La nació que (podem dir que) som
M’ha interessat l’article que publicava ahir Vicent Baydal amb el títol “La nació que som”, encara que aquest debat i les idees que hi apareixen no són cap novetat. És un text escrit amb voluntat de rigor i honestedat intel·lectual i que, per això, em mereix el màxim respecte. I just perquè en faig aquesta valoració m’interessa expressar alguns punts obscurs que hi veig.
Vicent Baydal arranca tot criticant un altre article de Vicent Partal, en què afirmava que els Països Catalans som una nació, les bases de la qual van ser posades per Jaume I. Baydal remarca que a l’Antic Règim no hi havia nacions i que aquest concepte es dóna en el context del món contemporani i es correspon a una col·lectivitat dotada de consciència nacional que aspira a erigir-se en Estat. I que normalment acaba erigint-s’hi. Per a Baydal «Catalans, valencians i balears van formar durant l’edat mitjana una “comunitat etnocultural”, però no una “nació” perquè no hi teníem cap voluntat de formar un estat-nació comú, una cosa impensable i impossible durant l’Antic Règim. En canvi, en arribar el segle XIX, ja en el context dels estats-nació liberals i sobre una base historicocultural i identitària, molts catalans sí que es van començar a considerar una nació pròpia, diferent de l’espanyola, mentre que els valencians i els balears van continuar considerant-se majoritàriament part de la nació espanyola.» També diu l’articulista que «Els catalans són de nació catalana, com van acordar els partits polítics en el preàmbul del seu darrer Estatut», i tot seguit afegeix que «Els valencians, en canvi, ens hem autodefinit al nostre Estatut com una “nacionalitat històrica” dins de la “unitat de la nació espanyola” ».
Crec que abans de continuar caldria advertir que Baydal parla per una banda de “molts catalans” i per l’altra “els valencians i els balears”, expressions que no es corresponen del tot amb la realitat, perquè encara que “molts catalans” vulgui dir “la presumpta majoria dels catalans del Principat”, també hi ha molts valencians i molts illencs que sí que ens consideram part de la nació catalana. Serem minoria, però hi som. I, d’altra banda, crec que a l’hora d’avaluar el sentiment nacional d’uns i altres Baydal dóna una importància excessiva —quasi definitòria— a uns textos legals que vists amb perspectiva històrica no deixen de ser fràgilment conjunturals.
Però sobretot vull argumentar que els sentiments nacionals no surten del no res ni perquè sí. El mateix articulista, després de citar el diccionari, parla de «la difusió social de la consciència nacionalista» com a ingredient per a la definició de nació. Partal, i Joan Fuster —que també és esmentat— i tots els qui en això pensam com ells sabem perfectament què són les nacions en el món contemporani. I sabem que si a l’Antic Règim ni els italians, ni els espanyols, ni els alemanys, ni els polonesos no se sentien una nació, algú degué començar a dir que eren una nació quan “encara no ho eren”. Quan diem —els qui ho diem— que els Països Catalans som una nació no pretenem afirmar essències nacionals independents de la voluntat de la gent, sinó que únicament llançam una invitació a la nostra gent a assumir la idea. Perquè tenim la base “etnocultural” suficient i una història que ho legitima i perquè pensam que és la millor manera de posar les bases per a la nostra supervivència col·lectiva. Si a les actuals nacions constituïdes no hi hagués hagut algú que començàs a afirmar que allò era una nació, no hi hauria cap nació. I supòs que no deien «si no us sabés greu, podríem considerar que si un dia volguéssim ser una nació, ho podríem ser».
23 comentaris23 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Moltes gràcies per l’apunt, de veritat.
Estic plenament d’acord amb tu: les nacions contemporànies depenen de les consciències nacionalistes, que primer han de ser formulades i després han de ser majoritàries socialment per reeixir. En això diferencie “catalans” i “valencians i balears”, en què els primers majoritàriament (a través dels partits polítics, de l’estatut o de les enquestes sociològiques) defensen que Catalunya és una nació, com a fruit de la consciència nacional majoritària, mentre que els segons majoritàriament accepten formar part de la nació espanyola (i només un petit percentatge, al País Valencià d’un 5-10% màxim, té una consciència nacional alternativa).
Però ací arribem al punt clau: sabent que el nacionalisme depén d’una proposta nacionalista, d’on la fem partir, d’una comunitat etnocultural o d’una identitat col·lectiva historicoterritorial (com, per exemple, va fer el primer catalanisme i encara fa bona part del catalanisme)?
