Sovint hem parlat en els nostres articles de multitud de verbs que per influència de l’espanyol s’usen en forma pronominal quan l’ús genuí català és el no pronominal. D’usos pronominals fruit de la interferència de l’espanyol n’hi ha una tracalada. Però també hi ha el cas contrari: alguns verbs, no gaire, que l’espanyol usa sense pronom quan el català genuí els fa servir amb pronom. I aquí també apareix la interferència que ens altera la sintaxi. És el cas d’entrenar (un futbolista que «entrena» cada dia), una incorrecció que afortunadament ja és prou denunciada i esmenada, encara que no amb el succés desitjable.

Ara denunciaré un altre cas semblant, que poden sentir cada dia de bon matí els qui escolten «El matí de Catalunya Ràdio», conduït per Mònica Terribas. És la salutació de la jornalista després dels senyals horaris de les primeres hores del matí: Desperta, Catalunya. I ja fa molts d’anys que ho podem sentir cada dia; per tant, es tracta d’un veritable bombardament d’una expressió castellanitzant i, a més, incorrecta segons el que s’entén per normativa vigent.

Despertar és un verb que pot ser transitiu o intransitiu pronominal. És el primer cas quan diem el tro va despertar el nadó o el tro em va despertar. És el segon cas quan diem m’he despertat a les set o desperta’t. El que no és admissible és l’imperatiu desperta. En el meu entorn, almenys, no he sentit mai ningú que digui avui he despertat a les set o demà he de despertar molt d’hora. Supòs que els amables lectors tampoc. La resposta lògica en aquest cas seria demanar «a qui has despertat» o «a qui has de despertar». Doncs seria la mateixa falta que desperta (o desperta, Catalunya), encara que en imperatiu potser sí que hi ha gent que ho diu (si no, no ho diria la nostra intrèpida jornalista). Si miram el diccionari Alcover-Moll, hi veurem exemples de tots els temps dels dos usos correctes indicats més amunt: ús transitiu i ús intransitiu pronominal. És més: el diccionari ens adverteix que «Modernament, per influència castellana, s’ha usat despertar com a intransitiu», i cita Verdaguer («Quan los moros desperten | al gran cruixit | de les naus que s’inflamen» i Ruyra (Era que el pare acabava de despertar amb una ratxa de tos»). 

Coromines (DECLC, s.v. despert) es mostra contradictori i un poc desconcertant. D’una banda afirma que «tots estarem d’acord que el català construeix [despertar] com a reflexiu, a penes mai com a intransitiu, i que si veiem que algú escriu (no hi ha perill que ningú ho digui) [Coromines es va morir sense haver sentit Terribas] despertar intransitivament podem creure gairebé a cegues que ho fa per castellanisme». I, d’altra banda, considera excessiva l’afirmació de l’Alcover-Moll sobre la influència castellana en els textos de Verdaguer i Ruyra, perquè són «artistes del ritme» i «escriptors de llenguatge pur». També afirma que «no manquen del tot exemples medievals» de despertar intransitiu, sense aportar-ne cap més que el famós desperta ferro dels almogàvers. Nosaltres faríem a Coromines dues objeccions: primera, el fet que dos grans escriptors del segle XIX o XX usin alguna cosa no és prova de genuïnitat d’aquesta cosa. Si Coromines ens diu que ara no hi ha perill que ningú usi un despertar intransitiu, més era així en temps de Ruyra o Verdaguer, i ells devien conèixer bé la llengua popular. Però alguna raó o alguna intenció literària devien tenir per a escriure el que van escriure, sense percebre que incorrien en hispanisme sintàctic, car quan ho van escriure el coneixement de la interferència sintàctica estava en un estadi inicial (Ruyra) o per començar (Verdaguer). I n’hi havia. La segona objecció és que, encara que hi hagués algun ús medieval de despertar intransitiu, això tampoc no és cap argument concloent. Ja en el mateix català medieval la regularitat dels usos d’aquest verb és evident, i, en tot cas la llengua general parlada per gent genuïna n’estableix els usos transitiu o intransitiu pronominal de manera incontestable.

Ens consta que hi ha gent que ha protestat a la casa per aquesta falta, però el personal de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals només fa cas, si en fa, dels seus lingüistes. La seva bíblia és l’És a dir, per grossa que aquest la digui. No sabem si els correctors han mirat d’esmenar la falta a la presentadora. No hi ha res sobre el tema a l’És a dir. Podria ser que haguessin temptat d’esmenar-li-la i que haguessin topat amb la forta personalitat resistent de la jornalista, o potser no hi han intervingut. En aquest cas tampoc no sabem si Coromines hi té res a veure. En tot cas, és un exemple més de com els principals mitjans públics del país no sempre són una eina de redreçament i dignificació de la llengua, que és el que haurien de ser, sinó un instrument per a la seva deturpació.