I si d’una vegada parlàssim digualtat?
De cada vegada més es constata el gran error que va ser acceptar una cosa que per principis mai no s’havia d’haver acceptat: la desigualtat entre les llengües de l’Estat. Perquè quan deixes que es releguin els principis democràtics i cedeixes en alguna cosa, els beneficiaris de la teva renúncia demanaran més i més d’allò a què renuncies en benefici seu. Si acceptes que la teva llengua és inferior, de cada vegada voldran que ho sigui més. El Manifiesto reclama una cosa que ja existeix —la desigualtat de les llengües, la superioritat de l’espanyol—, només que en volen més, més desigualtat i més superioritat de l’espanyol. El problema s’arrossega i s’arrossegarà, i es farà de cada vegada més agre, perquè no es van posar les coses clares quan era el moment.
L’únic enfocament presentable en termes de democràcia i civilització és la igualat: igualtat entre ciutadans, entre homes i dones, entre blancs i negres, entre parlants d’una llengua i una altra, entre les persones, vaja. La igualtat de drets entre persones de llengües diferents existeix si cada una d’aquestes persones viu a un territori en què la plenitud de la seva llengua està garantida. La igualtat lingüística entre els portuguesos i els islandesos només existeix si les dues comunitats poden exercir plenament els seus drets en una situació de llengua normalitzada. I si són comunitats lingüístiques que comparteixen un Estat, quan aquest practica la igualtat entre les llengües.
Per això, l’única resposta vàlida a manifiestos i bogeries nacionalistes que propugnen coses primitives com la superioritat d’uns o d’una llengua, les asimetries, els tractaments desiguals, etc. és la proclamació sense embuts del principi d’igualtat. Igualtat dins l’Estat compartit o igualtat estant cadascú a casa seva. Si no s’accepta la igualtat dins l’Estat compartit, és senzillament que la convivència no és possible. No sé si és convenient fer contramanifestos o coses així, però als qui en tinguin ganes i optin per l’Estat compartit els propòs que es limitin a defensar un canvi en la Constitució espanyola —els del Manifiesto també en demanen, de canvis constitucionals— que faci dir a l’article 3 una cosa més o menys així:
Article 3
1. Les llengües oficials de l’Estat són el castellà, el català, el gallec i el basc. Els òrgans centrals de l’Estat han d’usar les quatre llengües de manera igualitària. Tots els ciutadans tenen els mateixos drets i deures lingüístics davant l’Estat. El Govern promourà les llengües oficials d’Espanya en règim d’igualtat, tant a l’interior com a l’exterior.
2. Cada una de les llengües oficials de l’Estat és la llengua oficial en el seu territori. Les comunitats autònomes establiran les normes jurídiques per a tots els usos lingüístics. Aquestes normes es basaran en el principi de territorialitat lingüística, tindran com a finalitat garantir l’ús ple i normal de la llengua territorial i seran de compliment obligatori per a totes les administracions i entitats jurídiques que actuïn en el territori de la comunitat.
Au, demòcrates, progressistes, liberals, espanyapluralistes, defensors dels drets individuals, defensors de la igualtat, no nacionalistes, ciutadans del món, signau.
28 comentaris28 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Només el basc, el castellà, el català i el gallec? I les que encara no són ni oficials en el seu territori i són només una curiositat lingüística i “patrimoni cultural d’especial protecció” què? Què fem amb aquestes llengües?
“Les llengües oficials de l’Estat són el castellà, el català, el gallec i el basc.”
En aquest ordre en la versió castellana de la constitució, però en la versió catalana, que pel seu propi contingut tindria la mateixa validesa jurídica, hauria de dir “el basc, el castellà, el català i el gallec”.
Això és el règim lingüístic suís.
