Com se sap, un dels mecanismes principals per a la formació de mots nous és la derivació, consistent a afegir a una arrel un afix derivatiu. Per exemple, a l’arrel nominal fust, que apareix en el mot fusta, afegir-hi l’afix derivatiu –er i obtenir fuster. La manera més normal d’obtenir verbs a partir d’una arrel nominal —un substantiu— és afegint-hi la terminació –ar: així de badall fem el derivat badallar. El mateix es pot fer a partir d’un adjectiu: de complet traiem completar. Cal dir, per a ser rigorosos, que en aquest cas hi ha un procés que es diu conversió o derivació sense afixos: l’arrel nominal o adjectival es converteix en arrel verbal, per a la qual cosa adopta la terminació -ar, que no és un afix derivatiu sinó un afix flexiu necessari indicador d’infinitiu i de primera conjugació.

Aquest mecanisme és molt productiu. Molts de verbs de la primera conjugació han aparegut d’aquesta manera, afegint a una arrel nominal o adjectival la terminació –ar. De bressol surt bressolar; de buit, buidar; de complet, completar; de confit, confitar; de control, controlar; de corda, cordar; de dansa, dansar; de dany, danyar;  d’emoció, emocionar; de factura, facturar; de film, filmar; de fórmula, formular; de fotocòpia, fotocopiar; de fractura, fracturar; de líder, liderar; de moble, moblar; de model, modelar; d’òxid, oxidar; de pedal, pedalar; de procés, processar; de progrés, progressar; de pronòstic, pronosticar; de registre, registrar; de taca, tacar; de telèfon, telefonar; de tortura, torturar; de turment, turmentar; de valor, valorar; etc. És un procés que té l’equivalent en les altres llengües romàniques, amb la terminació corresponent: francès -er, italià –are, occità, espanyol i portuguès –ar. És veritat que els processos derivatius no sempre són iniciativa de la llengua que hom parla, sinó que sovint són reproducció de processos fets en una altra llengua, però ara això no ens interessa. Evidentment no tots els verbs de la primera conjugació s’han format així; la major part procedeixen de verbs llatins acabats en -are, com saludar que ve de salutare. I ja en llatí –are era una desinència amb la mateixa funció que la nostra -ar, com en el mateix darrer exemple (salutare, derivat de salus, salutis).

En català tenim un altre mecanisme derivatiu per a crear verbs a partir de noms o adjectius: amb la desinència –ejar, formada per un afix derivatiu -ej i l’afix flexiu -ar. Així tenim clarejar, a partir de clar, o festejar, obtingut a partir de festa. Però hi ha qualque mot acabat en –ejar que no s’ha format per derivació en català sinó que procedeix d’un mot llatí acabat en –idiare, terminació del llatí vulgar que correspon a l’equivalent culte –izare. Així batejar ve del llatí vulgar baptidiare, transformació de baptizare (i aquest pres del grec baptizein, ‘immergir’). I netejar surt del llatí nitidiare, derivat de nitidus; i envejar, d’envidiare. O el balearisme malavejar (a Mallorca, ‘esforçar-se’, ‘procurar’), que procedeix del llatí male-habitiare, derivat de male-habitu (d’on ve malalt). Així, doncs, podem dir que el sufix català –ejar —de fet dos afixos, com hem vist— procedeix del sufix llatí –idiare. La terminació –izare era també en llatí un afix que servia per a formar derivats. Per exemple, de martyr sortia martyrizare o de propheta, prophetizare.  La continuïtat d’aquest procediment derivatiu ha generat una gran quantitat de mots que en català escrivim amb la terminació –itzar (modernitzar, organitzar, hospitalitzar, etc.).