Per al cas valencià (no entre en el balear), després d’haver analitzat (no amb la profunditat que voldria) l’evolució històrica de la seua identitat col·lectiva, tinc clar que l’única forma d’atraure un sector social ampli cap el valencianisme és fer una proposta estrictament valencianista, respectuosa amb la identitat territorial, política i històrica que els valencians han anat desenvolupant durant més de sis segles.
I fins i tot així la provincialització identitària, la castellanització i el fort espanyolisme dels partits polítics majoritaris, fan difícil la tasca. Però pense que amb el pancatalanisme, ja assajat magistralment per Fuster, continuarem on estem al País Valencià: marginats, bandejats, desvertebrats i sense possibilitats de créixer (per les dificultats que ens imposen però també per la manca pròpia d’oferir una proposta atraient a la majoria de la societat valenciana).
Moltes gràcies per la resposta. Efectivament, els Països Catalans en conjunt i cada un dels territoris en particular seran allò que vulguin ser. Això no té discussió possible. Totes les propostes han de ser respectades en el joc democràtic. És cert que entre els qui aspiram a una solució que ens permeti “salvar la pell de la identitat” el debat és sobre la viabilitat i eficàcia de cada opció.
Pel que fa a les illes crec interessant aportar una dada al debat, que és constatable amb no molta dificultat: la majoria dels illencs deuen sentir-se nacionalment espanyols, però entre tots els qui creuen (sincerament) que les illes són una nació diferent de l’espanyola no n’he conegut cap mai que no pensi que aquesta nació és la catalana.
De sentiments en podríem parlar llarg i estès. I també de les moltes interferències que impedeixen que allò que hi ha en el fons de nosaltres, en el subconscient individual i col·lectiu, aflori a l’exterior i es manifesti com a sentiments. Per a mi va ser revelador escoltar, fa algunes dècades, com s’expressaven els pagesos mallorquins: sempre deien “Mallorca és d’Espanya”; no deien mai “Mallorca ÉS Espanya”.
Afegesc a tot el que he dit la dada (important) que també hi ha molta gent en el Principat que creu que la seva nació són els Països Catalans. No, però, Antoni Basses, que en el seu programa matinal té ara una secció titulada “què es diu per Espanya”, en què uns col·laboradors tresquen per la presumpta Espanya demanant a la gent coses sobre l’actualitat. Un dia són a Terol, un altre a Cuenca… i un altre a València. Alegria.
El problema valencià rau, doncs, en el fet que els que se senten nacionalment espanyols no mai se sentiran catalans (o valencians dins d’un marc nacional català), però potser sí que se sentiran espanyols i valencians, la qual cosa, amb una oferta atractiva del valencianisme i tot tractant de desemmascarar l’antivalencianisme espanyolista, pot fer guanyar simpatitzants al nacionalisme valencianista. Pense que l’alternativa pancatalanista a l’espanyolisme no funciona al País Valencià (per la castellanització, per la presència històrica de zones castellanoparlants, per la identitat col·lectiva heretada, per la manca de trets culturals comuns més enllà de la llengua, etc.); l’alternativa valencianista potser funcione, si més no tindria més talonaris en una rifa…
Potser sí. Però jo no diria amb tota seguretat que algú no se sentirà mai el que sigui. El món ha fet i farà moltes voltes.
Una altra dada a tenir en compte és que al País Valencià també hi ha una comunitat, legítimament valenciana, que no és d’arrel històrica catalana sinó aragonesa, i de llengua castellana (per substitució de l’aragonès). Aquesta singularitat reforça l’opció d’una via nacional específicament valenciana.
Quant als sentiments dels illencs amb consciència d’identitat pròpia, és cert que ens sentim catalans, però a la majoria ens agrada precisar: català de Mallorca (o de Menorca, o d’Eivissa).
Crec que mentre tots els catalans (insulars, peninsulars i continentals) vàrem esser regits per un rei del casal de Barcelona el sentiment de ser una nació era amplament compartit per tothom.
Després del compromís de Casp la cosa es va començar a tòrcer.
