Xurma

En el diccionari Alcover-Moll —quina recança que em fa d’escriure Diccionari català-valencià-balear, un nom que tendesc a evitar per raons ben comprensibles— trobareu el mot xurma, i si hi cercau xusma també l’hi trobareu, però sense res més que una simple remissió a xurma. El nostre venerable Alcover-Moll dóna dues accepcions del mot: 1) conjunt de galiots d’una nau, i 2) conjunt de gent de baixa condició. De la primera accepció aporta usos antics, mentre que de la segona només n’aporta de moderns. Dóna l’etimologia correcta del mot —almenys pel que fa a la primera accepció—, i sobre la pronúncia ens diu que tots els dialectes pronuncien xurma, amb consonant ròtica, tot afegint-hi que «en el llenguatge quotidià preval la forma xusma», que no explica d’on surt. La veritat és que jo no sé si xusma preval o si és l’única cosa que avui se sent. Sospit això darrer, però ho hauríem de verificar. En el parlar de la meva illa es diu xurma, però no sabem si és continuació del xurma antic documentat en el diccionari (accepció 1) o si és el xusma modern (accepció 2) afectat pel rotacisme de la s, com ocorre a asma, bisbe, Cosme, fantasma, etc., que són pronunciats normalment arma, birbe, Corme i fantarma. En realitat, el mot que la gent usa és el que significa ‘gent de baixa condició’ —ja no hi ha naus amb galiots—, i crec que, Mallorca a part, tothom diu xusma.

El DIEC entra xusma com a forma secundària, que remet a xurma, i aquest mot porta les dues definicions vistes. S’entén, doncs que xusma tant pot ser el pobre col·lectiu dels remers de les galeres com els impresentables d’avui dia.

El Gran diccionari de la llengua catalana (diccionari.cat) és el primer que ens diu que xusma ve de l’espanyol chusma i que entrà a la nostra llengua en el segle XX. Això darrer no és ben bé la veritat. I també remet a xurma, sense donar cap definició de xusma. Però si no heu mirat l’entrada xusma i només anau a xurma —on també hi ha les dues accepcions—, veureu que diu que aquesta forma ve de l’italià ciurma, se suposa que en les dites dues accepcions.

Coromines (DECat) a l’entrada xurma només parla de la xurma remadora de les galeres, amb tota abundància d’exemples antics, i no diu un trist mot de la xurma o xusma amb el significat de ‘gent de baixa condició’. Però a una altra banda, fora de l’entrada xurma i un poc amagat, hi ha un «Xusma, castellanisme inútil per xurma». Com que no s’indica res en sentit contrari, s’entén que el castellanisme es pot referir al galiots d’altre temps i a la gent vil de qualsevol època.

Dit això anem a l’etimologia. No hi ha controvèrsia sobre el fet que el primer significat és el de ‘conjunt de galiots d’una nau’, i aquest mot ve de l’italià ciurma, forma procedent del genovès ciüsma, que al seu torn procedeix del llatí clusma, contracció del grec κέλευσμα (celeusma), cant rítmic del qui dirigeix l’operació de remar, mot relacionat amb el verb κελευω (jo ordén). Supòs que tots recordam el film Benhur, en què un individu va pegant cops de maça damunt una fusta per a marcar el ritme dels remadors. De l’italià, a partir del segle XIV, el mot va passar a les diverses llengües romàniques, i així tenim el francès chiourme o l’espanyol i el portuguès chusma. La forma genovesa, amb essa, potser és l’origen de l’espanyola —si no hi ha hagut un canvi intern a l’espanyol—, i aquesta deu ser l’origen de la portuguesa, segons Coromines. En català els remers de les galeres sempre van ser xurma amb erra, com l’ètim italià.

Interessant és l’ampliació de significat que el mot va experimentar, en dates que ara no puc precisar. Havent esguard de la condició dels galiots, sovint esclaus, el mot passà a designar qualsevol tipus de gent vil o de baixa condició. Aquest canvi es produeix en italià, en espanyol i també en francès, tot i que chiourme (ensemble de personnes peu recommandables), crec que és mot de poc ús. En el mot espanyol el significat de ‘gent vil’ no l’he trobat abans del segle XVIII. En els diccionaris catalans no el veig fins al d’Esteve, Belvitges i Juglà (1805), diccionari que només porta la forma xurma i amb l’únic significat de ‘gent vil’ (chuzma, infimum vulgus). Per contra, el Labèrnia (1840) entra xurma com a forma secundària que remet a xusma, i aquesta és definida curiosament com a xurriburri («persona baixa y despreciable»). Atenent al fet que xurma o xusma, en el sentit de ‘gent de baixa condició’ en català no es documenten fins a temps moderns, podríem pensar que es tracta d’un calc semàntic de l’espanyol. Però si pensam que l’ampliació de significat es fa en totes les llengües romàniques, seria molt arriscat de mantenir una posició contra el mot. El que sí que sembla versemblant és pensar que la forma xusma és ben deguda a la influència espanyola, com diuen Coromines i el diccionari de l’Enciclopèdia. Introduïda en el nostre país en el segle XIX. Llavors hauríem de demanar què hi fa xusma en el DIEC.

2 comentaris

2 comentaris rebuts

    1
  1. pep - 15 novembre 2017 1:59 am

    En francès hom ha donat Chiourme com un occitanisme. En occità provençal Chorma vol dir Colla, grup.
    Garde-chiourme és prou corrent. Curiosament Argousin ve de l’occità i designa els guarda-forçats (forçat, un altre occitanisme).

  2. 2
  3. Antoni Llull Martí - 16 novembre 2017 3:23 pm

    Molt bon article! Fa molts d’anys que estic convençut que podries fer una gran labor dins el departament o oficina de lexicologia de l’Institut d’Estudis Catalans. És cert que xurma, aparentment, podria ben bé venir del castellà xusma, però vista l’etimologia italiana que apuntes, al meu veure és més lògic que provengui d’aquesta.

Podeu deixar un comentari