A Mallorca, Eivissa i, segons l’Alcover-Moll, a tot el català occidental les galetes es diuen galletes. A la resta del país es diuen galetes. La variant galleta no és al DIEC, però sí al diccionari d’Enciclopèdia Catalana, on es diu que galleta és una variant balear de galeta. Això crea dubtes sobre la correcció de la forma galleta, que aquí mirarem d’aclarir.

La paraula ve del francès galette (femení de galet, ‘còdol’), que s’aplica a diverses classes de pa o pastís, per metàfora deguda a la similitud entre aquests pans i les formes arrodonides dels còdols o macs de torrent. Una d’aquestes menes de pa és una en forma de fogassa que es feia servir en la navegació: un pa sense llevat cuit dues vegades (bescuit), que tenia l’avantatge de ser menjador durant molt de temps. Això en francès es deia galette, paraula que va passar, amb el seu mateix significat, al català (galeta) i a l’espanyol (galleta). No sabem si va passar a l’espanyol per la via del català o al català per la via de l’espanyol; o a les dues llengües de manera independent. En qualsevol cas, la paraula degué arribar en el segle XVIII. La primera documentació en català és el 1795. El primer diccionari espanyol que coneixem que porta la paraula amb aquesta accepció és el de Terreros y Pando (1787): «Galléta, en la Marina, bizcocho que sirve de alimento á los navegantes». Però en diccionaris de mitjan segle XIX (Domínguez, 1853 i Gaspar y Roig, 1855) llegim «Galeta: s. f. ant.: galleta», cosa que fa pensar que la paraula entrà a l’espanyol amb la forma galeta, com a l’original francès. La transformació en galleta és deguda a creuament amb una altra paraula homòfona i homògrafa (galleta), mot patrimonial de l’espanyol i de la mateixa etimologia que la paraula catalana galleda (que en alguns llocs també és galleta). Aquesta galleta espanyola, documentada en el segle XIII, té diversos significats, si bé amb la constant que s’aplica a un recipient. Segons els diversos diccionaris espanyols antics, la galleta és un got o vas, metàl·lic o fins i tot de fusta per a contenir vi; i sovint una mena de pitxer usat en els refectoris dels convents per a abocar el vi dins els gots. En tot cas, aquell recipient dit galleta, germà de la nostra galleda, fou el culpable que la galeta que menjaven els mariners es convertís en galleta. Però avui aquesta accepció de galeta sembla que està oblidada.

El que ara es diuen galetes són una altra cosa, que no cal explicar. Aquestes galetes, més petites, dolces i agradables al paladar, arribaren al començament del segle XX. El primer diccionari espanyol que porta la nova definició és el de la Reial Acadèmia de 1925. Tant en espanyol com en català la nova llepolia agafà el nom de la vella galeta dels mariners, que en català també es deia bescuit i en espanyol, bizcocho. Potser aquesta operació semàntica va ser operada en espanyol i imitada pel català, tenint en compte l’època en què es va produir (inici del segle XX). Notem que per a les galetes actuals el francès (i de rebot l’anglès) no fa servir el vell mot galette, sinó biscuit, germà del nostre bescuit. També l’italià diu biscotto (i reserva galletta per a una forma molt més grossa, salada i que es menja en el lloc del pa), el portuguès, biscoito i el romanès, biscuit. Sembla que sense la interferència espanyola a les galetes actuals els diríem bescuits, com fan totes les altres llengües romàniques. I aquesta interferència alhora deu ser responsable del fet que molts diguin bescuit al que en espanyol es diu bizcocho (pa de pessic), que és una cosa ben diferent d’una galeta.

Però en qualsevol cas la variant galleta és segur que és un clar i evident hispanisme de forma. Aquesta pronúncia amb consonant palatal no pot venir més que de l’espanyol. Per això és una forma que hauríem d’evitar sense dubtar. Tan hispanisme és i tanta legitimitat té galleta com ballena, un altre hispanisme que diuen avui, i de bastant de temps enrere, noranta per cent dels mallorquins. El diccionari d’Enciclopèdia Catalana es va precipitar.