El passat 7 de setembre s’han complit quaranta anys del reial decret 2193, del Govern espanyol, que regulava la incorporació al sistema d’ensenyament de les Illes Balears de «las modalidades insulares de la lengua catalana y de la cultura a que han dado lugar», que va ser conegut popularment i erròniament com a decret de bilingüisme. Era durant el tercer mandat d’Adolfo Suárez, el que havia promogut la reforma política i havia restaurat la Generalitat en la persona de Josep Tarradellas. A les Illes feia un any que s’havia implantat una anomenada preautonomia amb la creació del Consell General Interinsular, però el català encara no tenia cap reconeixement oficial. El decret esmentat va ser el primer text legal espanyol que donava el nom de català a la llengua de les Illes, si bé el fet restava un poc aigualit amb l’estratagema de les modalitats insulars, que durant un bon lapse de temps seria un disc ratllat que promogueren els temerosos de la clarificació de la qüestió de la llengua o els que s’hi oposaven. La qüestió del nom era, en tot cas, un triomf que precedia el triomf definitiu que representà l’estatut d’autonomia, després d’una llarga etapa de polèmiques sobre el nom i la identitat de la llengua. Així i tot, la delegació del ministeri espanyol d’Educació ja s’encarregà de mantenir fins on fos possible la foscor, ordenant que als butlletins de notes la nova assignatura constàs com a lengua de las Baleares. Aquell decret introduïa l’ensenyament obligatori del català, mitjançant una assignatura de tres hores setmanals, i preveia la possibilitat de fer algun ensenyament en català si hi havia mitjans i donant la iniciativa als pares. Més endavant, ja amb l’autonomia, vindrien unes normatives que introduïren progressivament el català com a llengua vehicular, com la contestada ordre Rotger o el decret de mínims, encara vigent, que imposa un mínim d’ensenyament en català del 50 per cent.

Quin és el balanç que podem fer després d’aquests quaranta anys? És evident que l’ensenyament del català i en català a les escoles n’ha augmentat el coneixement –oral i escrit– entre la gent que ha passat per aquestes escoles, que és una part important de la població.  Però el coneixement de la llengua és sols una condició perquè hi pugui haver ús. L’important és l’ús, perquè sense ús no hi ha llengua. I el que s’ha vist és que l’ensenyament del català per ell sol no basta per a generar ús social. I l’ús no sols no augmenta sinó que retrocedeix a les totes. L’ensenyament ha convertit molts de fills o néts de la immigració en parlants de català, però pareix que la major part d’aquells fills o néts d’immigrants només han esdevingut parlants potencials. Molts d’aquests sembla que podrien parlar-hi, però se’n guarden com de caure. No tenen gens de necessitat de parlar una llengua que no és aquella amb què s’identifiquen. Quan vaig als comerços o establiments en general que atenen el públic, trop munió de joves que no em responen en català. Ni un “bon dia”. I pens que en general són joves nascuts aquí i que han anat a aquesta escola que teòricament ensenya el català. Potser han après un poc de català, però sembla que no han après que les llengües s’aprenen per a parlar-les.

Estudis fets fa una quarantena d’anys indiquen que aleshores el 70 per cent dels residents a les Illes eren catalanòfons. Ara no arriben al 40 per cent, malgrat que entre el 60 per cent restant pot haver augmentat el coneixement del català. La norma d’adreçar-se en espanyol als desconeguts s’ha fet general a Palma i a una part de la resta de l’illa pròxima a la capital. Palma ja és una ciutat quasi completament espanyola, on quasi ningú s’adreça a un desconegut en català, encara que hagi passat per l’escola que l’ensenya. I la tendència és cap a l’augment d’aquesta pràctica on encara no s’ha consolidat. L’espanyol és una llengua neutra i es percep que és la que «toca parlar». La immigració continua. El nouvingut, vingui d’allà on vingui, arriba a una terra en què la llengua hegemònica és l’espanyol i on tothom li parla en espanyol. La primera cosa que aprèn és que no necessita ni aprendre ni parlar català. Els hispanòfons continuen en el seu monolinguïsme i els altres s’integren a través de l’espanyol i no en necessiten més.

La situació és així de dramàtica. El català és com una persona que ingressa a l’hospital amb una malaltia important, allà el curen i li guareixen la malaltia, però mentre el curen li surt una altra malaltia més greu, potser mortal. Fins a mitjan segle XX o un poc més endavant, el català tenia el problema que era una parla casolana exclosa dels dominis públics, però una llengua que parlava tothom i en tot moment. Ara el català té una presència destacada a importants dominis públics i en el món de la cultura, però desapareix del carrer, de les interaccions entre la gent. Abans no estava amenaçat de desaparició. Ara sí, almenys de residualització.

A més, ara es produeix una alarmant degradació de la qualitat de la llengua. Els escolars actuals de gran part de les Illes que parlen en català ho fan amb una fonètica i una sintaxi espanyolitzada, un lèxic enormement reduït i amb la fraseologia tradicional desapareguda. A una distància quilomètrica del català dels seus avis.

Nota: Aquest article, publicat el 19 de setembre de 2019, havia desaparegut del blog per una fallada tècnica i ha estat restituït. Lamentablement ha canviat l’URL original (bibiloni.cat/blog/?p=2989) i han desaparegut els comentaris.