Que agradable que resulta sentir com Joan Barril, tot i que només de tant en tant, comença el seu programa de Catalunya Ràdio saludant amb un bon vespre. Sobretot tenint en compte com ha estat de dura la vida per a aquesta catalaníssima expressió al Principat. Intentaren estimar-la els lingüistes del centre de TVE de Barcelona, que navegaven amb millor búixola que els altres, però no sé com ha acabat la cosa, perquè fa anys i panys que a les Illes ens van prendre amb nocturnitat el que en un principi es deia “circuit de Catalunya i Balears” de la televisió de l’Estat. Però tornant a Barril, un dia d’aquests l’educat conductor de l’informatiu tranquil va corregir Hèctor Bofill, que va respondre amb bon vespre al bona nit del presentador. Barril va dir que ja havien passat les deu, i que “li havien dit” que a partir d’aquesta hora ja no es pot dir bon vespre. Escarrufau-vos, mallorquins maldestres, que no sabeu parlar com aconsella la llum dels aciençats.

Alguns lingüistes matemàtics –l’adjectiu és per la precisió rellotgera– es troben confortablement instal·lats dins l’esquema espanyol de saludar –i dins tants d’esquemes espanyols–, i ni per aquestes els vindria a la imaginació la idea d’interessar-se per un altre sistema que és el general a Europa i que parcialment viu a una part de la comunitat lingüística catalana. El sistema espanyol consisteix a dividir el dia en tres parts (mañana, tarde i noche) i posar el buenos o buenas davant, tant si arribes com si te’n vas. L’altre sistema consisteix a dividir el dia en dues parts (segons faci llum o faci fosca), en la primera de les quals es diu bon dia, i en la segona de les quals es diu bon vespre quan arribes i bona nit quan te’n vas. Respecte a la segona d’aquestes dues parts del dia, és molt clara la pràctica de francesos (bonsoir/bonne nuit), italians (buona sera/buona notte), anglesos (good evening/good night), alemanys (guten Abend/gute Nacht) i supòs que podríem continuar.

Els mallorquins, com els europeus que he esmentat, entrada la fosca diem tots bon vespre quan arribam a un lloc, encara que sigui una nit de gresca i les gallines comencin a deixondir-se; i ens acomiadam amb un bona nit, tant si són les nou com les tres. I sembla que aquesta és una norma de sempre. No crec que ho hàgim après dels turistes que, el darrer mig segle, ens han fet veure que el món és més gran del que ens pensàvem, ni em faran creure que aquest ús no sigui el que resta d’un sistema que devia ser molt més general en català. I si no fos perquè ja ens hi hem acostumat, quan sentim un presentador de ràdio o televisió del cap i casal que comença un programa amb un bona nit, la sorpresa ens faria exclamar bocabadats: “ja ha acabat?”.

Bona nit, Joan Barril. I tapa’t, que diuen al Principat. Bona nit si et colgues, a Mallorca. Dues dites bastant clares.