La crisi dels diacrítics

M’havia proposat de no dir gaire cosa sobre els canvis ortogràfics promoguts per la Secció Filològica, però són tants els qui m’han demanat la meva opinió que acabaré fent-ne un post en aquest blog, especialment sobre el que sembla que és el tema estel·lar: els accents diacrítics. M’hi empeny, a més, el fet que els quatre tweets que he pogut llançar són insuficients per a expressar aquella opinió i es presten a possibles incomprensions. Serà una relativa presa de posició, encara que no diré res de nou, vist que són tantes i diverses les coses que s’han dit aquests dies.

La reacció extraordinària que s’ha produït, a voltes visceral i exagerada, mostra que els canvis ortogràfics sempre són problemàtics. L’ortografia és la part més visible de la llengua, si es pot considerar part de la llengua, i quan ens en canvien algun punt sembla que ens canvien la llengua. L’ortografia, a més, és la part més convencional de la llengua; una convenció social fortament fixada i compartida. En rigor les acadèmies —o organismes equiparables— controlen bàsicament l’ortografia i en decreten canvis que solen ser de compliment obligat a l’administració i l’educació. Per contra, els altres aspectes de la llengua —o, si voleu, la mateixa llengua— els controla en bona mesura la mateixa societat al marge de les acadèmies. No tant potser en el cas català, en què un patriotisme reforçat per la situació de subordinació genera un desig d’autoritat lingüística i un bon grau de fidelitat a aquesta autoritat. Tot això explica el rebombori que s’ha muntat amb uns petits retocs ortogràfics i la tranquil·litat general davant el fet que ja fa uns quants segles que el català, la llengua de veritat, es converteix progressivament en una trista còpia de l’espanyol. Una tranquil·litat que es pot fer extensiva a acadèmics i controladors de la llengua pública. Convé, doncs, posar les coses al seu lloc.

La justificació que s’ha donat de la petita reforma és la facilitació de l’aprenentatge de l’ortografia. Crec que és un error. Els recursos lingüístics no han de ser necessàriament fàcils sinó sobretot útils. I si costa d’aprendre’ls no passa res. També costa d’aprendre les l geminades, les h, els pronoms febles, la morfologia verbal, les taules de multiplicar, la història medieval i tantes altres coses que no podem renunciar a aprendre. Les normes lingüístiques no s’han de modificar perquè siguin més fàcils d’aprendre sinó en tot cas per altres raons més convincents, que n’hi pot haver.

Segurament era recomanable de revisar els accents diacrítics, ara o en un altre moment. Perquè el sistema que hi havia, establit fa molts anys i amb més pressa que rigor (també comprensiblement), no era perfecte. Un punt central del debat és la utilitat i la necessitat dels diacrítics. No hi ha dubte que tenen una utilitat, tot i que s’ha de relativitzar. Tal com s’ha dit a bastament, el context, sintàctic i situacional, és un poderós desambiguador, un factor que desfà possibles confusions, si bé la potència desambiguadora també és limitada i no absoluta. En algunes situacions un diacrític pot ser un ajut estimable, com ho pot ser una majúscula diacrítica (Govern/govern). Basta mirar les dues imatges que acompanyen aquest post. El que s’ha de fer és valorar reposadament en cada cas la utilitat o la necessitat d’aquests recursos. Aquests dies hem pogut veure grans exercicis d’imaginació i de creació lingüístiques. D’una banda, els defensors dels diacrítics, per a defensar les seves posicions, ens han obsequiat amb una tracalada de frases, la major part de producció altament improbable, en què compareixen parelles de mots homògrafs amb accent diacrític i sense; frases que, tanmateix, sense els accents es poden llegir i entendre perfectament. I, d’altra banda, contraris als diacrítics ens han remarcat un fet rellevant: a la llengua hi ha una muntanya de paraules homògrafes que no han portat mai diacrític ni hom n’ha sentit mai la necessitat. Aquí hi ha uns fets que són més hàbit i rutina que una altra cosa. El que potser era recomanable, doncs, no era una simplificació per a fer l’ortografia més fàcil sinó, en tot cas, una racionalització per a tenir una ortografia millor.

El punt crític és la manera com s’ha fet aquesta suposada racionalització, malgrat que els canvis anunciats no són definitius. Amb quins criteris se salven catorze mots coronats amb diacrítics i no una quantitat més gran o més petita, i per què aquests i no uns altres. En un comunicat d’avui mateix la Secció Filològica dóna (o dona) explicacions sobre la seva decisió, però no convenç.  En aquest text ens diuen —i és ben ver i és un element important— que l’ambigüitat pot aparèixer sobretot quan dos mots són de la mateixa categoria gramatical (el sol i el sòl, tots dos substantius), però no sol aparèixer quan els dos mots són de categories gramaticals diferents (nét, substantiu, i net, adjectiu). Doncs bé, més amunt, en el mateix comunicat, ens havien dit que el criteri seguit per a conservar els diacrítics és «l’alternança entre un mot lèxic i un mot gramatical àton (són-son; mà-ma; és-es)». Amb les excepcions de déu/deu i /be. És a dir, desapareix l’accent en aquells casos en què podria desfer alguna ambigüitat i es conserva l’accent en alguns casos en què pràcticament no serveix per a res. Hi ha més probabilitat de produir-se alguna confusió amb bóta i bota, móra i mora, ós i os, véns i vens, vénen i venen, que amb paraules que conservaran l’accent. Algú pensa que es pot confondre amb el possessiu àton ma o que són és més necessari que sóc?

