«Bilingüisme» en miniatura
Em conten que el professor Joan Veny, el meu professor i amic, tan admirat per tants de conceptes, va ser interpel·lat i no sé ben bé si censurat en un acte públic celebrat a Barcelona, fa cosa d’un mes, perquè hi va parlar amb pronúncia barcelonina. De fet, fa molts anys que el conec i sempre li he vist aquesta pràctica a la capital —que és on viu de fa també molts d’anys— però també en general a fora de Mallorca. Tanmateix, amb els grans problemes que té el català no hauríem de fer-nos mala sang per detalls com aquest. El professor Veny, i qualsevol altre, pot parlar com vulgui, com consideri oportú i com es trobi més còmode. Però sí que em crida l’atenció la resposta que, segons el meu relator dels fets, va donar el professor: encara que és mallorquí, de Campos, a Barcelona parla “a la barcelonina” de la mateixa manera que quan va a França parla en francès. Tot i la bona intenció de l’il·lustre filòleg, el raonament no va ser del tot brillant. I, a més, ens deixa sense arguments davant aquella altra sortida tan inefable de la ministra Magdalena Àlvarez, quan va dir que si Carod-Rovira vol que li diguin Josep Lluís, els catalans també han de reproduir tal com és la seva frase antes partía que doblá. Si mesclam llengües, dialectes i accents, el guisat pot ser indigest.
Un altre filòleg il·lustre que seguia la mateixa pràctica, d’adaptació fonètica, morfològica i lèxica a la varietat geogràfica del lloc on es trobava, era Francesc de Borja Moll. I ell ho deia de manera directa: “quan vaig a Barcelona parl en barceloní i quan vaig a València parl en valencià”. Com en l’altre cas indicat, Moll ho feia per un sentit d’adaptació, per un tarannà lúdic i per un esperit obsequiós amb la gent del lloc, i cal dir que, a més, oferia una mostra d’una destresa gran en la feina.
Moll i Veny mereixen ser destacats en aquest article per la seva rellevància com a filòlegs, però la pràctica lingüística ultraadaptativa es pot veure en molta gent illenca; quasi mai en principatins o valencians més enllà, si de cas, de qualque detall. Parlam ara de persones que s’adapten —fins als detalls fonètics més remirats— a la varietat del territori on es troben, tot deixant momentàniament la seva manera de parlar habitual o pròpia. No parlam dels qui després de canviar de regió i de viure a una altra un temps llarg agafen una nova “identitat” lingüística que mostren siguin on siguin, tot i que algunes persones que surten aquí com a exemples són una mescla de les dues situacions. Hi ha exemples de personatges públics que tots coneixem bastant bé. Alguns a mi m’impacten intensament. Maria del Mar Bonet quan parla a Mallorca i quan parla a Barcelona presenta dues parles amb diferències abismals: les oo tenen diferent grau d’obertura, diversos sons tenen distints punts d’articulació, i a Barcelona les neutres s’obren i —no sé per què— la bella ela mallorquina esdevé bleda integral. Nosaltres i els altres es transformen en nosatres i els satres, darrere es transforma en radera entre altres acrobàcies dialectals. Guard enregistraments a disposició dels estudiosos de la variació lingüística i de l’Arxiu del So i la Imatge. Un altre cas espectacular és el de la cantant Salomé, barcelonina a la qual la majoria dels lectors deuen haver sentit parlant en català central (sense una perfecció excessiva) i que durant un temps presentà un programa al Canal 9 parlant el que un col·lega va qualificar d’apitxat de peixatera. L’accent valencià devia ser imposició del mitjà; l’apitxat de peixatera, segur que no.
Amb l’augment de la presència dels mitjans de masses a les nostres vides i amb les noves tecnologies aquests esquemes i maneres de capteniment lingüístic són de cada vegada més insostenibles i plens de contradiccions. Els practicants d’aquests canvis abruptes de codi lingüístic deuen anar de capoll quan s’hi acosta un entrevistador amb un micro a la mà. Vull dir que han d’afanyar-se a analitzar el logo de la carxofa per a saber si parlen per a un canal de televisió del Principat, d’una illa o de vés a saber on, i si no afinen el dit logo, poden anar lingüísticament més que perduts. I potser no pensen que molta de gent no els escoltarà per cap d’aquests canals sinó pel Youtube.
