No és una dona iraniana, ni kurda ni albanesa. És una de les meves besàvies: la mare de la mare de mon pare. No havíem vist mai la seva imatge, ni mon pare ni jo. Per això, el fet que un dels seus moltíssims descendents hagi trobat la foto i ens l’hagi passada ha estat una veritable emoció. Perquè es tracta d’una dona enormement llunyana per desconeguda i enormement a prop perquè és la mare ni més ni menys que de la meva àvia, una persona que ha estat part del meu cercle familiar i part important de la meva vida.

Doncs bé, a part de mirar-la detingudament i intentar copsar totes les coses que els seus ulls i la seva cara volen expressar, he pensat llargament com degué ser la seva vida, i de passada com fou la Mallorca en què li tocà viure. Una reflexió adequada per a un post d’estiu, quan els blogs i altres coses es relaxen per la rigor de la calor i pel canvi de ritme que imposen les vacances.

La padrina Francisca –aquest era el seu nom– va néixer devers l’any 1844, a Biniali, però la major part de la seva vida va transcórrer al poble del seu marit, Pòrtol, un poble de Mallorca minúscul en aquell moment, que havia sorgit un segle abans amb la construcció de cases que eixien com a bolets, una per aquí una per allà, dins parcel·les establides entre camins i caminois, sense cap mena de planificació urbana. A una d’aquestes cases humils, de gruixades parets de pedra i quasi sense finestres, també lògicament sense electricitat, voltada de pau i de figueres de moro, va passar-hi la vida amb el seu home, mestre Martí Manescal, un ferrer que es guanyava la vida amb quatre feinetes, entre elles ferrar les bísties del poble que li duien. L’home sentia devoció pels animals i, no se sap com, tenia uns coneixements per a guarir-ne les malalties, cosa que, segons diuen, feia de gust i sense cobrar. El poble el reconegué per això amb el malnom de manescal.

La seva vida era senzilla en extrem. No tenien pràcticament res, a part de quatre mobles i quatre estris per a la casa –llogada– i per a la feina del marit. La padrina Francisca no va trepitjar mai una escola, i, per tant, no sabia llegir ni escriure. No sabia parlar ni entenia l’espanyol, una llengua que segurament en tota la seva vida no va tenir ocasió de sentir. No va parlar mai per telèfon ni va tenir oportunitat de sentir mai la ràdio, i l’única música que va poder fruir va ser la que emetien els xeremiers a les festes del poble o alguna guitarra en qualque ocasió especial. Segurament tampoc no va pujar mai a un automòbil, tot i que en els darrers anys de la seva vida al poble ja n’hi havia dos o tres. No va tenir mai un rellotge, ni n’havia de menester per a res: totes les coses que feia tant era si les feia mitja hora endavant o mitja hora endarrere. S’aixecava quan a través del finestró la llum d’un nou dia la cridava a posar-se en dansa, i sabia que quan el sol era a dalt de tot era l’hora de tenir el dinar damunt la taula. L’única de les coses que havia de fer a una hora fixada i puntual era la missa del diumenge, però la campana de l’església ja s’ocupava d’avisar-la amb el temps i la insistència suficients.

De jove no tenia més diversió que moure xerra amb altres al·lotes de la seva edat o passejar els diumenges pels carrers del poble o alguna eixida ocasional a un poble veí a peu i per camins polsosos. Potser durant la seva infància i joventut anà alguna rara vegada a Palma, la capital que, malgrat la vintena de quilòmetres que la separaven del poble, era immensament llunyana, perquè no hi havia cap sistema per a anar-hi, llevat d’algun carro particular que adesiara hi fes cap. Probablement restaria impressionada de contemplar la ciutat, a penes travessar els fossats i la robusta murada que la protegia zelosament. Ja devia ser casada o casadora quan a Mallorca es produí la revolució del ferrocarril, que passava a devers cinc quilòmetres de Portol, però, així i tot, les vegades que la padrina arribà a anar a la ciutat –hi tenia poques feines– devien ser ben clares. No cal dir que no sols no sortí de l’illa, sinó que tota la part d’aquesta que no era el seu poble i els de l’entorn fou per a ella un món immens, ignot i enigmàtic. Un dia, quan tenia una seixantena d’anys, es posà la roba de mudar –aquella mudada que hom es feia per a tota la vida–, agafà el tren o la diligència amb el seu manescal o amb algun dels seus fills —tingué cinc filles i un fill— i anà a la ciutat, ara sense murada i en plena transformació, per a fer-se aquesta foto (retrato en deia ella). Tot un esdeveniment i un luxe que persones com ella es prenien excepcionalment.

A la botiga, sortint de missa o amb els veïns va sentir a parlar de matrimonis, de fills o de la mort de la reina Isabel, d’Alfons XII i Alfons XIII; de la proclamació de la primera República, de la guerra de Cuba, de les fetes d’en Vailer i de Primo de Rivera. Però ella molt poca cosa entenia de tots aquests afers. Va veure com li canviaven els reials pels escuts i després aquests per les pessetes, tot i que ella en tenia ben poques. Però la padrina continuà comptant amb reials i vellons, com continuà mesurant amb almuts i pesant amb unces, terces i arroves, per molt que les ordres de Madrid pretenguessin introduir unes mesures complicades que tenien noms exòtics com quilo, litro o metro. Tota la vida en el seu petit redol, dedicada a la casa, als sis fills i al marit, que morí un grapat d’anys abans que ella. Un dia de 1929 o de 1930, un cavall que potser el seu home havia curat d’algun mal de ventre o alguna ferida estirà el carro que la dugué al cementeri.

Tan lluny i tan a prop. La Mallorca en què va viure la padrina Francisca i la Mallorca actual no tenen res a veure. La seva i la meva són dues Mallorques que no es coneixen una a l’altra. I enmig, ço és entre ella i jo, només hi ha dues generacions.

