Posts de la categoria 'El plaer d’escriure'

Tan lluny i tan a prop

No és una dona iraniana, ni kurda ni albanesa. És una de les meves besàvies: la mare de la mare de mon pare. No havíem vist mai la seva imatge, ni mon pare ni jo. Per això, el fet que un dels seus moltíssims descendents hagi trobat la foto i ens l’hagi passada ha estat una veritable emoció. Perquè es tracta d’una dona enormement llunyana per desconeguda i enormement a prop perquè és la mare ni més ni menys que de la meva àvia, una persona que ha estat part del meu cercle familiar i part important de la meva vida.

Doncs bé, a part de mirar-la detingudament i intentar copsar totes les coses que els seus ulls i la seva cara volen expressar, he pensat llargament com degué ser la seva vida, i de passada com fou la Mallorca en què li tocà viure. Una reflexió adequada per a un post d’estiu, quan els blogs i altres coses es relaxen per la rigor de la calor i pel canvi de ritme que imposen les vacances.

La padrina Francisca –aquest era el seu nom– va néixer devers l’any 1844, a Biniali, però la major part de la seva vida va transcórrer al poble del seu marit, Pòrtol, un poble de Mallorca minúscul en aquell moment, que havia sorgit un segle abans amb la construcció de cases que eixien com a bolets, una per aquí una per allà, dins parcel·les establides entre camins i caminois, sense cap mena de planificació urbana. A una d’aquestes cases humils, de gruixades parets de pedra i quasi sense finestres, també lògicament sense electricitat, voltada de pau i de figueres de moro, va passar-hi la vida amb el seu home, mestre Martí Manescal, un ferrer que es guanyava la vida amb quatre feinetes, entre elles ferrar les bísties del poble que li duien. L’home sentia devoció pels animals i, no se sap com, tenia uns coneixements per a guarir-ne les malalties, cosa que, segons diuen, feia de gust i sense cobrar. El poble el reconegué per això amb el malnom de manescal.

La seva vida era senzilla en extrem. No tenien pràcticament res, a part de quatre mobles i quatre estris per a la casa –llogada– i per a la feina del marit. La padrina Francisca no va trepitjar mai una escola, i, per tant, no sabia llegir ni escriure. No sabia parlar ni entenia l’espanyol, una llengua que segurament en tota la seva vida no va tenir ocasió de sentir. No va parlar mai per telèfon ni va tenir oportunitat de sentir mai la ràdio, i l’única música que va poder fruir va ser la que emetien els xeremiers a les festes del poble o alguna guitarra en qualque ocasió especial. Segurament tampoc no va pujar mai a un automòbil, tot i que en els darrers anys de la seva vida al poble ja n’hi havia dos o tres. No va tenir mai un rellotge, ni n’havia de menester per a res: totes les coses que feia tant era si les feia mitja hora endavant o mitja hora endarrere. S’aixecava quan a través del finestró la llum d’un nou dia la cridava a posar-se en dansa, i sabia que quan el sol era a dalt de tot era l’hora de tenir el dinar damunt la taula. L’única de les coses que havia de fer a una hora fixada i puntual era la missa del diumenge, però la campana de l’església ja s’ocupava d’avisar-la amb el temps i la insistència suficients.

De jove no tenia més diversió que moure xerra amb altres al·lotes de la seva edat o passejar els diumenges pels carrers del poble o alguna eixida ocasional a un poble veí a peu i per camins polsosos. Potser durant la seva infància i joventut anà alguna rara vegada a Palma, la capital que, malgrat la vintena de quilòmetres que la separaven del poble, era immensament llunyana, perquè no hi havia cap sistema per a anar-hi, llevat d’algun carro particular que adesiara hi fes cap. Probablement restaria impressionada de contemplar la ciutat, a penes travessar els fossats i la robusta murada que la protegia zelosament. Ja devia ser casada o casadora quan a Mallorca es produí la revolució del ferrocarril, que passava a devers cinc quilòmetres de Portol, però, així i tot, les vegades que la padrina arribà a anar a la ciutat –hi tenia poques feines– devien ser ben clares. No cal dir que no sols no sortí de l’illa, sinó que tota la part d’aquesta que no era el seu poble i els de l’entorn fou per a ella un món immens, ignot i enigmàtic. Un dia, quan tenia una seixantena d’anys, es posà la roba de mudar –aquella mudada que hom es feia per a tota la vida–, agafà el tren o la diligència amb el seu manescal o amb algun dels seus fills —tingué cinc filles i un fill— i anà a la ciutat, ara sense murada i en plena transformació, per a fer-se aquesta foto (retrato en deia ella). Tot un esdeveniment i un luxe que persones com ella es prenien excepcionalment.

