Com que arriba el temps escaient, un cop més faig la meva particular campanya contra l’horrible i espantosa paraula cava. En principi volia donar quatre idees senzilles, però cercant i remenant m’ha sortit un article bastant arregladet.

D’això que oficialment, genèricament i fredament se suposa que es diu vi escumós o espumós (tanmateix la denominació és dependent de l’espanyol) la gent normal sempre n’havia dit xampany. Però els seus productors principatins no podien posar la paraula a l’ampolla, perquè els tractats signats entre Madrid i París ho impedien. I això els perjudicava perquè no podien aprofitar-se del prestigi del mot xampany. Els elaboradors de xampany, doncs, s’enginyaren la manera per a promoure el seu producte: una parauleta suposadament atractiva, la declaració de producte de qualitat per part de l’administració espanyola i després la Unió Europea, i promoció a dojo per a convèncer la parròquia que hi havia dues meravelles d’escumosos, el champagne i el cava, i que la resta eren pelleringos. La paraula suposadament atractiva la van treure del fons de barbarismes hispano-francesos, tot i que algun filòleg barat ja s’encarregaria de remarcar que el mot és usat per Ramon Llull. Després, el Govern espanyol va protegir el producte (1986) donant-li la categoria de “vi escumós de qualitat produït a una regió determinada”. Curiosa denominació, aquesta de cava, lligada a una “regió determinada” (159 municipis, la major part del Principat –sobretot del Penedès– i alguns altres de les províncies de La Rioja, Àlaba, Saragossa, Navarra, València i Badajoz). I finalment vingué la propaganda, part de la qual era i és l’estigmatització (per ignorants o àdhuc anti-patriotes) dels qui no volen entrar en la raó de l’ús de la nova paraula i continuen aferrats a l’antic xampany. Als consumidors espanyols els han dit que el producte és molt bo, cosa que deu ser certa, tot i que un servidor –no m’agrada gens el xampany– no sóc el més indicat per a certificar-ho; i als principatins els han dit que producte i parauleta són molt catalans, igual que catalaníssims són els seus productors, encara que aquests s’oposaren fèrriament a la normalització del topònim San Sadurní de Noya i no han volgut saber mai res d’etiquetar en català, perquè el negoci és el negoci. Ara els impresentables del corral dels desveris, amb el boicot, els han fet una propagandassa i els han fet sentir l’essència de la catalanitat i el centre de l’economia catalana, per bé que un articulista fa poc ha fet precisions interessants.

Cava no és amb tota exactitud una denominació d’origen. Una denominació d’origen és un genèric més un topònim (torró de Xixona, sobrassada de Mallorca, vi del Priorat). Tampoc no ho són en rigor xampany o conyac, que s’usen sense el substantiu genèric. Aquests són “noms de productes” protegits legalment en virtut de (o amb l’excusa de) la naturalesa geogràfica d’aquests mots. En canvi, cava és simplement un “nom de producte” monopolitzat per una agrupació de productors, la protecció legal del qual no té en rigor un fonament geogràfic (cava no és el nom d’una regió) sinó únicament una base que es relaciona amb els interessos d’aquells productors.

Quines són les conseqüències d’aquest mecanisme legal en l’orde pràctic? La gent necessita i té paraules per a designar cada classe de productes independentment de marques, llocs d’origen o interessos de productors. Així com el formatge és formatge, sigui d’aquí o d’allà, xampany era el nom real d’allò que a la irrealitat era denominat vi escumós. I com que això és així, la paraula cava, imposada pels interessos i la propaganda, no ha fet més que substituir en l’ús popular xampany com a nom genèric del producte, sigui fet on sigui fet. Som allà on érem però amb el mot canviat. Però, a més, –i aquí és on volia anar a parar– hem canviat una paraula bastant universal per una d’estrictament espanyola. Cava no és un mot català sinó un mot espanyol i ben espanyol: és la paraula amb què els espanyols (catalans inclosos, ai las!) denominen ara el que la gent d’altres Estats (inclosos els nord-catalans) diu d’altres maneres, sobretot xampany amb diverses ortografies. I per a la gent de fora d’aquest Estat, que, òbviament, no usen cava com a genèric, aquest mot típicament espanyol ha de vincular-se a un producte típicament espanyol. Les paraules fan les coses. Si algú pensava que dient cava hi ha una realitat catalana que s’individualitza davant el mon, va ben errat de comptes. Una prova senzilla: pos al Google “Catalan cava” (1.960 pàgines) i “Spanish cava” (17.700 pàgines). Per cert, si voleu comprovar que els americans diuen champagne tant al francès com al seu, només cal posar al Google “american champagne”: 10.200 pàgines a l’acte. Si poden envair l’Iraq, com no podran dir champagne?

A la imatge teniu un xampany d’una qualitat indiscutible: el de Jaume Mesquida. Naturalment no es pot etiquetar com a xampany, però tampoc com a cava, perquè és elaborat a Mallorca i, per tant, deu ser del repussai segons els muntatges vigents. Uns li direm xampany i altres li diran cava (i ningú vi escumós), digui el que digui l’etiqueta. I, parlant de l’etiqueta, el que importa és que és tota en català, no com les dels judes de Sant Sadurní. Un bon motiu per brindar-hi aquestes festes de Nadal. I bon profit.