Quan vaig arribar a Barcelona per a estudiar-hi Filologia Catalana, em vaig trobar amb un professor —ara veig que immensament jove— que ens havia d’impartir l’assignatura Sintaxi catalana i que just acabava de publicar un llibre endimoniat que es titulava Estudis de sintaxi catalana, crec que el seu primer llibre. D’ençà de les primeres classes vaig quedar sorprès per algunes coses: la passió que dedicava a la llengua i a la seva feina, el rigor en la seva manera de fer les coses i l’esforç que posava perquè allò que deia fos sempre ben entès. El rigor que posava en la seva feina era el rigor que inculcava als alumnes i que els exigia en els treballs de curs que li havíem de presentar. I encara una altra cosa: la defensa ferma que feia de la normativa, una cosa, almenys en aquells temps, quasi sagrada per a ell. Així era Joan Solà.

Joan Solà va ser sempre, a més, una persona afable i amical. Del tractament que vaig rebre d’ell només en puc estar agraït. Poc temps després de començar aquell curs de sintaxi va guanyar unes oposicions, crec que de professor agregat. Record que a l’acte de presa de possessió, en què hi havia una bona representació dels professors de la Universitat, ell mateix va convidar-hi tres alumnes, amb els quals mantenia una bona comunicació: Laureà Solsona, del seu mateix poble i tristament desaparegut, el castellonenc Lluís Gimeno, ara catedràtic de la Universitat Jaume I, i qui això escriu. Érem un trio que sempre anàvem junts i sempre parlàvem de tot el que es pot parlar de la llengua. Molt abans de la invenció de Bolonya, aquell trio, i alguns altres d’aquells estudiants de la incipient Filologia Catalana, fèiem una quantitat ingent d’hores de “treball no presencial”. Normalment al bar, que és allà on el treball en grup surt millor. I Solà ens donava ànim, consells i suport.

Guard en paper o dins l’ordinador una muntanya d’articles de Joan Solà. Però en guard un amb una devoció i agraïment especials. Quan vaig presentar la meva tesi doctoral, Solà li va dedicar un article a la premsa titulat “Les Illes, un vaixell d’esperança”. És una d’aquelles coses que mai no s’obliden. Si alguna cosa hi havia d’encertat en aquella tesi és pel que havia après de mestres com Joan Solà.

Molts d’anys després, vaig tenir l’honor de treballar sota la seva direcció en la Gramàtica del català contemporani, i vaig retrobar aquell Solà rigorós que dirigia un equip amb una capacitat extraordinària de vetllar per tots els detalls i de donar instruccions amb precisió mil·limètrica.

Avui em vénen molts de records. Les seves estades a Mallorca els estius, amb la seva dona i les seves filles, quan tots dos participàvem en els cursos d’estiu de la Porciúncula, i algunes excursions o sortides a les platges verges del nord de l’illa. Ell sempre afable, sempre de bon humor. No vam perdre mai el contacte, encara que darrerament només fos amb algun correu electrònic amb qualque comentari sobre les nostres coses de llengua.

Els qui l’hem conegut i tractat sabem que Solà és feina incansable, rigor màxim i passió per la llengua. I en la darrera etapa de la seva vida Solà és, a més, el patriota que oblida el birret llorejat i crida la seva gent a lluitar per la llibertat del país, sense la qual no hi haurà llengua. Que la llengua pervisqui és el que importa i no —deia— si s’accepta o no s’accepta una construcció sintàctica. Les petites discrepàncies sobre la llengua que volem construir també són cosa molt secundària. El que importa és el que compartim, que és quasi tot, la disposició a fer el que sigui per a tenir una llengua normal.

Glossar la figura de Joan Solà és tasca àrdua, per la grandesa d’aquesta figura. Jo aquí només he volgut compartir unes notes amb records i visions personals, com a modest i sincer homenatge. Descansi en pau el mestre i l’amic.