Empar estudia per a enfermera. Acaba de fer els exàmens i ha hagut d’apretar molt per a intentar conseguir un aprovat que al final no ha pogut ser. El mes de juny s’ha passat hores i hores empollant i empollant, pensant sols a alcançar la meta proposada. Ha deixat de fer el poc de deport que feia dos vegades per setmana, ha abandonat l’ensaig del divendres (cantava a una coral) i ni tan sols s’ha permés el capritxo de passar per la peluqueria per a posar-se guapa, com li agradava fer. Menjava de qualsevol manera, un poc de fiambre i un trago de vi per a almorzar i per a dinar, i pa del dia si havia tingut temps de passar per la panaderia. Només pensava en el puto examen. El dia que havia de fer l’últim, en què es jugava el curs, caminava disparada cap a la facultat (arribà a patir un flato) i pensava amb obsessió que aquell examen l’havia d’aprovar. Era una assignatura que arrastrava feia no se sap quin temps. Però en el moment decisiu la ment se li va borrar i va tornar a casa amb el rabo entre les cames. Per si no bastaven els apretons que els estudis li donaven, aquest mes li van caure un muntó de gastos, com un xorro cruel, sobretot un inesperat i elevat impost d’una herència que acabava de rebre. Pensava que allò era un robo, i va intentar un aplaçament del pago, però no va ser possible. A la vida has de menjar molts de sapos, meditava desolada i amb cara d’enterro.

Empar tenia un nóvio a qui estimava amb amor cego. El tio, però, no va tenir escrúpols a apanyar-se amb una amiga mentre la nóvia estava enclaustrada amb els llibres. Pensava que no s’enteraria però un conegut se li va xivar. El molt mentirós ho negava i encara en feia broma, però allò no era cap xiste i la relació se’n va anar a fer la mà. Sense curs, sense nóvio i sense un duro, així ha acabat la pobra Empar. La història no té desperdici.

La història tràgica (i certa), però, no és exactament el que succeix en aquest petit relat, sinó el fet que totes les paraules que hi surten figuren en el nou Diccionari ortogràfic i de pronúncia del valencià, obra de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta és, doncs, una mostra de “valencià” normatiu, segons una normativa sembla que estratègicament encarregada i desenvolupada per a fer trossos la llengua catalana.

Senyor Zapatero,

Decididament, als ciutadans de llengua catalana d’aquest Estat o bé ens hauríeu de donar els mateixos serveis i el mateix tracte que als ciutadans de llengua castellana o bé ens hauríeu d’abaixar els imposts fins a fer-los proporcionals al tracte que rebem. Que poc que pagaríem!

M’explicaré. Avui he telefonat al meu centre d’ITV habitual per a demanar una cita i, novetat, m’han enviat a telefonar a un 902. I, oh sorpresa, per a donar-me cita per a una inspecció del vehicle, que s’ha de fer a Inca, m’ha atès una senyora ubicada a Madrid. Jo que pensava que això de les autonomies era per a acostar els serveis al ciutadà i resulta que crea més centralització i més problemes (he hagut d’esperar una bona estona aguantant la pallisseta «en estos momentos todos nuestros operadores están ocupados»). Però el problema principal és que la senyora, pagada amb els meus imposts, no m’ha entès. Li hauria volgut explicar això dels serveis i els imposts però ho he deixat córrer, perquè no hauria entès res, tant en el sentit estrictament lingüístic com pel que fa a comprensió intel·lectual de continguts. A més, ella quina culpa en té? Sort hem tingut que entenia l’anglès i ens hem pogut comunicar en aquest idioma, que un cop més es revela enormement útil.

Senyor Zapatero, vós que sou tan federal i tan espanyaplural, podríeu dedicar algun temps de la vostra jornada laboral a resoldre aquest i mil problemes com aquest, que són el gran problema de la igualtat pendent –i es veu que “penderà” fins al Judici final– entre les nacions d’aquest Estat, és a dir entre els ciutadans d’aquest Estat. Mirau que és senzill: basta posar un mecanisme que en despenjar el telèfon digui una cosa com «si quiere ser atendido en castellano, pulse 1; si voleu ser atès en català, premeu 2» (idem per al basc i per al gallego-portuguès). Però es veu que això tan senzill no ha passat fins ara per cap cap federal i espanyaplural. I els incansables defensors dels drets “individuals”, aquests que diuen que les llengües són dels ciutadans i no dels territoris –copes, mundos, ciutadans i tuti quanti– es veu que tampoc no tenen opinió sobre situacions com la descrita.

Ja sé que ni ho arreglaran ni m’abaixaran els imposts. Doncs esperarem al Judici final. El Judici final dels meus conciutadans, vull dir. En forma de referèndum, és clar.

[actualització]. Aquest post necessita ser actualitzat i matisat. El problema de fons és l’existència d’un Estat que no té el més mínim respecte per la igualtat de les seves quatre llengües. Altrament, un Estat que practicàs sistemàticament la igualtat lingüística generaria una dinàmica en què fets com el reportat serien resolts espontàniament. Per això el post anava adreçat retòricament a Zapatero, com a màxim representant de la política d’aquest Estat. Ara bé, cal afegir que el responsable de la ITV a Mallorca és el Consell de Mallorca, que atorga la concessió a una empresa privada, en aquest cas General de Servicios ITV SA, amb domicili social a Madrid. Doncs, el Consell de Mallorca, que a tort i a dret proclama la seva voluntat de promoure la normalització del català, podria aquí posar en pràctica alguna mesura de política lingüística: exigir a les empreses concessionàries, si volen concessió, un determinat comportament respecte de la llengua, que supòs que no cal detallar més.