«Crec que tenim elements per a establir la hipòtesi que olfacte, amb totes les variants històriques (olfacte, olfat, olfato i olfacto) és un hispanisme. He dit hipòtesi, i òbviament he d’afegir tot d’una —perquè ningú no llegeixi coses que no he escrit— que en aquest article no propòs eliminar aquesta paraula de la nostra parla. El meu propòsit només és mostrar el món de la interferència lingüística, un món fascinant, amb una part important encara inexplorada, un món ple de sorpreses i de coses que no semblen allò que són.»

Crec que aquest article en sorprendrà més d’un. És l’article d’aquesta setmana en el Diari de Balears. Llegiu-lo complet aquí.

L’article “De serbis i altres gentilicis discutibles”, publicat fa dos dissabtes [Diari de Balears], ha generat una bona quantitat de reaccions i consultes sobre la problemàtica dels gentilicis. Per això no serà sobrer fer-ne un altre article.

Els gentilicis són com la resta de les paraules: uns són patrimonials, existents des del moment en què la llengua s’estava formant i resultat de l’evolució de gentilicis llatins. Uns altres —la immensa majoria— s’han anat incorporant a la llengua posteriorment, ja sigui aplicant mecanismes interns de derivació, ja sigui com a manlleus d’altres llengües, entre elles el mateix llatí (cultismes). Per exemple, grec, francès i alemany són paraules evolutives, sorgides dels mots llatins graecu, francense, alemannu; eivissenc és un gentilici format per derivació a partir de Eivissa; europeu és pres com a cultisme del llatí europaeus; i extremeny és pres del castellà extremeño. Continua aquí.

«Les llengües europees documenten la paraula banana a partir del segle XVI. Però l’espanyol en diu plátano, paraula documentada en el mateix segle XVI que sembla que és la que sempre s’ha usat a Espanya. La paraula banana és l’habitual a una part de l’Amèrica hispanoparlant i amb usos regionals diversos. Per exemple, Antonio de Ulloa a Viaje al reino del Perú (1748) diu que allà hi ha tres classes de plátanos, que anomena bananas (les més llargues), dominicos i guineos. Banana no apareix en els diccionaris de l’Acadèmia espanyola fins al 1884, com a sinònim (s’entén que americà) de plátano. No sabem per quin misteri l’espanyol va traslladar el nom de l’arbre plátano al bananer i al seu fruit. Els etimologistes de l’espanyol —com Coromines— no en diuen res. Podríem posar com a hipòtesi que aquí hi ha un creuament amb alguna paraula (americana?) pròxima.»

Aquest és un fragment de l’article que avui publicam en el Diari de Balears. Llegiu-lo complet.

Que fàcil que és transformar una paraula espanyola en una paraula catalana llevant-li la -o final! Ho hem fet amb casc, indi, plàtan, regal, tram, etc., i de miracle no hem fet frasc, gast, húngar, novat, palc, pirop, recat, sèquit, terremot, tim, xasc, etc. Més que per miracle, perquè Fabra en aquests casos no es va errar.

Un cas interesantíssim d’aquest fenomen són els gentilicis acabats en -i. Em ve al cap la paraula serbi, que és una simple adaptació a partir de l’espanyol serbio (abans servio) amb el mecanisme prodigiós de suprimir la -o final. Com indi, que ja vam tractar en un altre article. Si fem el simple raonament que si un habitant de Rússia és un rus i no un russi, o si un de Mongòlia és un mongol i no un mongoli, podríem intuir que un habitant de Sèrbia ha de ser un serb i no un serbi. Continua aquí.

Crec que són dues paraules fascinants que demanen un bon estudi, perquè en sabem molt poc. Coromines dedica a la primera unes escasses línies del seu Diccionari etimològic i complementari, i a la segona, quatre línies (una vintena de paraules). És a dir, no se’n diu pràcticament res. En aquest article, igual que en molts d’altres, només podrem fer un esbós, que requerirà més recerca. Continua aquí.