Les persones que parlen llengües “normals” no fan aquestes coses. L’espanyol que diu abogao o aspira les esses, quan va al nord no passa a dir abogado ni deixa d’aspirar les esses. Ni quan va a l’Argentina s’esforça a articular uns primmirats caixe o xueve, en lloc dels seus habituals calle o llueve. Seria còmic. L’adaptació fonètica a una altra varietat representa actuar amb uns esquemes de fragmentació i no d’unitat de la llengua: quan anam a una altra regió de la nostra comunitat lingüística actuam com ho faríem si anàssim a un altre país, ço és adoptar la seva llengua.
Ara bé, tampoc no caiguem en un altre error, que seria no veure amb bons ulls el qui se situa en el registre corresponent. En una situació sociolingüística com la nostra, sorgida d’una tradició de anormalitat, per a la gent d’algunes regions hi ha canvis lingüístics importants en passar del col·loquial al formal. El mallorquí que en un acte de parla formal fet a Barcelona o a València usa l’article estàndard no s’adapta al territori sinó al registre. Només que qualsevol que escoltàs un eventual enregistrament d’aquell acte no hauria de saber —amb aquesta simple audició— el lloc on s’ha celebrat. Diguem que una cosa així seria ara com ara la normalitat.
17 comentaris17 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Jo ho faig, això de mudar de registre. Es més, no ho puc evitar. No en se les causes. Venen ja de la meva època d’estudiant i no tenen a veure ni amb cap dubte sobre la unitat de la llengua ni amb cap tipus de complex. Em resulta més còmoda, em sent més fluid i em fa l’efecte que tenc menys dificultats per comunicar-me. No he de fer cap esforç. De la mateixa manera que a un nin petit li parl amb determinada entonació; a Catalunya ho faig amb un altre registre
També em surt – supòs que amb menys èxit – quan vaig a llatinoamèrica. No tant amb l’accent – que és mal d’encertar – però si amb la tria de paraules: platicar, jalar, , duraznos… i amb la construcció de les frases i els girs
Completament d’acord, i només confirmar que el que expliques és exactament com passa en la meva llengua. Quan llegia el penúltim paràgraf em preguntava si jo canvio de fonètica quan parlo a d’altres llocs, i la veritat és que no. Però també em deia que sí que faig canvis de registre… i segueixo llegint i parles justament d’això.
Quan estic parlant amb la meva família, no pronuncio molt hacs ni molts tes. També substitueixo l’article definit (the) per una oclusiva glotal sorda, i canvio la manera de dir alguns mots (something>summat, anything>owt, nothing>nowt, i una llarga etcètera). Però no faig aquestes coses (o més ben dit, provo de no fer-les!) quan estic donant classe, i no perquè estic fora del Yorkshire, sinó per qüestions de registre: tampoc no les faria si donava a la Universitat de York. En canvi, pronuncio la u tal com l’he pronunciat sempre, com també faria si estigués donant classe a Londres, encara que la seva u és molt diferent.
Bé, no tenia previst escriure tant. Però només volia donar un exemple real que demostra que el que ha dit en Gabriel – que això no passa amb llengües reals – era cert.
Tal com dius en el darrer paràgraf, la normalitat, ara per ara, hauria de ser que els parlants, se cenyissin, quan no volen expressar-se en el seu propi col•loquial-dialectal, a la modalitat stàndard, tan gramatical com fonètica, admeses per al seu territori.
Els comportaments erràtics (sense intenció pejorativa, sobretot pensant en els exemples dels grans mestres Veny i de Borja Moll) que esmentes corresponen a una fase evolutiva del procés de normalització de la llengua catalana. Les llengües estatals han seguit un procés ben diferent: s´ha imposat la modalitat parlada a la cort; de vegades, fins i tot, s’adoptaven les habituds lingüístiques personals del monarca de torn; aquesta modalitat era imitada per l’administració i per la justícia, i, finalment, per tota la població.
El nostre cas és ben diferent, pens que si la llengua catalana ha de sobreviure, es veurà abocada de forma natural a la uniformitat i a la desaparició de les variants dialectals; aquest procés tendrà com detonadors dos fenòmens moderns: l’eclosió dels medis audiovisuals digitals, en particular la televisió, i la mobilitat de la població, tant per qüestions de feina com de lleure.
Ara per ara, emperò, la urgència és la supervivència tot simplement. Per avançar en aquest intent no tenim més remei que seguir els consells dels pagesos d’un temps ” si fas dues passes enrere, procura fer-ne tres endavant”.
