Generacions referents

Els meus avis van néixer a una vila de Mallorca en els primers anys del segle XX o en els darrers del XIX. Només un d’ells sabia llegir i escriure una mica. En espanyol, és clar, l’única llengua que en aquell temps ensenyaven a llegir i escriure. No va anar a escola. Ell deia que a set anys ja tenia els garrons pelats d’anar pels sementers darrere porcs o indiots. I aquest poc saber llegir i escriure el va aprendre pel seu compte, d’adult, i anant a classe els vespres amb algun mestre o simplement amb qualcú que en sabia una mica. Va poder, doncs, escriure un poc i entendre i parlar un poc d’espanyol, en el nivell suficient per a defensar-se. Els altres tres avis (un avi i dues àvies) ni van anar mai a escola, ni van saber escriure ni tenien gens de competència en la llengua de l’Estat. No eren casos estranys: així era la major part de la seva generació. No van tenir mai la necessitat de parlar en espanyol perquè en el seu temps i en el seu entorn, almenys fins que van ser força grans, no hi havia ningú que hi parlàs.

Mon pare i ma mare, nascuts durant la dècada de 1920, van poder anar a escola uns quants anys, no gaire. Hi aprengueren un espanyol bàsic i a defensar-se llegint i escrivint. La competència activa i passiva en espanyol pogué augmentar a partir de la vinguda massiva d’immigrants espanyols a partir de devers 1950.

Sortosament, jo he pogut escoltar molts d’anys els meus avis —ja no diguem els meus pares— i sé perfectament quines coses deien i quines no deien mai. Els meus avis, i fins i tot els meus pares, parlaven un català considerablement diferent del que parlen les generacions actuals joves i de mitjana edat. No mirem el lèxic, perquè el lèxic ha estat objecte d’un degotís continu d’hispanismes de segles enrere. Però sí que ens interessa la sintaxi, la part estructural de la llengua, que conservaven bàsicament inalterada. L’isolament de Mallorca, la incompetència en espanyol, la manca d’hispanòfons, ho havia fet possible. Supòs que a Barcelona, amb unes condicions ben diferents, per a trobar l’equivalent lingüístic d’aquestes generacions hauríem de recular un temps considerable, un temps del qual no hi ha memòria, o n’hi ha poca. I no sé què dir respecte de la resta del Principat. Però a Mallorca, i les altres illes, els referents per a una sintaxi genuïna són immensament pròxims. Caldria aprofitar aquesta circumstància.

Aquestes generacions no deien mai estic esperant ma mare, sinó esper ma mare. Ni deien què estàs pensant?, sinó què penses? Ni deien el porc s’ha escapat, sinó el porc ha fuit. Ni se m’ha mort un germà, sinó s’ha mort un germà meu. Ni se m’ha romput el paraigua, sinó el (meu) paraigua s’ha romput. Ni m’he comprat un rellotge, sinó he comprat un rellotge. Ni deien no me’n sortiré, sinó no en sortiré. Ni s’ha quedat de pedra, sinó ha quedat de pedra. Ni el vi s’ha tornat agre, sinó el vi ha tornat agre [amb pronom ara ho comencen a dir els mallorquins més joves]. Ni si aquest mirall t’agrada, te’l pots quedar, sinó si aquest mirall t’agrada, pot ser teu. Ni deien ha deixat de ploure, sinó s’ha aturat de ploure. Ni deien se li va acostar [a una persona], sinó s’hi va acostar. Ni deien mai se l’ha castigat, sinó l’han castigat. Ni deien des d’aquí es veu ca teva, sinó d’aquí veuen ca teva. I moltes coses més que afegiré a la llista quan m’ocorrin. Se m’ocorrin tampoc no ho deien, sinó més aviat quan em vinguin (o vindran) al cap.

Jo em refiu d’aquesta gent, més que d’alguns llibres.

18 comentaris

18 comentaris rebuts

    1
  1. Carles Cabrera - 25 maig 2019 11:49 am

    A ca meva, no deien ‘bastó’ sinó ‘gaiato’. Imagín que és un lapsus…

  2. 2
  3. Gabriel Bibiloni - 25 maig 2019 3:36 pm

    Bé, jo pensava en un bastó, no necessàriament en un gaiato. Però com que els lectors pensaran en un gaiato, canviaré el mot. Gràcies.

  4. 3
  5. ÀNGEL - 26 maig 2019 11:16 am

    *S’ha quedat de pedra…> HA RESTAT ESBALAÏT.

  6. 4
  7. Charles Rocher - 26 maig 2019 1:46 pm

    A La Safor empravem la locució encabant,(en acabant).ARA es diu després.

  8. 5
  9. Pep - 28 maig 2019 9:21 am

    En francès tant se pot dir “le cochon s’est échappé” com “le cochon a fui” (amb una lleugera nuança o matís).

    “Ocórrer-se a qualcú” és bo (“Pus te he dits les auctoritats e dits dels gentils qui a present me son ocorreguts… temps es que t diga alguns dels jueus sobre la inmortalitat dessus dita.” Bernat Metge, Bernat Lo Somni), com “venir-passar pel cap/magí/l’escudeller”, el que no ho és, és “*acudir-se-li a algú”.