 

Carrer del Cós (Manresa) i carrer de l’Os (Palma)

 

8 comentaris

8 comentaris rebuts

    1
  1. A. - 04 octubre 2016 10:13 am

    Sobre el comunicat hi afegiria, que admet que l’ortografia “pot contribuir a facilitar la lectura i la pronunciació” i, per mi, era aquesta la funció que tenien molts diacrítics caiguts. En aquest sentit, la nova proposta em sembla més poc “útil” i, per això mateix, criticable.

    Només un exemple: és clar que, pel context, és improbable que es confongui el sentit de “venen” (vendre/venir), el context normalment ja desambiguarà. Ara bé, si comença a llegir en veu alta un text (un natiu o, encara més, un aprenent de llengua), és molt més complicat ara amb la nova proposta, perquè cal anar desambiguant el sentit per saber com pronunciar-ho en cada cas: e tancada o neutra? En determinats contextos, hi haurà una certa vacil·lació en la lectura en veu alta, perquè (a un natiu o a un aprenent) ens pot costar un poc entendre el context i ara ja no ens ajudarà haver après que amb e tancada significa ‘venir’ i amb neutra ‘vendre’. L’ortografia ara no ens dirà com pronunciar-ho, com sí que feia abans.

    En aquest sentit, em sembla una absurditat que, en el mateix comunicat i en altres llocs, es posin exemples com el de “venien” (aquí no hi ha cap diferència fonètica entre tots dos significats!), “cap”, etc.

    La veritat és que la meva primera impressió és que les oposicions fonètiques entre vocals obertes i tancades que quedaven desambiguades per molts diacrítics s’han perdut (o gairebé) en català central, o almanco no hi són tan vives com en mallorquí. I, per això, sembla que tampoc no hi ha consciència d’aquesta utilitat que tenien els diacrítics.

  2. 2
  3. Miquel Boronat Cogollos - 04 octubre 2016 2:31 pm

    Estic ben d’acord amb tot l’article. Hi ha un detall però que em genera un dubte: «facilitar l’aprenentatge» crec que no implica que la matèria a aprendre haja de ser «fàcil». «Facilitar» deu ser equivalent a no introduir complicacions innecessàries i, per tant, inútils.

  4. 3
  5. Gabriel Bibiloni - 04 octubre 2016 4:29 pm

    “Fer fàcil, menys dificultós”, diu el DIEC.
    http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=facilitar
    I l’accepció 2 sembla hispanisme.

  6. 4
  7. […] publicat a El blog de Gabriel Bibiloni el dia 3 […]

  8. 5
  9. Guillem Nicolàs - 12 octubre 2016 11:44 am

    Penso que fóra més fàcil haver fet una norma que digués “En cas de dos mots que coincideixin en forma (homògrafes) i de diferent significat s’accentuarà sempre el de so tancat” aleshores es conservaran com a diacrítics els quatre mots que coincideixen en so obert, com mà, sòl, etc.

  10. 6
  11. Antoni Llull Martí - 12 octubre 2016 2:03 pm

    M’he quedat amb una frase del primer d’aquests articles: “els recursos linguístics no han de ser necessàriament fàcils sinó sinó sobretot útils”. Poc o molt, tots els diacrítics als que estam acostumats són útils, i jo no en llevaria cap. Crec que la nostra llengua ha assolit un grau de perfecció, en la seva ortografia, que ja el voldrien moltes llengües esternes considerades més importants. D’altra banda, “desaprendre” l’ús d’aquests diacrítics que tant ens ha costat assimilar ens durà molt de temps i esforç, cosa que els acadèmics que han de decidir haurien de tenir en consideració.

  12. 7
  13. AliBay - 14 octubre 2016 2:09 pm

    Estic totalment d’acord en el darrer criteri respecte de la categoria gramatical. Sobre si la pronuncia ha de significar marcar amb un diacrític, sincerament, no s’aguanta per enlloc.

    Per tant, ós/os sí, però dóna/dona o nét/net, no.

    Ah, i els compostos crec que no n’haurien de portar, si no és que ells mateixos són inclosos a la llista específicament. Que sòl es marqui no hauria d’implicar que subsòl o entresòl n’haguessin de marcar-se també.

    Més valdria que reformessin o justifiquessin el famós “la Universitat” o “la indigència”, que al meu voltant ningú no diu i que, al final, acaba significant que la gent, de tanta autocorrecció, acabi dient “la ocasió” o “la Índia”.

  14. 8
  15. […] La crisi dels diacrítics (El blog de Gabriel Bibiloni, 3-10-2016) […]

Podeu deixar un comentari