Un aspecte impactant —si s’analitza en profunditat— de les llengües subordinades és la impossibilitat de tenir un lèxic propi, almenys pel que fa al que s’ha format en el temps que dura la subordinació. Durant uns quants segles el català ha denominat totes les realitats noves simplement agafant les paraules amb què l’espanyol designa aquelles realitats. Les postures adoptades davant aquest fet pels agents de planificació de les normes d’ús lingüístic poden ser molt variades, i també cal dir que cada paraula nova introduïda al català procedent de la llengua dominant s’associa amb unes determinades facilitats o dificultats pel que fa al tractament del fet, més enllà d’una simple adaptació fonètica i gràfica.

Podem agafar com a exemple del que diem les paraules bolígraf i quiròfan, introduïdes en el segle XX. Les dues paraules tenen la particularitat que entre totes les llengües del món només són usades per l’espanyol (i pels seus satèl·lits “autonòmics”). Són creacions espanyoles i només espanyoles. Com tantes altres, van sortir del cap d’una persona i després feren fortuna. Continua aquí.

No hi ha dubte que sisplau és un cas evident de gramaticalització, com ha estat dit i repetit manta vegada. Aquest procés s’ha esdevingut en el parlar col·loquial del Principat, i ha consistit en la transformació d’una estructura sintàctica flexible en una forma fixa i invariable que fa de marcador discursiu. La primera és una estructura condicional (representem-la genèricament amb si us plau), que admet tota la variació pel que fa al pronom (si us plau, si et plau, si li plau, si els plau, etc.) i pel que fa al verb (si us plau, si us plagués, si et plaïa, etc.), a més de la possibilitat de la construcció negativa (si no us plau). Naturalment, aquesta estructura condicional és una entre moltes altres estructures paral·leles (quan us plagui, us plaurà, et plauria, etc.) en què el verb plaure té tot el seu significat de ‘agradar’. Amb el temps, en un procés que inclou la simplificació fonològica (pèrdua de la u), la pèrdua de la plenitud semàntica del verb plaure, sens dubte afavorida per l’espanyol, i altres canvis de naturalesa sintàctica, el si us plau s’ha convertit en un sisplau gramaticalitzat que no admet la variació en el pronom (vine, sisplau; entri, sisplau), ni la variació en el verb, i que arriba a ser recategoritzat, ço que vol dir que, concretament, pot ser usat com a adverbi (t’ho demano sisplau, equivalent a l’espanyol te lo pido por favor) o com a nom (avui he sentit molts de sisplaus). Fins i tot s’ha creat una forma d’argot juvenil sispli, que no és més que un calc de l’espanyol porfi, modificació, al seu torn, del reduït “pijo” porfa. Continua aquí.