Paperetes amb regust foraster
Els qui van redactar les paperetes per a les passades consultes per a l’autodeterminació es van errar en un detall. «Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?» Està? Qui? Ell? Ella? Afortunadament, havíem convingut, i semblava que estava consolidat, que el registre administratiu utilitza el tractament de vós i no el de vostè. És una pena que un text que podria ser un bell començament d’un procés que entre altres coses podria dur a la fi a aquest país la sospirada normalització lingüística sigui un text amb un clar regust lingüístic foraster.
Suggeriria que a les pròximes consultes es fes servir una fórmula més encertada: «Esteu d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?»
35 comentaris35 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Totalment d’acord! El problema és que l’IEC no s’atreveix a condemnar el vostè i els mitjans de comunicació i les gramàtiques/manuals s’hi aferren com poden. Sabies que a la Generalitat és obligatori l’ús de vostè a l’Escola dels Mossos d’Esquadra? Per adreçar-se a un professor, els estudiants han d’usar el vostè, forma part del reglament de l’escola.
Sobre això, als mitjans de comuniació, encara no entenc com els programes de previsió meteorològica i d’ecologia a TV3 – sobretot n’hi ha un que parla de natura, en què és molt accentuat-, es fa servir sistemàticament el tractament de vostè. I sempre comencen així: “Mooolt bona nit…” Brrrr!… Me fa mal les orelles de sentir-ho!
Segons les meves informacions, quan es va crear TV3, una de les primeres coses que van fer el seu primer director (Alfons Quintà)i el seu primer assessor lingüístic (Ferran Toutain, després un dels promotors de Ciudadanos) va ser prohibir el tractament de ‘vós’. Una decisió que va condicionar decisivament l’evolució dels tractaments en català. Recordem que s’havia fet un bon camí en la vehiculació social del nostre tractament tradicional de cortesia.
Transcric un fragment de http://www.esadir.cat, el portal lingüístic de la Corporació Catalama de Mitjans Audiovisuals, sobre les norma que segueix aquest ens al respecte del vós/vostè:
“El tractament formal modern es fa amb vostè però l’ús del vós pot ser més adequat en narracions històriques i ambients rurals. Com que l’aparició de vostè es situa al segle XVI, no resultaria creïble aplicar-lo a obres ambientades abans d’aquesta data.”
Em sembla força increïble que al segle XVI, XVII i XVIII es fes servir gaire el tractament de vostè en català. Trob que el qui ho ha escrit devia esta pensant en el castellà, que seguiria aquestes indicacions ( i tampoc n’estic del tot segur). D’altra banda, ‘ambients rurals’!!, ja es veu com se l’estimen el tractament de ‘vós’. Si en voleu saber més coses, dels desbarats que diuen podeu entrar en aquest lligam directe: http://esadir.cat/traducidoblatge/normes/tractaments/vosivoste
Joan Coromines documenta l’ús de vostè al segle XVI (DECLC, s.v. VÓS), però no diu que fos gaire usual. Jo pens que la generalització d’aquest tractament deu haver estat per influència del castellà. A mi em sap greu que es vagi perdent el VÓS com a tractament. Dins la pagesia de Mallorca sembla que encara té molta vitalitat, però a la Ciutat quasi no s’usa. I del TU, que està reemplaçant el vostè i el vós, opín que quasi sempre constitueix una falta de respecte, sobretot dirigit a una persona major desconeguda, tant si ho fa una altra igualment major com, encara pitjor, un al·lot o jovenet. A mi m’horroritza sentir com dependents o dependentes d’un comerç tutegen els clients, o infermers o infermeres d’un hospital ho fan amb persones ja molt velles que ben segur que no els pot fer cap gràcia.
No, Coromines no documenta ‘vostè’ en el segle XVI, cosa que crec impossible. Coromines diu ‘En català ja es feia bastant d’hora [la reducció de ‘vostra mercè’ a ‘vostè’] dins el segle XVI’, però no aporta cap exemple. En canvi, en el CORDE en el XVI ja apareix algun cas de ‘usted’.
A l’entrada ‘vós’ del Coromines no es poden dir tants de desbarats en tan poc espai. Per exemple, aquell que diu que ‘tractar de vós una persona de l’altre sexe és propi de viragos i homes incivils”. Algun dia posarem les idees de Coromines (sobre el ‘vostè’) en el seu lloc.
