Darrere les passes i els passis dels correctors
El nostre estimat Diari de Balears no sols ens dóna el plaer diari de llegir premsa en la llengua en què parlam, pensam, somniam i qualque pic renegam, sinó que, també diàriament, ens dóna així mateix material per a alguna discreta folgança lingüística. O, en el meu cas, per a renegar –ja que havia sortit el verb– contra el corrector lingüístic de torn i recordar de passada la meva generositat a l’hora de posar les notes als meus alumnes.
Avui la darrera pàgina ens parla d’una pel·lícula (és a dir, un film) en forma de documental (és a dir, documentari) sobre la gesta mallorquina de la coronació de l’Everest, i ens diu que “la pel·lícula es va projectar en tres passes perquè tothom la pogués veure”. No sé com degueren ser aquestes passes –de gegant, de pardal…– ni qui les va fer –la màquina de projecció, el director, l’acomodador o tota la sala. Allò que és ben cert és que algun redactor i/o corrector no fa passa dreta, o no hi veu una passa lluny. Jo que els seguesc les passes puc ben assegurar que aquesta mena d’espifiada passa a cada passa, i que em tirin d’una passa si això no són passes comptades. M’atur, que qualcú pensarà que avui camín fent dues tires de passes.
És clar que no és aquesta l’única manera de bollar-la. A una altra edició del rotatiu llegesc que “Sa Nostra i el Govern faran 75 passis de cine en català a les Illes“. Passis! Genial paraula que surt de la malabarística (amb perdó) hibridació del substantiu espanyol pase (derivat de pasar), l’imperatiu homòfon i homògraf pase i l’equivalent català d’aquest darrer, passi. Una cosa semblant al que vaig veure en els rètols situats damunt les portes d’embarcament de l’aeroport de Barcelona: embarque, boarding, embarqui. És com si traduíssim el substantiu empuje per empenyi (tot cos submergit en un fluid experimenta un empenyi cap a dalt…). Realment, hi ha coses que no tenen aguanti.
11 comentaris11 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Està bé, Biel, que critiquis aquestes incorreccions, però trob que hauries de dir quines són les formes correctes en català perquè tothom les pugui aprendre. Crec que és un error de part teva donar les coses per sabudes.
Salut!
És molt senzill. Què es fa amb un film? Es projecta o s’exhibeix. Doncs d’un film se’n fan diverses projeccions o exhibicions. Si es vol emprar passar (més col·loquial), diríem fer-ne tantes passades (també més col·loquial i no sé si gaire recomanable a un diari).
per això cal saber més d’una llengua, i si pot ser una que no tat sorrada per tantes de barbaritats com la de l’enemic. aleshores podríem triar; hum, l’enemic de la vora en diu així, mes segur que la deu salar; com en diuen més amunt? i de dellà mar…? i a can johnny…? oh, ara me n’adon com ho diem!
A TV3 també en diuen de l’alçada d’un campanar. La setmana passada mateix al Telenotícies, parlant de l’obesitat al Regne Unit, van parlar d'”enfermetat” en comptes de malaltia. Ja m’agradaria veure el cas contrari a TVE1, segurament el reporter no duraria gaire telediarios més. En canvi però, ahir, a la tarda en un moment que vaig engegar la tele, a TV3 vaig aprendre una paraula nova, que “estribillo” en català és una tornada.
Del que sí me n’adono és que el català que parlo jo és molt més correcte que el que parlen els meus pares (i això que jo sóc de ciències i no de lletres), però encara que la meva àvia digui paraules correctíssimes que jo quasi bé mai utilitzo, està clar que jo tampoc dic els barbarismes que diu ella, “desdeluegu”, “antes”, “almenus”, etc.
