El vespre i la nit

El mot vespre corre perill, amenaçat pels seus dos veïns, la tarda i la nit, que podrien acabar engolint-se’l. És un fenomen típic quan en català tenim dos mots i en espanyol només n’hi ha un que cobreix el camp semàntic dels dos mots catalans. Passa amb gran i gros, amb capsa i caixa, amb provar i tastar, etc. I darrerament va fent camí la barbaritat de dir escoltar substituint el mot bàsic sentir. Com més va més se sent, especialment a la capital del país, les deu de la nit, les onze de la nit i fins i tot les nou de la nit, casos en què en espanyol es diu noche. Doncs anem a pams i analitzem com funciona en català i en altres llengües la divisió del dia.

El mot dia té dues accepcions. Una és el dia solar, que és el temps en què la Terra fa una volta sobre el seu eix, és a dir un període de 24 hores. I dins aquest període hi ha dues parts bàsiques, que es diuen dia (estricto sensu) i nit. Aquest dia és la part del dia solar en què el Sol és per damunt l’horitzó, és a dir, quan hi ha claror, i la nit (lato sensu) és el temps en què el Sol és per davall l’horitzó, és a dir, quan no hi ha claror.

Però, a part d’aquesta divisió dual i diguem-ne astronòmica, en el llenguatge corrent el dia complet es divideix en diverses parts bàsiques, que en espanyol i portuguès —els dos bessons iberoromànics, que molt sovint van plegats— són tres i en les altres llengües del nostre entorn són quatre. Aquest és un punt bàsic per a entendre la problemàtica de què ara tractam.

He usat el mot tarda, que quasi segur que és un hispanisme, per la dificultat de trobar un substitut convincent i vehiculable fàcilment. Sembla que la forma medieval era aprés dinar, com en occità; un terme que a l’Edat Moderna fou substituït de diverses maneres. Al Principat i a Eivissa s’hi introduí l’hispanisme tarda (en rigor tarde). Al País Valencià desaparegué vespre, i vesprada, que en principi ha de ser el mateix que vespre, ocupà l’espai semàntic de l’aprés-dinar i de part del vespre, és a dir, el que en espanyol es diu tarde. A Mallorca i Menorca els mots capvespre i horabaixa, que originàriament són el temps de la posta de sol, el crepuscle, ocuparen també l’espai de l’aprés dinar, tot mantenint-se, però, vespre, igual que es manté al Principat. Ara no tenim un mot general per al temps que va del dinar al vespre, i bé que aniria. Una opció seria recuperar aprés dinar, cosa evidentment molt difícil, però que permetria d’arraconar l’hispanisme tarda i de recuperar per a vespradacapvespre i horabaixa la seva valor original. Pensem que la vesprada hauria de ser el vespre considerat en la seva durada (passar una bona vesprada en companyia dels amics). Comparau vespre-vesprada amb els equivalents francès i italià soir-soirée i sera-serata. I comparau amb dia-diada, francès jour-journée, italià giorno-giornata.

Deixant a part el mot tarda, la interferència de l’espanyol ha produït, o produeix, dos efectes: la disminució de l’ús i del camp semàntic del mot vespre i l’adaptació del sistema de salutacions català al sistema de salutacions espanyol. El vespre, més o menys igual que els seus equivalents europeus, és la part del dia que va de la posta de sol fins al moment d’anar a dormir. No hi ha una hora concreta que indiqui la fi d’aquesta part del dia. En els temps en què s’han format els mots que designen les parts del dia els rellotges tenien molt poca importància, si n’hi havia, i són els moviments del sol (sortida, posta, presència de la fosca) i les accions diàries bàsiques (aixecar-se, dinar, sopar i anar a dormir) allò que fa de frontera entre les parts del dia. També han canviat els costums: abans la gent anava a dormir molt més prest que ara. Per això abans el vespre s’acabava també més prest que ara. Ara podem parlar de les dotze del vespre sense cap problema. Per això consideram un error majúscul el criteri fixat pels lingüistes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, segons els quals el vespre s’acaba a les deu. Fins i tot s’autoritza expressament de dir les deu de la nit. I al marge d’aquests criteris sentim cada dia expressions com les nou de la nit (pura còpia de las nueve de la noche). No existint en espanyol un mot equivalent a vespre, l’espai d’aquest se’l reparteixen la tarde i la noche, i això pressiona els catalans a ajustar la semàntica de tarda i nit als corresponents espanyols. Fins i tot ha aparegut —ho sentim sovint en boca dels meteoròlegs de TV3— l’estrany compost tarda-vespre, que en català no té gens de trellat i que és còpia de tarde-noche, que és, en tot cas, una manera espanyola de dir vespre. Naturalment, no ha de ser cap problema d’emprar el mot nit per a designar esdeveniments que tenen lloc durant la vigília de dies assenyalats, encara que aquests esdeveniments es produeixin durant el vespre: la nit de Nadal, la nit de Cap d’Any, la Nit de Santa Llúcia, la Nit de la Cultura, etc. Ja hem dit que nit té un ús més ampli i un de més estricte. En tot cas, considerant que en la parella vespre/nit el primer mot és el que retrocedeix, és aquest que cal reforçar.