He vist diverses cartes privades de gent del Principat de mitjan segle XVIII (en tinc la transcripció) en què s’usava sistemàticament el tractament de vós, la qual cosa demostra que aquest tractament a Catalunya en aquest temps era ben viu. Em sembla que la generalització de l’ús de vostè fou un fenomen urbà de començament del segle XIX.
Trobo que és una errada ben greu, aquesta de les paperetes. No l’acabo d’entendre.
Segons la wikipedia castellana (és clar que tampoc no seria una font 100% de fiar), en castellà es va usar el sistema de tractament tu/vos més o menys fins al segle d’or (segles XVI-XVII). Per tant, es degué començar a usar sistemàticament el ‘usted’ durant el segle XVIII i en català l’ús sistemàtic degúe arribar un poc més tard.
http://es.wikipedia.org/wiki/F%C3%B3rmulas_de_tratamiento
Segons el que he pogut anar recercant, en castellà s’implanta el tractament de “vuestra merced” en el segle XV (tot i que abans ja està documentat sense una força clara de tractament regular) per a adreçar-se als nobles, una vegada que els reis han agafat el tractament de ‘altesa’. En els segles XVI i XVII es va estenent a costa del ‘vós’. En el segle XVII el ‘vós’ queda degradat completament (hi ha conflictes que acaben en assassinat perquè algú és tractat de ‘vós’), i el ‘vuestra merced’, ja convertit en diverses variants de les quals triomfarà ‘usted’, es generalitza (en el XVII hi ha ‘vuested’ i ‘vusted’). A final del XVII, doncs, ja és habitual ‘usted’ com a tractament general de cortesia i el ‘vós’, convertit en un tractament de molta proximitat desapareix a Espanya i desplaça el ‘tu’ a Argentina.
Els segles XVI i XVII són d’una forta influència del castellà als Països Catalans i a Portugal. A Ambdós països l’espanyol esdevé llengua prestigiosa de cultura, lligada a les elits dominants. El ‘vuestra merced’ s’imita entre aquestes elits (‘vostra mercè’ i ‘vossa mercê’). El ‘vostè’ català i el ‘você’ portuguès surten de la contracció de les fórmules anteriors, però calcant el procés del castellà. Amb tot, el català va molt més endarrere en la difusió del ‘vostè’. A Mallorca crec que apareix en el XVIII com a tractament de mossons (els nobles continuen amb el ‘vossa mercè’. En el XIX ‘vostè’ és el tractament classista de la gent poderosa i la gent de carrera, mentre que el ‘vós’ és el tractament neutre de respecte entre la gent que no pertany a la minoria social dels qui tenen el tractament de ‘vostè’.
Amb relació al meu anterior comentari, tens raó, Biel, que En Coromines no dóna indicació d’on trobà el vostè en el segle XVI. I a mi també em sorprengueren algunes de les seves afirmacions sobre l’ús del vós. Els qui hem viscut a pobles hem pogut veure com el vostè s’usa exclusivament per a gent de carrera o prou rica i capellans i religiosos en general i el vós per a persones ja casades o majors de la classe dels menestrals, botiguers i camperols. A mi no em desplau que em tractin de “vós”, però si que jovenetxos per a mi desconeguts em tractin de “tu”.
no ho sé si ho tenia mal entès però vaig llegir (potser d’en coromines) que vostè s’utilitzava amb persones jeràrquicament superiors (gent gran, poderosos) el tu per a familiars pròxims i amics íntims i el vós per a la resta de la gent. és correcte?
he fet intents de reintroduir el vós en el meu dia a dia, però entre que sona una mica repel·lent o antic i que ara tothom es tracta de tu (i això fa que, per no sentir-me diferent, jo també tutegi), no me n’he sortit
i per què no «EstAu d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?»
Jo treballo a Barcelona de cara al públic, als clients els tracto de vós. Al principi em va costar però ara ho faig amb naturalitat i sense cap problema.
Em vaig fixar que en Miquel Calçada al seu programa darrer “Afers Exteriors” s’adreçava a la gent que anava coneixent tractant-los de vós.