Està molt bé que trobis errades i que ens les facis veure per tal que les esmenen, però crec que no hauries de ser tan dur amb els correctors. Crec que el corrector sovint ha de fer molta feina en poc temps, i com a catalanoparlant està influït, tot i ser corrector, per l’espanyol (segurament més del que un mateix es pensa). En resum, una cosa és ser lingüista i una altra cosa és treballar com a corrector. No hauria de ser així, però…
A can TV3 ja fa temps que lingüísticament no funciona alhora. A més dels locutors o locutores que en diuen més d’una de grossa (els correctors no corregeixen a can TV3?)he sentit dir a Caterina Mieras: “he vingut aquí per apoyar a…” a Jordi Hereu (alcalde Barcelona, més inútil que el Clos) “s’han fet alguna torcedura…”
Però el que més m’emprenya, ja que es fa servir a dojo per gairebé tothom, és el mot apretar, tot “s’apreta” a Can TV3, de fet tothom ja “apreta” no hi ha ningú que els ho pugui fer veure, cap corrector?
Per cert, el periodista Sebastià Roca (així es diu si no em falla la memòria) que comenta la Fórmula I per TV3 és un especialista en “apretar” , algú hauria d’avisar-lo i de fet a tots plegats que en català no “s’apreta” res perquè no existeix aquest verb castellà, deia que és un especialista en traduir literalment frases fetes castellanes al català, és horrorós, lingüísticament, sentir-lo parlar, per a no parlar-ne del tractament de les notícies, preferències, registres de llenguatge, mesellisme, etc.
I passi com a document, és correcte? Si no, com convé que en diguem?
Fa dies que no passava pel teu blog, Biel. (M’agrada molt la nova interfície).
Com a ex-alumna teva, vull expressar públicament que tens molta màniga ampla i que aquesta suposada duresa amb els correctors és de pacotilla. Si no, no s’enten com vaig aconseguir aprovar 2/2 assignatures teves. Pel setembre, això sí, però aprovada al cap i a la fi.
Ens veiem pels Melicotons?
No ens podem permetre, com a nació minoritzada (a més a més de colonitzada) en procés de normalització, que als mitjans de comunicació s’hi cometin errades lingüístiques; som massa febles per permetre aquesta mena de descurances… a més a més, una societat on els correctors són mig-analfabets és una societat malalta… sense gaire consciència lingüística… i ja sabem que la llengua és la pàtria, sinó feu un esguard al cas aragonès… encara mantenen el nom quan la seua cultura fa força temps que és morta… Escriure en català és una responsabilitat massa gran per deixar-la en mans d’analfabets que pensen i somien, i viuen, àdhuc quan escriuen en català, en castellà!…
Els castellans haurien de provar la seua medicina, és a dir, ells han tergiversat la nostra història i n’han pres allò que els convenia, com ara En Cristòfor Colom, En Joan Miquel Servent i El Quixot, el Llàtzer de Tormos d’En Joan Lluís Vives i, ves per on, també la seua pretesa bandera, que no és altra cosa que una còpia simplificada de la senyera catalana propugnada per Carles III el 1785! Podeu consultar aquests temes al web d’Histocat i el tema de la bandera espanyola, 100% catalana, a la següent adreça: http://www.histocat.cat/pdf/bandera_esp2.pdf, doncs bé, propose que els catalans prenguem allò que ens pertany, és a dir, tots aquests personatges i la bandera espanyola, i a més a més, propose que els catalans creem una bandera espanyola alternativa…
Fa temps que he estat pensant al voltant d’un fil on passava una cosa curiosa. Aquest fil parlava de la territorialitat. Molts raconaires del Principat afrimaven que la seua nació era la “nació lingüística” i que no consideraven als territoris castellanoparlants del País Valencià part de la seua nació. Alguns, fins i tot renunciaven al terme Països Catalans i el sustituien per una concepció de Catalunya més ampla que les fronteres del Principat.
Abans que res cal dir que són posicions a debatre i interessants, però crec que s’està donant una insensibilitat amb els sentiments propis dels diferents territoris dels Països Catalans. I també pense que aquesta insensibilitat bé donada per una concepció centralista de la nació catalana molt perillosa al meu entendre, perquè és la concepció franco-espanyola de la nació la que s’està extrapolant a la nostra terra.