L’afix vulgar –idiare va transformar-se per via evolutiva en l’afix català i occità –ejar, en el francès –oyer, en l’italià –eggiare i en l’espanyol i portuguès –ear. Així en francès tenim guerroyer (‘guerrejar’, derivat directe de guerre), verdoyer (‘verdejar’, derivat directe de vert) o tutoyer (‘tutejar’, derivat directe de tu), nettoyer (‘netejar’, procedent de nitidiare). En italià hi ha festeggiare (‘festejar’, derivat directe de festa), braveggiare (‘bravejar’, derivat directe de bravo), colpeggiare (‘colpejar’, derivat directe de colpo), italianeggiare (‘italianejar’, derivat directe d’Italia) o buffoneggiare (‘bufonejar’, derivat directe de buffone). L’espanyol és la llengua romànica que més ha desplegat el sufix –ear, que ja era molt productiu en el segle XV. Típicament espanyols són agujerear, apalear, bromear, cablear, cabrear, cachondear, chulear, farolear, golear, gorrear, gotear, hojear, morrear(se), ningunear [de ninguno], olfatear,  piropear, puentear, putear, rumorear, saborear, sanear, tirotear o vocear, inexistents en les altres llengües romàniques. I ja no parlem dels nous mots d’argot, enormement abundants: tasquear, tardear, mariconear, callejonear, dominguear, tapear, trolear, turistear, etc. L’espanyol fins i tot adapta en -ear verbs estrangers: boxear (anglès to box), chatear (anglès to chat), chequear (anglès to check), cliquear (anglès to click), craquear (anglès to crack), escanear (anglès to scan), flirtear (anglès to flirt), tuitear (anglès to tweet), zapear (anglès to zap). I també fa derivats en –ear de gal·licismes acabats en –aje (derivats, en l’original francès), com chantajear, masajear o homenajear.

En el DIEC apareixen 865 verbs acabats en –ejar, i encara el sistema permet de formar-ne més. Pensam que d’aquesta llista molts de verbs són genuïns i molts altres interferits per l’espanyol. Repetim que el sufix espanyol –ear és molt més productiu que els equivalents de les altres llengües romàniques. Dit tot això, el nostre interès és d’aclarir quins són els límits en l’ús genuí del sufix –ejar en català, per a la qual cosa cal que examinem la mateixa tradició catalana i els usos de les altres llengües romàniques. Per a aquesta comesa aquest article només és un esbós, perquè caldrà fer molta més recerca per a arribar a conclusions totalment satisfactòries. I la tasca és molt difícil. Podem analitzar els valors de mots ben genuïns per inexistents en espanyol o mots molt tradicionals, però respecte a molts de mots nous es fa enormement difícil de saber si duen el sufix aplicant els valors genuïns o per interferència de l’espanyol.

Podem dir que els verbs en -ar expressen una acció sense cap altre matís particular, igual que passa en les altres llengües romàniques. De ball surt ballar i de telèfon, telefonar. De boicot ha de sortir boicotar i de format, formatar. Com en francès boycotter, formater; en italià boicottare, formattare. L’espanyol és l’única llengua —i menys el portuguès— que aquest to neutre l’aplica al sufix –ear: telefonear, boicotear, formatear. Igual que boxear, bombardear, bombear, bloquear, broncear, calafatear, chatear, gasear, metamorfosear, parafrasear, planear [ocells i avions], sabotear, sondear, tuitear, etc., que en les altres llengües es resolen amb –ar (francès –er, italià –are). Donam les formes en francès i italià: boxer, boxare; bombarder, bombardare; pomper, pompare; bloquer, bloccare; chatter, chattare; gaser, gasare; métamorphoser, metamorfosare; paraphraser, parafrasare; planer, planare; saboter, sabotare; sonder, sondare; tweeter, twittare. Totes les formes catalanes en –ejar dels mots que surten en aquest paràgraf s’han de considerar hispanismes.

Si els verbs en –ar tenen caràcter neutre, els acabats en –ejar afegeixen al significat algun matís especial complementari. En català i en les altres llengües romàniques. Assagem de definir aquests matisos pel que fa al català, amb el benentès que aquesta classificació és esquemàtica i parcial. Caldrà cercar l’explicació adient per a alguns verbs que no són entre els que segueixen.

1. Acció reiterativa en general (espirejar, espurnejar o guspirejar, empentejar, glopejar, fuetejar) i en especial acció reiterativa feta amb qualque membre del cos (bracejar, capejar, cuejar o coejar, esperonejar, parpellejar). Nota: en el meu parlar natural copejar no és pegar a algú  sinó produir una quantitat de cops (deformacions) a un objecte inanimat (porta l’auto tot copejat).
2. Acció que implica un comportament emulador d’algú altre o d’alguna altra cosa: mallorquinejar (actuar com un mallorquí un que no ho és), pobrejar (actuar com un pobre), bravejar, marcejar (fer temps propi de març, un febrer que marceja).
3. Començar a adquirir una cosa un color: groguejar, verdejar, blanquejar [diferent d’emblanquir o blanquir i emblanquinar]. Italià biancheggiare (blanquejar), azzurreggiare (blavejar). Començar a adquirir una cosa una qualitat: agrejar, dolcejar, clarejar. Tendència a resultats o estats: fluixejar
4. Verbs amb un cert valor despectiu: badoquejar, rebostejar (recercar per la casa d’amagat). Potser també mercadejar.

