«El matí», no «el dematí»
Publicat en el Diari de Balears l’1 de novembre de 2008
La primera part del dia, entre el moment d’aixecar-se i el dinar, en català es diu el matí. I a partir d’aquesta paraula la llengua ha creat la locució adverbial de matí, que, segons el DIEC, significa ‘en el moment inicial del matí’, ‘al matí, prest’. «Qui s’aixeca de matí pixa allà on vol», diu el refrany mallorquí, paral·lel a moltes altres dites catalanes que aporten variants per a la segona part. Aquesta locució adverbial pot ser matisada o modificada amb altres fórmules, com de bon matí, de gran matí, ben de matí, etc. Cal dir que totes les fonts de referència escriuen aquesta locució separant els dos mots, menys el diccionari Alcover-Moll, que introdueix la grafia aglutinada dematí, la bondat de la qual hauríem de posar en qüestió. Continua aquí.
12 comentaris12 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Els mitjans de comunicació poden fer molt per a l’educació i la deseducació del poble, i pel perfeccionament i la destrucció de la nostra llengua. La gent, en general, té tendència a creure que els locutors de televisió i ràdio i aquells qui escriuen als diaris coneixen prou bé la llengua i que tota cosa que diuen és correcta. I és que hauria d’ésser així. Però, malhauradament, no ho és.
Pel que fa als diccionaris, no són tots perfectes, però això és un mal meno, perquè la majoria de persones, de pertot arreu, tenen com a una espècie d’aversió a aqueixes obres i no en fan mai ús. Si tinguéssim uns models de llenguatge totalment fiables a la premsa i a la televisió, la nostra llengua hi guanyaria moltíssim, molt més del que hi pot guanyar amb l’edició d’obres literàries modèliques, també ben necessària, però que molt poca gent les llegeix i per això no influeixen gaire en la correcció del parlar col·loquial. I s’hi haurien de mirar molt en les pàgines dedicades als esports, puix que per a molts aquesta és l’única font a través de la qual podrien aprendre de tant en tant una determinada forma escrita o una expressió verbal correcta.
D’acord. Per cert, què en penses del terme “mil·leurista”? Jo preferisc “mil·leurat”.
http://descans.blogspot.com/2008/10/milleuristes-vs-milleurats.html
Tenim un altre exemple de ‘de’ redundant o innecessari en l’expressió principatina ‘de debò’. Hauríem de preferir la forma senzilla i original ‘de bo’; o si li volem donar més força, la forma repetitiva ‘de bo de bo’.
Josep, els sufixos sovint són, en principi, intercanviables: mil·leurista, mil·leurat, mil·leurer… El sufix -ista no significa només ‘partidari o defensor d’una idea'(catalanista), sinó també dedicació a una activitat (pianista) o les dues coses anteriors alhora (nudista), o un comportament o tendència (catastrofista, triomfalista, pessimista). Si un pensionista és el qui té una pensió, un qui té mil euros pot ser un mil·leurista.
Per cert la paraula és d’origen espanyol i diuen que la va “inventar” una senyora resident a Barcelona (Carolina Alguacil), el dia que va publicar un escrit a El País on usava per primer cop aquesta paraula. Per això aquesta senyora s’ha fet famosa i té 47.000 pàgines en el Google. La paraula s’ha començat a utilitzar en portuguès, francès i italià, i ja no diguem en català. Veurem si es consolida o què.
Però millor que en els comentaris d’aquest post parlem del matí.
Crec que aquest és un mal menor. Totes les llengües tenen llurs ‘ faltes ‘ internes. A més, si fan servir aquest vulgarisme tant a Mallorca com al Principat no malmet la unitat de la llengua…
He consultat l’article matin al diccionari de Mistral. El mestre escriu :
« adematin (cat. Dematí) le matin le matin, ce matin.
Es espeli d’adematin, il est éclos de ce matin
Siéu pas d’adematin je ne suis pas novice »
I per què? Si l’evolució de ‘matí’ a ‘dematí’ és un canvi intern de la llengua popular recollit fins i tot literàriament, estès per tot el territori i que no és conseqüència d’una influència estrangera, per què no es pot acceptar?
