Vetes i cintes

Avui en català diem cinta a un munt de coses. Per a començar, de cada vegada és més freqüent de dir cinta a l’objecte que tota la vida havíem dit veta, ço és, una tira de roba estreta i llarga que serveix per a lligar o adornar. Entre les noves generacions aquest objecte es diu quasi fixament cinta, i molts d’aquests joves ni saben què és una veta. Les primeres «cintes» que hi va haver van ser aquestes, i amb el pas del temps han sortit un bon grapat d’objectes nous que denominam amb la mateixa paraula: les cintes adhesives, les cintes magnètiques o les cintes mètriques.

Centrem-nos en la primera «cinta» que aparegué en la nostra llengua i les veïnes, la de roba. Ja hem dit que en català s’ha dit sempre i s’ha de dir veta, paraula procedent del llatí vitta (mateix significat). En portuguès es diu fita, un mot que té la mateixa etimologia que la nostra veta, amb ensordiment de consonant. En italià es diu nastro, una paraula d’origen germànic. També és d’origen germànic el francès ruban, abans riban, paraula germana de l’anglès ribbon. En espanyol es diu cinta, del llatí cincta (‘cenyida’), participi de cingere (cenyir). En espanyol i en el català anterior a la interferència cinta significa la peça, de roba o de pell, que es cenyeix a la cintura (una altra paraula de la família). El català antic, i potser modern, també coneix el masculí cint. L’espanyol va fer una extensió semàntica de la seva cinta, que passà a designar objectes que no cenyeixen res, és a dir allò que en català sempre s’han dit vetes. La primera observació pertinent, doncs, és que dir cinta a un objecte que no és per a cenyir a la cintura és un hispanisme. De passada vull insistir, com ja vaig dir a un altre article, que de cintura l’espanyol va fer l’augmentatiu cinturón, calcat en el català cinturó (corretja, de sempre), un hispanisme tan gros com impunit.

Ara passem a les noves accepcions de la paraula que ens ocupa: les cintes mètriques, les adhesives i les magnètiques, aquestes darreres ja passades a la història, com les de les antigues màquines d’escriure. Podem observar que, en general, les llengües del nostre entorn fan servir en aquests casos la mateixa paraula que usen per a designar les vetes, les de roba. Per a la cinta adhesiva i la magnètica el portuguès diu fita adesiva i fita magnética. L’italià diu nastro adesivo i nastro magnetico. El francès fa servir ruban (veta) per a la cinta adhesiva (ruban adhésif) però introdueix la paraula banda per a la magnètica (bande magnétique), com també fa l’alemany (Magnetband), tot i que el francès també pot dir ruban magnétique. L’anglès aquí no usa ribbon (que reserva per a les vetes de roba) sinó tape, una altra paraula germànica especialitzada en aquests dos significats i algun altre per extensió. Què faríem nosaltres si no haguéssim tingut el fenomen de la interferència de l’espanyol? Diríem veta adhesiva i veta magnètica? O potser veta adhesiva i banda magnètica? Qui sap. Però sembla que sense copiar l’espanyol difícilment hauríem arribat a una cinta inexistent de Pirineus cap amunt.

I les cintes mètriques? Els picapedrers de Mallorca en diuen unànimement metro, una solució bastant lògica si tenim en compte que aquest objecte és un continuador d’aquells metros de fusta formats per cinc o deu segments articulats que es plegaven i desplegaven a cada ús. Solució adoptada per altres llengües, com el francès, que en diu mètre ruban (metre veta) o mètre à ruban, o ruban à mesurer (Quebec), o l’italià, que en diu metro a nastro (metre de veta). Encara que facin dos, tres o cinc metres. Què diríem nosaltres sense la interferència? Metre de veta? O potser metre retractable, metre enrotllable…  El de tela que usen els sastres i costureres, bé podria haver-se dit així: metre de sastre o de costurera.

El que és segur és que sense la subordinació a l’espanyol les coses haurien anat d’una manera molt diferent.

3 comentaris

3 comentaris rebuts

    1
  1. Toni Cucarella - 10 desembre 2016 9:23 pm

    Una anècdota que potser coneixereu. O no. Sobre les vetes. En aquell temps en què prohibiren blasfemar, la gent es va veure obligada a fer servir eufemismes. Així, en comptes de dir “collons!” deia “cordons!”. Però l’eufemisme era sempre retrucat: “I vetes!”.

  2. 2
  3. Vicenç Mengual i Casellas - 23 desembre 2016 5:41 pm

    Gràcies per la “corretja”, Gabriel. Me n’has fet revenir. Corretja, de sempre i sempre!

  4. 3
  5. Joan M Romaní - 13 febrer 2017 7:40 pm

    I encara podríem afegir a aquest recompte les vetes de pasta, de diferents amplades, llises o arrissades a les puntes, rectes, doblegades o en forma de niu.

    Salut!

Podeu deixar un comentari