Després de la unió de la nostra corona amb la de Castella…
Després de 1707-1714-1715…
Historicismes a part, l´important és què ens sentim avui, i què volem ser demà. Les postures del professor Bibiloni i de Vicent Baydal no són incompatibles. Una cosa és el somni pancatalanista (somni realitzable, com tots) i l´altra és la dura, i diferent, realitat sociòlogica dels tres territoris. El procés d´autoconscienciació nacional és això, un procés, un camí, que requereix dinàmiques i estratègies de creixement adaptades al país concret. Un mallorquí que se sent nacionalment espanyol difícilment passarà a sentir-se nacionalment català si abans no l´engrescam perquè se senti profundament mallorquí. El repte és seduir la gran massa més o menys desideologitzada. I això passa per evitar maximalismes que, per les circumstàncies que tots coneixem, poden crear més rebuig que no complicitats ni simpaties.
En Vicentb deia:
“Pense que l’alternativa pancatalanista a l’espanyolisme no funciona al País Valencià (per la castellanització, per la presència històrica de zones castellanoparlants, per la identitat col·lectiva heretada, per la manca de trets culturals comuns més enllà de la llengua, etc.)”
La frase “per la manca de trets culturals comuns més enllà de la llengua” és totalment falsa. Només un valencià que no ha eixit mai de les comarques valencianes pensa això. La llengua és molt important, però hi ha un conjunt de creences, folklore, connexions extra-lingüístiques vertaderament importants que uneixen València amb la resta de Països Catalans.
Pel que fa a les zones de parla castellano-aragonesa o “xurros” com molts valencians els anomenem, no són tan diferents de la resta de valencians. Si bé és cert que aquest “valencians de l’interior” no són considerats “tan valencians” com la resta (això ho dic per tradició etnològica rebuda), d’ençà que es creà la la nostra València aquesta gent s’assimilava a la població valenciano-catalana a poc a poc. Si haguérem tingut una història favorable, aquesta gent s’haguera valencianitzat sense cap problema. De fet, avui dia, els “xurros” són molt sensibles a la “qüestió valenciana”. No solen posar cap pega al català i els pares volen que els seus fills l’aprenguen perquè segurament hauran d’acabar treballant en una ciutat valencianoparlant (les més importants i poblades ho són).
El meu poble, Torrent, fita amb la ratlla de separació lingüística catalana – castellano-aragonesa i les àvies del meu poble quan anaven a classe no entenien ni pruna al mestre que teníen i venien amb els ulls com a plats. La gent que tradicionalment ha poblat la zona catalanoparlant és d’origen majoritàriament català, i la resta de gent (navarresa, occitana, etc.) s’integrava sense cap problema en la llengua i la cultura catalanes com en qualsevol societat normal. Just el que ara no tenim.
Xavier, respecte dels trets culturals em referisc a les tradicions, festes o gastronomia considerades com a particularment catalanes, balears o valencianes. Novament sense entrar en el cas balear, em diràs si al País Valencià hi ha sardanes o colles castelleres (molt diferents de la Muixeranga riberenca)? Si els nostres sants patrons són els mateixos? Si a Catalunya hi ha el “culte” a l’arròs i a la pòlvora que tenim els valencians? Si a Catalunya hi ha falles, gaiates o fogueres?
Em sembla lògic que alguns valencians s’emprenyen quan lligen per ahí coses com que les falles o la paella són catalanes… Allò que conforma el folklore valencià i el folklore català són elements ben diferents. Què tenim en comú? Algunes poques coses, però en estes coses és més el que ens diferencia que el que ens uneix (el que es veu compensat, d’altra banda, per la llengua com a punt d’unió fonamental).
Finalment, caldria que saberes que visc a Barcelona i he xafat el suficient Catalunya i el País Valencià com per a dir el que he dit.
Pel que fa a les zones històricament castellanoparlants em referia sobretot al sud valencià, que d’Elx cap avall ho són des del segle XVII, i en què podríem incloure gairebé ja la ciutat d’Alacant (històricament castellanoparlant des del segle XX ens agrade o no). Tot plegat un volum demogràfic que potser aplegue al 20% del País Valencià. De veritat aspires a fer del valencià la llengua vehicular en eixos territoris? És que si és difícil que un valencianoparlant se senta nacionalment català no vull dir res un d’Oriola o un de Cofrents… El missatge del valencianisme ha d’arribar més enllà de la defensa dels trets culturals i lingüístics comuns amb catalans i balears. O tractem de fer país (valencià) o em sembla que continuarem com a indígenes minoritzats i agònics.
