Plàtans i bananes
«Les llengües europees documenten la paraula banana a partir del segle XVI. Però l’espanyol en diu plátano, paraula documentada en el mateix segle XVI que sembla que és la que sempre s’ha usat a Espanya. La paraula banana és l’habitual a una part de l’Amèrica hispanoparlant i amb usos regionals diversos. Per exemple, Antonio de Ulloa a Viaje al reino del Perú (1748) diu que allà hi ha tres classes de plátanos, que anomena bananas (les més llargues), dominicos i guineos. Banana no apareix en els diccionaris de l’Acadèmia espanyola fins al 1884, com a sinònim (s’entén que americà) de plátano. No sabem per quin misteri l’espanyol va traslladar el nom de l’arbre plátano al bananer i al seu fruit. Els etimologistes de l’espanyol —com Coromines— no en diuen res. Podríem posar com a hipòtesi que aquí hi ha un creuament amb alguna paraula (americana?) pròxima.»
Aquest és un fragment de l’article que avui publicam en el Diari de Balears. Llegiu-lo complet.
14 comentaris14 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Com que aquest mot em du molt bons records, avui, com a comentari, posaré un vídeo d’una cançó, de quan jo era petit i cantava amb la Coral Juvenil de l’Associació Amics de la Música de Llucmajor (concert de març de 1993, al convent de Sant Bonaventura de Llucmajor): http://www.youtube.com/watch?v=Q4ic_hKXsEY.
Heus-ne ací la lletra:
CANÇÓ DE LES BANANES
Són les bananes-nanes-nanes grogues com el sol;
no tenen grana-grana-grana ni tampoc pinyol.
Jo n’endrapava-va sense parar
perquè són toves i molt fàcils de pelar.
Si algú exclamava-mava-mava: “sigues cautelós”,
jo feia cara-cara-cara de mico filós
i, sense fer-li-li mica de cas,
menjava “plàtans” tot rient per sota el nas.
Ara m’enfilo-filo-filo dalt d’algun fanal
i entortolligo-lligo-lligo el meu extrem caudal.
Menjant banana-nes a quatre mans,
les peles tiro al cap de tots els vianants.
Són les bananes-nanes-nanes fruits micomorfals;
si en menges massa-massa-massa, pots tenir un trasbals.
Aquell qui avisa-sa ja no és traïdor:
si et tornes mico, no em demanis compassió.
A les fruiteries de Barcelona, no sé pas si a les de Palma, la tendència és dir plàtan a la varietat que arriba de les illes Canàries i banana de la resta… Això apunta a què segurament d’aquí poc hom dirà plàtan només a la varietat canària. Problema resolt.
Els espanyols fan aquesta distinció (i nosaltres, de rebot, també, com sempre). Hi ha també qüestions comercials. Hi ha la denominació d’origen “plátano de Canarias”. I per a diferenciar, les que arriben d’Amèrica (o no sé d’on), com que allà els diuen “bananas”, doncs “bananas”. Un poc com el cava i el xampany.
Un altre cas com un cabàs és el de “cangur”. L’adaptació d’aquest mot no fou feta partint de l’anglès o de les llengües aborígens sinó del castellà “canguro”.
Com diu Roger, a Tortosa també els venen aixi, “platans” només pels de les Canaries, i els demés, “bananas” – tal com has escrit a l’article, aparentment son mes bons fregits, pero o ho sé perquè encara no els he provat:)
De bananes americanes i africanes n’hi ha de diferentes castes, algunes de les quals solen menjar-se fregides, però, segons tinc entès, la majoria solen menjar-se crues com les de Canàries.
És curiós que el castellà adoptàs aquest nom de “plátano” per a aquest fruit que pertot arreu fora d’Espanya és anomenat “banana”, i per molta denominació d’origen i altres pardalades comercials que hi incideixin, els “plátanos”, tant si els cau bé com si no als canaris, són una de tantes castes de banana, i tenim tot el dret a dir-los bananes si ens agrada més aquesta denominació que la basada sobre el nom castellà d’aquesta fruita tan bona.
Avui, en el telenotícies del migdia d’IB3, han dit i escrit “botellada”. Sembla, Gabriel, que les teves encertades propostes van quallant, de mica en mica.