Totalment d´acord amb el que diu Barton i el professor Bibiloni. La sortida del professor Veny va ser del tot desafortunada: llenya gratuïta per als enemics de la llengua… en què devia estar pensant?? Que una persona que fa anys que viu a una altra zona lingüística de la mateixa llengua canviï de dialecte és perfectament comprensible. Que un mallorquí se´n vagi de cap de setmana a Barcelona i intenti canviar de manera de parlar ho trob penós: cap barceloní quan ve aquí ho fa. I fins i tot en un registre formal no llegit pens que es poden llimar molts de dialectalismes i parlar un català de Mallorca correctíssim sense, per força, haver de renunciar a l´article salat.
Si en els doblatges de pel·licules, les conferències, els sermons i les classes s’utilitzàs el registre literari o estandard, la gent arribaria a dominar-lo a bastament, i si s’establís el costum que catalans, illencs i valencians, l’utilitzassin en sortir de la pròpia àrea dialectal, assoliríem un grau de normalització semblant al de les llengües cultes de les altres parts del món, però, per desgràcia, hi ha molts de catalanoparlants que, erròniament, al meu veure, creuen que fer això és traicionar la llengua dels seus pares. I si això és així, els castellanoparlants són, en una gran majoria, uns grans traïdors, perquè els que al seu poble diuen “habemos” a fora diuen “hemos”, en lloc de “semos”, “somos”, en lloc de “zordao”, “soldao o soldado”, en lloc de “parma”, “palma”, etc. etc.
Molt bon post, professor, és una qüestió de la qual fa molts d’anys que, humilment, faig apostolat. Des que estudiava al Principat i veia com companys mallorquins feien el ridícul (almenys davant els meus ulls) imitant el parlar dels artistes de TV3… Sobre el cas de Veny, l’havia sentit xerrar per televisió i m’hi havia fixat. Desconcertant i decebedor; un lingüista amb una obra importantíssima justament sobre el camp de la dialectologia que té aquesta actitud cap a la seva llengua? No s’entén ni s’aguanta per enlloc. Per altra banda, voldria afegir una cosa encara més ridícula encara: el canvi de parla dels mallorquins. Jo, que sóc de Sineu, he vist sineuers amagant la “e” de “Marie” o la “è” de canya (pronunciat kènye) en xerrar amb “externs”, especialment quan som a poble extern. Ja són ganes de fer-se “políglota” que té el personal…
Jo hi era, ningú el va censurar, només se va fer el comentari sobre el barceloní tan “polit” que parlava. La seva resposta va ser talment com t’han contat. Jo fa 25 anys que visc a Barcelona i encara no he aprés el barceloní, no tenc cap problema a l’hora de comunicar-me amb la gent. Com és natural, canviaré algunes paraules i demanaré llard enlloc de saïm, però en general no tenc cap necessitat, no he perdut l’accent mallorquí ni el vull perdre. Em sentiria postissa imitant un accent que no és el meu.
El Sr. Veny no va tenir en compte que la majoria de públic era mallorquí, el lloc era l’Espai Mallorca. Mai he vist cap queixa, per part dels catalans que solen acudir als actes del centre, quan els presentadors de llibres i els autors parlen en mallorquí, els entenen perfectament. En canvi si he vist a molts fer el ridícul volent imitar el barceloní amb un xerrar totalment postís.
estic d’acord amb vosté don gabriel. soc valencià i trobe bastant absurd canviar d’accent quan parle amb un menorquí o un fragatí, per expemple. senzillament perquè m’entenen perfectament. això sí, procure bandejar els castellanismes ( com ‘antes’, ‘entonses’…) i no parlar massa ràpid per millorar la comunicació.
A mi m’agraden tots els sons del nostre idioma. Quan sóc al País Valencià o a les Balears se m’encomana el parlar d’aquestes contrades i intento (de vegades me’n surto) pronunciar les paraules correctament. M’agrada escoltar el català de tot arreu. Però el que no suporto és aquest català deixatat, xava, bleda, figa, que a Barcelona té tanta tirada. Em sembla horrorós.
Vull afegir que quan m’enyoro de les Balears i del País Valencià disposo de les cassettes de les Rondalles mallorquines contades meravellosament per Francesc de B. Moll i els discos de l’Ovidi Montllor amb el seu valencià tan potent.
