Pareix que sembla a son pare

Parèixer és un mot absolutament català, si bé caigut en desús al Principat, per la qual cosa és mal vist i rebutjat pels reduccionistes barcelonins. Procedent del llatí vulgar paréscere —format sobre el clàssic parere— significa «tenir una certa aparença»: aquest vestit pareix nou, aquest noi pareix beneit. També s’usa en frases sense subjecte seguit de la conjunció que: pareix que plourà. I aquest tipus de construcció també pot dur un pronom personal amb valor d’objecte indirecte: em pareix que plourà. I pot revestir la forma interrogativa: què us pareix?

El DIEC diu erròniament que parèixer és un sinònim total de semblar (l’entrada parèixer simplement remet a semblar), cosa que s’ha de desmentir categòricament i que mostra la feblesa d’algun diccionari. En aquest punt, i en tants altres, el DIEC hereta les mancances degudes a la urgència del Fabra. Certament en tots els casos en què es pot dir parèixer també és pot dir semblar: aquest vestit sembla nou, aquest noi sembla beneit, (em) sembla que plourà, què us sembla? Però semblar té altres usos en què no hi ha possibilitat de substituir el verb per parèixer. Vegem-ho.

Semblar pot establir una comparació entre dues persones o dues coses, a partir de l’aparença comuna de les dues persones o coses. I aquestes frases es construeixen amb el verb no pronominal i un objecte indirecte amb preposició a: aquest nin sembla a son pare o els tests semblen a les olles, segons diu un proverbi mallorquí que vol indicar que els fills semblen als pares. I, segons un altre proverbi, quan un fill té alguna virtut o defecte remarcable d’un progenitor es diu aquest té a qui semblar. A l’Alcover-Moll hi trobarem un bon grapat d’expressions semblants: «No fa poc qui sembla als seus»; «No va tort qui als seus sembla»; «Qui sembla als seus no fa tort a ningú»; «No és bord qui als seus sembla»; «Infant que sembla a son pare, honra sa mare». En tots aquests casos semblar no es pot canviar per parèixer. No es diu ni es pot dir aquest nin pareix a son pare ni els tests pareixen a les olles. Naturalment, si una persona (A) sembla a una altra (B), B també sembla a A, i llavors es diu que A i B se semblen. De la mateixa manera que si A pega a B, i B pega a A, llavors és evident que A i B es peguen (construcció recíproca), però pegar, fora d’aquesta construcció, no és un verb pronominal: no es pot dir A es pega a B. Com semblar. «Mai s’ajunten fins que se semblen», reporta el gran diccionari d’Alcover i Moll. Essent un verb que porta un complement indirecte, la pronominalització es resol amb li o els: «pensava que semblava a sa mare, però, ben mirat, no li sembla»; «em va dir que els meus fills semblaven als seus, però jo crec que no els semblen».

Llavors per què la gent diu el fill es/se pareix a son pare, el fill se sembla a son pare i el fill s’assembla a son pare? L’Alcover-Moll, a la segona accepció de l’entrada parèixer, dóna el mot com a equivalent de semblar, però no ofereix cap exemple ni antic ni modern de parèixer a ni de parèixer-se a. El mateix diccionari, a l’entrada semblar, registra un ús pronominal que qualifica de «modern» (accepció 2d); i en dóna un exemple de Verdaguer: «El Canigó, semblant-se en això an algun tirà, volia descarregar». En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) n’hi ha exemples del segle XIX: «No és ell sinó algú que se li sembla» (1832); «No n’hi ha cap que se sèmblia més al Criador» (1837); «Los tubèrculs se semblen a les arrels carnoses» (1857); «qualsevol sér que no se semblés á la dona» (N. Oller, 1887). El lector dirà que aquí la forma normativa és assemblar-se. Però si anam a l’entrada assemblar de l’Alcover-Moll, només hi trobarem una remissió a semblar i un interessant exemple de Llull («La granea de Déu és humil a la granea de hom, car la assembla a si matexa»), en què assemblar significa ‘assimilar’. Tot això ja ens dóna a entendre que la distinció semblar/assemblar-se a és una convenció moderna i sense fonament històric.

Sembla —o pareix— que la forma assemblar no apareix en la documentació fins al segle XIX. És una variant protètica de la llengua vulgar —l’únic ètim del mot és similare—, segurament sortida d’una falsa segmentació de se semblen i sense cap diferenciació funcional respecte de semblar, com recull l’Alcover-Moll. Aquell assemblar que hem vist en el text de Llull és un altre mot, procedent d’assimilare, que no significa ‘parèixer’ sinó ‘fer semblant, assimilar’. El Labèrnia, el millor diccionari del segle XIX, recull assemblar amb simple remissió a semblar, i tracta aquesta darrera forma de manera rudimentària, tot i que l’encerta en els exemples: «no es ell […] ni cosa que li semble», «no fa poch qui sembla als seus». Assemblar apareix en el CTILC, en mostres del segle XIX, amb diferents usos sintàctics, però sobretot pronominals: «Gran sánt, es qui assembláva a Cristo i a Maria!» (1847, autor mallorquí), «Que’ls assembla á vostés: ¿s’ ha de jurar?» (1869),  «las rocas que arrancan de ella y de las fortas murallas se assemblan á mónstruos» (1871). Es veu que l’ús barceloní anà preferint assemblar-se a sobre semblar-se a. I fou Pompeu Fabra, entusiasta d’atorgar valors semàntics diferents a les variants formals i sense tenir prou elements per a resoldre aquesta qüestió adequadament, qui establí la diferència entre semblar i assemblar-se que ara tothom practica.