@ vicentb
Les diferències culturals que esmentes no es poden considerar trets característics d’una nació. Diferències com aquestes o encara més pregones existeixen entre piemontesos, romans, napolitans i sicilians, per posar un exemple, i això no és obstacle perquè tots se sentin italians. La mateixa cosa podríem dir d’altres nacions molt diverses culturalment com Alemanya o els Estats Units. Però no cal anar tan enfora: considera tan sols les diferències entre andalusos i castellans.
Així i tot, com he dit més amunt, en les circumstàncies actuals l’opció nacional “valencianista” és segurament la més viable.
El que sí s’hauria de fer és deixar el tema de la llengua i la seva unitat al marge de les disputes polítiques i dels debats sobre la identitat. Els walons no són menys walons per parlar en francès, ni els argentins menys argentins per parlar en castellà.
Dues notes per acabar:
-Jo que fa estona que visc fora de l’àmbit de la llengua catalana et puc ben assegurar que, amb la distància, un s’adona que són moltes les coses que tenim en comú principatins, valencians i illencs.
-Quant a les colles castelleres, i segons estudis etnològics seriosos, sembla que tenen el seu origen en les muixerangues del País Valencià.
Joan Gabriel, jo no he dit que eixos trets culturals siguen característics d’una nació. Pense que una nació es pot formular a partir d’una identitat col·lectiva heretada adscrita a un territori (en este cas la valenciana adscrita al País Valencià) sobre la base d’elements privatius (com la llengua) i també folklòrics-sentimentals com els que he esmentat (festes, tradicions, cants i balls populars, esports nacionals com la pilota, etc.), els quals simplement serveixen per cohesiona i reproduir eixa identitat particular (i en el nostre cas eixos elements cohesionen la identitat valenciana, no la catalana).
Pel que fa als castells catalans molt probablement tenen el seu origen a les muixerangues valencianes, però el fenòmen sociològic de les colles castelleres no té res a veure (com tampoc trobaràs fora del País Valencià casals fallers, gaiaters o foguerers, amb tota la seua parafernàlia festiva).
Benvolgut Vicent, si seguim aquesta línia argumental, aviat haurem de postular l’existència d’una nació mallorquina, una altra de menorquina, una altra d’eivissenca i una altra de formenterera, perquè, tret de la llengua comuna, les idiosincràcies folklòriques i culturals de cada illa són ben diferents, i el sentiment de pertànyer a una nació balear ha estat i és inexistent.
Això no obstant, Gabriel, crec que tots t’agrairíem que, en poder, de mica en mica, anassis exposant quins vincles culturals (a banda de la història, la llengua i la literatura) ens uneixen a tots els catalans. Per mi, aquests elements que he posat entre parèntesi, units al sentiment (de moment minoritari, malauradament) de pertànyer a la mateixa nació i de voler ajuntar els nostres esforços de cara al futur (perquè plegats farem més que separats, en el món polític i econòmic), ja haurien de bastar per a afirmar l’existència de la nació catalana; però sovint invocam a favor de l’existència d’aital nació que tenim lligams culturals en comú però no desenvolupam aquest argument i ens quedam amb una afirmació buida.
Sebastià, desconec el cas balear, tot i que supose que és molt particular per la diversa insularitat. En tot cas, torne a repetir que eixos trets culturals simplement serveixen per a donar cohesió però no són fonamentals, sinó que allò fonamental és el territori històric i la identitat col·lectiva heretada (com en el cas del catalanisme català, que ha triomfat sobre la base del sentiment col·lectiu llegat i adscrit al territori històric de Catalunya).
En el cas balear el territori històric seria “el regne de Mallorques”, però, com he dit, tal volta la insularitat i la manca de força de les institucions històriques pròpies li hagen llevat pes per tal de donar-li cohesió identitària.
Tanmateix, en el cas valencià, fins la recent provincialització identitària el territori històric del regne de València, amb unes institucions fortes i un sentiment col·lectiu ben interioritzat, va desenvolupar durant segles la identitat valenciana comuna a un grup humà que, a més a més, compartia un mateix gentilici i, en general, una mateixa llengua i uns mateixos trets culturals.
Convertir eixe sentiment en nacionalisme alternatiu a l’espanyolisme és factible, transformar-lo en catalanisme, tot modificant-ne el gentilici, el nom de la llengua i la identitat històrica és ben difícil.
Que n’és de complicat, tot plegat!
Això sí: pel que fa a la llengua i el seu nom, m’estim més no entrar-hi. Jo ho tenc claríssim.
