La jutgessa i la metgessa

En el diccionari (DIEC) hi ha 34 mots femenins que tenen el sufix -essa, si no n’hem perdut cap mentre els comptàvem. Aquest sufix s’aplica a arrels nominals i en surten formes femenines, tot i que estrictament la marca de gènere és només la -a final. Cal no confondre’s perquè hi ha mots acabats en -esa, com marquesa o princesa, que no contenen el dit sufix sinó únicament la marca de femení (-a).

Si fem la llista dels 34 casos esmentats, veurem que 15 corresponen a mots del domini religiós: abadessa, apostolessa, bisbessa, canongessa, deessa, diablessa, diaconessa, druïdessa, menoressa, pabordessa, papessa, prioressa (i sotsprioressa), profetessa i sacerdotessa. Tots aquests mots, que no són discutits per ningú, corresponen a càrrecs exercits per dones, llevat del cas estrany d’apostolessa, que, segons els diccionaris, es refereix a la dona d’un apòstol, car en el cristianisme els apòstols foren seleccionats exclusivament entre el sexe masculí (llevat que considerem com a tal Maria Magdalena, cosa que seria una idea no canònica). De bisbesses n’hi ha, evidentment, però fora de la religió catòlica, ara com ara. I de papesses? Hauríem de dir que no, tenint en compte que aquest és un càrrec de l’Església catòlica i que en l’escalafó d’aquesta les dones no arriben ni a prevere. Però una creença, lògicament no autoritzada per la jerarquia, diu que va existir una papessa: una senyora que es deia Joana i que enganyant Déu i la seva Església es va fer capellana i va arribar a ocupar la càtedra de sant Pere. Seria el papa, o la papessa, Benet III, que suposadament visqué en el segle IX. L’afer hauria estat descobert quan la dona va restar gràvida i va donar a llum una preciosa criatura en el curs d’un acte públic. Algú, doncs, en els palaus papals devia saber que sa santedat era una dona. Conten que a partir d’aquell fet, l’Església, consternada, va establir la figura del palpati, un home —evidentment— encarregat de verificar la masculinitat dels papes, just abans de ser coronats, amb el mètode de palpar els atributs papals mentre el palpat seia a la sedia stercoraria, una cadira que tenia un forat a la part inferior per a tal comesa. Sigui tot ver o no, el fet és que l’episodi va deixar a la llengua catalana el mot papessa.

Tornant als 34 mots acabats en -essa, els 19 restants són: advocadessa, alcaldessa (hispanisme), batllessa, baronessa, comtessa, consolessa, doctoressa, duquessa (i megaduquessa), gegantessa, infantessa, jutgessa, mestressa, metgessa, poetessa, rectoressa, sastressa, tigressa i vampiressa. D’aquests n’hi ha 8 que només tenen la forma que porta el sufix -essa, sense possibilitat de cap altra forma: alcaldessabaronessa, batllessa, comtessa, duquessa, sastressa, tigressa i vampiressa (no hi ha alcaldabarona, batlla, comta, duca, sastra ni tigra, i vampira existeix com a femení del vampir que xucla la sang, però amb el significat de ‘dona seductora’ només hi ha vampiressa). Altres 6 mots tenen dues formes, una amb el sufix –essa i una altra amb la simple marca de femení (-a) o ni tan sols això: advocada i advocadessa, cònsol i consolessa, doctora i doctoressa, geganta i gegantessa, infanta i infantessa, rectora i rectoressa. Aquestes 6 formes en –essa pràcticament no les diu ningú i tenen una tradició literària escassa o molt escassa. Els diccionaris les registren com a formes secundàries tot remetent a les formes sense sufix. Aquests mots, doncs, no presenten cap problema, i de fet ja ens podem oblidar de les formes sufixades. Mestressa tampoc no n’hauria de tenir: a part del significat de ‘propietària’ —i aquí no és substituïble per mestra— tradicionalment s’ha aplicat a una dona que exercia una professió artesanal, com les mestresses cosidores. Mestra, per contra, s’ha aplicat sempre a les mestres d’escola, i no crec que hi hagi cap raó per a abandonar la distinció mestra/mestressa. Ens resten poeta/poetessajutgessa i metgessa. Poetessa és el que s’ha dit sempre, i no s’entén l’aversió que li tenen moltes poetesses actuals, que només s’identifiquen amb la forma poeta. Finalment, malgrat que les úniques formes catalanes tradicionals són jutgessa i metgessa, darrerament ha aparegut un cert rebuig d’aquestes formes i una pressió que han conduït a la divulgació de la jutge i la metge i la seva acceptació, tot i que com a formes secundàries, per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La jutge i la metge són novetats absolutes i invencions tan insòlites com ho serien la batlle, la comte o la sastre. I la fòbia d’alguns contra jutgessa metgessa ha determinat que en alguns mitjans, com els de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, s’impulsi decididament la jutge i la metge.