Coromines, que és un gran savi, en aquest punt pareix un aprenent. Sobre assemblar-se només en dóna la primera documentació (Belvitges, 1803). I ja està. A més, el Belvitges no diu assemblar-se sinó assemblar, matís important. I sobre semblar, després de recollir un caramull de mostres documentals antigues de semblar a, i cap de semblar-se a (i tampoc, evidentment, d’assemblar-se a), ens diu que «En aquests usos antics [semblar a] avui ha caigut en desús en cat. central i en gran part del territori, però alguna cosa en queda en el P. Val. i a les Illes: “Gandia — en moltes coses li sembla a la capital”, M. Gadea […]; en una endevinalla menorquina: “mitja taronja an a què sembla?” i la solució és “a s’altra mitja”, Camps. Merc. (Folkl. I, 259, 269).» I, com tantes altres vegades, no ens diu per quina causa aquest «ús antic» ha caigut en desús.

No podem treure altra conclusió que semblar-se a algú o assemblar-se a algú o parèixer-se a algú (o a alguna cosa) són calcs moderns de l’espanyol parecerse a. Ja sabem que l’espanyol té una gran tendència a fer pronominals un caramull de verbs que no ho són en les altres llengües romàniques. En francès hi ha sembler/paraître (els nostres semblar/parèixer: «Ce plan me semble/parait formidable») i ressembler (‘semblar a’: «Elle ressemble beaucoup à sa mère»), el segon sense ús pronominal. Igual que en italià, en què hi ha sembrare/parere («Mi sembra/pare veramente bello») i somigliare («Il bambino somiglia tutto alla mamma»). Aquí tenim, doncs, un altre cas, d’un castellanisme flagrant que ens ha caigut dins el sac sense que els codificadors se n’hagin adonat. Però, tot i que és difícil, encara som a temps de rectificar. Almenys els qui volem una llengua catalana recuperada.

3 comentaris

3 comentaris rebuts

    1
  1. Cesc - 23 maig 2017 1:54 pm

    En el DCVB, s’hi pot trobar el verb ‘ressemblar’ o fins ‘ressemblar-se’.

  2. 2
  3. pep bru - 24 maig 2017 1:50 pm

    completant el que diu en Cesc, i com a curiositat, Alfons Par al seu estudi sobre Bernat Metge, pàgina 141, cita ressemblar com a transitiu pur, i afegeix: “fem avuy ressemblarse a, semblarse a”
    https://archive.org/stream/SintaxiCatalanaSegonsLosEscritsDeBernatMetge/ParA_1923-SintaxiCatalana#page/n154/mode/1up/search/ressemblar

  4. 3
  5. Joan Colera - 28 maig 2017 10:09 am

    Jo trobe que el DCVB, tot i ser la joia de la lexicografia en llengua catalana, conté moltes llacunes i buits, mancances degudes al fet que un diccionari, si s’escau, no pot restar sense actualitzar-ne o completar-ne els seus continguts. Per exemple, la veu ‘clòtxina’ ens dóna dues accepcions: copinya i vulva (de la dona). Tanmateix, copinya, que en valencià central o apitxat sempre hem anomenat petxina, no és la mateixa cosa que un musclo (Mytilus edulis), que és l’única espècie que porta el nom de clòtxina en valencià. Si anem a la veu ‘musclo’, aleshores sí, dóna com a sinònim el mot clòtxina.
    Comente això perquè s’escau si parlem de mancances referint-nos al mot paréixer. El DCBV, en aquest cas, no arreplega l’ús dels verb paréixer com a verb reflexiu: paréixer-se. Tot i la minuciositat del diccionari, pesa el dialecte del parlant i la seua pronúncia, i el mateix passa amb els exemples. Així, a la primera entrada, que al meu parer deuria ser la segona, es parla de paréixer com a sinònim de ‘aparéixer’, quan als exemples s’hi pot veure que són mots acabats de vocal i que podrien haver absorbit la primera a del mot en qüestió segons la pronúncia del parlant.
    Pel que fa a la mancança del verb paréixer-se com a reflexiu, tot i que el verb semblar està tenint molt d’èxit entre els valencians, sobretot entre aquells que el gasten i l’usen segons la normativa, el verb paréixer gaudeix d’una salut de ferro, i en el cas que vosté aporta com a prova de falsa sinonímia hom podria usar la forma reflexiva, fins i tot quant a l’ús del verb semblar. ‘Aquest nin sembla a son pare’ pot perfectament dir-se ‘Aquest xiquet se pareix a son pare’… com també podria dir-se ‘Aquest nin SE sembla a son pare’ i opine que, si el parlant que usa el verb semblar comunament de la primera manera que vosté proposa, usara paréixer, acabaria per pronunciar frases com aquesta: ‘Aquest nin pareix a son pare’.
    En la meua humil opinió, no podem comparar l’ús dialectal del mots amb un tot -en aquest cas la construcció sintàctica-, ni prendre com a perfecta la preciosa joia que és el DCVB, que conté llacunes que no es poden discutir ni corregir per la natura pròpia d’aquesta gran obra.
    Efectivament, a la segona accepció, la intransitiva, posa exemples d’ús antic tal i com vosté exposa; però des del segle XIV ha plogut molt a tot el domini lingüístic del català i, tant de paréixer com de semblar, n’hi ha les formes reflexives que, en el cas del verb semblar, al DCVB, es poden comprovar amb els exemples que hi aporta. En el cas de paréixer, es nota que l’autor no s’hi ha estés tant amb els raonaments lexicogràfics.
    Sense acritud, amb humilitat, les llengües evolucionen…

Podeu deixar un comentari