En els diccionaris trobam la paraula pollet, que és un diminutiu de poll, com gatet és un diminutiu de gat o gallineta és un diminutiu de gallina. Però gatet o gallineta, evidentment, no són a cap diccionari, perquè els diccionaris en principi no recullen els diminutius. El lector em dirà que és lògic que així sigui, perquè pollet és un diminutiu lexicalitzat, és a dir, pollet és el nom dels individus d’aquesta espècie que tenen pocs dies, i que, per contra, gatet o gallineta no estan lexicalitzats. Això és així: avui pràcticament tothom als fills d’una gallina que tenen pocs dies els diu pollets. Però ens hauríem de demanar per què s’ha produït aquesta lexicalització. El diccionari Alcover-Moll en dóna una explicació a l’entrada pollet: «És molt general l’ús del diminutiu per designar els polls; a les regions on es confonen en la pronúncia els mots poll ‘petit d’un ocell’ i poll ‘insecte paràsit del cap o de la roba’, l’ús del diminutiu té un valor de distinció semàntica, perquè es diu pollet de l’ocellet i poll de l’insecte, evitant-se així l’homonímia.» Jo crec que això pot ser part de la veritat, és a dir, la necessitat de desfer l’homonímia pot haver pressionat cap a l’adopció del diminutiu. Però l’argument no m’acaba de convèncer. A les Illes, on el poll de la gallina no es confon amb el poll dels cabells (pronunciat poi) avui la immensa majoria de la gent també diu pollet, quan no hi hauria cap motiu per a fer-ho.

Jo tinc una altra explicació, que no és incompatible amb la de l’Alcover-Moll. En espanyol el diminutiu (polluelo o pollito) és pràcticament obligatori, perquè pollo és en el parlar corrent l’individu ja crescut, el que nosaltres diem pollastre. Dient pollastre al jovencell nosaltres no tenim gens de necessitat de fer el diminutiu de la paraula poll. Però com que estam exposats a l’alta influència de la llengua espanyola, els polls es converteixen en pollets d’una manera automàtica i subconscient. A Mallorca, cas que conec bé, dues generacions enrere ningú no parlava de pollets sinó regularment de polls, com els polls venturers, que són els que neixen fora de les cases, de lloques incontrolades. Poll només pot ser el petit, no el pollastre. I mirant tota la documentació antiga hi trobarem sempre polls. És clar que ocasionalment es pot dir pollet, com es pot dir pollinet o vedellet, diminutius afectius per a unes paraules (pollí, vedell) que ja porten la semàntica de la «infantesa» de la criatura. Però els mots neutres són poll, pollí i vedell. Dir sistemàticament pollet, doncs, em sembla com a mínim suspecte d’influència espanyola, un ús fruit de la dependència del joc espanyol polluelo, pollito/pollo.

Els polls són polls, siguin del sexe que siguin. Quan són tan petits, el sexe no sols és irrellevant sinó que no es coneix, llevat que hom sigui un sexador expert. Però quan els individus comencen a créixer, apareix una asimetria o desajustament de gènere. Si el poll és l’individu infantil de l’espècie gal·linàcia, la polla no és l’equivalent femení, sinó l’equivalent femení del pollastre. La polla és la joveneta que encara no ha començat a pondre, car amb la primera posta ascendeix jubilosa a la categoria de gallina. Parlam de la família de les gallines perquè és la que tenim més a mà, però evidentment també hi ha polles d’altres espècies, com les polles díndies —curiosa grafia— o polles de les Índies, o les polles d’altres menes d’aviram. A la meva illa natal, fins fa no molts d’anys, era general una metàfora que donava a polla, i al diminutiu polleta, el significat de noia molt jove, adolescent en trànsit cap a la primera joventut i en la situació de començar a amorejar amb el sexe masculí. «Has vist la meva polla?», «què et sembla la meva polla?», «i ja teniu una bona polleta!», deien els pares —o als pares— enorgullosits de les seves filles crescudetes. I no reia ningú. Més recentment aparegué el pollo, per a obsequiar els adolescents amb barba debutant i veu en procés d’agreujament (veu de pollastrell). En temps recents la joventut s’ha rebel·lat contra la metàfora aviar, de la qual no se n’ha cantat més gall ni gallina. Ni poll ni polla. I al mateix temps ha entrat amb força l’hispanisme grotesc polla amb el significat de membre viril, sens dubte una de les causes de la desaparició de la bella metàfora adolescent.

Encara hi ha un altre espanyolada grotesca, que és l’expressió muntar un pollastre (crear una situació complicada o caòtica), expressió sense sentit que és un calc de l’espanyol montar un pollo, que al seu torn sembla una grafia errònia per montar un poyo. En el segle XIX era freqüent que algunes persones amb vocació de proselitisme polític fessin discursos a les places o altres llocs públics, a l’estil dels oradors de l’Speaker’s corner anglès, i molt sovint muntaven una tribuna portable (poyo, del llatí podium) perquè l’auditori els sentís més bé. I com que se solien armar discussions de vegades caloroses, de provocar aquest tipus de discussions se’n va dir montar el poyo o montar un poyo. Nosaltres, si de cas, muntam, movem o armam ciris, sidrals, desgavells, sagramentals o —menys sagrat—  merders.