Catalans

Avui, de matí, com cada matí –i cada horabaixa i cada nit– escolt Catalunya Ràdio, la ràdio regional del Principat-Sud, que avui per uns moments és un poc menys regional i emet de Perpinyà estant. A la tertúlia es parla dels Països Catalans i surt inevitablement la idea que els “arrauxaments fusterians” han fet més mal que bé, pel fet de provocar una reacció de rebuig, i remena que remena l’olla dels clixés. I es parla de qui se sent català i qui no. Un dels tertulians afirma que hi ha valencians que se senten catalans (una minoria) i uns altres que no s’hi senten (la majoria) i que tots estan en el dret de sentir-se el que vulguin. Faltaria més! Això diuen els civilitzats (els altres simplement pensen que sentir-se català, en el cas d’un valencià, és una aberració i un crim), i, és clar, també ho apliquen als illencs. Allò que no diu mai ningú –i aquí hi hauria d’haver un punt bàsic de reflexió– és que també hi ha principatins que se senten catalans i altres que no s’hi senten, i que tots estan en el dret de sentir-se el que vulguin. Això no surt mai. La distorsió és un fet purament lèxic i semàntic. Què vol dir que un valencià o un illenc se sent català? Que se sent del Principat? No, per descomptat: que se sent d’una nació que va de Salses a Guardamar. Què vol dir que un principatí se sent català? Normalment vol dir que se sent del Principat, o Catalunya, la terra on, segons la seva mentalitat, hi ha els catalans. Si hi hagués un gentilici, que no fos català, associat a tot el conjunt nacional, quants principatins voldrien aplicar-se’l com a gentilici primari? Decididament, la majoria dels “catalans” no se senten catalans. És a dir que tots estam igual.
I una altra: Els no principatins que ens sentim catalans (i catalans de primera) contínuament hem d’anar donant explicacions, justificant-nos i quasi demanant perdó. En canvi els principatins no han de fer res de tot això. Doncs això s’ha d’acabar. Sóc català, sense explicacions. Ah, i els principatins també tenen dret a sentir-se el que vulguin. Faltaria més.

1 comentari

1 comentari rebut

    1
  1. Maria i Elisabet: dues perifriques - 09 novembre 2004 9:07 pm

    Els Premis d’Octubre 2004 han acabat (tamb amb la nostra pacincia) i nosaltres tornem a casa amb la conscincia, recuperada, de la nostra situaci perifrica, que tant s’han encarregat de recordar-nos els ponents de l’Encontre d’Escriptors, catalans que feien cursa davant "los grises" perqu creien en la unitat del nostre pas.
    Per si no ens enrecordavem, all dels Pasos Catalans era una idea que va morir amb Franco. Molts d’aquells jovens disidents, amb l’argument de la maduresa, s’han oblidat de les seues antigues lluites. Ara prediquen una unitat catalana exclusivament cultural, que no sobrepassa els murs de la identitat, la memria histrica o la conscincia nacional.
    Aquesta unitat cultural tan "innocent" no s ms que l’acceptaci de les pautes que ens marquen des de fora. Per no culpabiltzem a tercers perqu l’enemic s a casa i parla catal.
    Els nostres mestres parten de la inqestionable idea que Barcelona era la capital d’aquells Pasos Catalans descafeinats. I proclamaven com a perifria la resta del territori. I ja els anava b ser perifria perqu ja tenen assumit que >.
    Aix era incontestable per habitants d’arreu dels Pasos Catalans.
    Hem de seguir repetint els esquemes centralistes que ens allunyen de la nostra realitat? Per a ms a ms, hem d’acceptar el paternalisme d’un Principat que perd el nord sense autocrtica?
    Treballem junts per un pas. A la perifria ho tenim clar. Tant com que som catalans.

Podeu deixar un comentari