Per cert: rellegint els replecs d’articles de “LÍNIA DIRECTA” (els podeu trobar online, em sembla), en el núm. X, pàg. 59, s’esmenta que els jocs del “truc” i del “triquet de la pilota” (o simplement “triquet” o “pilota”) són comuns al País Valencià i a Mallorca (tot i que avui aquest darrer joc, a Mallorca, ja s’ha ben perdut).
D’altra banda, us recoman fermament a tots que us mireu el núm. IV de “LÍNIA DIRECTA”, pàg. 11 i sgts., sobre “la catalanitat dels mallorquins”, on s’aporten tot un seguit de dades documentades en què els mallorquins s’autoproclamaven “catalans (de Mallorca)”, sens perjudici que la nació catalana estàs distribuïda políticament en diversos regnes independents (el de Mallorca, València i el Principat de Catalunya).
¿Què tenim principatins, valencians i illencs en comú?
Per exemple, tenim en comú que una part important de les decisions que afecten la nostra vida en temes econòmics, culturals i socials es prenen a Madrid. I Madrid no fa més que donar mostres que no ens comprèn, i pitjor, que no ens estima.
La integració europea està fent palès el fet que els Països Catalans són més dependents d’Europa que no d’Espanya. Madrid esdevé un intermediari sull, incòmode… i, esperem-ho, prescindible.
Vicent,suposo que ets conscient que representes un sentiment hipermegaminoritari del País Valencià. La immensa majoria dels valencians pensen que comparteixen la nació amb els gironins, olotins, barcelonins, etc. Uns pocs la catalana, uns molts l’espanyola: però la mateixa nació.Tant Joan Fuster com Zaplana pensen (o han pensat) que totes les diferències que vulgues trobar no impedeixen que un senyor de Tarragona i un de Castelló se senten de la mateixa nació.
Dit d’una altra manera, molt poca gent veu incompatible la valencianitat amb la catalanitat, ni que siga per a pertànyer a una identitat alienadora com l’espanyola.
Per altra part, tots els trets culturals que esmentes no són ni valencians ni catalans. Sóc ebrenc i t’asseguro que la pealla i l’arròs, les bandes de música i les traques les considerem ben nostres també. I els castellers i les sardanes els veiem com a cosa aliena. de la mateixa manera que amics meus de Morella veuen les falles, les gaiates i les fogueres com a cosa aliena. No reduïm, per favor, la identitat a coses d’uns teeritoris concrets.
Entenc el teu possibilisme, si m’apures el compartixo. Però convinguem que es tracta només de voluntat de ser. Un PV que es retrobe amb ell mateix té més possiobilitats de ser confederat amb Catalunya. O una Catalunya amb voluntat de ser té més possibilitats amb el PV. O no, no ho sé, tu.
Joan, és que les “essències” (o com vulguem dir-li) del nacionalisme català s’han postulat sobre uns costums, unes tradicions i una visió bastant centralistes, en què els ebrencs en quedeu un poc apartats. En qualsevol cas, la qüestió de les fronteres (en el cas valencià pel nord, però també pel sud, molt relacionat amb la Múrcia històrica) és sempre particular. D’altra banda, la immensa majoria dels valencians se senten valencians (alguns valencians i espanyols, uns altres pocs valencians i catalans); en canvi, la immensa minoria dels valencians se senten catalans. Sobre on construir la proposta nacionalista?
Sobre on construir la proposta nacionalista?
Sobre la valencianitat, sens dubte. I la València valenciana que es plantege el que vulga ser. Si m’ho prenc des de la vessat resultadista, crec que el fusteranisme ha fet més mal que bé. Un projecte de màxims no pot impedir de capmanera incidir positivament en la realitat immediata. I en aquest sentit, ha donat “carnassa” a l’espanyolisme i al “regionalismo bien entendido” per a presentar com alienador un procés que hauria de ser presentat com a defensor d’allò propi. Per altra part, però, i no t’ho prengues com a “imperialisme pancatalanista”, no puc evitar sentir com a propi tot allò que passa al País Valencià. I, en aquest sentit, tampoc puc evitar pensar en un eix fort Barcelona-València-Palma que, lluny de l’Espanya radial comparteix interessos comuns de diversa índole. la solució als problemes de barcelona no és l’AVE, de la mateixa manera que la gran reivindicació de València (que ja apareix i molt en aquestes eleccions) no ha de ser l’arribada de l’AVE. Perquè, mentrestant, per què no un tren d’aquests per la mediterrània, tot obrint valència i barna a Europa? Aquata hauria de ser la nostra prioritat. I si em poso maximalista, si valencians i catalans no ens donem l’esquena: per què no un projecte polític comú que confedere (com en els millors temps) les nostres identitats?
