Viure amb l’al·lot
Diu avui un títol del Diari de Balears que “el Bisbat indemnitzarà la docent acomiadada per viure amb el seu al·lot”. Qualsevol lector mallorquí que es mogui dins els usos tradicionals i genuïns del català de l’illa haurà entès immediatament que la bona dona va ser engegada per viure amb el seu fill. Per a sortir de l’astorament el lector o bé ha de llegir la notícia sencera o bé ha de suplir l’embull semàntic amb la seva previsible intel·ligència o intuïció. Com ja podeu suposar, el text és una traducció d’un altre (de l’agència EFE) que deia “por vivir con su novio”.
Al·lot i al·lota tenen el significat de persona jove en general, i, segons el DIEC, són sinònims totals de noi i noia. Però a Mallorca i Menorca el femení al·lota —parlo d’esquemes tradicionals— té un altre significat: persona femenina que manté relacions amoroses en espera del matrimoni. Un significat que no té mai la forma masculina corresponent, per al qual significat s’usa —no: s’usava— el mot enamorat, pronunciat popularment enemorat (Mallorca, la segona e tancada) o enimorat (Menorca). Cal completar l’esquema dient que a Eivissa —almenys segons l’Alcover-Moll— una al·lota és qualsevol persona femenina no casada, encara que tingui setanta-dos anys; només després de passar per la vicaria és una dona.
Amb tot, no vull fer sang d’aquesta inadequació entre el títol del diari i l’ús tradicional i encara més normal a Mallorca. Aquí no se sap si som davant canvis semàntics deguts a la pertorbació de l’espanyol o si es tracta de canvis lingüístics relacionats inevitablement amb canvis en les formes de vida. O les dues coses. En el dubte hi pot entrar la desaparició —total— de la paraula enamorat, la dificultat d’obrir-se camí de la paraula promès, i l’entrada per a aquest significat del mot al·lot. Algú pot argumentar que si una pot dir el meu noi o el meu xicot, també ha de poder dir el meu al·lot, que ja hem dit que són sinònims. No li faré contrari. Fins i tot n’hi ha que davant la “manca” d’una paraula catalana “adequada” —tot entre cometes— defensen l’hispanisme nòvio. Em ve ara al cap una alumna meva que solucionava el problema dient sistemàticament la persona que surt amb mi. Si ara és casada deu dir la persona que està casada amb mi. El súmmum de la correcció política.
13 comentaris13 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
I el meu ell o la meva ella? 😀
«Sortir amb» dóna a entendre escapatòria, tradicionalment de casa dels pares. Sona antic. Ara estan socialment acceptats molts més motius per sortir (o partir) de casa. En realitat, si vols conèixer bé una parella, el sortir-hi –com a fet d’estar fora d’una casa– és una pràctica que ho dificulta enormement. És a casa quan es coneix bé algú. Potser caldria revisar el «sortir amb» per un radicalment oposat «entrar amb».
M’ha vingut de nou l’apunt, perquè sovint he escoltat dir «el meu al·lot» i sempre hi he entès la parella prèvia al matrimoni –o no, car no sempre la cosa deriva en institució, diguéssim.
És clar que si no hi ha una paraula més o menys neutra que substituesca l’antic “enamorat” i “promès” (malauradament són massa carrinclones avui dia) la batalla la guanyarà el “al·lot”. I no juguem molt perquè la paraula “nóvio” mancarà poc per a que isca en algun mitjà de comunicació illenc. Com ja sabeu, en altres mitjans catalans ja hi ha apareguda.
En el “Balears” també solen dir-ne una altra. I és que sovint parlen de “nins” amb el sentit de “infants” (sense marcar el gènere).
Salut!
record que al programa “Català amb nosaltres”, devers el 1977, varen dir que en català no “sortim amb” sinó que “anam amb”: vaig amb n’Aina, no: surt amb n’Aina
en relació a la paraula enamorat, el meu oncle (1901-1983) la usava amb tota normalitat…cit els anys perquè era el darrer catalanoparlant monolingüe que he conegut, tot i que sí que entenia el castellà. Quan parlava amb algú castellanoparlant practicava el bilingüisme passiu abans que n’Aina Moll el promogués…
Podria valer aimat o amant?