Aquesta visió centralista franco-espanyola que es vol fer també catalana de la nació es molt curiosa i molt injusta. Es basa en no concretar en cap idea determinada ni en cap fet concret el nucli de la nació. Es tracta de concebre la nació com un ens que levita per damunt dels nostres caps i que de vegades es manifesta en determinades i petites acutacions o costums de la gent, que són considerades la essència d’aquesta nació inconcreta. És la nació dels tòpics. El més curiós és que segons aquesta teoria, aquestes petites manifestacions augmenten en quantitat i qualitat al voltant del centre de la nació, capital de legitimitat gairebé divina considerada el centre no sols polític i administratiu, sinó també l’espiritual. És més la concepció radial no està feta en aquest sentit sinó en el contrari: és el centre l’origen i la resta del territori pren resonàncies d’aquest centre. A on arribe l’eco de la capital, allí arribarà la nació. I aquesta nació també considera enemiga qualsevol altra manifestació que no siguen aquestes petites concrecions de la seua essència que gravita per damunt dels subdits. Tan sols són considerades vàlides les costums locals pròpies de la capital i rodalies, no com a costums locals, sinó com a manifestació de l’essència d’aquesta nació. La resta de peculiaritats, fins i tot d’aquelles més innocues i sevils, no es consideren cap cosa de la nació i si estorben, esdevenen enemigues i perseguides.
Per supost aquesta idea no és aplicada avui en dia en la seua totalitat, perquè és fruit d’un altre temps, però podem veure com avui encara es considera com a una interpretació possible amb les seues edulcoracions per fer-la compatible amb els nous temps, però que conserva els trets bàsics o idees fonamentals. I el que no podem fer nosaltres, que hem estat els patidors d’aquesta visió centròlatra de la nació, tan l’espanyola com la francesa, és adoptar aquesta visió amb un mimetisme que evidenciaria més que res un clar complex d’inferioritat. Pensem-ho bé: sabem que n’hi ha un sector del catalanisme al Principat que confon (intencionadament o no) el Principat amb la nació catalana, i que per un mecanisme mental molt simple, arriba a aquesta conclusió: el Principat i els seus trets característics, ja sigen els propis del Principat (com la sardana o la moreneta: hem dit que era la nació dels tòpics) com els que tots considerem catalans (la llengua, principalment) la essència de la nació. Els locals eren considerats, com ja hem dit, una altra respresentació de la essència al propi centre de la nació, i la resta, els ecos d’aquest centre. A on no arribe aquestos ecos, no arribarà la nació (no serà nació el territori que no parle català) i els localismes seràn eliminats o considerats edulcoracions de la pròpia essència nacional. La forma de parlar correcta serà la que es parle al centre i les altres dissencions lingüístiques seran perseguides, com els de Valladolid, que es consideren els que millor parlen el castellà. Per supost, ningú d’ací considera que cal perseguir els dialectes, però tot i així, potser alguns de nosaltres si que vulgerem que el mot valencià per dirigir-se al català del País Valencià siga eliminat com si fos una forma secessionista de dirigir-se a la llengua unitària, això no és tan descabellat, oi? i va en aquesta línia.
En contra d’aquest catalanisme centralista, jo propose un altre catalanisme on totes les manifestacions de la catalanitat sigen considerades la pròpia nació, i que aquesta, en el terreny cultural, estiga legitimada per tots els costums i tradicions pròpies del territoris, sense jerarquia. Jo considere la pluralitat de les parles del català (a la TV3 vaig senit dir que el valencià era com el català però amb castellanismes, ai!) com una riquesa i un guany de la pròpia nació catalana, un fet que cal defensar. Cobsidere que la sobirania de la nació resideix en la co-sobirania dels territoris que conformen els Països Catalans, i tots els trets culturals dels territoris, considerats catalans tot i que disenten de la forma d’entendre la catalanitat al Prnicipat. Per això no puc pensar en una nació lingüística, perquè implicaria la mutilació del País Valencià, llevar de la valencianitat als que sempre han sigut valencians i que configuren la silueta pròpia del nostre país. Perquè la nació i el trets es decidiran entre tots i no solament des del Principat. Perquè no vull una segona Espanya ara dita