Molt bé, Biel. Amb relació al comentari de Francesca Verd, voldria referir-me al problema que tenim, de no saber quantes llengües es parlen a Espanya. És o no és una llengua la fabla asturiana? I la fabla aragonesa? i la fabla de Xálima? I el caló o gitano? I el gallec, és o no és portuguès? Ho dic perquè si no ho és, també cal tenir en compte que hi ha pobles dins Espanya que el parlen, fora de Galícia. I que feim amb l’aranès?
I si, per simplificar, la reforma constitucional proposada digués que seran llengües oficials amb tots els drets aquelles que els seus parlants les utilitzin com a vehicle de cultura i exigeixin que tinguin aquest caràcter, el de llengua oficial? És un problema realment molt complicat i és ben difícil trobar una solúció satisfactòria.
Molt bé, Mestre!
I què passa amb el tamazig, urdú, àrab i altres llengües tan parlades a Espanya?
Jo justament ho deia per l’asturià. Encara no fa una setmana que PP i PSOE van decidir que no serà oficial. Això sí, diuen que tant l’asturià com l’asturià-gallec són “patrimoni lingúístic” i que el nou estatut “destacará el valor social de respeto, convivencia y entendimiento de la llingua y la fala”. I que es podrà aprendre, i destaquen que l’aprenentatge de la llengua serà voluntari. És a dir, que no faran res.
Afegiria l’occità (aranès) i l’asturià.
I com a llengua comuna posaria la que realment és franca, avui dia: l’anglès.
Hi ha un fet que capgirá l’esprit de la constitució i el de l’estat de les autonomíes, i aquest fet fou el cop d’estat (no pas presumpte ni fallit) del 23 F de 1981. Allá es va acabar tot i les “altes instàncies” i principals partits polítics espanyols, no crec que en fossin gens aliens.
Cordialment.
És asturlleonés, i l’altra llengua oblidada és l’aragonés. Respecte al gallec, és galaicoportugués, tot i que alguns diferencien entre portugués i gallec.
El caló, en el nostre cas el caló català (segons alguns extingit), és una altra llengua hispànica menystinguda pels feixistes. L’occità de la Vall d’Aran també és una altra llengua que molts catalans solen oblidar. També caldria recordar el judeocatalà, catalànic o qatalanit. ¿Hi ha prou material per recuperar eixa llengua? En uns PPCC independents, el caló català i el judeocatalà haurien de ser també llengües oficials.
Els catalans no podem permetre l’extinció del caló català i hem d’encetar un procés de normalització d’eixa llengua que està en perill d’extinció, i deixar-nos de terceres hores de castellà i de desficacis pareguts. El caló català no és un patrimoni exclusiu dels gitanos o romanís catalans, també ho és de tota la societat catalana, i no podem permetre’ns l’erro de deixar morir l’altra llengua dels PPCC, que és com l’he volguda rebatejar: sí, “l’altra llengua dels PPCC”.
Uns Països Catalans independents haurien de ser el país-estat-nació bastió de les llengües minoritzades d’arreu del món. Jo somie amb uns Països Catalans a on els drets lingüístics foren un eix diferenciador i que de casa nostra es divulgaren arreu del món eixos valors. Acabem amb la tirania de les llengües més parlades i imposades: uns Països Catalans vernaclistes i motor ideològic de la diversitat cultural i lingüística.
pqs, el que passa amb aquestes llengües que dius és que no són pròpies, sino nouvingudes.
Ningú t’ho signarà això. No hi ha collons, com es diu vulgarment. Francament jo tampoc ho faria. El reformisme no porta enlloc. Independència.
Aquest era el missatge del post: que això no funcionarà, que la majoria demogràfica castellano-espanyola de l’Estat no ho vol, això. Que si els fem l’envit de l’única fórmula democràticament acceptable no aniran de res. Ergo…
La història ens ha demostrat que amb els espanyols no podem anar enlloc en pla d’igualtat: Autodeterminació!!!!
Ergo… aquesta és la qüestió. Amb tota aquesta gent no és pot ni parlar si abans no els deixes clar que ho fas no com a espanyol bilingües sinó, senzillament, com a català des del que un dia, esperes, serà el teu Estat de bon de veres.
