Posts de la categoria 'El plaer d’escriure'

Quaranta mil putes!

Aquesta és una expressió que s’usa profusament a Mallorca per a indicar una gran sorpresa davant algun fet. Un estat de sorpresa pot agafar diferents graus i en la part alta de la gradació hi trobam l’estupefacció o l’estupefacció superlativa. I l’expressió esmentada adopta una rica i complexa gamma de variants lingüístiques per a expressar a la perfecció els diversos graons d’aquella escala de sorpresa o estupefacció. La forma més senzilla, expressió de sorpresa discreta, és quaranta putes!; si la sorpresa és més intensa, sortirà requaranta putes!; i anant pujant l’escala tindríem quaranta carretades de putes!, quaranta grosses de putes!, requaranta grosses de putes!, i així arribaríem a la cúspide de l’atoniment, representada per una cosa així com requaranta mil regrosses de putes! Per si qualcú no ho sap, diré que una grossa és una unitat de compte consistent en dotze dotzenes, és a dir cent quaranta-quatre unitats. La nota negativa en tot això és que la joventut que ara puja, en procés de desarrelament lingüístic, ha substituït aquest ric i plàstic paradigma per un altre sistema exclamatiu d’una pobresa i vulgaritat que no passa d’un òstia, tio!, d’un joder! o d’un coño!, encara que la probresa es pretengui compensar amb una diversitat elemental d’intensitats de veu.

Dues idees em vénen al cap i em mouen a fer-ne comentari. Una és el recurrent nombre quaranta. És un nombre d’una gran presència en la nostra tradició, sobretot de caràcter religiós i associat a les proves a què Déu sotmet els mortals: recordem els quaranta dies i quaranta nits durant els quals la còlera divina va amollar aigua sobre la terra fins a ofegar la humanitat menys una família, els hebreus errants pel desert durant quaranta anys, els quaranta dies de dejuni de Jesús resistint les temptacions del dimoni, la mateixa quaresma actual, les quaranta hores,… L’altra és la utilització de la figura de la dona dedicada a l’ofici més vell del món per a l’expressió de la sorpresa, i no una altra professió qualsevol o qualsevulla altra realitat. Aquí deu haver-hi un fil que ens portaria a algunes conclusions sobre la importància de les dones de la vida en la nostra cultura tradicional. N’hi haurà que pensaran que aquesta utilització no s’avé amb les noves idees sobre la dignitat de les persones, i segurament tenen raó. En tot cas, curiosa conjunció la que es dóna en la nostra fraseologia exclamativa entre un element d’extracció religiosa i una altra cosa tan poc pia. Com la contradicció que arriba a l’oxímoron més aconseguit quan es diu allò de requaranta putes sagrades! D’altra banda, les dimensions dels conjunts explicitats per la nostra cultura popular són ben impactants. Quaranta grosses serien cinc mil set-cents seixanta individus (o indivídues), un nombre suficient per a crear maldecaps seriosos a la senyora Tura o al senyor Clos si tals persones es fessin fortes a desplegar el seu negoci a qualsevol avinguda de Barcelona. I encara que només fossin quaranta carretades, no em direu que la imatge del pas per la vila dels quaranta cavalls i els quaranta carros, un darrere l’altre, amb l’alegre càrrega no és tan letífica com la desfilada del carnaval de Rio.

Aquest comentari me l’ha suggerit la notícia que quaranta mil prostitutes s’han aplegat en el major bordell de la història amb motiu del mundial de futbol que se celebra aquests dies a Alemanya. Quaranta mil treballadores sexuals, que diuen ara, (feliç coincidència numèrica amb l’exclamació mallorquina) que faran oli amb dues bigues assaciant tanta fam ajuntada, i donaran a tants d’homes i tan esportius un poc de plaer que podrà compensar la frustració de veure la seva selecció fent un mal paper a l’esdeveniment futbolístic. Diuen les cròniques del darrer moment que els aspirants a una estoneta de satisfacció han d’aguantar pacientment esperes d’una mitjana de dues hores. I que els taxistes també es fan la barba d’or com mai no havia succeït. Davant aquesta explosió d’abundància i d’alegria un mallorquí de llengua genuïna ha d’exclamar forçosament “quaranta mil putes!”.

3 comentaris

Sant Gabriel

Avui és Sant Gabriel. Gràcies a tots per felicitar-me, encara que sigui de pensament i després de llegir la primera frase d’aquest escrit. Bé, realment avui és Sant Miquel. A la festa d’avui sempre li han dit Sant Miquel. I sempre ha estat un dia important: era l’inici de l’any agrícola, el moment de renovar els contractes d’arrendament, i un moment de canvis en les rutines diàries (per Sant Miquel la migdiada se’n puja al cel). Sant Gabriel durant segles va ser el 24 de març, una data significativa, perquè és al tombant de l’equinocci de primavera, el moment en què començava l’any en el calendari romà antic. Els romans en aquest punt de l’any celebraven una festa en honor de Cíbele, deessa de la fertilitat. El cristianisme, que canvià el contingut de les festes romanes pel que convenia als seus interessos, hi va situar el dia dedicat a la veneració de l’arcàngel portaveu dels missatges de Déu a la humanitat; aquell que, un 24 de març precisament, va visitar la Mare de Déu un capvespre en què Sant Josep es trobava amb un excés de feina a la fusteria. Evidentment, nou mesos justs després naixia Jesús. De petit jo celebrava el meu sant el 24 de març, quan la primavera ens regalava un esclat de llum i de flors. Fins que l’any 1969 el papa Pau VI va passar la festa al dia d’avui, ajuntant l’arcàngel titular de defensa, l’arcàngel portaveu i el titular de sanitat –l’altra víctima, que hagué de renunciar al 24 d’octubre– en un pot-purri arcangelical per a mi excessiu. Sempre m’he rebel·lat contra aquest canvi, que em fa anar de rellogat a la diada de l’arcàngel militar. I també contra tots els canvis en les festivitats tradicionals. Aquestes són part de la cultura popular, peces d’un refranyer que durant un sense fi de generacions, ha ajudat a recordar quan se sembrava cada cosa i quan s’esperava tal o tal altre esdeveniment (per Sant Miquel el raïm té gust de mel). Una part d’aquesta saviesa popular ara resta sense sentit. Per això propòs a la humanitat una gran campanya per a reivindicar el retorn dels sants al dia que el concili Vaticà II els va expropiar sense indemnització. I, particularment, el retorn del meu Sant Gabriel a la llum i a les flors.

3 comentaris

« Pàgina prèvia