Targetes i cartes
La paraula targeta ha adquirit modernament significats molt diversos: tenim la targeta de visita, la d’identitat —dita aquí normalment i desencertadament carnet—, la postal, la de crèdit, la d’embarcament, la targeta telefònica, les targetes groga i vermella del futbol, i en els ordinadors la de xarxa, la de so, la de vído, etc. Per a tots aquests conceptes totes les llengües usen la paraula carta. Agafem, per exemple, la targeta de crèdit: francès carte de crédit, italià carta di credito, portuguès cartão de crédito, romanès card de credit, anglès credit card, alemany Kreditkarte, neerlandès Creditcard, suec kreditkort, txec kreditní karta, etc. L’espanyol deu ser l’única llengua europea que no diu carta de crèdit. Descomptant, naturalment, els seus escolans d’amén: el català (targeta de crèdit) i el gallec (tarxeta de crédito); el basc, amb codificadors més elegants, diu kreditu-txartel. Les cartes que en català segueixen el mateix camí que les cartes de les altres llengües —entre elles l’espanyol, com es podia endevinar— són les de jugar, les dels restaurants i la de les Nacions Unides. Només observant aquest fet es veu que aquí hi ha una anomalia, una anomalia històrica i lingüística, el tractament de la qual admet postures variades. Continua aquí.
21 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Cada vegada que el meu fill de quatre anys em demana de posar la «carta» en el caixer automàtic pens en les teves lliçons i en com l’escola desviarà una intuïció tan ben encaminada.
Podries aclarir el desencert de “carnet”?
‘Carnet’ és un hispano-gal·licisme, és a dir, una paraula que hem agafat de l’espanyol i aquest abans l’havia agafada del francès. Amb la particularitat que la paraula no té el mateix significat en francès i en espanyol-català. ‘Carnet’ és una paraula francesa que significa ‘llibret de butxaca per a escriure-hi notes, comptes, etc.’ El mateix significat té l’italià ‘carnet’, que ha estat pres del francès. Un ‘carnet di ballo’, per exemple, és un llibretó on les dames anotaven el nom dels cavallers que els havien sol·licitat un ball. En canvi, el que aquí es diu ‘carnet’ en francès (i en la majoria de llengües) es diu ‘carta’ (carta d’identitat, carta d’estudiant, etc.). El francès ‘carnet’ ve de l’occità ‘quern’ amb el sufix diminutiu ‘-et’, i ‘quern’ ve del llatí ‘quadernu’, clàssic ‘quaternu’, (literalment ‘llibret de quatre fulls’), igual que el nostre ‘quadern’ (mot culte) i el nostre ‘quern’ o ‘qüern’ (‘quatre’ o ‘quadern’ per via popular).
Segons que sembla escrivim i parlem una llengua farcida de castellanades. Cal continuar la tasca iniciada per Fabra perquè, humanament parlant,el Mestre no hi podia donar a l’abast, i doncs caldrà que l’IEC es plantege molt seriosament si val la pena de continuar escrivint “les postres” en comptes de “fi de taula”,”se la veu molt neguitosa”,”quedar” en comptes de “restar” o “fer” o qualsevol altra solució adient al context…Mots com ara “buscar” potser haurien d’ésser revisats també.
Les paraules són com les peces del dòmino, en tombes una i cauen les altres… targeta… carta… lletra… Emperò com tu dius: amb tranquil·litat i seny, i sense por.
Si ‘carnet’ és una paraula francesa d’origen occità (quern + diminutiu -et) i en català, com tu dius, també tenim ‘quern’ per ventura hauria estat més encertat d’adaptar-la com a ‘quernet’.
El llatí quadernu en català dóna un conjunt de variants documentades: qüern (en textos medievals no hi ha dièresi), coern, cuern, codern i quadern. I no sé si n’hi ha més. Hauríem pogut adaptar carnet en qüernet o quadernet, però aquests mecanismes no sempre funcionen. Per exemple, tenim consumir, però no hem adaptat el francès consommé en consumit, sinó en consomé. I esper que ningú no ho proposi.
De quina manera resoldríem la “carta de crèdit” de l’accepció 3 5 de la 2a edició del DIEC? I la “carta de crèdit” del TERMCAT?
DIEC: Notificació adreçada per un banquer als seus corresponsals certificant que el portador té dret de retirar sobre el seu crèdit fins a una certa quantitat.