Si, benvolgut Pep,”aquesta és la qüestió” i una altra cosa t’afegiré: no hi ha res pitjor que fer un favor a algú que mai te’l podrà tornar.
Balances Fiscals: som una colònia espoliada per una metròpoli sanguinària, talment una paparra, i el que per a mi ho fa encara més mal de pair és el fet de ser colonitzats per un colonitzador pobre, afamagat i ignorant.
Si de totes maneres he de ser colonitzada m’hauria agradat poder triar el colonitzador, l’hauria escollit ric, net, culte i de bones maneres, però malgrat tot em manteng, no hi ha més sortida que l’AUTODETERMINACIÓ!!!!!!
El que sobre tot hem de defensar és, naturalment, la nostra llengua, la pròpia de la terra on hem nascut i vivim. Hem de defensar, solidàriament, el dret de tots els qui parlen una llengua oprimida, minoritzada o només tolerada, però el que no podem fer és “cooficialitzar” a la nostra comunitat autònoma les dels nous vinguts, perquè entre aquests, segurament, se’n parlen més de cent, i quan hem de fer tants d’esforços per conservar la nostra, no podem perdre energies per conservar les dels altres. Solidaritat sí, però posant sempre a davant les necesssitats nostres.
[…] El blog de Gabriel Bibiloni » I si d’una vegada parlàssim d’igualtat? – […]
Mentre érem indiscutiblement majoria a ca nostra vàrem sentir com els espanyols ens deien com n’era de bo ser bilingüe.Ara, que ja no estic segur que siguem majoria, s’han llevat la careta i diuen que l’important no és tenir dues llengües sinó tenir una llengua comuna.
Abans no vàrem voler caure en què si el bilingüisme és tan bo, com així ells són rematadament monolingües?
I ara, veurem que la suposada llengua comuna no és res més que la seva llengua? Una llengua que a escala planetària no passa de ser regional. I a més una llengua ètnica, ja que imposa la dicció d’uns pocs a tots els seus parlants.
Sempre em fa gràcia sentir parlar castellà a catalans i veure els esforços que feim per pronunciar les seves ces i jotes. Si és molt més fàcil pronunciar les ces a la catalana i tal com fan el 99 per cent dels hispanoparlants!
La reforma proposada de la Constitució espanyola requeriria el procediment més farragós (amb dissolució de Corts i noves eleccions, de forma que la reforma hauria de ser aprovada dos colps).
El tetralingüisme en un estat espanyol és una legítima aspiració d’alguns catalans panhispànics (l’Organització pel Multilingüisme, Albert Branchadell). De fet, l’articulat proposat per Bibiloni és similar, salvades les distàncies, amb els usos constitucionals de les llengües a Suïssa, Bèlgica, Finlàndia o Canadà.
El problema apareix en comparar aquests quatre casos i l’estat espanyol. A Suïssa la llengua majoritària és l’alemany (amb una gran diferenciació entre la forma oral autòctona i la forma oficial escrita), però històricament el francès hi ha tingut molt pes. La identitat suïssa no es podia construir des de les llengües alemanya o francesa, i el multilingüisme (amb l’inclusió de l’italià i el romanx) era una bona solució d’equilibri. Bèlgica i Canadà són casos semblants. Finlàndia si mostraria un bilingüisme força asimètric, però no hem d’oblidar que la independència finlandesa del segle XX s’ha construït contra Rússia i no contra Suècia. A més, si Finlàndia no volia reconèixer la llengua sueca s’enfrontava a eventuals pressions de Suècia.
En el cas espanyol-català tenim que els espanyols poden construir perfectament la seva identitat amb la llengua espanyola, mentre que els catalans de l’estat espanyol no tenen ningú a qui recòrrer (la mateixa Andorra no és immune a les pressions lingüístiques legals de l’estat espanyol).
