiar, amb molt bon criteri preferí no fer-ho a cap universitat espanyola —el país que havia envaït el seu— i s’exilià a la Sorbona. Allà va conèixer un basc renegat, l’ex-militar procastellà Ignaci (diria que amb c) de Loiola, que, curiosament, havia lluitat contra dos germans de Francesc, aquests del bàndol que defensava Navarra. Per cert que en un dels combats una bala de canó li passà al procastellà pel mig de les cames, a una altura que algun lector irreverent lamentarà que no fos… un pèl més amunt. Amb tot, el projectil li va fer força mal, i estigué hospitalitzat durant un temps en què va pensar que li convenia canviar l’ofici per un de menys perillós. Per a ell, vull dir. Malgrat les diferències polítiques, Francesc ajudà Ignaci a fundar la Companyia de Jesús, s’ordenà sacerdot a Roma i féu viatges diplomàtics, sobretot a Portugal, país que donaria suport a les seves futures activitats. A l’església de Montmartre els dos col·legues feren els seus vots i Francesc va prometre anar a Terra Santa. Desitjós de ser missioner i evangelitzar pobles, emprengué un llarguíssim i emocionant viatge vorejant les costes d’Àfrica, les de l’Índia i arribà fins al Japó. Un privilegi que en aquell temps tenien un nombre reduïdíssim de mortals. En va fer de grosses, com crear la província jesuítica de l’Índia i per poc no converteix tots els xinesos. Va morir en l’aventura, un 3 de desembre, quan només tenia 43 anys. El gran Rubens ens va deixar aquesta foto d’aquí baix, amb el jesuïta fent algun miracle.

En els segles XVII i XVIII el sant tingué força admiradors al Principat. A Mallorca no n’estic tan segur, i, si no vaig errat, entre els illencs el nom de Francesc Xavier (o el reduït i habitual Xavier) no fa part del nostre repertori tradicional. Ara sí que n’hi ha (Xaviers, Javiers, Xavis i Javis), perquè ara, per sort, tenim de tot i molt. Doncs molts d’anys a tots.

A Mallorca la glosa (corranda al Principat, albada al País Valencià) ha estat sempre no sols un recurs per a la festa i  la  diversió compartida sinó un instrument per a vehicular missatges, visions de la realitat, crítiques socials i un contenidor de la memòria històrica. Grans glosadors, com el Cabo Loco o els Capellà, van entusiasmar multituds amb la seva agudesa i capacitat per a la improvisació i ara ja són en l’imaginari col·lectiu. Malgrat la desaparició de molts de glosadors i l’envelliment d’altres, i malgrat els canvis en les formes de vida, la glosa continua, perquè està arrelada en el poble i perquè surten nous cultivadors i més que en sortiran. Un d’aquests glosadors, d’identitat desconeguda, ha fet aquesta glosa, que és un retrat dolgut de la Mallorca d’aquest moment.

Mallorca està ben perduda,
totes ses desgràcies té:
beneits que voten PP
i traïdors que l’han venuda;
destructors sense mesura
que ho farien tot malbé
i un Estat sempre guerrer
que l’espolia amb mà dura;
governants de poca altura
de pasta de botifler
i un president foraster
que es país pensa desfer
esborrant llengua i cultura.

L’any que ve els ciutadans de les Illes Balears que no siguin ensenyants, infants de bolquers, retirats, desocupats o altament rics hauran d’anar a fer feina el dia 26 de desembre. S’ha suprimit aquesta festa del calendari laboral, cosa que és lamentable i diria, fins i tot, que inacceptable i indignant.

La segona festa de Nadal, o dia de Sant Esteve, és una festa tradicional a la major part de la nació catalana i la podem considerar com un tret d’identitat cultural important del nostre país, que ens singularitza i ens diferencia d’altres cultures veïnes. Per a nosaltres Nadal i la segona festa són un tot que no es pot deslligar. La nostra tradició genuïna ens du a reunir la família aquests dos dies en dos importants dinars familiars. En el cas de les parelles, per Nadal es reuneix la família d’un dels membres i per Sant Esteve, la família de l’altre membre. Com diu el refrany, per Nadal i Sant Esteve cadascú a casa seva. Fins i tot s’ha remarcat que aquests costums representen una certa igualtat entre homes i dones, atès que hi ha un dia per a la família d’ell i un dia per a la família d’ella.

La supressió de la festa és una conseqüència de les imposicions de l’Estat espanyol i potser de criteris erronis del Govern de les Illes Balears. Ho explicarem. El Govern espanyol imposa a tots els seus territoris un nombre màxim de dotze festes anuals, de les quals vuit són fixades per l’Estat i inevitables (descomptant de les vuit les que caiguin en diumenge), i la resta fins a 12 poden ser triades per les comunitats autònomes, amb unes certes limitacions (vegeu l’article 45 d’aquest decret). Les festes obligatòries per a tothom són les de la tradició religiosa Cap d’Any (1 de gener), l’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost), Tots Sants (1 de novembre), la Puríssima Concepció (8 de desembre), Nadal (25 de desembre),  el Divendres Sant; i les civils del Treball (1 de maig), la Fiesta nacional del 12 d’octubre i la de la Constitució (6 de desembre). Es completaran fins a dotze amb el dia de Reis (6 de gener), Sant Jaume (25 de juliol), Sant Josep (19 de març), el Corpus i el Dijous Sant, festes amb una llarga tradició de tals. Amb tot, les comunitats autònomes poden substituir tres de les festes del darrer grup per altres de tradicionals a cada territori. Aplicant aquesta normativa, per a l’any 2012 el Govern de les Illes Balears, el 20 de maig de 2011, va establir com a festes “autonòmiques” el dia de Reis, el Dijous Sant, el dilluns de Pasqua i el primer de març, Dia de les Illes Balears (aniversari de l’aprovació de l’Estatut). Com que no hi havia més festes possibles havia de renunciar a una de les tres festes religioses esmentades o al primer de març. Una solució hauria estat passar a diumenge el Dia de les Illes Balears, diada insulsa, sense tradició i sense gens d’adhesió popular. El Govern de Bauzà no va fer cap rectificació i confirmà la pèrdua de la festa de Sant Esteve en una resolució de 20 d’octubre passat.

Mirant al 2013 (i potser encara es podria rectificar el calendari del 2012) caldrà que hi hagi pressió popular sobre el Govern de Palma perquè defensi el patrimoni cultural que són les nostres festes tradicionals, i sobre el Govern de Madrid a punt d’entrar perquè faci els canvis legislatius que facin falta. És clar que el moment no acompanya: els dos Governs no estan per a defensar el nostre patrimoni cultural sinó per a destruir-lo.