Vull fer avinent que sa papereta diu “…en la Unió Europea” i no “…a la Unió Europea”, però… ¿no trobau que quedaria més bé “dins la Unió Europea”?
Gabriel, faig meva sa pregunta de s’altre Lluís: si consideres que només hi ha d’haver una forma verbal estàndard i que aquesta ha d’esser estau, com així ara no l’has proposada?
Bernat, ¿qui diu “mooolt bona nit”, es meteròleg o s’imitador de Polònia? Realment, aquest darrer sol dir “mooolt bona niiit”.
Antoni Llull, com ho hem de dir: “no els pot fer cap gràcia” o “no els pot fer gens de gràcia”?
Segurament estaria millor dins la Unió Europea. O a mi m’agrada més.
Sobre l’estau crec que l’ideal seria un estàndard només amb les formes en -am i -au, però amb el vent que bufa ho veig molt difícil. Hauran de coexistir les dues formes. Supòs que em va sortir esteu perquè em vaig posar dins la pell dels hipotètics rectificadors del text, i en el subconscient devia pensar que no convenia ara embolicar-los amb un segon problema lingüístic. Però tot és revisable.
‘Dins la Unió Europea’ o ‘a la Unió Europea’ tenen una forta connotació d’espai físic. El sentit de la pregunta té més a veure amb un concepte abstracte, i per això crec que és més adequat ‘en la Unió Europea’.
Resposta a Lluís Cerdó: Ben pensat, m’agrada més “gens de gràcia”. Normalment escric els meus comentaris sense cap pretensió literària, com si parlàs en una tertúlia entre amics, procurant, això sí, no dir dois ni incorreccions, però segur que qualcuna, de tant en tant, pot escapar-se’m. Confii per endavant que em disculpareu.
Això que ‘dins’ es relaciona amb espai físic és complicat. Passa una cosa semblant amb el ‘damunt’, que alguns diuen que s’ha d’usar en sentit físic (damunt la taula), però no en sentit no físic (fer una conferència damunt la dona). Doncs jo no veig que no es pugui fer una conferència damunt la dona. 😉
Ep, això podria ser un article dels dissabtes.
Discrep en el tema de la ‘gràcia’. Tot i que no és incorrecte, ‘no fer cap gràcia’ sembla un calc del castellà ‘no hacer ninguna gracia’. Em sembla preferible i més català ‘no fer gens de gràcia’.
Disculpau però no havia seguit bé el fil dels comentaris. Evidentment no discrep sinó que estic ben d’acord amb allò que s’hi ha dit. He! he!
De tots és sabuda la distinció que fa Ruaix entre els locatius físics i els figurats a l’hora de regular l’ús de les preposicions “a” i “en”. Crec que és discutible i que ens podem trobar amb molts de casos dubtosos o fronterers. En Gabriel qualque dia ens ho podria aclarir.
Per cert, el Credo diu: “patí BAIX el poder de Ponç Pilat”, i no el suposadament normatiu “SOTA el poder”.
De totes maneres, en el cas concret de “integrar-se…”, caldria aclarir, abans de res, si estam davant un complement (en aquest cas, argumental, no adjunt) circumstancial de lloc (que, d’entrada, admetria totes dues preposicions i, llavors, hauríem d’acudir a la dita distinció entre lloc físic/figurat, o a criteris d’eufonia, a l’hora de triar entre una preposició o l’altra; fins i tot hi podríem emprar la preposició tònica “dins”) o si, per contra, estam davant un complement de règim verbal (o preposicional), de tal manera que el verb “integrar-se” regiria o demanaria una concreta preposició, que segons el DIEC és la preposició “a” (i no “en”). Segons la RAE, el castellà d’Amèrica també hi demana la preposició “a”; només el castellà peninsular hi prefereix la preposició “en” (caldria veure si és un canvi recent).
“Patí BAIX el poder de Ponç Pilat”… caldria saber de quan data aquesta fórmula. Si no és de l’època medieval, es pot tractar d’un calc.
Deu ser moderna. Aquí teniu una doctrina de 1724: “patí davall lo poder de Ponç Pilat”
http://books.google.com/books?id=yhuuNDrUsjAC&pg=PA10&dq=pati+poder+pilat&lr=&cd=20#v=onepage&q=pati%20poder%20pilat&f=false
Si no ho record malament, quan jo era al·lot es deia “patí baix DEL poder de Ponç Pilat”.