Vicent?
Estàs molt enganyat!
La Mocadorada es fa només a València? No, també es fa a la Serra de Tramuntana de Mallorca?
Les Falles són valencianes? Que són les fogueres i les Falles d’altres territoris catalans?
Què és Sant Antoni sinó un sant nacional? O és que en el teu poble no el celebren?
Que no hi ha Moros i Cristians a banda i banda dels Països Catalans?
Que la gent tanque els ulls i no ho vulga veure la realitat no pot fer que els qui la veiem acluquem els ulls com si res!
Et regale aquesta tríada de folklore popular (català, mallorquí, valencià):
El dimoni són les xiques,
el que li han fet a Sant Pere!
Li han cosit uns saragüents
amb la bragueta darrere.
·
Dimonis les dones són,
que se’n riuen de Sant Pere!
Li volien fer un calçons
amb la bragueta darrere.
·
Els dimonis de les dones,
quina n’hi van fer a Sant Pere!
Que li van fer uns pantalons
amb la bragueta al darrere.
¹ Cançó arreplegada a l’Horta de València
² Cançó arreplegada a Mallorca
³ Cançó arreplegada al Baix Penedès
Crec que les diferències a què fas al•lusió són una mica més complexes. Certament són molts els que diuen que, en el cas valencià, aquells que tenen una consciència nacional alternativa a l’espanyola mai no ultrapassarien el 10% de la població. Potser. Però sabent que encara està per fer l’estudi de quants –i quins- votants valencians de partits inequívocament espanyols, se senten identificats amb aqueix projecte nacional. Tots?. No crec. Imagine que igual que passarà a les Illes i, per supost, a Catalunya on a CiU conviuen nacionalistes stricto sensu amb regionalistes més o menys abrandats.
És molt llarg el tema aquest de les nacions, no ja per la seua gènesi –que també- sinó des d’un punt de vista estàtic i actual.
Per exemple, hom dóna per fet que tot –o quasi- nacionalista català, de Catalunya, és un nacionalista català, dels Països Catalans. Però l’equació segurament no és tan perfecta. Igual com hi han espanyols de nació espanyola i espanyols de “nació de nacions” espanyola.
Algú podrà dir, amb raó, que això de “nació de nacions” és –diríem- trampa perquè el concepte de nació primera no pot equivaldre a les nacions segones. La primera nació ho seria més que les segones, afillades.
També passa amb l’adjectiu català. Si parlem de nació catalana, i tornem al que déiem abans, hi haurà qui entendrà que la nació és Catalunya; altres, els Països Catalans. O siga que catalans sou la part i som el tot. Els primers serien els catalans de veritat i la resta seríem els afillats. De fet, algú dubta que això és al subconscient de molts principatins?. Per això caldria, si no sap mal al personal, començar a distingir entre Catalunya –el Principat- i Catalònia –la nació-. Els catalans serien així els regionals de la nació dels catalònics… Veges si vols cols.
@Vicent.
Sé que arribe prou tard al debat, però m’agradaria fer un incís. Crec que és una frivolitat dir que no tinguem trets culturals comuns catalans i valencians. No tindrem la mateixa cultura, però sí tenim trets culturals comuns. Està clar que les falles, els moros i cristians, les fogueres, etc. no són catalanes. Però no ens enfotem, no són unes representacions que siguen totalment “exòtiques” per als catalans, i igual per als valencians. Les sardanes, els malcasats, els castellers, els carnestoltes, etc. no seràn valencianes, però… i què? Podrien ser-ho perfectament, no em costa pas fer-me a la idea que eixos fenòmens sociològics són possibles a un país o a l’altre, i que l’única cosa que ens separa és simplement l’arbitrarietat de la tradició. Els castellers catalans han sorgit ací al País Valencià, i han tingut més arrelada desprès allà. De la mateixa manera que la Nit de Sant Joan té el seu origen a la Catalunya Vella, i ha tingut més forma ací a Alacant. I què?. És la mateixa mentalitat, i no crec que amb la cultura hagem de fer cap mena de patrimonialisme absurd.