D’on surt aquesta paraula, que aquests dies s’ha posat de rabiosa actualitat arran d’unes suposades intencions del Govern espanyol davant la marxa del procés d’autodeterminació del Principat? L’Alcover-Moll es limita a introduir el mot sense indicar-ne —estranyament— l’etimologia. El Gran diccionari de la llengua catalana (diccionari.cat) ens diu que és un derivat del nom precinte i aquest, del llatí praecintus, participi de praecingere (prae + cingere, ‘cenyir, envoltar’). Coromines (DeCat) és menys explícit i només recull els mots precintar, precinta i precinte dins l’entrada cenyir, i també indica que la primera documentació de precintar és del 1868. També ens diu que per al substantiu la forma masculina precinte és la que ha restat, «com en castellà».

La primera documentació de precintar, indicada per Coromines, és en el diccionari Costa (Diccionari suplement de tots los diccionaris publicats fins ara en lléngua catalana…, 1868), on també hi ha precinta però no precinte. Aquest diccionari defineix precinta com a «tira de llana enquitranada o de plom amb què es cobreixen les juntures de les posts, cast. precinta». I precintar com a «creuar los farcells de mercaderies ab cintes». Dos conceptes una mica diferents. Cap dels tres mots no apareix al més famós diccionari català del segle XIX, el Labèrnia (primera edició 1840, segona edició 1865). La primera vegada que apareix precintar en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, amb el sentit actual, és el 1929, i la primera vegada que hi apareix precinte, també amb el sentit actual, és el 1934. Precintar és una paraula inexistent en les llengües europees, llevat si de cas del portuguès i de l’italià. En portuguès hi ha precintar (i precinta), amb el significat d’envoltar amb cintes (el nostre precintar es diu més aviat selar). En italià hi ha un precingere (del llatí praecingere), d’ús literari i amb el significat d’envoltar una cosa cenyint-la. Si no vaig errat, no hi ha substantiu corresponent. En espanyol les paraules precintar i precinta es documenten en el diccionari de l’Acadèmia del 1803: la primera amb el significat de «cruzar por lo ancho y largo con unas cintas de hiladillo los caxones de géneros de comercio, para que con esta seña, o marca no sean registrados en las aduanas intermedias, sino solo en la del pueblo para donde se dirigen»; i la segona amb el significat de «pequeña tira por lo regular de cuero, que se pone en los caxones á sus esquinas para asegurarlos que no se abran por ellas, ó desclaven, y son muy usadas en los de las mercaderías, u otros semejantes que necesitan esta precaución». Aquests eren usos que ja devien existir en el segle XVIII i tenen uns precedents en la llengua més antiga: veig algun precinto participi en els segles XVI i XVII. La primera documentació lexicogràfica del precinto masculí és del diccionari de la Reial Acadèmia del 1884, amb un significat ja actual: «Acción y efecto de precintar || Ligadura sellada convenientemente con que se atan á lo largo y á lo ancho cajones, baules, fardos, paquetes, legajos, etc., á fin de que no se abran sino cuando y por quien corresponda». En espanyol precintar és un derivat de precinta, més que de precinto, participis procedents de praecincta i praecinctus i aquests derivats de praecingere. Amb una evolució semàntica que va de la idea de cenyir o envoltar amb una veta o cinta fins al significat actual (segellar perquè l’objecte no pugui ser obert per qui no ho ha de fer), exclusiu de l’espanyol. En català és bastant versemblant que els mots han estat presos de l’espanyol, com tots els neologismes que han anat apareixent d’ençà que el català és una llengua subordinada. El masculí precinte no el veig documentat fins al Diccionari ortogràfic de Fabra (1917) i intuesc que va entrar amb la forma precinto, amb –o, com tants altres hispanismes. Difícilment precintar és un derivat de precinte, com diu el Gran diccionari de la llengua catalana, si el derivat és bastant anterior al primitiu. La lexicologia catalana té camp per a treballar. El significat actual de precintar correspon al francès sceller, a l’anglès to seal, al portuguès selar i a l’italià sigillare. En català bé podria haver estat segellar, sense una situació de subordinació.

Fins aquí arribaré. Aquests són els fets objectius. Després que cadascú faci el que vulgui amb aquest i amb tots els hispanismes.