Arxiu corresponent a novembre 2019

El Dijous Bo i l’església de Santa Maria Major d’Inca

Avui, 14 de novembre de 2019, és el Dijous Bo, la gran fira i festa de la ciutat d’Inca. Se celebra d’ençà del segle XIV, quan Jaume II de Mallorca ordenà la vila avui capital del Raiguer, o potser abans, segons diuen alguns. En tot cas el nom de Dijous Bo, en què l’adjectiu significa ‘important’, no sembla gaire anterior al segle XIX. En el segle XVI s’establí que aquesta fira se celebraria després dels quatre diumenges que segueixen el dia de Sant Lluc (18 d’octubre). Els tres primers es diuen primera, segona i tercera fira; el quart diumenge és la festa de Santa Maria Major, i el dijous següent és el Dijous Bo, que cau entre el 13 i el 19 de novembre.

Com diem, el diumenge precedent al Dijous Bo és la festa de Santa Maria Major, copatrona de la ciutat juntament amb sant Abdó i sant Senén (30 de juliol). Santa Maria Major, lògicament, és la titular de la gran església d’Inca del mateix nom. És un temple construït durant el segle XVIII —la primera pedra s’hi posà el 1706— que en substituí una altra de gòtica que, segons els documents, en arribar el segle XVIII menaçava ruïna. L’antiga església era coneguda amb el nom d’església de Santa Maria d’Inca, i la nova fou batejada amb el nom de Santa Maria Major.

Aquest nom és el d’una basílica de Roma, una de les quatre basíliques majors d’aquella ciutat, construïda en el segle V pel papa Sixt III, i que per ser la més gran de totes les esglésies marianes rebé el nom de Santa Maria Major. Diu la llegenda que la nit del 4 d’agost de l’any 352, un home de nom Giovanni, patrici ric, va tenir un somni en què la Mare de Déu li aparegué i li digué que volia que li fos edificada una església en el lloc que li indicaria mitjançant una nevada. Giovanni anà a contar el fet al papa Liberi, qui la mateixa nit havia tingut el mateix somni. L’endemà, damunt el turó Esquilí aparegué una zona coberta de neu, en ple agost. Però ni una flòbia fora d’aquesta petita zona. El papa traçà el perímetre de la nova església, coincidint amb l’àrea de la zona nevada, i el temple edificat, dedicat a la Mare de Déu i pagat pel ric patrici, va ser denominat església Liberiana (pel papa Liberi) i més popularment església de la Mare de Déu de la Neu (Madonna della Neve). En el segle V l’esmentat papa Sixt III va fer enderrocar aquella església per a construir-ne una altra en el mateix lloc, molt més majestuosa, que és la que hem dit que és coneguda amb el nom de Santa Maria Major.

El temple marià de Roma és diu Santa Maria Major en totes les llengües, començant per l’italià (Santa Maria Maggiore), continuant pel francès (Sainte-Marie-Majeur), el portuguès (Santa Maria Maior), etc. Només l’espanyol ha afegit al nom un article que no hi posen les altres llengües: Santa María la Mayor. És una de les normes d’aquesta llengua i no hi tenim res a dir. A Palma hi havia antigament una esglesieta que va ser el primer temple de la parròquia de Sant Nicolau i que després de construir-se l’església nova, l’actual, va ser anomenada popularment església de Sant Nicolau Vell. Els textos espanyols de l’època en diuen San Nicolás el Viejo, tot traspassant la vellura de l’església al sant. L’església parroquial d’Inca, construïda com hem dit en el segle XVIII, va rebre en espanyol el nom de Santa María La Mayor, i per influència d’aquesta llengua en català fou i és anomenada normalment Santa Maria la Major. Però cal afirmar rotundament que aquest és un nom incorrecte i no genuí, i que la forma adequada en català és Santa Maria Major, com en totes les altres llengües i com sembla que es va dir en un principi, malgrat la pressió de la denominació espanyola. Segons el cronista de la ciutat, Gabriel Pieras Salom, el 1917 es va renovar el trespol de l’altar major i es van treure les làpides mortuòries que allà hi havia. Mossèn Andreu Caimari copià les inscripcions, una de les quals deia textualment Sepultura de los Confrares, Confraresses y Devots de Sta. Maria Major, feta vuy els 20 desembre de lo any 1.727 1.

