So n’Espases? De debò?

Tinc un respecte absolut per l’Institut d’Estudis Catalans, com ha de ser. Però amb la mateixa mesura que li tinc respecte tinc la convicció que he de defensar, encara que sigui en desacord amb la institució, les posicions que cregui més convenients per a la meva i la nostra llengua. Les dues coses, el respecte i la independència de criteris, si escau, les mantindré sempre. I amb aquestes dues idees puc manifestar la meva opinió que en temes balears la Secció Filològica acumula un petit grapat de desencerts. Primer va ser una normativa sobre l’ortografia de la primera persona del present d’indicatiu per a les formes amb morfema zero, pròpies del català clàssic i dels actuals parlars de les Balears i de l’Alguer. Consider errònia aquesta normativa, per manca de coherència amb el sistema global, i així ho he manifestat en diverses publicacions. Després va ser una preferència per l’article salat en els topònims de les Illes que, segons el meu parer, respon més a una voluntat de complaure sentiments que al seguiment d’una argumentació científica rigorosa.  Ara l’Ortografia Catalana (pàgina 110), de l’Institut prescriu la grafia anacrònica So n’Espases o So n’Anglada, en lloc de l’habitual Son Espases i Son Anglada, completament consolidada i assumida fins ara pràcticament per tothom. Atesa l’extensió i la importància d’aquests noms (Son Espases és el nom del principal hospital públic de les Balears, Son Anglada és una important àrea de Palma, com Son Armadans i altres), un canvi gràfic en aquest moment crearia molts de problemes i representaria molt pocs beneficis. La mateixa norma prescriu les grafies Ca n’Alcover, Ca n’Oleo i semblants, contra les que avui són les habituals —almenys en els usos de les principals institucions— Can Alcover, Can Oleo, Can Espanya, etc. Abans de precipitar se en un tema com aquest caldria parlar-ne amb calma.

Qui va proposar la norma que avui sotmetem a reflexió degué guiar-se mecànicament per les regles que regeixen les contraccions de les preposicions i els articles. Si al, del i pel es desfan davant vocal en a l’, de l’ i per l’, Can i Son, contracció dels mots ca i so (ço) i la partícula prenominativa en, s’ha de desfer en Ca n’ i So n’. Però les coses no són tan simples, i la partícula en no sempre es comporta com els articles definits. Per començar, les preposicions a, de i per no formen contraccions amb la partícula en, que serien an, den i pen (paral·leles a al, del i pel) sinó que es mantenen com a a en, d’en i per en.

Son (antiga contracció de ço d’en) seguit d’un altre o diversos mots és una partícula que introdueix una immensa quantitat de topònims de Mallorca i Menorca, en un principi noms de possessions i modernament noms també de barris, àrees industrials, hospitals i altres instal·lacions. Aquesta estructura toponímica es va crear en el segle XV, quan les antigues alqueries islàmiques canviaven el nom incorporant-hi el cognom del propietari. Un cop formats aquests topònims s’han mantingut inalterats fins avui, per molt que hagi canviat la família propietària. Després del segle XV ha continuat ininterrompudament fins avui la creació de topònims encapçalats per Son, amb el cognom del propietari, el seu malnom o més rarament el seu nom de fonts. Però cal tenir present que molt aviat el Son restà fossilitzat: es perdé de manera primerenca la noció del que significava en origen i esdevingué una mera partícula introductora de topònims. Topònims que ja no s’havien de formar necessàriament a partir d’un antropònim, sinó que qualsevol mot amb significat transparent podia i pot seguir la partícula introductora: Son Vitamina (Menorca), Son Durí (dur-hi), Son Fam i Fred (Santa Maria del Camí), Son Mai Arribes (Manacor), etc. Una altra evidència d’aquesta fossilització és el fet que la dotzena de topònims que fan referència al cognom d’una propietària s’han escrit tradicionalment encapçalats per un Son compacte (Son Amora, Son Adolsa, Son Apau, etc.), tot ignorant els antropònims Móra, Dolça o Pau). Evidentment, aquests topònims no tenen altra escriptura possible que So na Móra, So na Dolça i So na Pau, car de cap manera es pot deformar l’antropònim.

Antoni M. Alcover introduí les grafies Ca’n Puig, Ca-N’Amorós, So’n Puig i So-N’Amorós, que foren utilitzades i ensenyades per Francesc de B. Moll, suprimint el guionet. A partir de la represa de l’ús públic del català, després de la Dictadura, es van establir i es consolidaren ràpidament les grafies Son Armadans, Son Espases, etc., simples i pràctiques, que són les úniques que avui es veuen pertot arreu. Crec que tornar a una grafia anacrònica i obsoleta i amb un fonament tècnic molt dubtós no faria més que complicar les coses, si no ens creava un conflicte. I si es volgués ser rigorós amb els orígens, ja es podria escriure Çon, com correspon a l’etimologia.