Teniu raó, Antoni. “Mea culpa”. Hauria d’haver escrit: “Patí BAIX DEL poder de Ponç Pilat”.
Segons el DCVB, «l’ús de BAIX sense la prep. DE, en […] funció preposicional, és un castellanisme; per això no són de bon català aquestes frases: “Com també bax la matexa pena”, doc. a. 1688 (Col. Bof. xli); “Baix l’ampla portalada”, Cases A., Poes. 23».
Caldria trobar ara alguna doctrina antiga en català editada a Mallorca. Per ventura es tracta de dues variants (geogràfiques?) alternatives. El que està clar és que, en la versió cantada, només la fórmula amb “BAIX DE” encaixa quant al nombre de síl·labes d’aquest vers. I, en qualsevol cas, no s’empra “SOTA”.
Caldria mirar bé la llengua antiga. Però mentrestant i provisionalment, i cercant una coherència del sistema, jo diria que baix de s’oposa a dalt de, mentre que davall o sota s’oposen a damunt o sobre: damunt la taula/davall la taula, dalt de la muntanya/baix de la muntanya (que no és davall), dalt de la voravia/baix de la voravia (que no és davall). En sentit figurat hauria de ser davall o sota.
Em sembla ben coherent. 😉
Tot i que hi haurà casos en què tant podrem dir “davall l’arbre” com “baix de l’arbre”, segons el punt de vista que adoptem…
En el sentit figurat de ‘exercir o patir el poder o la influència’, tant podríem emprar DAMUNT com SOBRE, i tant DAVALL com SOTA (segons el significat). L’ús de BAIX en comptes de DAVALL o SOTA deu ser degut a la pressió del castellà BAJO.
El que no veig tan clar és que, en el sentit de ‘tractar de’, es pugui emprar DAMUNT (al costat de SOBRE)…
L’Alcover-Moll recull així l’ús en sentit imaterial de ‘sots’ -forma antiga de sota:
“En sentit immaterial, aplicat a autoritat, obligació, pena, invocació, condició, etc. Sotz la pena d’aval escrita, doc. a. 1284 (RLR, iv, 363). No iaquesca la sua caxa oberta…, sots la pena desusdita, Consolat, c. 59. No fos negú gosàs parlar, tossir, senyalar, sots pena de mort, Tirant, c. 73. La dita convinença vos serà tenguda, complida e observada sots obligatió dels béns de la dita Ciutat, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 73). Entrem en camp clos… sots tals pactes e conuinenses, Tirant, c. 13. Los aduocats iuren sots aquesta forma, Consolat, c. 43. Dada en Balaguer sots nostre segell secret, doc. a. 1391 (Bofarull Mar. 82). Stojau-me ab molta cura, sots tancadura, lo que us coman, Spill 3163. Hèrcules nasqué sots la senyoria de Egedeon, Tomich Hist. 17. Sextus… entrà hir en casa mia axí com a enemich sots nom de hoste, Scachs 21.”
També hi ha un sinònim de ‘damunt’ (‘dessús) i un de ‘davall’ (‘dejús’) que no heu comentat. Per cert, recollits al DIEC i usats molt en l’època medieval, juntament amb les formes ‘sus’ (crec que és molt emprat en rossellonès encara (per mi que la contracció ‘sul’ fins i tot s’esmenta a la Proposta d’estàndard oral)) i ‘jus’.
Lluís,
Això de ‘Molt bona nit’ ho diu el meteoròleg i gairebé tots els presentadors de TV3.
Han emprat el tractament de “vostè” al referendum de Sant Quirze del Vallès d’avui. També ofereixen una “fideuà”, i no pas una fideuada.
Tornant al tema de les preposicions “a/en”, us exposaré les conclusions a què he arribat i les preguntes que encara em faig. Perdonau-me l’extensió d’aquest post.
Les gramàtiques catalanes, fins ara, han parat molt d’esment en la distinció entre les idees de direcció o moviment, d’una banda, i repòs o situació estàtica, d’altra banda (i, així i tot, les regles no han quedat gaire clares…).