I ara passem a tractar de les salutacions. A la major part del país s’ha imposat un sistema que és una còpia del sistema espanyol, allunyat del sistema de les llengües europees i incompatible amb la nostra divisió del dia en quatre parts. Aquest sistema espanyol de tres elements —buenos días, buenas tardes i buenas noches— correspon a les tres parts del dia que té l’espanyol. La còpia és bon dia, bona tarda (adaptació moderna del bones tardes anterior) i bona nit, amb tres salutacions que, com en espanyol, tant són d’arribada com de comiat. En canvi el sistema més general a Europa, coherent amb les quatre parts del dia, tant si hi ha una forma per al matí (good morning) i una altra per a la tarda (good afternoon), com si, cosa més habitual, s’utilitza el bon dia fins al vespre (francès bonjour, italià buongiorno, alemany Guten Tag), durant el vespre, i fins a l’hora del comiat, sempre es diferencia la fórmula d’entrada (francès bonsoir, italià buonasera, anglès good evening, alemany Guten Abend) i una altra per al comiat (francès bonne nuit, italià buona notte, anglès good night, alemany Gute Nacht). A Mallorca la distinció entre bon vespre (arribada) i bona nit (comiat) és escrupolosament servada per tota la població, i, com ocorre amb totes les llengües europees (menys els bessons espanyol i portuguès, és clar), el bon vespre es diu en arribar, sigui quina sigui l’hora de l’arribada. Encara que siguin les tres de la matinada, com pot passar en circumstàncies excepcionals. Per contra, els mitjans de comunicació de Barcelona (ràdio i televisió) utilitzen i difonen un sistema absurd que no encaixa de cap manera en la divisió catalana del dia, perquè és còpia de l’espanyol. El bona tarda s’allarga fins a les nou del vespre (encara que a l’hivern faci hores que és ben fosc), i a partir d’aquesta hora ja entren amb un bona nit, que a alguns ens fa l’efecte que se’n van a dormir. Aquest ús hauria de ser revisat sense excusa. Caldria suprimir el bona tarda i dir bon dia fins que es fa fosc, com és tradicional en català, i observar la distinció bon vespre (arribada, a partir del moment que fosqueja) i bona nit (només comiat).

 

3 comentaris

3 comentaris rebuts

    1
  1. Jaume Rossell - 24 desembre 2018 2:13 am

    A casa diem sovint “havent dinat”.

    Bona nit!

    J. Rossell

  2. 2
  3. Pep - 24 desembre 2018 7:37 pm

    En occità hi ha també lo tantòst, la tantossada, l’aprèp-miègjorn, l’après-dinnada (gasc. apèi-dinnada/disnada [apèï dinnado]), l’après-merenda, après-m(i)eidia(da) (gasc.), la prangièra (alv. prandièra), i encara vesprada (vesperaa en vivaro-alpí), vèspre (gasc. vrèspe, vrespada), serada, serenada. Una altra de bella és: quart de jorn (http://thesaurus.unice.fr/recMot/tableauResultat.php?question=apr%E8s-midi + DICODOC).

    En arpità: aprés-mié-jorn, aprés-gôtâ, vépro, vèprâ, vèprenâ.

    En català medieval teníem l’aprés-dinar, aprés-menjar o després-dinar, aquest darrer arribat als nostres dies (és al GDLC i al DIEC reduït a la locució ‘al després-dinar’: a primera hora de la tarda). I una altra: aprés-migjorn (”a iiii hores après migjorn” https://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaCerverina/article/viewFile/133136/183146). Noteu d’aquest mateix document: ”Lo aprés dinar, ja hora tarda, aprés de haver dit vespres y completes, arribà a la present sglésia y oy vespres de morts”.

    Modernament:

    – horabaixa, capvespre, en mallorquí i menorquí (en altres llocs concretat abans i després del crepuscle).

    – vesprada, en valencià (en altres llocs concretat al voltant del crepuscle).

    Al Rosselló, en tot cas a Elna, se conserva el mot SER, ‘primeres hores de la nit’ del llatí sēru, per occitanisme o per conservatisme?

  4. 3
  5. Carles Rocher - 24 desembre 2018 8:57 pm

    A poqueta nit diguem en La Safor.

Podeu deixar un comentari