En aquesta pàgina parlen de l’etimologia del mot castellà ‘plátano’:
http://etimologias.dechile.net/?pla.tano
Aprofitant que la terminologia ballava i que normalment s’usava el castellanisme “el plàtano”, per anomenar l’arbre Fabra podia haver optat per la forma que encara fem servir els parlants de la serralada de l’Albera, a l’Alt Empordà, a la zona de transició entre el català central i el rossellonès: “LA PLATANA” (cf. francès: “la platanne”). Així, ara tindriem “el plàtan”, en masculí, per a la fruita i “la platana”, en femení, per a l’arbre. Tenim d’altres paraules que es van morint i que podien haver fet servei, com ara “LA BRUETA” (del fr. “la bruette”); amb aquesta paraula s’hagués pogut distingir, per exemple, un carretó de dues rodes d’un carretó d’una roda, com el dels paletes, que és una brueta. Tambés distingim entre “UN VIS” (del fr. “vis”), que són dues coses tècnicament molt diferents: la rosca helicoidal del vis acaba en punta i es fa girar amb un tornavís; el cargol és un cilindre amb rosca helicoidal que s’estreny amb una clau. En aquest sentit, el català estàndard, amb el seu “car(a)gol” per a tot, és tan pobra com el castellà, que només té “tornillo”.
(VERSIÓ CORREGIDA)
Aprofitant que la terminologia ballava i que normalment s’usava el castellanisme “el plàtano”, per anomenar l’arbre Fabra podia haver optat per la forma que encara fem servir els parlants de la serralada de l’Albera, a l’Alt Empordà, a la zona de transició entre el català central i el rossellonès: “LA PLATANA” (cf. francès: “la platanne”). Així, ara tindriem “el plàtan”, en masculí, per a la fruita i “la platana”, en femení, per a l’arbre. Tenim d’altres paraules que es van morint i que podien haver fet servei, com ara “LA BRUETA” (del fr. “la bruette”); amb aquesta paraula s’hagués pogut distingir, per exemple, un carretó de dues rodes d’un carretó d’una roda, com el dels paletes, que és una brueta. Tambés distingim entre “UN VIS” (del fr. “vis”), i “UN CARGOL”, que són dues coses tècnicament molt diferents: la rosca helicoidal del vis acaba en punta i es fa girar amb un tornavís; el cargol és un cilindre amb rosca helicoidal que s’estreny amb una clau. En aquest sentit, el català estàndard, amb el seu “car(a)gol” per a tot, és tan pobra com el castellà, que només té “tornillo”.
Una amiga meva panamenya em va explicar fa anys que en el seu país hi havia “bananas” i “guineos”. Les “bananes” eren molt grans i se’n comprava una per a tota la família, com aquí comprem un meló o una síndria, i els “guineos” eren molt més petits, de la mida dels que mengem aquí.
I aquests arbres del gènere ‘platanus’, són els que hi ha al Born de Palma, ¿veritat? Per cert, ¿quina raó pot tenir que en mallorquí se’ls anomeni (almenys bastants persones que conec, i jo mateixa de petita els anomenava així) “plateros”?
De Platanus > plátano > platanero > platero. És un cas singular d’evolució grollera a Mallorca. A Castella encara són al “plátano”. Als nascuts a Santa Margalida els diuen “vileros” i als del port de Pollença “molleros”. El sufix “–ero” al segle passat feia molta gràcia.
El 100% de jardiners i pagesos, en sa parla habitual, diuen “platero” de fa probablement cent anys.
La no admissió d’aquests dos fets per part dels filòlegs amb canongia ha duit a un carrero “qui no passa”, així a la Gran Enciclopèdia de Mallorca apareix “plataner” i “plater”, dues paraules inexistents en referència a Platanus. En ambdós casos són ultracorreccions per desconeixement del cas, que no fan més que afegir al banyat.
Diríem doncs que que s’han fet un article i uns comentaris purament de curiositat linguïstica. Per la part botànica, subapartat de nomenclatura popular, això és el pa de cada dia. Que a Palma diguin pèsols, a Pollença xítxeros i a Porreres estiragassons (o al revés?) ja ens sembla “normal”.
I és que els noms populars de les plantes, sincerament, ja els han fet de tot, i encara… ballen i boten, s’embullen, es deformen, hi ha espècies amb 30 noms i noms que s’usen per a 30 espècies… Primeres jornades d’estudis locals a Marratxí 1995.