Conec gent que té la facilitat d’adaptar-se a les diferents varietats fonètiques que té el català. Per a mi és dificilíssim, per no dir impossible. No seria capaç, per molt que ho intentara (a més, com molt bé apuntes, Gabriel, tampoc crec que siga ni necessari ni convenient fer-ho). Fa gairebé 2 anys que visc a Mallorca i, sense voler, de tant en tant empre formes verbals mallorquines i, sobretot, molt de lèxic. La meva feina és escriure i, ho faig, tot emprant la varietat mallorquina (exigències de la televisió). És normal, per tant, que aquesta “immersió” lingüística em porte a mesclar diferents dialectes catalans. A més, sovint he d’emprar unes paraules i no d’altres si vull fer-me entendre (al País Valencià, per exemple, a les patates els diem “creïlles”). Emprar mots mallorquins em serveix també perquè alguns “autòctons” s’adonen que els estic parlant en la seva mateixa llengua i no s’adrecen a mi en castellà en percebre un accent un tant estrany. És una cosa que em passa sovint i que em fa molta ràbia (que els mallorquins em xarren en castellà quan jo m’adrece sempre a ells en català). Tinc un amic que diu que és perquè els valencians no fem les neutres i, per tant, molts mallorquins es pensen que parlem castellà. No li trobe ni cap ni peus a aquesta explicació. Algú em donaria una altra explicació millor?
@ Carla
Potser l’explicació no rau en una qüestió lingüística, sinó més tost en el comportament clànic encara present entre els mallorquins.
@ Carla
Finalment crec que l’explicació és més prosaica. Una de dues: o el teu interlocutor és un gonella empedreït i així et vol fer veure que no creu en la unitat de la llengua; o es tracta d’una persona que només té un coneixement dialectal de la llengua, i que, confrontat a un altre registre, cerca el gaiato del castellà per a una hipotètica millor comprensió. En aquest cas, el millor és seguir amb naturalitat la conversa en català fins que el teu interlocutor se senti més confortable i, espontàniament, es posi a xerrar en català. El cas del gonella és més complicat: la forma d’actuar depèn de la irritabilitat del subjecte i del context en què es produeix la conversa.
Doncs mira, jo em trobo en el cas oposat.
Nascut al Vallès, de jovenet vaig anar a viure a Mallorca i hi vaig romandre 10 anys d’escola i institut. Tota la meva família és del principat, de diversos indrets. El meu dialecte ‘natural’ és el català central, que és el que sempre hem parlat a casa (barrejat amb el lleidatà dels avis) i el que faig servir habitualment, ja que visc al Vallès.
No obstant en tinc prou amb despenjar el telèfon i trucar a Mallorca perquè es “dispari” el mallorquí de forma completament inconscient. Potser per aquesta tendència a l’esquizofrènia dialectal, m’he adonat que en passar curtes temporades a altres indrets del domini, m’adapto ràpidament a l’accent i vocabulari locals.
Conec casos més extrems, companys mallorquins de família valenciana que sempre em parlen en mallorquí tant al Principat com a Mallorca, però quan ho fan amb altres principatins ho fan en (pseudo)barceloní i a casa seva parlen en perfecte valencià, malgrat haver après el català a mallorca.
Perdoneu que discrepi, però em semblaria excel·lent que tots (especialment els principatins) fóssim capaços d’adaptar-nos al dialecte propi de cada contrada quan hi quedem un temps. Dominar els diferents dialectes geogràfics de la llengua ens donaria un plus personal que no és sobrer, atesa la patètica situació sociolingüística del català, gràcies en part a la falta de prestigi de la llengua fruit de tant autoodi (fomentat pels forasters o no, tant li fa) i a la contaminació castellanitzadora, tant fonètica com lèxica, que patim, àdhuc, des dels nostres mitjans.
Ara he recordat una anècdota de la meva joventut. En els anys de la transició democràtica, vaig haver de fer una recollida de dades econòmiques a diferents municipis valencians. Em recomanaren de no parlar en el meu estàndard català per a no despertar les sospites dels regionalistes. He de dir que vaig arribar a expressar-me en el dialecte valencià tan bé que ningú no dubtà mai que el meu origen no fos valencià!