Però m’adon que han passat per alt, o hi han passat molt de puntetes (i, a més, de manera contradictòria), els casos intermedis (a mig camí d’un sentit i de l’altre); en concret, aquells en què s’expressa la idea d’entrada i que pressuposen una relació d’interioritat (casos en què també hi és perfectament admissible la preposició “dins” o “dintre”, ja que expressa prototípicament aquest significat).
Així, Fabra (1918) considera que “entrar” és un verb de moviment (com “anar”, “venir”, “arribar”, “pujar”, “baixar”…) i que, per tant, regeix en català modern (no així en català antic) la preposició “a”; excepte, segons Fabra, davant els demostratius i els indefinits “un” i “algun”, en què hom preferiria “en” —excepció que ha estat criticada: 1) perquè atenua la idea de moviment o direcció, que avui s’associa clarament a la preposició “a”; 2) perquè aquestes excepcions no són, en realitat, les mateixes per a tots els dialectes (el mallorquí, p. ex., només té l’excepció dels demostratius, però no la dels indefinits); i 3) perquè els parlars occidentals que distingeixen fonèticament entre [en] i [an] mostren clarament que darrere la variant antihiàtica “an” continua havent-hi la preposició “a”, no “en”.
Per contra, Ruaix assimila el verb “entrar” als casos en què s’expressa repòs (no moviment), de manera que s’hi preferiria “en”. Només davant topònims o davant l’article definit i l’adjectiu interrogatiu “quin” s’exigiria, es preferiria o es toleraria (no entraré ara en aquests judicis d’acceptabilitat) la preposició “a”, amb el requisit addicional que es tracti d’espais físics —els espais figurats, segons Ruaix, almanco en el català literari o estàndard, preferirien sempre “en” amb els verbs de repòs (i sempre “a” amb els verbs de moviment), sense excepcions.
Podem assimilar a “entrar” verbs com “ficar”, “encabir”, “introduir”, “incorporar”, “integrar”… i sengles variants pronominals (com “integrar-se”).
El DIEC segueix clarament el criteri de Fabra i, entenent que es tracta de verbs de moviment, escriu (malgrat que es tracti de llocs figurats): “incorporar-se a l’equip directiu”, “integrar-se a la resta de la societat” (quan Ruaix hi posaria “en”, entenent que són verbs de repòs i que, encara que hi hagi article definit, es tracta de llocs figurats). En canvi, el DIEC escriu (coincidint, ara sí, amb Ruaix): “incorporar una substància en una altra”, “integrar els esforços diversos en una acció conjunta” (segons Fabra, perquè la preposició aquí va davant l’indefinit “un”; segons Ruaix, senzillament perquè estaríem davant verbs de repòs).
En el cas que ens ocupa (“integrat a/en la UE”), el criteri vigent de l’IEC s’inclinaria (sens perjudici de poder-hi emprar també la preposició tònica “dins” o dintre”) a favor de la preposició “a” (perquè estaríem davant un verb de moviment). Per contra, Ruaix, entenent que estam davant un verb de repòs i davant una organització internacional que, per tant, és un lloc figurat, hi preferiria la preposició “en”, malgrat l’article definit.
Com ja he apuntat, el castellà vacil·la entre totes dues preposicions: a Amèrica hom prefereix “a”, mentre que a la Península hom prefereix “en”. Així, en castellà europeu, la preposició “en” hauria adquirit un sentit d’interioritat molt pronunciat i, per això, amb els verbs d’entrada, s’hi fa prevaler el sentit d’interioritat per damunt del de moviment, de manera que s’hi prefereix la preposició “en”. Per contra, a Amèrica la preposició “en” es limitaria a conservar el sentit inicial o neutre de repòs, sense el matís afegit d’interioritat, i per això el castellà americà fa prevaler amb els verbs d’entrada el sentit de moviment per damunt del d’interioritat, de manera que hi prefereix la preposició “a” (si hom volgués destacar el sentit d’interioritat, acudiria a la preposició tònica “dentro”, no a l’àtona “en”).
Una pregunta: en català, és un castellanisme emprar la preposició “en” amb el sentit d’interioritat (no merament de repòs o situació estàtica)? Si la resposta és que sí, llavors hauríem d’aplicar el criteri Fabra-IEC i emprar, en aquests casos, la preposició “a” (tant amb espais físics com figurats); i, si gosàssim donar una passa més, fins i tot hauríem de mantenir aquesta preposició davant els demostratius i els indefinits “un” i “algun”.