Geopolíticament, el tetralingüisme seria viable únicament amb una teòrica i improbable (re)unificació amb Portugal. Llavors el portuguès (gallec-portuguès) hauria de ser reconegut com a llengua estatal. I, probablement, en aquest context reconèixer el basc i el català tindria efectes compensatoris i de dilució de l’entitat portuguesa.
Però, vaja, no crec que els portuguesos hi pensin en això, més enllà del 10-20% d’iberistes, els quals, d’altra banda, sí tendeixen a defensa un tetralingüisme comú i una territorialitat de les llengües oficials.
Pel que fa als casos de l’asturià, de l’aragonès o de l’aranès, la reduïda extensió territorial no justificaria un reconeixement d’aquest hipotètic estat ibèric, però si la plena oficialitat (fins i tot exclusiva) en els seus territoris respectius. Una mica com el romanx, se les podria no declarar llengües oficials de l’estat però sí llengües nacionals i llengües oficials en el seu àmbit territorial.
Però, francament, crec que demanar curt i ras un estat català complet, federat o confederat amb qui vulguin els catalans, és molt més senzill i, potser, més viable i tot.
Estic bàsicament d’acord amb aquest darrer comentari (i m’estalviaré alguns detalls sobre els Estats citats, que ara són secundaris). Més, he escrit alguna vegada que crec que és més viable aconseguir un Estat (o uns Estats) que reformar l’espanyol fins a deixar-lo mínimament arreglat en la cosa lingüística i nacional. I l’articulat del post no és ben bé quelcom que jo proposi, ni dedicaré gens d’energia a promoure-ho, a diferència dels de l’Organització pel Multilingüisme. Més aviat ho he presentat com allò que els catalans partidaris de l’«encaix» dins Espanya haurien de defensar amb tota fermesa, si aspirassin a un mínim de credibilitat, i allò que hauríem de tirar pels morros als espanyols que se les donen de demòcrates, liberals i moderns, com alguns “intel·lectuals” del Manifiesto. Dir-los que l’única fórmula democràtica és aquesta. No per a convèncer-los, que no els convencerà ningú, sinó per a dir-los que de demòcrates i avançats no en tenen ni la punta d’un pèl.
Em sembla, amics, que vincular la salvació de la nostra llengua a la consecució de la independència és com jugar a la ruleta russa… però amb cinc bales al carregador del revòlver, i no una! És contrari a la nostra tradició i al nostre tarannà pactistes i negociadors. Hem d’anar avançant fita a fita. Crec que és perfectament assolible la sobirania compartida en el marc d’un estat federal on el català seria l’única llengua oficial de les entitats federades del Principat i de les Illes (el cas valencià és diferent). Som fills d’un poble tan cabota com pragmàtic. Podem aconseguir-ho. I no cal confiar-ho tot a que el carregador s’aturi de rodar allà on no hi ha la bala.
Us recomano la lectura d’aquest post d’un lector de la Vanguardia. Trobo que exposa el tema de manera molt enraonada :
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080823/53524687306.html
Bé, jo faria una ampliació del primer apartat augmentant el nombre de llengües. Sempre ens oblidem dels que som més petits que nosaltres i no tenen tanta força…
Caldria afegir-hi: l’aragonès, l’asturlleonès, l’occità (en la variant aranesa) -que ja és llengua oficial a Catalunya- i el romaní, la llengua del poble gitano, tant o més perseguit i discriminat culturalment que nosaltres els catalans d’arreu!
salut!
A Joan Gabriel Mora
També crec que veure l’independencia politica per se que resoldrà els problemes es errat. Es més, estem veient que no sabem govarnar-nos sols.
Ara, això que “es contrari a la nostra tradició i al nostre tarannà”, es el que en portarà a la tomba. Si en certs moments no sabem donar un cop de puny a la taula i estar disposat a sacrificar quelcom, s’en en riuràn, com han fet sempre, no sols els espanyols, tots.
Acabarem per desapareixer com a poble, per incapacitat d’adaptació, com si fossim els indis de la pradera americana.