Dos models de llengua

Ja sabem que les coses no són blanques o negres, ni d’un sol color, sinó d’innombrables tonalitats. Però a vegades per a entendre la realitat convé de simplificar, sempre que es faci advertint que fem una simplificació. I això és el que faré jo ara. Davant la qüestió de la llengua catalana hi ha molts punts de vista, moltes posicions i moltes opcions. Però crec que, fent aquella simplificació que deia, avui en el català usat en els dominis públics i formals es poden perfilar dos models, que corresponen a dues sensibilitats ben diferents. Un, avui majoritari, assentat en unes idees sorgides durant la dècada de 1980 i promogudes per un bon nombre de lingüistes que han pogut controlar en gran mesura la llengua pública. Un altre, continuador de la línia històrica amb què es va fer la codificació del català modern en el primer terç del segle XX i, si voleu, desitjós d’aprofundir en els principis i ideals d’aquell procés de codificació liderat per Pompeu Fabra. El primer cerca un català que s’acosti a la llengua del carrer, adduint raons de facilitat i d’uns suposats avantatges derivats de la identificació de la gent amb la llengua pública. Com és comprensible, aquesta opció implica la preferència per les formes més usuals, que en molts de casos, per no dir normalment, són les degudes a la interferència de l’espanyol. També implica la preferència d’algunes formes dialectals que no coincideixen amb formes de la codificació clàssica, les quals cercaven per damunt de tot la unitat de l’estàndard. És un model conservador i «naturalista», un model que es conforma amb la realitat sortida de la història que hem viscut. El segon cerca de superar el resultat d’alguns segles d’interferència i subordinació —que tendeix a fer del català una còpia de la llengua dominant— i aspira a tenir una llengua amb personalitat pròpia i amb el mateix grau d’unificació que tenen les grans llengües de cultura. És un model transformador, creatiu, superador d’un passat que no agrada. El primer és el model de la «llengua fàcil», i per això no és estrany que tingui facilitat per a ramassar adeptes. L’altre model requereix esforç, estudi i aplicació; no és de franc. Els seus defensors creiem que aquest esforç no ha d’implicar necessàriament, com diuen sovint els altres, descoratjament o manca d’adhesió a la llengua, sinó que pot ser, com fou en temps de Pompeu Fabra, tot el contrari: engrescament col·lectiu per un gran projecte de país.

El públic no especialitzat no té una idea cabal de l’existència i naturalesa d’aquestes dues opcions. Pensant en aquestes persones he volgut fer una llista amb una selecció de les diferències bàsiques que hi ha entre els dos models, tal com avui es van configurant. Pot ser, fins i tot, que serveixi perquè algú sigui ajudat a triar lliurement el que més el convenci. Els dic model A (el constructiu) i model B (el de la «llengua fàcil»).

Model A Model B
■Respecte a la normativa (el conseller destituït, escorcollar la seu d’un partit, recórrer contra una llei, la normativa no ho preveu, etc.). ■Desviacions diverses de la normativa (el conseller cessat, registrar la seu d’un partit, recórrer una llei, la normativa no ho contempla, etc.)
■ Ús preferent o sistemàtic de les formes més genuïnes (desocupació, batlle, brou, cercar, darrer, demanar, enllestir, report, vaccinar, etc.). ■ Ús preferent o sistemàtic de les formes més usuals, encara que siguin degudes a la interferència (atur, alcalde, caldo, buscar, últim, preguntar, ultimar, informe, vacunar, etc.) i en alguns casos encara que no siguin normatives (barco, bolso, nòvio, quiniela, quiròfan, tiet, vivenda, etc.).
■ Ús de formes verbals genuïnes acabades en -ar (blocar, boicotar, bombar, bombardar, boxar, pedalar, sabotar, sondar, tweetar, etc.). ■ Ús de formes interferides en -ejar (bloquejar, boicotejar, bombejar, bombardejar, boxejar, pedalejar, sabotejar, sondejar, tuitejar, etc.).
■ Rebuig de formes deverbals no genuïnes en -eig i ús alternatiu (blocatge, bombatge, bombardament, sondatge, etc.). ■ Ús sistemàtic de formes deverbals no genuïnes en –eig (bloqueig, bombeig, bombardeig,  sondeig, etc.).
■ Ús dels pronoms segons la codificació clàssica (li ho, li’n, els ho, els el, els les…). ■ Ús dels pronoms acostat a les formes de cada dialecte (central: l’hi, n’hi, els hi…).
■ Ús dels pronoms segons la norma general (conèixer-lo, vèncer-los). ■ Reducció dialectal d’aquestes formes pronominals (central: coneixe’ls, vence’ls).
■ Tractament de vós a les entrevistes i adreçant-se al públic en general. ■ Tractament de vostè (o de tu).
■ Ús de per a davant infinitiu amb valor de finalitat o destinació. ■ Ús exclusiu de per davant infinitiu.
■ Ús regular de la preposició de amb frases d’infinitiu (el sindicat proposa de continuar la vaga). ■ Absència de la preposició de a les frases d’infinitiu (el sindicat proposa continuar la vaga).
■ Ús no pronominal d’alguns verbs fets sovint pronominals per interferència (deixar/oblidar el paraigua, deixar-hi la pell, gastar el diners, passar-ho bé, això ja ho sé, ho pensaré, infringir la llei, vendre el cotxe, etc.). ■ Ús pronominal per contaminació de l’espanyol (deixar-se el paraigua, deixar-s’hi la pell, gastar-se els diners, passar-s’ho bé, això ja m’ho sé, m’ho pensaré, saltar-se la llei, vendre’s el cotxe, etc.).
■ Manca d’article en expressions com morir a 80 anys. ■ Ús de l’article (morir als 80 anys).
■ Ús de formes més tradicionals, etimològiques i unificadores (caragol, carabassa, cartó, doncs, matí). ■ Ús de formes més dialectals i disgregadores (cargol, carbassa, cartró, idò, dematí).
■ Opció per una morfologia verbal que més afavoreixi la unitat de la llengua (per exemple, en usos valencians, servesca, vull, veure, etc.). ■ Opció per les formes més locals (servixca, vullc, vore, etc.).
■ Concordança del participi amb pronom de tercera persona (les he vistes). ■ Manca de concordança (les he vist).
■ Ús discrecional del perfet simple. ■ Rebuig en general del perfet simple.
■ Preferència per qui en les frases de relatiu substantives referides a persones (els qui arribin/arribaran abans tindran premi). ■ Preferència per que (els que arribin abans tindran premi). O abús del mot persona: les persones que heu vingut en lloc d’els qui heu vingut.
■ Ús de les formes completes si et plau, si us plau. ■ Reducció a sisplau.
■ Salutacions segons un sistema genuí i internacional:Bon dia (fins a fosquejar)
Bon vespre (en arribar)
Bona nit (comiat)
■ Salutacions segons el sistema espanyol:

Bon dia (només el matí)
Bona tarda
Bona nit (arribada i comiat)

Nota: Aquest article, publicat el 27 d’agost de 2019, havia desaparegut del blog per una fallada tècnica i ha estat restituït. Lamentablement han desaparegut els comentaris de la versió original.

2 comentaris

2 comentaris rebuts

    1
  1. […] Bibiloni, Gabriel. (30 de setembre de 2019). Dos models de llengua [Entrada en blog]. Recuperat de http://bibiloni.cat/blog/?p=2989 […]

  2. 2
  3. Cervianenc - 04 març 2024 2:38 pm

    Sovent, las fòrmas auténticas son las de l’occitan.

Podeu deixar un comentari