A la botiga, sortint de missa o amb els veïns va sentir a parlar de matrimonis, de fills o de la mort de la reina Isabel, d’Alfons XII i Alfons XIII; de la proclamació de la primera República, de la guerra de Cuba, de les fetes d’en Vailer i de Primo de Rivera. Però ella molt poca cosa entenia de tots aquests afers. Va veure com li canviaven els reials pels escuts i després aquests per les pessetes, tot i que ella en tenia ben poques. Però la padrina continuà comptant amb reials i vellons, com continuà mesurant amb almuts i pesant amb unces, terces i arroves, per molt que les ordres de Madrid pretenguessin introduir unes mesures complicades que tenien noms exòtics com quilo, litro o metro. Tota la vida en el seu petit redol, dedicada a la casa, als sis fills i al marit, que morí un grapat d’anys abans que ella. Un dia de 1929 o de 1930, un cavall que potser el seu home havia curat d’algun mal de ventre o alguna ferida estirà el carro que la dugué al cementeri.

Tan lluny i tan a prop. La Mallorca en què va viure la padrina Francisca i la Mallorca actual no tenen res a veure. La seva i la meva són dues Mallorques que no es coneixen una a l’altra. I enmig, ço és entre ella i jo, només hi ha dues generacions.

17 comentaris

Quaranta mil putes!

Aquesta és una expressió que s’usa profusament a Mallorca per a indicar una gran sorpresa davant algun fet. Un estat de sorpresa pot agafar diferents graus i en la part alta de la gradació hi trobam l’estupefacció o l’estupefacció superlativa. I l’expressió esmentada adopta una rica i complexa gamma de variants lingüístiques per a expressar a la perfecció els diversos graons d’aquella escala de sorpresa o estupefacció. La forma més senzilla, expressió de sorpresa discreta, és quaranta putes!; si la sorpresa és més intensa, sortirà requaranta putes!; i anant pujant l’escala tindríem quaranta carretades de putes!, quaranta grosses de putes!, requaranta grosses de putes!, i així arribaríem a la cúspide de l’atoniment, representada per una cosa així com requaranta mil regrosses de putes! Per si qualcú no ho sap, diré que una grossa és una unitat de compte consistent en dotze dotzenes, és a dir cent quaranta-quatre unitats. La nota negativa en tot això és que la joventut que ara puja, en procés de desarrelament lingüístic, ha substituït aquest ric i plàstic paradigma per un altre sistema exclamatiu d’una pobresa i vulgaritat que no passa d’un òstia, tio!, d’un joder! o d’un coño!, encara que la probresa es pretengui compensar amb una diversitat elemental d’intensitats de veu.

Dues idees em vénen al cap i em mouen a fer-ne comentari. Una és el recurrent nombre quaranta. És un nombre d’una gran presència en la nostra tradició, sobretot de caràcter religiós i associat a les proves a què Déu sotmet els mortals: recordem els quaranta dies i quaranta nits durant els quals la còlera divina va amollar aigua sobre la terra fins a ofegar la humanitat menys una família, els hebreus errants pel desert durant quaranta anys, els quaranta dies de dejuni de Jesús resistint les temptacions del dimoni, la mateixa quaresma actual, les quaranta hores,… L’altra és la utilització de la figura de la dona dedicada a l’ofici més vell del món per a l’expressió de la sorpresa, i no una altra professió qualsevol o qualsevulla altra realitat. Aquí deu haver-hi un fil que ens portaria a algunes conclusions sobre la importància de les dones de la vida en la nostra cultura tradicional. N’hi haurà que pensaran que aquesta utilització no s’avé amb les noves idees sobre la dignitat de les persones, i segurament tenen raó. En tot cas, curiosa conjunció la que es dóna en la nostra fraseologia exclamativa entre un element d’extracció religiosa i una altra cosa tan poc pia. Com la contradicció que arriba a l’oxímoron més aconseguit quan es diu allò de requaranta putes sagrades! D’altra banda, les dimensions dels conjunts explicitats per la nostra cultura popular són ben impactants. Quaranta grosses serien cinc mil set-cents seixanta individus (o indivídues), un nombre suficient per a crear maldecaps seriosos a la senyora Tura o al senyor Clos si tals persones es fessin fortes a desplegar el seu negoci a qualsevol avinguda de Barcelona. I encara que només fossin quaranta carretades, no em direu que la imatge del pas per la vila dels quaranta cavalls i els quaranta carros, un darrere l’altre, amb l’alegre càrrega no és tan letífica com la desfilada del carnaval de Rio.