GABRIEL, a casa (barcelonins de mena) sempre ha predominat la forma “dematí”. I, al meu entendre, cal que ho seguim fent, a fi de mantenir l’ideal espriuenc de salvar els nostres mots. No entenc aquest uix i aversió (ben exemplificats per la cita d’en Coromines) per una paraula ben arrelada en el parlar. És vulgar, sí, però en el sentit més extens del terme, és a dir popular, del poble (l’usa la iaia, el pare, el fill, el quiosquer, el professor… tothom!). I el seu ús ja no té (si és que l’havia tingut mai) cap matís de modernor davant de la forma “matí”. Parlo, com a mínim, de Barcelona.
Com a curiositat, sóc procliu a emprar més la forma castellana “pel matí” (i no “al matí”), però en canvi gairebé mai diré “pel dematí” (de fet, em fa mal a l’orella, no com “pel matí”).
JOAN GABRIEL MORA, ostres, amb el que havia costat que molts joves barcelonins substituíssim el nostre “en sèrio” pel “de debò”… 😉
*
PS [GABRIEL]: No té res a veure amb el post d’avui, però avui mateix he tingut dubtes a l’hora d’escriure l’expressió “cagumdena” (o “cagumtot” o similars) i no he sabut trobar resposta enlloc, tret guiar-me per la quantitat de resultats que dóna el cercador Google per a cada forma buscada. Seria així com l’he escrita? O bé millor separada?: “cagum dena” (o “cagum l’olla”). Millor “casum” que “cagum”? M’interessaria la teva opinió. Gràcies
El tema de dematí vs matí ja el tenia resolt fa anys, de quan començava a interessa-me de veres (Joan Vecord, vet aquí alternativa ben genuïna a l´”en sèrio”) per la llengua, més enllà de l´escola, i fa una mica de peresa haver de tornar a debatre-hi. Plenament d´acord amb els postulats de Coromines i del professor Bibiloni. Els mallorquins faríem bé, tot sovint, de comparar el nostre català al de les altres illes quan se´ns planteja algun dubte entre estàndard i popular: el el cas que ens ocupa, a les Pitiüses la forma més habitual és matí i no dematí.
Estic totalment dacord amb en Vallesenc. Els canvis naturals en la llengua no crec que siguin equiparables lingüisticament als canvis produïts degut a l’influència de llengües extrangeres.
En aquesta causa et dono suport.
Al Principat, gràcies a l’estandardització, la paraula “dematí” ha desaparegut gairebé del tot.
Malgrat tot, és paraula popular pròpia de catalanoparlants de tota la vida.
Com a valencianoparlant he de dir-vos que, entre nosaltres, el “matí” és absolutament predominant, cosa que no vol dir que, esporàdicament, no s´hi puga oir algun”dematí”, que per a res sona estrany, al contrari. Jo opine que la llengua té molts compartiments, nivells i usos. En llengua normativa, ni se m´ocorre de fer servir “dematí”, mai. Però, com ara,si escrivira a un barceloní o un mallorquí, que sí que la gasten, per què no? No cal alçar-hi barreres innecessàries, que ja n´hi ha prou i massa. Pit a fora i avant, que deia ma tia Fina.eusebi.
Darrerament, empès per l´enyor, m´he decidit a rellegir les obres rodoredianes dels tres volums de la col·lecció “Clàssics catalans del segle XX” dedicats a aquesta prodigiosa escriptora. Doncs bé, he de dir-vos que la Rodoreda hi fa servir sistemàticament el suspecte “dematí”, però, escolteu, per sistema, tothora, una cosa extraordinària… és per això que les coses, al meu parer, deuen quedar com estan ara: el “dematí” té la seva història, ha tingut o té el seu ús, i ja està, no passa res. Els qui pretenem saber una micona de llengua catalana, ja sabem a què atendre´ns, el “dematí” no ens farà venir ni un maldecap ni tampoc cap mal de panxa, i que el personal gaudeixi dels mots, no faltaria si no… Això opino. Eusebi