    *gaiato, gaiata per bastó o crossa, és un castellanisme, si bé molt antic…

    “E Ipolit volgue demanar un dubte que li occorria, e la Emperadriu li dix que de gran flaquea de animo venia pensar tots los perills…”
    Martorell, Joanot Tirant lo Blanch cap. CCXLV

    OCÓRRER v. n.

    Venir al pensament; acudir, oferir-se a la imaginació, a l’esperit.

    “… si per ventura en lo dit studi venran studiants tant provectes e sabuts que demanassen esser los legit de philosofia, la methefisicha, segons la oppinio del doctor qui ls occorreria, que no ls sie negat, ans lo dit mestre s i hage a dispenre.”
    Capítols de les escoles e estudi de la vila de Cervera Any 1475

  10. 6
  11. Pep - 28 maig 2019 9:22 am

    I no deien pas “quan em vinDRAN al cap” ?

  12. 7
  13. Gabriel Bibiloni - 29 maig 2019 9:06 am

    Segur que sí.

  14. 8
  15. […] Article publicat originalment al blog de Gabriel Bibiloni.  […]

  16. 9
  17. Bezsonoff - 31 maig 2019 5:20 pm

    Bon dia Gabriel! A casa meva (Rosselló) podem dir ‘ me sun crompat una votura ‘ com ‘ sun crompat una votura ” per influència del francès, potser. ” M’he comprat ” és un petit plaer que hom s’ha fet, un auto regal. ‘ He comprat ‘ és més neutral, més útil. ” He comprat un pa ” mai ” m’he comprat un pa. ” Què en penses? Salutacions del Rosselló germà estant.

  18. 10
  19. Gabriel Bibiloni - 01 juny 2019 2:16 pm

    Bon dia, Daniel.
    Fins on jo sé, això que dius del català rossellonès coincideix amb el francès i també amb l’espanyol. Hauríem de veure si el català hi ha arribat sol o seguint el francès (al nord) i l’espanyol (al sud). Cosa difícil. Jo només he dit que els meus pares i avis i tota la seva generació mai “es compraven” res. Tot “ho compraven”.
    Salutacions afectuoses, bon estiu i ens retrobam a Prada.

  20. 11
  21. Otger - 01 juny 2019 6:55 pm

    També tenim el verb “encantar” que vol dir “fer el badoc” i que per imitació del castellà ha agafat sobretot el significat d'”agradar” o “plaure” com en la frase “A les meves germanes, els encanta de passejar”.

  22. 12
  23. Otger - 01 juny 2019 7:29 pm

    L’expressió que potser està més estesa és “se la té jurada” i que és incorrecta. S’ha de dir: “portar-la (o tenir-la) votada” (a algú).

  24. 13
  25. Bezsonoff Montalat - 02 juny 2019 7:52 pm

    Si els avis mallorquins no es compraven res, és potser perquè no tenien prou diners per a despeses inútils…

  26. 14
  27. Gabriel Bibiloni - 17 juny 2019 10:40 pm

    Encara que tinguessin pocs diners sempre compraven alguna cosa inútil. 😉

  28. 15
  29. Antoni Llull Martí - 07 juny 2019 12:48 pm

    Són penoses aqueixes alteracions sintàctiques que tots, en major o menor grau, utilitzam per la influència del castellà o del francès. I em sembla que això no té un fàcil remei.

  30. 16
  31. Jan Ros - 14 juny 2019 7:20 am

    Res a dir respecte del que apunteu en l’article (pertanyem a generacions diferents però també els meus avis, barcelonins, de Gràcia per una banda i de Ciutat Vella per l’altra, feien gala d’un català molt menys interferit que no el d’ara)… Però m’ha desconcertat la conclusió, “Jo em REFIU d’aquesta gent”. Suposo que la desinència verbal en -u és una errada tipogràfica, mestre.

  32. 17
  33. Gabriel Bibiloni - 17 juny 2019 10:42 pm

    No, és la grafia que apareix en tots els clàssics catalans. Lamentablement avui no s’usa ni a Mallorca, on s’ha substituït pel poc recomanable “refii”. A Menorca van més lluny i en lloc de “jo suu” (que encara diuen a Mallorca) tenen un “jo sui”.

  34. 18
  35. Lluís Cornet - 26 juny 2019 6:04 pm

    A la Garrotxa els meus avis encara parlaven un català molt correcte. El meu pare (que té cap a 60 anys) també, però ja comença a introduir força castellanismes, sobretot lèxics. I la meva generació, els del 2000 ja s’ha castellanitzat/estandarditzat molt. Gairebé totes les paraules (trumfa, escarellar-se, madoixa, mesell, gota, carregós…(i un fotimer més)) que no formen part de l’estàndard ja han desaparegut (ara ‘patata, capficar-se, maduixa, tossut, gens, pesat…). I la sintaxi ha passat de ser ‘molt catalana’ a tenir un nombre molt considerable de castellanismes (o hispanismes). Què hi farem…

Podeu deixar un comentari