Aquest comentari me l’ha suggerit la notícia que quaranta mil prostitutes s’han aplegat en el major bordell de la història amb motiu del mundial de futbol que se celebra aquests dies a Alemanya. Quaranta mil treballadores sexuals, que diuen ara, (feliç coincidència numèrica amb l’exclamació mallorquina) que faran oli amb dues bigues assaciant tanta fam ajuntada, i donaran a tants d’homes i tan esportius un poc de plaer que podrà compensar la frustració de veure la seva selecció fent un mal paper a l’esdeveniment futbolístic. Diuen les cròniques del darrer moment que els aspirants a una estoneta de satisfacció han d’aguantar pacientment esperes d’una mitjana de dues hores. I que els taxistes també es fan la barba d’or com mai no havia succeït. Davant aquesta explosió d’abundància i d’alegria un mallorquí de llengua genuïna ha d’exclamar forçosament “quaranta mil putes!”.

3 comentaris

Sant Gabriel

Avui és Sant Gabriel. Gràcies a tots per felicitar-me, encara que sigui de pensament i després de llegir la primera frase d’aquest escrit. Bé, realment avui és Sant Miquel. A la festa d’avui sempre li han dit Sant Miquel. I sempre ha estat un dia important: era l’inici de l’any agrícola, el moment de renovar els contractes d’arrendament, i un moment de canvis en les rutines diàries (per Sant Miquel la migdiada se’n puja al cel). Sant Gabriel durant segles va ser el 24 de març, una data significativa, perquè és al tombant de l’equinocci de primavera, el moment en què començava l’any en el calendari romà antic. Els romans en aquest punt de l’any celebraven una festa en honor de Cíbele, deessa de la fertilitat. El cristianisme, que canvià el contingut de les festes romanes pel que convenia als seus interessos, hi va situar el dia dedicat a la veneració de l’arcàngel portaveu dels missatges de Déu a la humanitat; aquell que, un 24 de març precisament, va visitar la Mare de Déu un capvespre en què Sant Josep es trobava amb un excés de feina a la fusteria. Evidentment, nou mesos justs després naixia Jesús. De petit jo celebrava el meu sant el 24 de març, quan la primavera ens regalava un esclat de llum i de flors. Fins que l’any 1969 el papa Pau VI va passar la festa al dia d’avui, ajuntant l’arcàngel titular de defensa, l’arcàngel portaveu i el titular de sanitat –l’altra víctima, que hagué de renunciar al 24 d’octubre– en un pot-purri arcangelical per a mi excessiu. Sempre m’he rebel·lat contra aquest canvi, que em fa anar de rellogat a la diada de l’arcàngel militar. I també contra tots els canvis en les festivitats tradicionals. Aquestes són part de la cultura popular, peces d’un refranyer que durant un sense fi de generacions, ha ajudat a recordar quan se sembrava cada cosa i quan s’esperava tal o tal altre esdeveniment (per Sant Miquel el raïm té gust de mel). Una part d’aquesta saviesa popular ara resta sense sentit. Per això propòs a la humanitat una gran campanya per a reivindicar el retorn dels sants al dia que el concili Vaticà II els va expropiar sense indemnització. I, particularment, el retorn del meu Sant Gabriel a la llum i a les flors.

3 comentaris

« Pàgina prèvia