Els casos problemàtics són, doncs, especialment jutgessa i metgessa. Per què s’ha produït aquesta aversió, per part de certes persones, a aquestes dues formes tradicionals? Alguns deuen considerar que els mots en –essa sonen «ridículs». Però, descomptant els sis mots abans esmentats que no diu ningú (advocadessa, consolessa, doctoressa, gegantessa, infantessa i rectoressa), només els sonen ridículs aquests dos (també poetessa) i no els altres, contra els quals no s’ha dictat cap ordre de persecució. Gosaria dir que es tracta d’un petit fet d’autoodi. Si els catalans de tots els temps han dit sempre jutgessa i metgessa, per què això ha de ser ridícul? No deu ser perquè en espanyol aquests mots no tenen el prefix equivalent (-esa -isa)? Sona ridícul a algú alcaldessa o batllessa? La mentalitat subordinada fa que allò que no sigui com l’espanyol pugui sonar ridícul o en tot cas «massa català». Cal dir que cada llengua té el seu geni i figura, i les seves normes en l’ús dels sufixos i de tots els elements gramaticals. A nosaltres ens semblaria ridícul dir una calculatriu en lloc d’una calculadora, però els italians diuen una calcolatrice i no en fan cap problema. A nosaltres ens semblaria ridícul dir els agricultors i les agricultrius, però els francesos bé que ho diuen (les agriculteurs et les agricultrices) amb tota naturalitat i no en fan cap problema. A nosaltres ens semblaria ridícul dir una principessa, però els italians ho diuen sense immutar-se. Que en espanyol no diguin juezesa o mediquesa ens hauria d’importar ben poc a l’hora de mantenir amb tota naturalitat jutgessa i metgessa.

Un altre «raonament» que s’ha exhibit algun cop és que les formes en –essa són «sexistes». Si no vaig errat, és un dels «raonaments» d’un cert neofeminisme superficial i amb pocs coneixements gramaticals que avui brosta per aquí i per allà. I si no ho he entès malament, diuen que els mots acabats en –essa són dolents perquè en altres temps designaven l’esposa de qui exercia l’ofici o càrrec. I, efectivament, en altres temps la jutgessa era la dona del jutge, la metgessa era la dona del metge, la batllessa era la dona del batlle, etc. Així era a una societat de predomini masculí, en què les dones no exercien aquestes feines. Però això no té res a veure amb el sufix –essa. També la fustera era la dona del fuster, la veguera era la dona del veguer, la fornera era la dona del forner, la sabatera era la dona del sabater, la capitana era la dona del capità, etc. Ara que les dones han assumit totes les professions, aquests mots s’han d’aplicar, i s’apliquen, a les dones com a professionals de cada activitat, tinguin la forma morfològica que tinguin, amb sufixos o sense.

 

 

3 comentaris

3 comentaris rebuts

    1
  1. Lluís Martí - 24 novembre 2017 9:35 pm

    Recordo que el debat “la jutge”/jutgessa el vaig sentir per primer cop quan era petit, al concurs de TV3 “Tres pics i repicó” que presentava l’Antoni Bassas. És a dir que devia ser entre 1988 i 1991.
    Al programa hi havia una jutgessa que decidia si els concursants havien superat alguna prova, en cas que hi haguessin dubtes.
    En un programa en concret Bassas va preguntar a la jutgessa per aquest tema, però no recordo ben bé què van dir. Seria interessant poder recuperar el vídeo per a veure quins arguments van fer servir i en quin sentit. Malauradament no tinc tant bona memòria.

  2. 2
  3. Lluís Antoni navarro - 26 novembre 2017 10:47 am

    A la Costera (País Valencià) s’usa sempre i des de sempre la forma “metja” (professió). I també, sense que puguem assenyalar-hi cap influència dels mitjans de comunicació, la forma “la jutge”.

  4. 3
  5. pep bru - 18 desembre 2017 1:24 am

    Gràcies a aquest article acabo d´adonar-me que mai a la vida he dit “metgessa”. Potser tinc algun problema inconscient amb aquesta paraula, perquè pels homes dic “metge” i quan es tracta d´una dona dic.. “doctora”!

Podeu deixar un comentari