Avui Mayte Martín ha cantat a la Diada, i ha rebut del públic una xiulada considerable, malgrat el comentari de TV3, que ho ha fet passar per un acte d’una minoria insignificant. De fet, tota la gent d’ordre s’ha apressat a dir que eren quatre i que no representaven ningú. Doncs jo, que sóc respectuós de mena, també vull des d’aquí llançar la meva contundent, virtual i metafòrica xiulada a la cantant. Però no perquè canti flamenc, que és un gènere que m’agrada molt –tal com sona–, ni tan sols perquè n’hagi cantat a la Diada, ni perquè hi hagi cantat en espanyol –tot i que ho consider un error dels organitzadors, per motius diversos–, sinó per un fet tot altre: un dia d’aquests la vaig sentir en una llarga entrevista que li va fer Xavier Grasset a Catalunya Ràdio; una entrevista en la qual es va expressar tot el temps en espanyol, descomptant un ritual bona tarda al començament i un ritual moltes gràcies al final. I, a més, va fer altiva ostentació del seu desentendre’s de la llengua del país, acompanyada d’un “soy más catalana que nadie”. Doncs no senyora: una persona de 40 anys nascuda a Catalunya que no li dóna la reial gana de parlar català no és “más catalana que nadie”, per molt que ho somiï. I un país amb dignitat no pot acceptar que cap persona pugui ignorar l’idioma nacional després de quaranta anys de viure-hi. Quina nació ho acceptaria? França, Itàlia, Suècia, Argentina, Espanya? Doncs la meva xiulada, extensiva a tots els barruts capaços de viure a un país menyspreant la seva llengua.

El fet que en una comunitat lingüística com la nostra, relativament petita i amb un territori compacte (la mar no necessàriament ha de dividir), s’hagin de fer tres doblatges diferents d’un mateix producte (posem una sèrie de dibuixos animats) per a tres televisions autonòmiques indica que les coses van molt malament. IB3, com Canal 9, ha decidit no passar cap producte amb doblatge del Principat, que són els que ja estan fets i oferits gratuïtament als canals esmentats. Darrere la feta hi ha una clara voluntat de fragmentar la llengua per a fer-ne folkore, i d’esmicolar la comunitat lingüística per a fer-la inviable, però també hi ha un fet que no hauria de passar inadvertit a cap polític de l’oposició: el doble (o triple) doblatge és una vertadera i escandalosa malversació de diners públics de dimensions colossals. N’he fet aquest article al Diari de Balears.

Ara mateix he acabat de veure l’anomenada gala inaugural d’IB3. Me l’he passada tota, no per masoquisme, sinó per necessitat de conèixer la realitat que m’envolta, per penosa que sigui. Per tant, escric aquesta opinió en calent, i es notarà. El programa ha estat una exhibició difícilment superable de xabacaneria, vulgaritat, provincianisme, autoodi i automenyspreu. Si aquesta obertura és una premonició –com sembla– del que serà el canal anam ben servits. Una televisió tan bilingüe havia de fer la festa d’obertura amb un presentador parlant en espanyol i un altre (una presentadora en aquest cas) en català, però un català amb un to i unes maneres propis del pitjor teatro requional. Acompanyats tots dos pel pallasso impresentable Agustín el Casta, la trista gràcia del qual consisteix només a parlar espanyol amb accent mallorquí i a ficar paraules indígenes en el seus penosos numerets. Aquests, com tot el programa d’avui, i com passava amb el teatro requional, porten ben clar el missatge que el català només serveix per a fer riure. Una televisió tan bilingüe havia d’oferir avui totes les cançons en espanyol, fent una miserable excepció amb l’aborigen Cris Juanico, a qui han deixat compassivament cantar una cançoneta. Això és IB3, una televisió creada per a fer propaganda política de la dreta cavernària, per a promoure les vergonyes locals, com el Casta, i per a denigrar la llengua catalana. Això és el que pot donar de si la incultura pepera, ensenyorida d’aquestes infortunades illes. Déu meu, quanta vergonya.

El Govern de les Illes Balears no s’oblida de la seguretat dels ciutadans i ha col·locat aquests plafons a les infinites obres de les carreteres que eixampla, desdobla, desquadruplica o autopistitza. Del que sí que sembla que s’ha oblidat és del fet que el país té una llengua, que, a més, és oficial, i que les lleis diuen que s’ha de promoure i tot això. Dos anys després de la campanya electoral n’hi ha que ja no es recorden ni d’aquell bilingüisme redemptor que predicaven. Deu ser que en el fons hi creuen ben poc.