Veig que algunes persones o mitjans de comunicació parlen de pissarretes per a designar el que en anglès es diuen tablets, és a dir, aquests dispositius electrònics amb una pantalla que ocupa pràcticament tota la superfície i que fan funcions d’ordinador. El fet em dóna per a parlar d’aquests aparells, de les pissarres i d’altres coses.

Pissarra és el nom que habitualment es dóna a una roca i al material que se’n treu, làmines naturals que han servit tradicionalment en algunes regions per a fer les cobertes de les cases. És una paraula espanyola —inexistent en cap altra llengua— d’origen basc. Ve del basc lapitz-harri, conjunt format per lapitz, que és pròpiament el nom de la roca, i harri, que significa ‘pedra’. De lapitz també surt la paraula espanyola lápiz, també adoptada en català com a hispanisme evident. La palatalització de la ela inicial és la mateixa que es produeix en llògic i lliteratura.

El nom català genuí del mineral és llicorella, paraula ben bella que inicialment devia ser llacorella, un derivat de llacor. La introducció del castellanisme pissarra és molt recent. No apareix en els diccionaris dels segles XVII ni XVIII i la primera documentació lexicogràfica és en el diccionari de Labèrnia de 1840. Fins i tot Coromines —ai las— diu que és un castellanisme innecessari que es pot reemplaçar per llicorella, o per llosa, que és el que fins ara ha dit tota la gent de la zona pirinenca i pre-pirinenca.

Pissarra és, però, un doble castellanisme, perquè, a més del fenomen que hem vist ara mateix, hi ha el castellanisme semàntic de dir pissarra als panells de les escoles sobre els quals s’escriu amb guix. O ara també amb altres matèries. Encara que a molts els pugui costar de creure, les escoles no van tenir pissarres fins a temps molt recents. Aquest instrument és una invenció del segle XIX, atribuïda al professor escocès d’ensenyament secundari James Pillans (1778–1864). Amb tot, en el segle XI a l’Índia ja s’usaven tauletes negres individuals sobre les quals els escolars escrivien amb guix. El 1801 la troballa escocesa començà a usar-se a les escoles dels Estats Units i posteriorment a Europa. En anglès es digué blackboard, que cap a 1930, i especialment a Amèrica, es canvià per chalkboard. Els francesos van fer ràpidament el calc semàntic i en van dir tableau noir, i el mateix van fer els portuguesos (quadro negro). En canvi, en italià i en espanyol, com que els panells escolars estaven fets de llicorella, reberen el nom d’aquest material: lavagna en italià i pizarra en espanyol. En italià la roca tant es diu lavagna com ardesia (francès ardoise). El primer nom prové de la ciutat italiana de Lavagna, on hi ha importants mines de llicorella, i el mot ha donat lloc a la paraula catalana llivanya. Cal dir que en espanyol i italià es continuen usant les paraules pizarra i lavagna malgrat que ara ja no es facin de llicorella sinó de fusta, i que en anglès, francès i portuguès es continua dient blackboard, tableau noir i quadro negro tot i que modernament aquests panells de fusta tant poden anar pintats de negre com de verd.

Amb l’avanç de la tecnologia han aparegut les que nosaltres diem pissarres (digitals) interactives, que són panells sobre els quals es projecta la imatge procedent d’un ordinador i que alhora permeten controlar l’ordinador des de la mateixa pissarra. El terme pissarra interactiva (descomptant el mot pissarra) és un neologisme universal: en anglès es diu interactive whiteboard (on, curiosament el color negre ha passat a blanc, d’acord amb el color real dels instruments); en francès es diu amb el compost equivalent, tableau blanc interactif; en portuguès es diu quadro interactivo, prescindint del color; en italià i espanyol recorren a la paraula pissarra: lavagna interattiva i pizarra interactiva respectivament.

El castellanisme pissarra és difícil de substituir. Seria fàcil, com diu Coromines, en el cas del mineral, atès que tenim el mot llicorella. Però és mal de canviar en el cas de les pissarres de les escoles. El podríem substituir si volguéssim fer-ho (en podríem dir quadre negre, o simplement quadre; i automàticament quadre interactiu), però la veritat és que avui no hi ha gaire ganes d’esporgar el català de castellanismes.

Dit tot això, ja es pot suposar que no sóc gaire partidari de dir pissarreta als dispositius que en anglès es diuen tablets. Més aviat crec encertada la proposta del Termcat de dir-ne tauleta, sense tampoc cap animadversió a l’anglicisme directe tablet. Tauleta correspon al terme usat per la majoria de llengües: anglès tablet, francès tablette, alemany i italià tablet computer, espanyol tableta i portuguès tablet. Taula i el diminutiu tauleta són paraules catalanes de sempre que, entre molts altres, tenen el significat pròxima a la tauleta de què ara parlam. Tenim les taules d’avisos, les taules de Moisès i les tauletes de fang cuit que ens han deixat els sumeris (o potser sumerians o sumers), que tingueren la gran pensada d’inventar —o impulsar— l’escriptura. El nom complet, segons el Termcat, és tauleta tàctil, i si el context permet simplificar, tauleta.