TERMCAT: Document mitjançant el qual una institució financera garanteix que, si es compleixen les estipulacions que s’hi consignen, acceptarà ordres de pagament contra un client determinat.
ca carta de crèdit, f
es carta de crédito
en letter of credit
Supòs que amb lletra de crèdit. És l’efecte dòmino que diu Joan Gabriel Mora. La proposta carta de crèdit s’inscriu en un altra concepció de l’estandardització, no en l’actualment hegemònica. Observem que l’espanyol i no la coherència del sistema ens fa (man)tenir lletra de canvi. Si ells diguessin carta de cambio…
Que hi hagi sort amb l’àlies.
Doncs, que comence l’efecte dòmino!
La llista de barbarismes “subtils” que fins ara han passat desapercebuts s’està fent alarmantment llarga… I em preocupa, més que la seva lentitud, el gir que ha agafat la SF de l’IEC després de Fabra.
Potser estaria bé que publicassis on-line —i, per què no?, també en paper— un llistat de tots aquests barbarismes que van sortint, amb una breu explicació i, sobretot, amb propostes de solucions alternatives més genuïnes.
Altre cop, gràcies, Gabriel, per la tasca que fas, sovint contra el vent predominant.
Les intencions són molt més ambicioses. Lluitarem amb el Gran Enemic, que és el temps, i anirem fent. Gràcies per l’encoratjament.
Seria interessant de conèixer els usos de ‘targeta’, ‘carta’ i ‘lletra’ en el català nordpirinenc. Potser la influència del francès n’hagi afavorit unes accepcions més racionals. Aixi mateix, i arran del post anterior, ¿és que el francès ‘vous’ ha aidat a conservar els usos tradicionals de ‘vós’ en aquell dialecte?
Si ens llegeix algun nord-català que ens assisteixi.
Més que si el francès ha aidat a conservar els usos tradicionals de ‘vós’, la cosa és si allà dalt hi ha hagut mai un ús extens de ‘vostè’. Coromines diu que sí i treu algun exemple de Saisset (un escriptor que reflecteix el llenguatge popular). És un tema que vull estudiar a fons.
A les obres d’Un Tal (Albert Saisset) autor no gens purista mes que servava el català parlat al Rosselló apareix “vostè” un sol cop (ço’m par) quan hom s’adreça al rei.
A Cat Nord escrivim –lletres–, i les cançons tenen –paraules*– (ang. lyrics) i parlem de –mots– (el terme ‘paraula’ s’empra com ‘parole’). És a dir que fem com en francès, en occità, en italià… Sí, el mal ve d’Espanya ! 😉
Vull assenyalar que el terme culinari “compota” (ensems de fruites cuites) pres modernament al francès “compôte” (potser mitjançant el castellà) tenia més antigament l’equivalent exacte en català, “composta”. S’hauria de fer servir, que aquest terme ens indica el que és de veritat.
*Un Tal escrivia a l’obra ‘Bingnas y donas’ (Vitnyes i dones) : “PARAOULAS D’OUN TAL / MOUSICA DAL MATEY”
**El DCVB admet Paraula : Lletra d’un cant (per oposició a la música). «Música d’Enric Morera i paraules de Maragall».
Doncs més efecte dòmino: les targetes podrien ser cartes, les cartes podrien ser lletres i les lletres (de cançons) podrien ser paraules. En italià també es diu parole de les “lletres” de les cançons.
I vet ací com la “Lletra de convit” de mossèn Alcover encaixa dins aquest model de llengua ben genuïna.
Idali,
Passa una cosa semblant amb el mot ‘crep’ ( del francès ‘crêpe’). En català ja teníem uns equivalents (crespa o crespell) recollits al DCVB; fins i tot, el primer exemple dóna compte de la ‘s’ que amaga ‘crêpe’.
Professor Bibiloni: M’agradaria saber si teniu notícia de l’existència d’un colectiu andalús assimilable als gonelles.
No, no en tenc notícia.
No és ben bé exacte que en italià se’n digui “parole” del text de les cançons. Només s’empra quan es parla d’autoria (com ara, parole e musica di Vinicio Capossela). El mot més usitat és ‘testo’. Proveu de fer una recerca al google: tots els equivalents de l’anglès lyrics i el francès paroles en setis web dedicats a la recopilació de lletres de cançons en italià parlen de testi: http://www.testimania.com; http://www.italianissima.net/testi; http://www.canzoni.it/testi/
Parlo per experiència i patiment propi hehehe.
s.