1. Gabriel Pieras Salom, Breu història d’Inca, Ajuntament d’Inca, 1986, pàg. 72

 

Cap comentari

Històries del gonellisme

Si mirau el web de la Fundació Jaume III (safundació.es), denominació completada amb l’afegit Sa Fundació, veureu que la filosofia i la doctrina que s’hi promou és l’equivalent quasi exacte del discurs que aparegué a Barcelona durant la dècada de 1980, de la mà de Xavier Pericay, Ferran Toutain i un llarg etcètera, que es denominà el català light. L’objectiu, a una banda de la mar i a l’altra, és de substituir un munt de formes de la normativa tradicional, que consideren no adequades per estar massa allunyades de la llengua «real», per altres opcions més pròximes a la parla col·loquial. La diferència entre uns i altres és que els lights de Barcelona aconseguiren quasi tot el poder en els mitjans de comunicació, que ara controlen, i els lights de Mallorca són un grupúscul que no controla quasi res i allunyat de la classe intel·lectual i de qualsevol força política que es pugui considerar mínimament progressista. Si de cas tenen la connivència —o en qualque cas suport decidit— d’algunes, com Vox, Ciudadanos i la part del PP més servil de la metròpoli. En aquesta qüestió hi ha qualque diferència entre les Illes i el Principat sobre la qual podríem reflexionar. Dada important: Xavier Pericay, fundador de Ciudadanos, va ser —no sé si encara ho és— un assessor o lingüista de capçalera de «Sa Fundació».

No penseu que els lights de Mallorca de «Sa Fundació» —darrera versió del que a Mallorca s’ha dit gonellisme—  són molt més destructors que els homòlegs de Barcelona. Tampoc no són secessionistes: no s’aparten de l’ortografia catalana que tothom fa servir ni de la normativa bàsica, i segons ells afirmen, amb lletra petita, no posen en qüestió la unitat de la llengua, el «tronc comú», que diuen ells. Simplement reivindiquen per a la llengua noms locals, a la manera valenciana, i volen introduir en els usos públics formes dialectals locals, com ho podria fer qualsevol corrent semblant de qualsevol racó del Principat.

Si dic que no són molt més destructors que els lights de Barcelona, no vull dir que no siguin destructors. Ho són i molt. El seu objectiu, i deixem ara si amb bona o mala intenció, és desfer bona part d’allò que s’ha aconseguit en la construcció de l’estàndard relativament unitari que tenim i que, tot i algunes dificultats, permet al català de funcionar com les llengües de cultura normals, totes dotades d’un estàndard potent. I aquesta tasca és acaronada o aplaudida entusiàsticament pels enemics declarats de la nostra llengua com els partits esmentats més amunt. Si potencialment poden fer més mal que els lights barcelonins és perquè el geolecte insular està més separat de l’estàndard que el geolecte central. Res més. L’ús formal de l’article salat que promouen, contra tota la tradició culta illenca, pot esquerdar més el català públic que les formes que puguin reivindicar els «gonelles» barcelonins que controlen els mitjans de comunicació. O pensau que si a Barcelona parlaven amb l’article salat i allà la tradició literària fos la mateixa que és, TV3 no seria tota amb article salat?

Amb tot, «Sa Fundació» té poques possibilitats d’alterar els referents lingüístics dels illencs. Ara com ara no passa de ser un grupúscul al marge del sistema, amb un programa rebutjat per la gent educada i més fidel a la llengua,  i amb una connexió minsa amb la societat que se sustenta sobre la ignorància, val a dir que normalment acompanyada de la bona fe. A part del web i d’alguns llibres publicats, entre ells un llibre d’estil, la Fundació convoca uns premis literaris «en mallorquí», que, naturalment, són un fet marginal. I promou cursos de «mallorquí», de «menorquí» i d’«eivissenc» que serveixen de distracció a alguns pensionistes retirats. Cursos impartits per un nou fitxatge de la casa, la «filòloga» Sandra Amoraga, (Campos 1983), membre entusiasta de l’organització, llicenciada en Filologia Catalana per la UOC i que va ser contractada com a correctora d’IB3 durant el mandat de José Ramón Bauzà, quan era coordinadora lingüística del canal Maria Antònia Lladó, dona de Xavier Pericay. No sabem si qualificar Amoraga de simple col·laboracionista o de curteta incapaç de veure que és utilitzada i de quina manera. En tot cas, una figura que recorda aquell personatge tragicòmic al servei de l’anticatalanisme que fou Lluís Cerdó Fernàndez, avui desaparegut. El currículum de la filòloga s’obre amb la redacció d’una versió «en mallorquí» d’El petit príncep, de Saint-Exupéry, edició promoguda per la Fundació i el principatí Jaume Arbonès, col·leccionista d’edicions de l’obra exuperiana. La presentació del llibret va ser acollida amb tots els honors per l’Ajuntament de Llucmajor (PP, Ciudadanos i semblants), el mateix que ara organitza homenatges polititzats al rei Jaume III i que ja ha estat advertit de la temptació de convertir aquesta noble ciutat en la capital del gonellisme.

 

La destrossa en les combinacions de pronoms febles «recomanada» pel llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (És a dir)

1 comentari