Anècdotes a part, crec que tots aquests malabarismes lingüístics contribueixen poc a l’enfortiment de la nostra llengua. Ara per ara, el repte és aconseguir la plena ‘culturalització’ de la llengua catalana, entenent per tal la situació en què els parlants estan perfectament alfabetitzats en català i en tenen un coneixement bastant aprofundit. L’altre repte és el bilingüisme real -en aquest moment, bilingües només ho som els catalanoparlants-, i per a aconseguir-ho és imprescindible establir l’obligatorietat jurídica del català per a tota la ciutadania. A veure què passa amb l’Estatut de Catalunya quan surti de la cuina del tribunal constitucional espanyol!!…
A jo me surt de manera espontània, no puc fer-hi res. Quan som allà ho intent, pero acab xerrant català central, no barceloní, però sí una cosa molt estàndard.
Sóc un noi de Xerta, de la comarca del Baix Ebre, on el nostre dialecte és el tortosí.
Tot i que encara no fa ni dos anys que visc a Barcelona per motius d’estudis, estic convençut que, per molt temps que passi allí, mai canviaré el meu dialecte original. De fet, és gairebé un repte que em faig a mi mateix, com a mostra de l’apreci que tinc per la meva terra, pel nostre parlar i dialecte, i per la diversitat dialectal que agrupen principalment Catalunya, València i Balears que encara necessita reforçar-se davant el pes del dialecte central provocat, en gran part, pels mitjans de comunicació.
Precisament, els meus estudis em porten a aquests mitjans, a treballar en el món de l’audiovisual. Com m’han ensenyat, un professional no pot parlar, davant els mitjans de comunicació, en el seu propi dialecte directament, però sí que pot fer ús del seu corresponent estàndard: occidental o oriental. Per tant, tinc la garantia que a la meva feina tampoc em veuré forçat a adoptar l’oriental, tot i que sí a canviar de registre. D’aquesta forma, i amb més gent com jo, espero que l’aparació entre català oriental i català occidental, als mitjans de comunicació, acabi equilibrant-se.
Ara, intentant tornar una mica més al tema del blog, m’agradaria comentar que sóc perfectament capaç d’imitar el dialecte central però em sento postís quan ho faig i per això quan sóc a Barcelona continuo parlant el meu dialecte, el tortosí. És cert que he adoptat alguna paraula i alguna expressió col·loquial barcelonina, però jo continuo dirigint-me a tothom, amics i desconeguts, utilitzant el tortosí i, fins i tot, fent servir el nostre característic article masculí “lo”. No obstant, observareu que no l’utilitzo a l’hora d’escriure perquè no entra dins l’estàndard escrit, tot i que ho podria fer per reivindicar-lo com alguna vegada faig, però no acostumo quan intento escriure un text correctament.
Per acabar amb l’explicació del meu cas sobre aquest tema, volia afegir dues curiositats personals. La primera és que, tot i que jo no m’adapto als altres dialectes com ja he dit, m’he trobat amb orientals de diversos dialectes que m’han comentat que, a base de parlar amb mi, han acabat adoptant no solament alguna paraula o expressió sinó la pronúncia en algunes ocasions i, òbviament, parlant amb mi. Així, resulta que potser han arribat a eliminar la vocal neutra en certs moments mentre parlaven amb mi i sense que jo arribés a detectar-ho. La segona curiositat fa més referència a mi. Es tracta que, quan parlo amb un castellanoparlant, em passa el mateix que alguns heu comentat aquí però amb els dialectes, o sigui, em poso a parlar castellà amb ell, tot i sabent que l’altre m’entén igualment en català. És una cosa que no puc evitar, tot i que se’m fa contrària als meus principis perquè jo defenso tant el meu dialecte, que és el tortosí, com la meva llengua, que és el català. Suposo que això em passa precisament perquè, quan parlo català amb un castellanoparlant, sento que no parlo la mateixa llengua que ell i alguna cosa fa que necessiti adaptar-me a la seva llengua. En canvi, quan jo parlo tortosí amb un catalanoparlant, sento que parlo amb la mateixa llengua que parla un de Girona, un de Castelló o un de Mallorca.
En resum, penso que tothom hauria d’intentar defensar el seu propi dialecte fent-lo servir allà on vagi, sense que això impedeixi la possibilitat de mostrar interés per aprendre un altre dialecte que no és el seu, i penso que hauríem de comprendre que tots els dialectes formen una llengua en comú i podem entendre’ns entre nosaltres fent servir cadascú el seu propi dialecte perquè tots són la mateixa llengua.