Jugam a billard?
L’article d’aquesta setmana del Balears:
Si volem saber l’etimologia de la paraula billar i anam a l’Alcover-Moll, trobarem “del francès billard“. Però el més mínim bon sentit lingüístic ens diu que del francès billard només pot venir un mot català que ha de ser billard. No hi ha cap raó perquè en el pas del francès al català es perdi la –d del final de la paraula, igual que no la perden les paraules bulevard, estendard, guepard o petard. Billar ve de l’espanyol billar. Article complet.
9 comentaris9 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
A partir d’ara, escriuré «billard» i pronunciaré [bi’ʎaɾt], idò! 😉
Pel que fa al mot «bitlla» (pl. «bitlles»), he vist que, d’acord amb el DCVB i amb el “Diccionari ortogràfic” de l’AVL, en balear i valencià es pot escriure «bitla» (pl. «bitles»), pronunciat amb ela geminada, igual que «batlle»/«batle», «ametlla»/ametla», «espatlla»/«espatla», «motlle»/«motle», «rotlle»/«rotle».
M’agradaria saber què en penses, d’aquests doblets. No oblidem que la variant sense palatalitzar, a part de ser la pròpia de dos dels grans dialectes del català, és més etimològica que la variant palatalitzada.
D’altra banda, i ara ja fugint del tema, tenc clar que, en registres formals, caldria evitar les variants amb harmonia vocàlica del tipus «motlo» i «rotlo» (sorprenentment admesos pel DIEC), i també «fonoll» (per «fenoll»), «ronyó» (per «renyó»), «rostoll» (per «restoll»), «monjo» (per «monge»), igual que no escrivim «cotxo», «colzo» ni «jonoll». Sobre aquest punt, m’ha semblant interessant aquest article: http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/92821.html.
Aparentment, en els dos casos citats per en Sebastià, la forma preferent hauria d’ésser, respectivament, “bitles” i “motle”, “renyó”, “restoll”, “monge”, etc. A Barcelona, no ens enganyem, diem “ronyó”, però també “jonoll” i a ningú no se li acudit de fer-ho entrar com a forma principal (ni tan sols secundària) en els diccionaris normatius. Eugeni S. Reig té molta raó. Ara bé, en alguns d’aquests casos l’harmonia vocàlica és arrelada fins i tot en la parla formal barcelonina, i la resistència al canvi pot ser, senzillament, temible. Si, a Barcelona, escriure “caragol” o “carabassa” ja és un acte de valentia, no m’imagin que seria escriure “els monges de Montserrat”, però així hauríem de fer, si més no en els textos supradialectals.
Jo sobre tot això estic en jornada de reflexió. El problema és que això es va començar malament: les variants formals s’haurien d’haver unificat de bon principi optant per les més etimològiques (no perquè en si siguin millors sinó com a fórmula objectiva d’unificació). Hi va haver massa Barcelona, i ara ningú no vol renunciar a res del que està acostumat a escriure. Quan la paret es comença torta, sempre és torta.
A Palma hi ha el malnon Bitla, i Can Bitla és el nom d’una rellotgeria situada al carrer de Jaume II.
Pel que fa a billar, és evident que ho agafàrem de l’adaptació que del francès n’havia fet el castellà. La grafia villar degué ésser corrent durant la primera meitat del segle XIX, perquè al Diario de Mallorca del
7 de setembre de 1808 hi aparegué aquest anunci: “Diego Rodriguez, Trompeta del Regimiento de Husares Españoles, tiene de venta una mesa de villar poco usada y muy buena: quien quisiese comprarla acudirá á su casa frente del Quartel de dicho Cuerpo”. I en un altre anunci aparegut al mateix diari el 30 d’octubre següent, es parla de “la Casa del Villar frente del Convento de San Francisco de Paula”.
Doncs mira per on:
Diccionario de Autoridades (1739). “Villar. Juego nuevamente introducido, a modo de el de los trucos; pero la mesa no tiene barra, ni bolillo, y las tablillas son lisas, sin troneras. A los quatro ángulos tiene unos agujeros redondos, arrimados à las tablillas, y en medio de la mesa por donde cabe la bola holgada, y el que mete la del contrario por uno de los agujeros, hace truco, y gana dos rayas, y si echa su bola pierde una raya: se juega con unos tacos largos, que tienen à la punta una maceta, con la qual se empuja la bola, para encaminarla a la del contrario.”
Va amb “v” fins al diccionari de 1832 (9 diccionaris). A partir de 1837 apareix “billar”.
Però la “d” en francès no es pronuncia, per tant, és possible que s’hagi agafat a partir de la pronunciació no?
No, perquè totes les altres llengües tenen la “d”, i si es partís de la pronunciació tampoc no la tindrien. És una qüestió d’estructura fonològica de l’espanyol.
Senyor Bibiloni, no hi va haver massa Barcelona. Va passar que mentre al Principat hi havia un Fabra i un IEC, a València molts usuaris de la llengua pensaven que lladraven en comptes de parlar i trobaven que el castellà era “de lletra”.
És clar que moltes de les decisions que s’hi van prendre ens semblen aberrants; unes quantes, però, han estat esmenades -pensem en “darrera”,”vina”,etc.-
Fabra era receptiu als comentarisi a les observacions del valencià Josep Giner, d’aquí ve que al seu diccionari hi trobem “tàpera” i no pas “tàpara” com en un principi es va acordar.
Sí, és ver en part. Però “un Fabra” i “un IEC” no eren (són) del Principat, sinó de la llengua catalana. D’altra banda, també és ver que la meva afirmació és delicada, perquè li podem donar un abast o un altre. Només volia dir que en algunes solucions adoptades hi va haver una visió global de la llenga deficitària, i no vull blasmar ningú per això. També és ver que s’han fet i es van fent rectificacions. El “cargol” i la “carbassa” de Fabra en el DIEC són “caragol” i “carabassa”. Vull dir que s’ha invertit la preferència. El que passa és que respecte a aquests darrers exemples, amb el personal que controla la llengua de diferents àmbits, de poc ha servit, crec.