Post d’estiu sobre arròs, llengua i país
El gran Jaume Fàbrega té un blog imprescindible per a amants de la cuina, patriotes i gent que és les dues coses. Si no me n’hagués fet seguidor, ara segurament no escriuria aquest post. En els darrers escrits, Fàbrega ha parlat de la paella. Tema suggestiu sobre el qual jo ara no vull proposar res ni resoldre res sinó únicament donar sortida a un munt d’interrogants que em vénen al cap.
És evident que l’arròs a la paella, o simplement paella, és un plat d’innegable origen valencià. Els valencians són els autors de la innovació de cuinar l’arròs dins una paella metàl·lica, en lloc de la tradicional cassola o greixonera de fang, i de fer-ho d’una manera peculiar. Però és un plat que s’ha fet espanyol —si fos originàriament espanyol en dirien sartén, diu Fàbrega carregat de raó—; els espanyols se l’han apropiat —també— i, a més, n’han fet un element més del typical Spanish. També diu l’expert en cuina que l’autèntica paella valenciana només es pot menjar al País Valencià; a altres indrets s’han desenvolupat versions múltiples i particulars. La paraula castellana paella és, doncs, un catalanisme de l’espanyol, reenviat després a altres llengües. A Mallorca l’eufòria per la paella ha arribat després que aquesta es fes espanyola, i el mot paella es pot considerar un hispanisme d’introducció recent. Un curiós fenomen lexical boomerang: un mot català que passa a l’espanyol i d’allà arriba com a castellanisme a una part del país on era inusitat. A Mallorca l’estri no es diu paella sinó pella, ço és una forma reduïda com esgrelles (graelles). De manera que ara distingim una pella (estri) i una paella (plat). Tot i que l’arròs és ben tradicional a les taules mallorquines, dues o tres generacions enrere ningú no parlava mai de paella sinó d’arròs sec, una de les formes de preparació del material, al costat de l’excels arròs brut i altres. La paella —diu Fàbrega— s’ha encreuat amb l’arròs sec, i deu tenir raó. La cosa és que aquest mestissatge ens podria dur a filosofades llargues i profundes.
Diu també Fàbrega que seria desitjable de parlar de paella valenciana, paella mallorquina i la que ell diu paella catalana, és a dir principatina, atès que són versions ben diferents del producte; les dues darreres derivades de l’encreuament de la valenciana amb l’arròs sec i l’arròs a la cassola respectivament. Seria un reflex gastronòmic d’aquesta realitat del país tan glosada pels poetes: el pi de les tres branques. Ara, realment són tres les branques —les nostres, vull dir— del pi de la paella? A part que el fet pluriinsular —com sempre— ja ens espatlla la festa, la realitat és que no hi ha cap persona que la faci de la mateixa manera: uns posen ceba al sofregit, altres no; uns hi posen pèsols i altres carxofes; uns sofregeixen l’arròs i altres no; uns, com ma mare, hi posen una —per a ella deliciosa i per a mi horrible— picada de fetge i julivert… D’altra banda, a la cuina tradicional les variacions són enormes segons les classes socials. Poca cosa tenen a veure l’arròs que es preparava a les cuines de les cases bones de la ciutat i l’arròs que les meves avantpassades pageses preparaven a la caseta de foravila quan hi anaven a fer somada. Em costa que una d’elles després de fer un sofregit amb un poc de saïm, ceba i tomata, mentre l’aigua bullia anava a fer una passada per la garriga, on aplegava quatre caragols i qualque espàrec que servien per a tota il·lustració de la menjua. Tampoc no es pot ignorar la diferent dinàmica culinària del món de la restauració i la de la cuina particular.
Typical Spanish, només valencianitat o plat nacional dels Països Catalans? Tres paelles distintes i una sola paella vertadera? Fa massa calor: caldrà esperar la tardor per a aclarir-ho.
16 comentaris16 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Home,jo trob be que ho considerin typical Spanish,senyal de que no ens ignoren tant
Ui Jaume, què vol dir!!!
jo m’estim més que m’ignorin si ens han d’aprofitar per fer ‘typical spanish’, que al final és el que queda!!!
Xerren de vos.
http://bayona.balearweb.net/post/38304
Almenys a Barcelona, això de la paella ha esdevingut clarament un element “typical spanish” ofert a preu d’or als bars -restaurants?- més cèntrics, sovint precuinat de manera industrial… Del tot lamentable!
Ara, l’altre dia vaig passar per un local que sí que reconeixia l’origen d’aquest plat: era ple de cartells que anunciaven unes -suposadament- delicioses paelles amb el lema “Bienvenido a Valencia”… No comment.
