El normativisme

Normativisme és un mot que no és als diccionaris de referència. Podríem pensar que no existeix, encara que una ràpida mirada al web ens mostrarà que sí que existeix. En tot cas, jo el puc fer servir, i si no existeix, el puc crear, perquè crear mots és un dels drets fonamentals de tota persona. Una altra cosa és que la teva creació vagi a algun lloc. Per normativisme entenc aquí la simple addicció a la norma, només perquè és la norma, sense més matisos ni consideracions. Però com que de matisos i de consideracions n’hi pot haver molts, parlem-ne.

En la llengua les normes són tan necessàries com en qualsevol manifestació de la vida social. Les normes socials serveixen perquè la societat funcioni, i les normes lingüístiques serveixen perquè la llengua funcioni. A més, aprendre les normes i seguir-les és una aspiració natural de tot parlant d’una llengua, que sap que infringint la normativa serà considerat pels altres com un ignorant o un inadaptat. Aquesta dinàmica entre voluntat de seguir les normes i control social d’aquestes és el que assegura la normalitat de les comunitats lingüístiques. Això almenys a les comunitats lingüístiques normals. A les subordinades pot ser diferent. No importa si les normes són establides per una acadèmia o per altres agents (grans llengües com l’anglès o l’alemany no en tenen, d’acadèmia, ni n’han de menester): la cosa rellevant és que les normes són un consens social, i el que importa és tenir i mantenir aquest consens.

Però les normes lingüístiques no són immutables, igual que tampoc no ho són les socials (si ho fossin, els costums i la moral serien a l’Edat Mitjana o a la prehistòria). Les normes lingüístiques han de ser conservades en la mesura que són convenients per a la comunitat lingüística, i poden ser canviades si això satisfà els interessos de la mateixa comunitat. El canvi, encertat o no, pot venir de dalt, com quan la Secció Filològica canvia el sistema d’accents diacrítics, o pot venir de la societat —o d’agents amb capacitat de produir canvis—, i en aquest cas el començament del canvi sovint serà una infracció de la norma. És clar que aquesta infracció de la norma feta amb la intenció de produir un canvi en els usos socials pot partir d’ideologies diverses, i fins i tot oposades. Els assessors lingüístics que a TV3 promouen coses com sisplau, nòvio, vivenda o els hi demana un favor (no admeses per la Secció Filològica) tenen unes intencions ben diferents (oposades) de les dels qui promovem paraules genuïnes —o que no representen subordinació a l’espanyol— i que no són al diccionari, com estatística, documentari, bombardament o un massacre (masculí). Per a nosaltres els primers actuen contra els interessos de la nostra comunitat lingüística i minant els fonaments de la codificació del català modern. Per això ara no ens interessa de parlar de les seves posicions, sinó de l’altra posició «heterodoxa».

El normativisme que aquí criticam s’identifica amb una adhesió cega i acrítica als diccionaris, sobretot a un. Segons aquesta mentalitat, mot que no és al diccionari no pot ser mai bo, i mot que és al diccionari ho és per força. És una visió àmpliament difosa socialment, i és comprensible, car la gent vol una norma segura i deposita la seva confiança —comprensiblement— en els diccionaris. I és per aquesta raó que hem d’exigir als diccionaris la màxima excel·lència. Però entre professionals de la llengua aquest normativisme pot arribar a ser pervers. Els diccionaris catalans són fills d’unes circumstàncies històriques, les circumstàncies que conformen la història anòmala del nostre país. No són obres perfectes ni han de ser dogmes de fe. La codificació lèxica del català va començar, al principi del segle XX, amb un principi fonamental que era la deshispanització de la llengua. Fabra va fer un diccionari que ell mateix va qualificar de provisori, i no podia ser altra cosa, entre altres raons perquè el coneixement de la interferència lingüística de l’espanyol només començava. El DIEC, fet seixanta anys més tard, també ha de ser considerat provisori, no sols perquè encara té mancances tècniques sinó perquè s’ha apartat del principi fonamental de la codificació lèxica del català introduint hispanismes progressivament i perquè se situa en un context ideològic en què el coneixement i la revisió de la interferència no interessen gaire.

Els qui volem un català més genuí, menys interferit per l’espanyol i més acordat amb les altres llengües romàniques no hem de tenir por d’usar aquells mots que representen aquests ideals, com els esmentats més amunt, encara que no siguin als diccionaris. Si els usam, ja els hi posaran. I si no els usam, no els hi posaran, perquè els qui tenen cura dels diccionaris —actuant amb una perspectiva d’una normalitat lingüística que no tenim— ara tenen més vocació de fotògrafs que de conductors de l’ús; més de notaris que de guies. Amb la qual cosa continuarem en el fang de la subordinació a l’espanyol.

A la imatge d’aquí baix hi ha un exemple clar de normativisme. No interessa si documental és o no un hispanisme, ni si totes les llengües de l’entorn diuen documentari, ni si en una situació de no subordinació diríem documentari, ni si el diccionari diu documental perquè qui va fer el primer en què surt el mot potser no tenia tota la informació. Només interessa el fet que el diccionari diu documental. Afirmant que aquesta és la forma normativa el que es diu és que aquesta és la forma que hem d’usar si volem ser uns bons minyons i uns bons patriotes. Amb aquesta postura es frena el millorament de la llengua i la possibilitat que els diccionaris arribin a recollir aquells mots que un català no subordinat hauria de normalitzar.

3 comentaris

3 comentaris rebuts

    1
  1. David Graupere - 01 maig 2018 1:16 pm

    Excel·lent

  2. 2
  3. Vicenç Mengual i Casellas - 01 maig 2018 8:22 pm

    Quanta raó que tens (com sempre)!

  4. 3
  5. Ferran L. Naya i Alemany - 01 maig 2018 11:11 pm

    Als diccionaris no hi és tot. Ni tan sols tot allò patrimonial i secular. A mi m’agrada molt el DNV que ha entrat per primera volta moltes paraules genuïnes (el mallorquinisme valencià indià=>indiot p.ex.), per bé que algun dia caldrà esporgar-lo d’algun castellanisme o calc innecessari (pinça per gafa d’estendre, a parer meu n’és un i el defengueren citant el DIEC). Una cosa q me n’agrada molt és el seu caràcter obert i q se li poden fer propostes (i les estudien). Els proposaré el documentari audiovisual, de fet al Portal Terminològic Valencià ara ja apareix documentari com a sinònim de documental però no en aqueix sentit.

Podeu deixar un comentari