Arxiu corresponent a febrer 2018

Si jo hagués estat Pompeu Fabra

Tots sabem que tenim un problema amb la morfologia verbal. El català no té una morfologia verbal, sinó una morfologia verbal per a cada dialecte (o subdialecte, o comunitat autònoma, que tot és la mateixa anomalia). Això crea models de llengua formal que són regionals i excloents. L’administració autonòmica s’adapta a cada un d’aquests models, però quan l’Estat o la Unió Europea han d’emetre algun document en català apareix el problema, que pot ser la visibilització de la divisió de la llengua. Molts de productes associats a la llengua (manuals escolars, eines informàtiques, productes audiovisuals, etc.) són fets per a una regió (normalment Barcelona o el Principat) i després, en tot cas, se’n fan adaptacions a les altres modalitats lingüístiques. El problema té unes arrels que se situen al començament de la codificació del català, al principi del segle XX.

En aquell moment hi hagué un gran debat sobre si convenia de continuar amb la llengua literària tradicional, de morfologia més o menys unificada, o substituir-la per la llengua parlada. Fabra i el seu entorn optaren decididament per la llengua parlada a l’àrea de Barcelona, prou diferenciada de la llengua acadèmica tradicional. Com que les altres regions no estaven disposades a assumir totalment la morfologia del català central i renunciar a formes pròpies que en bona mesura coincidien amb les de la llengua literària tradicional, el resultat fou l’aparició dels models regionals esmentats.

Molts de lingüistes, durant dècades, han minimitzat les conseqüències d’aquesta fragmentació, i fins i tot han vehiculat un discurs que la presenta com un respecte a la diversitat i una «integració» dels dialectes en la llengua estàndard. D’aquest estàndard fragmentat fins i tot alguns en diuen estàndard composicional, quan tothom sap o hauria de saber que un estàndard composicional és una llengua unitària pel que fa a les formes (això sí, de procedències diverses), no una suma de varietats regionals.

Aquest document és el resultat de reflexionar sobre una opció que hauria estat possible però que fou rebutjada: una morfologia composicional, pensada per a tota la comunitat lingüística i basada en la llengua literària tradicional fins a Fabra, concebuda com a àrbitre davant les opcions enfrontades. No en tota la morfologia del català acadèmic pre-fabrià, sinó, en tot cas, en una selecció de les formes que en aquell moment es poguessin considerar més desitjables. Això que ara llegiu no és una proposta, perquè sé molt bé que la immensa major part dels lingüistes i usuaris de la llengua no en voldrien ni sentir a parlar. Sobretot a l’àrea del català central, on tot ja es considera inamovible. Però si jo hagués estat Pompeu Fabra, i fóssim al començament del segle XX, i pogués tenir (cosa certament impossible) la visió que em dóna la realitat del segle XXI, crec que hauria proposat la morfologia verbal unitària que trobareu a continuació. I ara tindríem una llengua estàndard unificada, com tenen totes les llengües normalitzades europees, amb continuïtat històrica amb etapes precedents, amb el preu (és mal de dir si gros o petit) d’haver de fer renunciacions, per part de tots, a allò que cadascú tenia avesat i arrelat. Això no és una proposta, sinó un divertimento o un joc d’imaginació. Però podria ser-ho si per un miracle aparegués un mínim de consens o d’engrescament per la idea, cosa que no s’esdevindrà.

Aquest model ucrònic es basa, com dic, en la llengua literària tradicional fins a Fabra, els trossos romanents de la qual els podem trobar en els models regionals vigents. La idea és la unificació al màxim de les variants formals, reduint el polimorfisme a un mínim comparable al d’altres llengües. S’hi combina l’arbitratge de les formes amb més tradició amb el pragmatisme funcional, i entre les formes de la tradició literària es prefereixen les que tenen un ús més estès en algun dialecte o grup de dialectes. Només es renuncia a la forma tradicional en benefici de la moderna en el cas dels presents de subjuntiu de la primera conjugació (canti, cantis, etc.), per la convicció que no paga la pena de proposar les formes antigues cant, cants, etc. i que les occidentals d’avui dia, també tradicionals, (cante, cantes, etc.) representen un entrebanc considerable per als locutors orientals, atesa la neutralització de a i e àtones i les confusions que es podrien crear amb les formes d’indicatiu i subjuntiu. Seria l’única renúncia «dolorosa» que farien els valencians, però s’ha de comprendre que els altres també en faríem.  Una altra «concessió» a la llengua moderna és l’adopció de la o de primera persona, pròpia del català central i nord-occidental, en els verbs que tenen un radical acabat en un grup consonàntic inviable en posició de final de mot (entro, alegro, respecto, etc.). Una solució que jo sempre he practicat i recomanat. La forma clàssica és entre, alegre, respecte, però aquí també apareix la dificultat que representa per als catalans orientals la neutralització de a i e àtones, que crea homofonia entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu.

Crec que sí, que si jo hagués estat Pompeu Fabra, hauria proposat aquesta morfologia. I que no em digui ningú que hauria estat frontalment rebutjada. Morfologia a part, tota l’obra de Fabra és una proposta d’un idealisme extraordinari, un somni d’objectius que podien semblar irrealitzables. I va ser ben acceptada per tothom.

Llegiu més

25 comentaris