“Typical Spanish” és el com es ven als turistes. Qualsevol valencià, i més si és de la zona central del nostre petit país, sabrà que la paella “vertadera” és la que es fa allà i sap perfectament que aquest plat a altres indrets està desvirtuat.
Si començam a rebutjar tot allò nostre que ens han agafat els espanyols (o els blavers, que per al cas són els mateixos) ens quedaríem sense símbols, sense plats i sense res.
Començant per la paella i acabant per la bandera amb el blau. Car, qui ha dit que la bandera en blau no és una bandera tan catalana com les altres? Les persones o organitzacions (estil empreses com ACPV) que rebutgen un símbols (falles, etc.: tan valencians o catalans com els altres)i n’exalten uns altres no fan més que apedregar la seua pròpia teulada.
Iniciatives com una empresa que fa samarretes (i altre merxandatge turístic) a València amb rats penats i frases en català, amb dissenys moderns i innovadors són les que hem de menester per a què el nostre país recupere els seus símbols i no deixe que els seus colonitzadors els desvirtuen alhora que se’ls apropien.
De veres, estic fart que la gent desistesca d’allò que és seu perquè els nostres colonitzadors (els espanyols, ja ho podeu veure) s’han fet d’ells allò que encara es considera propi del nostre país com clarament és el plat de la paella.
Bon profit!
Caterina,a verue si tneim sort i fan “Typical spanish” el català i l’aprenen XDDDDDDD
Jaumeeeeeeeeee…i que també arribi a ser ‘typical Spanish’? Llengua folclòrica? Si no el volen aprendre, ells s’ho perden, jo no els obligaria a fer-ho; ¿ja saps allò que els que hem après dues llengües(com a mínim), des de que vàrem néixer , tenim el cervell més ben moblat que els monolingües? Ja s’ho faran! les persones que ho hem de tenir clar som nosaltres. Ah! la sangria ben feta (casolana), m’agrada molt, hehehehehe.
Veus, nina? Si la sangria fos nostrada, potser els espanyols en dirien sagnia! Però sí que és bona, sí…
A Lleida, ma padrina sovint ha usat indistintament el mot “paella” i “arròs de peix” per referir-se a la paella valenciana. A casa, de vegades encara en diem arròs de peix i no pas “paella”, que tinc entès que l’original és la de carn.
Els espanyols es fan seu allò que els convé…la llengua catalana no la faran pas seua, no. Ep! Però no sé què és pitjor…perquè els catalans ens hem fet nostres moltíssimes coses espanyoles tant culinàries, com lingüístiques, costums, horaris, i un llarg etcètera.
Cada dijous als restaurants de Barcelona és costum servir arròs amb el menú, ara sempre és “paella”, si aquest costum és antic, quin arròs devien servir abans? Jo de petita a ca meva sempre havia sentit a dir arròs sec fins que a mon pare li va pegar per fer “paelles”.
Ara, després d’escriure “ca meva”, m’ha vengut un sentiment de culpabilitat, ma mare sempre ens corregia i ens deia que dir “ca meva” éra de mala educació, que s’havia de dir “ca nostra” tu que trobes?
Hi havia famílies (potser classes o grups socials) en què es considerava que dir ca meva era de mala educació. Jo de petit a “ca meva” sempre vaig sentir a dir als meus pares ca nostra i mai vaig dir ca meva fins que vaig ser gran. Ara no em consider gens maleducat.
Si un membre d’una família parla a un altre membre que viu a la mateixa casa, és més raonable dir ca nostra; parlant als externs són dues possibilitats, segons vulguis prioritzar-te com a individu o mostrar-te com a membre d’un grup familiar.
Certament, a ca’ls meus avis i pares, de l’arròs cuinat amb pella, en dèiem arròs sec.
Fins i tot el diccionari prestigiós francès Le Petit Robert pensa que és typiquement espagnole: http://timtranslates.com/blog/?p=55
Excel.lent blog, excel.lents comentaris. L’ arròs de Barcelona- i de tot el Principat2 era “arròs a la cassola”. Català-espanyol boomerang, idea encertada: a ca nostra de la paella en diem “paiella”.
la meua iaia deia que paella es tot el arros que si le posa a la paella. Dien que no existeix la paella “valencia”
la paella de es arros i conill, de pollastre, d’abaejo i flor-i-col, de carxofa, etc etc..
Deia que a l’horta li ficaven lo que tenien a ma a cada moment, que això de “valenciana” a sigut quant s’ha fet “turistica”
Aixi que millor no ficar-li noms