I ara passem a examinar els noms acabats en –eig, com bloqueig o bateig, que estan íntimament relacionats amb els verbs en –ejar (bloquejar, batejar). Una ràpida passada per la bibliografia ens mostra que aquí i allà es parla del sufix –eig. Però el sufix –eig no existeix. Un mot com bateig es forma per conversió, és a dir derivació sense afix, o amb afix zero, a partir del verb batejar (del llatí vulgar baptidiare). No hi ha cap sufix llatí que pugui haver generat el suposat sufix català –eig. Igual que ormeig i barreig s’han format per conversió a partir dels verbs ormejar (del llatí hormidiare) i barrejar (potser de verrere). En el cas que el derivat nominal es faci a partir d’un verb que al seu torn s’ha format per derivació a partir d’un nom a un adjectiu, com maneig, tret de manejar i aquest de mà, succeeix el mateix: l’arrel verbal i el sufix derivatiu –ej (manej) fan de base per a la formació del nom maneig. Aquest tipus de conversió, per a formar noms amb afix zero a partir d’arrels verbals, és completament usual en català. És el mateix fenomen que fa ball a partir de ballar, o record a partir de recordar. En el cas dels verbs acabats en –ejar, com batejar, el nom postverbal s’obté agafant la simple arrel. Només que quan el fonema [ʒ] resta en posició final de mot es realitza com a sord i africat [tʃ].

En italià passa el mateix. Del verb saccheggiare, derivat de sacco (‘saqueig’) surt saccheggio. De maneggiare, format per derivació a partir de mano amb el sufix –eggi(are), surt maneggio. En aquests casos a la base verbal (saccheggi [saˈkedʒ], maneggi [maˈnedʒ]), formada per una arrel nominal i el sufix derivatiu, s’hi afegeix l’afix flexiu -o, el mateix que apareix en ballo, derivat per conversió de ballare. En aquest tipus de conversió l’italià hi posa l’afix flexiu –o, mentre que el català no hi posa cap afix. En espanyol aquest afix també és –o i s’afegeix igualment a la base verbal: de bloquear, pres del francès bloquer i aquest derivat de bloc (del neerlandès blok) surt bloqueo ([bloke] + [o]). No existeix el sufix –eo. Així i tot, podria existir si aquesta terminació (-eo), a causa de la seva enorme freqüència, es pogués adjuntar directament a una arrel nominal o adjectival, sense passar, doncs, per cap verb. Hauríem de veure si això és possible. Els diccionaris espanyols indiquen que tardeo o postureo deriven dels verbs corresponents.

En qualsevol cas, en català genuí tots els mots acabats en -eig surten per conversió dels verbs acabats en -ejar. Així, doncs, podem dir que potencialment qualsevol verb genuí acabat en –ejar pot generar un derivat nominal genuí en –eig. I que qualsevol nom en –eig serà interferit si el verb de què parteix és interferit. Així i tot, una cosa és que el sistema pugui generar aquell derivat i una altra és que la llengua realment l’hagi generat, perquè és la norma el que controla i limita tot el que el sistema pot crear. El sistema permet que d’ensenyar en surti ensenyació i ensenyatge, però la norma diu que el sufix a aplicar és –ment. Existeix el verb escassejar, però no s’ha format el nom escasseig, perquè per a expressar aquest concepte hi ha escassetat. El verb passejar és ben genuí, però no ho és passeig: la forma tradicional és passejada (acció de passejar), i com a nom d’una via urbana és modern i respon a la mateixa ampliació semàntica del mot espanyol paseo (a la Catalunya del Nord la via urbana també es diu passejada). Així, doncs, són hispanismes clars bloqueig, bombardeig, bombeig, sondeig, escaneig, flirteig, formateig, mostreig, pedaleig, pirateig, rastreig, sondeig o tiroteig, etc. perquè els verbs corresponents no són genuïns.

Heus ací una llista de verbs i noms no genuïns amb les formes genuïnes o recomanables. No tenim en compte si són o no al DIEC, car molts d’hispanismes hi són presents, i altres si avui no hi són, en qualsevol moment futur hi poden ser.

^{Hi ha treballs diversos que han abordat aquest tema, amb diversos nivells d’aprofundiment (Lluís Marquet, Carles Riera, Xavier Rull, etc.). Cal destacar sobretot l’article de Xavier Rull «-eig entre la genuïnitat i el calc» (Els Marges, 63, 1999) i el capítol corresponent del llibre del mateix autor La formació de mots (Eumo, 2004).}