L’espoliació de l’ortografia
L’Ajuntament de Salamanca ha canviat el nom d’un carrer: de Gibraltar ha passat ni més ni menys que a El expolio. Naturalment, els primers ofesos són els salamanquesos, però el ridícul que el seu govern municipal els fa fer ja serà esmenat amb algun canvi de majories en unes pròximes eleccions. El que serà més mal d’esmenar és el més petit i inadvertit “ridícul” que la Real Academia Española de la Lengua fa fer als usuaris de l’idioma de Nebrija amb aquesta estranya grafia de la paraula. Perquè escriure expolio, quan haurien d’escriure espolio, és un error de solemnitat. El seu diccionari pretén que el mot ve del llatí exspolium, i aquest d’exspoliare, però tots els grans diccionaris de les llengües europees ens indiquen que el verb llatí és spoliare (despullar). Per això en francès hi ha spolier i spoliation, en anglès spoil i spoliation, en italià spoliazione, i en portuguès espoliar i espoliaçao. La x només apareix en espanyol. Vaja, que no és només el Termcat que de tant en tant –ep, molt de tant en tant– fa els ous en terra.
Aquí el mestre Pompeu Fabra ja sabia bé les tresques de l’etimologia i ens convidà a escriure espoliar. El mestre Fabra volia que el català seguís la regularitat de les llengües europees davant l’excentricitat d’alguna d’elles. És com això del blog, que alguns encara escriuen bloc.
I ja que hi som, és un bon moment per a recordar a tantes persones que parlen de l’espoli fiscal que en bon català és espoliació fiscal. Com en les altres llengües del veïnat. Com sempre.
2 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
M’agrada la gent que no es cansa i lluita per cada pam de terra. Ja voldria jo per mí una força semblant. Moltes gràcies pel dia a dia, Bib.
Just ara torne de la ferreteria de vora el meu carrer, després d’haver estat corregit per demanar una base d’endolls. Com tots hauríem de conèixer a hores d’ara, l’endoll, en "valenciano", s’anomena ENCHUFE. I ha de ser així perquè sí; la bona senyora ho tenia la mar de clar. Quant als de Salamanca, pobres… però en sa casa no hi gasten ni un segon a repensar com s’ha de parlar a cada nou cantó de la vida. I, sincerament, em fan una mica d’enveja (només una mica, conste).
Fa s’efecte que sa Reial Acadèmia Espanyola ha reconegut implícitament aquest error etimològic, admetent ses dues formes com a sinònimes: en es diccionari hi ha una entrada “espolio2” que remet a “expolio” en totes ses accepcions. I “expolio” té una tercera accepció que remet a “espolio”. Ès una manera de reconèixer –confusament, això sí– que “expolio” també se pot escriure “espolio” en totes ses accepcions.