Si, per contra, entenem que el català, de manera natural i sense interferència del castellà, ha incorporat a la preposició “en” el matís d’interioritat, aleshores, en principi (amb possibles excepcions quan es tracti d’espais físics: davant topònims o davant l’article definit i l’adjectiu interrogatiu “quin”), hem d’optar per la preposició “en” (d’acord amb la proposta de Ruaix, que seria, “mutatis muntandis”, la que fa Fabra per als verbs de repòs).
Per acabar, només apuntar que, en el dialecte mallorquí, els complements i adjunts locatius (tant si són de moviment com de repòs, físics o figurats) van sempre amb la preposició “a” —o la seva variant antihiàtica “an” (davant l’article definit masculí, davant l’article personal masculí i davant els demostratius; però no davant l’indefinit “un”, on es manté “a”). És un sistema massa simplificat i, per tant, no crec que sigui el més apte per a recollir els matisos i la precisió que necessita el català literari o estàndard.
Una alternativa al meu penúltim paràgraf i a la solució de Ruaix per als verbs d’entrada (que els equipara als verbs de repòs) seria aquesta altra:
«Si, per contra, entenem que el català, de manera natural i sense interferència del castellà, pot haver incorporat a la preposició “en”, en determinats usos, el matís d’interioritat, aleshores, amb els verbs d’entrada hauríem de poder emprar la preposició “en” sense excepcions toponímiques ni eufòniques (i escriure, p. ex.: “incorporar Gibraltar en Espanya”), perquè aquest “en” d’interioritat no seria ben bé el mateix “en” neutre o de repòs que pot alternar, segons els contexts, amb “a” (en sentit també estàtic). Així, amb els verbs d’entrada, només quan es volgués emfatitzar la idea de moviment per damunt la d’interioritat podríem escriure “incorporar Gibraltar a Espanya”. L’alternativa, doncs, seria entre “en” d’interioritat (o “dins”/”dintre”) i “a” de moviment. Curiosament, l’anglès, per a casos similiars, té la preposició mixta “into”.
Doncs bé, jo crec que en català “en” no té sentit d’interioritat (em fa mal a les orelles i a la vista, la frase “incorporar Gibraltar en Espanya”). El podia tenir en llatí, fins i tot potser en català i castellà antics, però es va perdre en favor dels sentits de repòs i de moviment (i en aquest darrer sentit encara va ser subsituïda per “a(d)”, preposició que fins i tot s’ha anat estenent als usos estàtics). El castellà peninsular hauria recuperat (o, si tant voleu, conservat) el sentit d’interioritat de “en” per als verbs d’entrada; però no així el castellà americà ni el català. De manera que, en aquests parlars, amb els verbs d’entrada les alternatives només serien “a” o “dins”/”dintre” (segons si es vol destacar la idea de moviment o la d’interiorització); però no “en”, ja es tracti d’un “en” d’interioritat (que no existiria en aquests parlars) o d’un “en” neutre o de repòs (que, pensant-ho bé, no tendria gaire sentit amb aquest tipus de verbs; seria absurd). El català antic, com que podia emprar “en” en sentit de moviment, admetia clarament aquesta preposició amb els verbs d’entrada; fins i tot és possible que el català antic conservàs per a “en” el sentit d’interioritat; però no el català modern.
Per suposat, caldria fer un estudi històric a fons, tant en castellà com en català, dels usos d’aquestes preposicions.»
Moltes gràcies per aquests tres comentaris sobre les preposicions, que aporten punts de vista molt valuosos. Lamentablement, ara no tenc temps de “ficar-me” en la qüestió com caldria (i si ho faig seré massa superficial). Per tant, em propòs més endavant fer atenció a aquesta problemàtica, i aquests comentaris s’hauran de tenir molt en compte.
Us en recordau de quan discutírem, ja fa temps, la possibilitat que el substantiu “infern” aparegui en la seva forma plural (“inferns”) quan té el significat concret de ‘llim(b)s’? En la versió del Credo que heu esmentat més amunt (datada al 1724) hi apareix precisament “inferns” en plural i en aquesta accepció.