L’element can també ha experimentat un cert procés de fossilització semblant al que ha experimentat l’element Son, encara que no tan dràstic. Contracció de ca (escurçament de casa) i la partícula prenominativa en, en principi també va seguit d’un antropònim, però la fossilització també ha fet que arribi a ser un simple introductor de noms de casa o d’institucions o d’altres coses: Can Bum (qualsevol casa sense ordre), Can Seixanta (una fàbrica que, diuen, ocupava els nombres 18, 20 i 22, que sumats fan seixanta, o perquè tenia seixanta treballadors, segons una altra versió), Can Penja i Despenja (una botiga on tothom agafava roba i no la tornava al seu lloc), Can Pistraus (anar-se’n a Can Pistraus, morir-se), Can Pistoles (un antic cinema de Barcelona especialitzat en westerns), Can Alluny (la casa de Robert Graves a Deià, dita així perquè era lluny del poble), Can Amunt, Can AvallCan Barça, Can Twitter, etc. I això no es pot ignorar a l’hora de fixar la grafia apropiada per a les denominacions començades per can. Davant un Ca n’Alluny i Ca n’Avall un no pot estar de demanar-se qui és n’Alluny o qui és n’Avall, una no-persona amb un nom estranyament precedit d’un article personal. I encara hi ha un altre element que s’ha de tenir present: una denominació encapçalada per un can es pot referir a la casa on viu la persona que aporta l’antropònim (can Pere, can Roca) o a un casal, propietat o institució que prengué el nom d’un antic propietari però que ha esdevingut un nom fixat i desvinculat d’aquella família. Això darrer és el que passa amb Can Alcover (seu de l’Obra Cultural Balear), Can Oms (seu de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma) o Can Oleo (una seu de la Universitat de les Illes Balears). En el primer cas escrivim can en minúscula i en el segon, en majúscula. En el primer cas can és perfectament intercanviable per cal (can Pere o cal Pere, ca na Maria o ca la Maria); en el segon cas no (Can Anglada, barri de Terrassa, no és substituïble per Ca l’Anglada). En un cas normalitzam els cognoms (Can Arboç), en l’altre no (ca n’Arbós, si no s’escriu can Arbós). Les normes ortogràfiques són convencions, i a les Illes Balears tots ens hem acostumat a veure el Can en majúscula sense desfer-se davant vocal, tot i que puguem practicar la separació d’elements quan ens referim a la casa d’un conegut i escrivim, doncs, el can en minúscula (ca n’Andreu, ca n’Eusebi). Evidentment, tot és molt més complex que les contraccions amb els articles determinats.

 

9 comentaris

9 comentaris rebuts

    1
  1. Jordi Minguell Roselló - 23 març 2018 10:15 am

    Bon dia, Gabriel.
    Considera aquests dos casos normatius: “cal Forn” i “ca l’Àngel”. Vols escriure “cal Àngel”? Si és així, la coherència normativa potser et demanarà d’escriure “del Àngel”.

  2. 2
  3. Gabriel Bibiloni - 23 març 2018 12:17 pm

    Bon dia, Jordi. El sistema de contraccions del articles definits no s’ha de tocar, perquè funciona bé. Les contraccions amb “en” (“can” i “Son”) o les no-contraccions (“a en”, “d’en” i “per en”) tenen una dinàmica diferent. Sobretot és rellevant el procés de fossilització de “can” i “Son”, atès que ja funcionen amb mots que no són antropònims.

  4. 3
  5. Sebastià Salvà - 24 març 2018 9:56 pm

    En aquest cas, crec que l’IEC l’ha mig encertada: només li ha mancat restablir la etimològica, d’acord amb la regla d’or de la toponímia: els mots del lèxic comú continguts en un topònim s’han d’escriure d’acord amb el sistema ortogràfic general (per tant, “ço”). Ja fa temps que em va convèncer la proposta de Juli Moll i Gómez de la Tia (http://www.culturamenorca.org/sal/wp-content/uploads/2007/10/toponimia-zones-turistiques.pdf), que us recoman de llegir. Només en casos com “Çon Eixut” o “Çon Alegre”, “Can Amunt”, Can Avall”, que mostren un clara fossilització o lexicalitxació de les partícules inicials, no procedents d’antropònims, deixaria d’apostrofar davant vocal. La coherència del sistema i la unitat del domini lingüístic així ho exigeixen: Ço na Moixa, Çol Fuster, Ço l’Aranya, Ços Bessons, Ços Peluts…

    En qualsevol cas, sigui quin sigui el criteri, el que no em puc explicar és la falta de coordinació entre el Departament de Filologia Catalana de la UIB i la SF de l’IEC. No ho entenc: Quan Mila Segarra, el curs passat, va presentar la nova Ortografia a la UAB, li vaig demanar precisament per aquest canvi de criteri: “Çon Armadans” –> “Ço’n Armadans”. La seva resposta va ser que l’IEC us havia consultat, al DFilCat de la UIB, i que, després d’algunes propostes titubejants, finalment els vau transmetre que optàveu per la forma apostrofada. No sé fins a quin punt es tractava d’una consulta formal, la que l’IEC va fer a la UIB. Però no em puc avenir d’aquesta descoordinació. Sobretot quan tenim membres de la UIB que també són membres de la SF.

