Sigut

En tota llengua estàndard, o si més no en la gran majoria, hi ha la predominança d’un dialecte geogràfic, que n’és la base. En el cas català aquest dialecte és el català central, i no hi tenim res a dir. Els parlants d’altres dialectes estam disposats a renunciar a moltes de les nostres formes en benefici de la unitat de la llengua. De la llengua estàndard, vull dir, absolutament necessària per al funcionament normal de la nostra comunitat lingüística. La renunciació és fins i tot una qüestió de patriotisme.

Però renunciar a algunes formes no vol dir renunciar a tot, ni que els parlants del dialecte privilegiat s’hagin de poder permetre de no haver de renunciar a absolutament res. Al patriotisme esmentat hi podríem contraposar una mica de respecte i de consideració cap als patriotes renunciadors perifèrics.

La codificació de Pompeu Fabra anà en la línia ara mateix exposada. Tot i fonamentar aquesta codificació en el català central, el mestre n’esporgà elements diversos que substituí per altres associats a la tradició culta i fins i tot a parlars no centrals. Un equilibri que meresqué el respecte i l’acceptació de tothom. Algunes de les formes esporgades, després d’una vehiculació adequada de les preferides, ara són pràcticament absents de la llengua controlada (aiga, radere, aixins, hi han, sapiguer, sapigués, sapigut, etc.). Però el lobby barcelonista i col·loquialista (i espanyolitzador) que fa una trentena d’anys féu irrupció en el control de la llengua pública de la capital ha pressionat i pressiona per a reintroduir en aquesta llengua pública un munt de dialectalismes barcelonins tradicionalment exclosos de la formalitat. Diverses combinacions de pronoms febles, reduccions com coneixe’l, inscriviu’s-hi, dialectalimes matussers com sisplau i l’inefable sigut que avui ens mou a batallar. No els parleu d’unitat de la llengua ni de cooperació de tots en l’estandardització, perquè no entenen res: només pensen en un català fet a la seva mida, i poc els importa si aquest català, irradiat pels mitjans de comunicació d’abast nacional, xoca o entra en conflicte amb maneres de parlar valuoses d’altres parts del país, tot blocant la construcció d’una llengua realment de tots. El país, en el qual no creuen gaire —enteneu-lo sencer—, la unitat de l’estàndard i tot el que sigui s’han de subordinar a les suposades conveniències dels parlants barcelonins.

Sigut és una forma tolerada a la codificació de Fabra, la qual té una clara preferència per la forma tradicional culta estat. Una concessió potser infortunada, car sigut no és gaire més estimable que sigués o siguent, formes feliçment bandejades. En tot cas, l’opció de Fabra pel participi estat, concebut com la forma principal i final de la llengua formal, és d’un alt valor emblemàtic per a visualitzar la participació dels dialectes en l’edificació de l’estàndard comú. Estat és l’única forma viva i usual a Mallorca, Menorca, l’Alguer i la Catalunya del Nord i la que s’ha usat en la llengua formal general de Fabra ençà. Però els llibres d’estil han fet evolucionar —ben intencionadament— la preferència per estat cap a una igualtat teòrica entre les dues variants de participi, amb la connivència o col·laboració de la Secció Filològica. Darrerament augmenten els siguts a la ràdio i televisió públiques de Catalunya, i alguns mitjans escrits controlats per correctors de la línia populista han arribat a implantar fèrriament la pràctica de canviar tot estat dels textos originals per aquest sigut dels seus amors.

Tot això és molt lamentable. Encara que només sigui pel menyspreu que representa als parlants que usen de manera exclusiva la forma tradicional i fins i tot als del Principat que han fet l’esforç d’incorporar-la al seu parlar. Promoure en la llengua general formes com sigut, o altres abans esmentades, és una puntada de peu a la cama dels qui hem practicat i defensat sempre les idees d’unitat i de sacrifici en bé de la construcció d’una llengua comuna unificada i digna.

6 comentaris

6 comentaris rebuts

    1
  1. Joan Lladonet - 20 abril 2017 3:25 pm

    Com sempre, la raó et vessa pels quatre costats.

  2. 2
  3. Guillermo - 21 abril 2017 1:04 am

    Gràcies per la teva publicació.

  4. 3
  5. Miquel Boronat Cogollos - 21 abril 2017 9:57 am

    No «renuncie» al meu comentari ni el «sacrifique» en silenci. Un petit contrapunt sempre és una ajuda a la reflexió (i assumixc que puc estar equivocat o ser irrellevant, que cadascú arriba on arriba).
    En la GNV (i el DNV) de l’AVL predomina «sigut» (i encara no han admès la forma ben comuna «segut»). Ara, això no evita que tingam «una llengua comuna unificada i digna». Els problemes de desconnexió dels nostres països i territoris es fàcil que facen que la variació siga percebuda amb un sentiment d’«estranyesa». Clar, les «pàtries» s’alcen sobre eixos sentiments. Tanmateix, els factors que «desunifiquen» (les societats)) no són les variacions de la llengua, sinó la falta d’intercanvi lingüístic, la desconnexió dels mitjans i dels parlants (a més de la discriminació lingüística injusta).

  6. 4
  7. Pere Ponç - 21 abril 2017 4:11 pm

    Excel·lent.

  8. 5
  9. Vicenç Mengual i Casellas - 21 abril 2017 8:19 pm

    Ben d’acord. Darrerament havia observat això que esmentes i em semblava una regressió. Quan vaig aprendre a escriure la nostra llengua, ja de gran, va ser una de les coses que vaig haver d’assumir: no és “sigut”, sinó ESTAT. Ara ens volen fer tornar enrere…
    I tots els qui invoquen la nova “bíblia” –l’AVL– que fa més mal que bé, valdria més que callessin. Tenen l’obsessió de criticar els qui parleu clar i sense embuts.
    Endavant, Gabriel!

  10. 6
  11. Carles Millan - 22 abril 2017 9:30 pm

    Tens tota la raó. I em refereixo al fons de la qüestió, no pas específicament a “sigut”. Hi ha un munt de mots habituals a les Balears i al País Valencià que haurien de ser traslladats al parlar de Barcelona (que és d’on jo sóc fill). I molt probablement també a la inversa. I em cal afegir que els de l’IEC sovint fa la sensació que actuen com a funcionaris. La genuïnitat de la llengua la posen en un pla secundari.

    Endavant amb els teus articles, Gabriel.

Podeu deixar un comentari