No fa gaire temps tots dèiem xampany a una classe de beguda dita també, tot i que molt rarament, vi escumós. Com que la primera era una denominació comercial protegida, els xampanyers de Sant Sadurní no podien posar xampany a les ampolles que produïen (en rigor hi haurien posat champán) i van decidir promoure la denominació comercial cava, que en fer-se oficial restà reservada a l’àrea del Principat, Aragó i la Rioja. A força d’usar la nova paraula als mitjans de comunicació, la gent s’hi ha acostumat i l’ha feta seva. Però com que la gent necessita paraules per a designar productes genèricament, i no d’acord amb àrees de producció, hom ha acabat dient cava a tot el que abans es deia xampany, sigui de la zona del cava, de Mallorca o d’allà on sigui; fins i tot ara es diu tranquil·lament cava francès. Com que l’Estat espanyol és una unitat de mercat del xampany català i una unitat de mitjans de comunicació de masses, els espanyols també s’han acostumat a dir cava a qualsevol xampany. És a dir que l’únic que hem aconseguit és substituir una paraula tradicional, bella i internacional per una altra que té la poca gràcia d’ajustar perfectament el seu ús a les fronteres polítiques de l’Estat espanyol. Un exemple més de confluència lèxica del català i l’espanyol i separació de les altres llengües europees.
Naturalment, em sembla perfecte que els productors usin les denominacions comercials que els convinguin, però això no hauria de ser incompatible amb el manteniment de les denominacions populars i tradicionals, com succeeix afortunadament amb el mot conyac. El que ocorre és una mostra del poder dels mitjans de comunicació de fer-nos dir allò que interessa a uns quants. Per sort ens queda la definició de xampany del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, redactada amb plena consciència de causa. Servirà de res?

Primer, a Fresno el govern espanyol va perpetrar un joc insuperablement brut contra les aspiracions de Catalunya. Segon, en una reacció que pot merèixer diverses valoracions, Carod manifestà que Catalunya no hauria de donar suport als Jocs Olímpics de Madrid. Tercer, a la capital del regne alguns missatges de mòbil demanen el boicot al xampany català (em neg radicalment a dir-ne cava) i els mitjans de comunicació amplifiquen la notícia. Fins aquí diríem que tot és normal i coherent amb el fil de la història. A partir d’aquí tot és lamentable. Com la contribució interessada dels mitjans de comunicació catalans, com Catalunya Ràdio, a inflar l’hipotètic boicot; o l’apressament d’alguns per treure rendiment d’un suposat perjudici als interessos de Catalunya, confosos amb els de quatre empresaris –molt catalans, ells!– que no han tingut mai oremus d’usar ni mínimament el català en l’etiquetatge dels seus productes. Aquí hi ha qui no perd ocasió d’etzibar la garrotada –o la botellada– en plena closca de l’adversari polític. Lamentable el viatge a Madrid del penitent Maragall per a demanar perdó per una cosa que no s’ha fet (Catalunya ha decidit fer el boicot als Jocs de Madrid?) sinó per un suggeriment d’una persona. I finalment lamentable la rectificació de Carod, sigui decisió seva o imposició d’altri. Quants productes espanyols hauríem de boicotar per les falconades –i no sols suggeriments– que ells ens han fet? [modificat el 20.12.04]

Ara resulta que, segons el diari Avui (11/12/2004), “el govern espanyol ha accedit que en el dia a dia de la UE es facin traduccions separades al valencià i al català”. Quina classe de reconeixement de la unitat de la llengua és aquesta?! Carod, torna a votar no als pressuposts.

Molts de valencians de bona fe van pensar que dir valencià a la llengua (a la legislació i a en el quefer de la cosa pública) no seria cap problema; que amb la recuperació de l’ús de la llengua ja quedaria clara la seva unitat. Els fets mostren que anaven errats. El nom d’un idioma és un element crucial per a la percepció que una societat pugui tenir d’aquest idioma. La utilització del terme valencià a la legislació, els mitjans de comunicació, l’escola, etc. ha portat a l’ocultació i la tabuïtzació (valgui la parauleta) de la denominació català. I ha portat a una situació en què és possible el més gran dels obscurantismes. Ahir la vicepresidenta del govern espanyol va declarar solemnement que els valencians tindrien traductors de valencià i que el valencià seria reconegut com a tal a la Unió Europea. Acte seguit un socialista principatí va córrer a afirmar que la senyora es referia al català, però com que a València el català es diu valencià… I així cada dia. Llavors resulta que després de vint anys de “normalització lingüística” el 64,5 per cent dels valencians creuen que valencià i català són llengües diferents (CIS dixit). Més greu encara: pensen que són llengües diferents el 59,5 dels qui escriuen en català i l’usen a la feina. La percepció de la singularitat d’una llengua es fa més per elements exteriors al sistema (la denominació de l’idioma o l’ortografia) que pel sistema lingüístic mateix. Però aquí, que no ens assabentam de res, continuarem repetint allò de “no importa com la llengua es denomini, l’important és…”