  6. 4
  7. Gabriel Bibiloni - 27 març 2018 9:41 pm

    Fa més de quaranta anys que sóc professor del Departament de Filologia Catalana i mai no he estat consultat sobre aquesta qüestió. I estic segur que molts altres professors del Departament tampoc. Si pot servir per a aclarir alguna cosa, puc dir que fins fa poc temps hi havia al Departament de Filologia Catalana una comissió (dita Comissió Tècnica d’Assessorament Lingüístic), creada per Joan Miralles quan era director del Departament. Tots els professors del Departament podien formar part, si volien, d’aquesta comissió, però la realitat és que només uns quants en formaven part o assistien a les reunions. Els qui no en formàvem part teníem les nostres raons per a no fer-ho, que ara no és el moment d’especificar. A més, a la comissió hi havia diversos lingüistes que no eren membres del Departament. Tots eminents i que tenen tot el meu respecte, però no va ser mai clar amb quin criteri foren seleccionats els membres externs. En tot cas, jo personalment pens que aquesta comissió, que parlava en nom del Departament, no n’era una bona representació, i no dec ser l’únic que ho pensa. Aquest mateix curs s’ha fet una reforma de la comissió, que ara està integrada per tots els professors del Departament que imparteixen alguna assignatura de l’àrea de llengua i no hi ha cap membre extern, tot i que per a qüestions puntuals es pot demanar el parer d’especialistes notables, sense vot. Ara crec que la comissió (tant si jo estic d’acord amb el que s’aprova com si no) respresenta el pensament del Departament de Filologia Catalana. La qüestió ortogràfica que ara ens ocupa degué ser tractada per la comissió anterior. Jo no en sabia res.

  8. 5
  9. Sebastià Salvà - 24 març 2018 9:56 pm

    Volia dir: “només li ha mancat restablir la Ç etimològica. 😉

  10. 6
  11. Ariel Serra - 25 març 2018 10:00 pm

    No és veritat que l’article dit personal “en” funcioni diferentment. No hi ha “no contraccions”: el que hi ha és una convenció gràfica. “A en” es pronuncia sempre amb una sola vocal. “D’en” es grafia d’aquesta manera, contravenint la convenció general, per coherència amb el cas en què “en” fa part d’un nom propi (i que en els darrers decennis ha patit la rebaixa per minimització, quan la Font d’En Carròs o el Coll d’En Rabassa han vist l’article “en” perdent la majúscula). Pel que fa al cas de “per en”, no he sentit mai ningú que no digués “pen” en el llenguatge col·loquial. Potser pronunciar “per en” seria admissible en el llenguatge acadèmic, tal com ocorre amb la primera erra d'”arbre” que, encara que no es diu mai en el llenguatge habitual de la gent que sempre ha parlat català, alguns pensen que s’ha de dir en la pronúncia poètica i culta (cosa que a mi em sembla forçada, i aquí estic en contra de Josep Carner, sense que serveixi de precedent).

    Naturalment ara no comentaré les males pronúncies que corren pels mitjans catalans actuals (“a en” amb dues vocals; “arbre” amb l’erra primera sistemàticament sonant).

    Pel que fa a “Çon”, cal escriure-ho amb ce trencada, com ja feia el Fabra Manual publicat als anys vuitanta. “Çon” es pronuncia amb o oberta, no pas com el possessiu “son”, que es pronuncia amb o àtona tancada o u segons els dialectes.
    La idea d’acomodar-se a les convencions visuals d’una llengua en col·lusió desigual no afavorirà res més que l’augment de la confusió. Ha estat així fins ara i no n’hem obtingut cap profit.

  12. 7
  13. Gabriel Bibiloni - 27 març 2018 9:46 pm

    A Mallorca tothom diu “pen”, però al Principat jo no ho he sentit mai (no dic que no es digui). “A en” i “d’en” certament són convencions gràfiques, però és que ara parlam de convencions gràfiques.

  14. 8
  15. Manel - 26 març 2018 12:13 pm

    Bon dia,
    Estic d’acord amb l’argumentació, que em sembla ben raonable. Però en sorgeix un dubte, que m’agradaria aclarir: a l’IEC prenen aquestes decisions sense tenir en compte els experts de les Illes Balears? De fet, a la Secció Filològica hi ha membres que són de la UIB: no tenen veu ni vot en aquestes temes? És que no ho entenc.
    Salut

  16. 9
  17. Gabriel Bibiloni - 27 març 2018 9:50 pm

    Naturalment, els professors de la UIB que són de la Secció Filològica tenen tanta veu i vot com els altres. Però jo no sé si tots tenen una posició coincident, com no sé si la hi tenen els altres membres que no són de la UIB. Vegeu també el comentari 4.

Podeu deixar un comentari