Realment, al Principat tenim un problema amb la denominació del company sentimental, parella, persona amb qui hom “està” -deu ser en sentit metafísic?-, amic especial, més que amic… en fi, que la gran majoria, incapaç de dir “el meu noi” i, encara menys a Barcelona, “el meu xicot”, acaben decantant-se per parlar del “nòvio”, que té una accepció clarament diferent de la del mot “nuvi”, és clar!
La paraula “novio” ja ha sortit a un mitjà illenc i la culpa és meva. El meu padrins deien “anemorat” els meus pares “novio” i jo, que ja som gran, sempre he dit “novio”, no puc dir al•lot ni promès, són formes estranyes, vaig escriure “noviets” a un article, no trobava la paraula equivalent per descriure els “noviets”. Joves que han format part de la teva vida de forma una mica informal. No el “novio” de tota la vida.
Aimada, l’emprava molt el meu conco-padrí als seus poemes, però mai va tenir una “aimada” de veritat, és un paraula molt maca però massa romàntica.
el meu avi en deia amistançada o amistançat. No parlo de Mallorca, sinó de cap allà el centre de Catalunya,
per cert, aquí al Brasil, en portuguès, en diuen “namorada”, curiós però cert. Salutacions des de São José do Xingú. Mato Grosso.
Anit, a un sopar a la fresca, hem tengut la mateixa discussió, i hem comentat que així com a Mallorca és habitual parlar de “la meva al·lota” amb aquest sentit, “el meu al·lot” sembla referir-se a un fill de la que parla, com apunta en Gabriel Bibiloni. Jo crec recordar que la meva padrina, en aquests casos, no utilitzava “el promès” ni “l’enamorat”, sinó “l’estimat”. No sé que en pensaria el jovent actual. Podria ser útil?
Feia ja temps que no trepitjava el teu blog i sincerament m’ha sobtat bastant aquest article, ja que sempre havia usat la expressió del “meu al·lot” i fins i tot m’aventuraria a dir que si digués, enamorat, xicot o nòvio, trobaria cares d’incredulitat per un llenguatge arcaïtzant, principantí o bé castellanitzat, respectivament.
Jo tenc 20 anys i en el meu cercle d’amics, la majoria dels quals són mallorquins de soca a arrel, sempre hem usat aquesta expressió.
De fet admetria que fins i tot entre els meus amics barcelonins, no n’hi hauria cap d’ells que no entengués el mateix que jo.
Supòs que sí que es tracta d’un canvi semàntic, que crec que es deuen donar amb els canvis generacionals.
Ja veurem si amb el temps seguiran dient “es meu al·lot” , “el meu xicot” o “mi novio”…
Respecte a la forma “l’estimat” de la qual en parla en Tomeu, crec que actualment s’entendria més que es tracta d’un assumpte de banyam, fins i tot ho pensaria ma mare, que ja ronda la seixantena.
Això és el que pens jo; què en pensau?
Encara que havia dit que promés era una forma estranya, per situar el “novio” al segle XIV no en vaig trobar d’altra més adient que promés.
Jo tenc també quasi seixanta anys i no trob que l’estimat sigui cosa de banyam. No em de traduïr ” la querida” del castellà a “l’estimada” del català, no té res a veure. Hi ha la paraula “xixibea” escrit de moltes formes, que si podria ésser “la querida” encara que a ca nostra empravem “xixibeu” o “xixibea” per dir qui era el net preferit del padrí per exemple.
Quan parlam de sentiments, no crec que hi pugui haver una correspondència al 100% entre el masculí i el femení. Per això, el costum de dir l’al·lota, no té la correspondència amb l’al·lot -sempre referit a la parella- si bé és una tendència que molta gent pren. Ningú no ha esmentat “parella”? enamorat, estimat, costelleta, bàmbol, home… n’hi ha mil