Posts de la categoria 'Llengua'

Sobre els mots «gran» i «gros»

En català hi ha dos mots (gran i gros) que només tenen un equivalent en espanyol (grande). El mot grueso, que és el cognat de gros, és a dir un mot que té la mateixa etimologia, no té res a veure semànticament amb el nostre gros. I quan es produeix aquesta manca de correspondència entre les dues llengües (un mot en una i dos mots en l’altra per a cobrir el mateix camp semàntic), vista la força amb què actua la interferència, de vegades passa que un dels dos mots catalans trontolla i tendeix a la desaparició, car l’altre mot (el que sembla formalment a l’espanyol) tendeix a ocupar tot l’espai semàntic. En aquest cas la tendència és que gran va ocupant tot l’espai i gros recula. I com que aquesta deturpació de la llengua s’expandeix —també als mitjans de comunicació—, cal fer-hi front amb energia.

Tant el diccionari Alcover-Moll com el DIEC donen com a definició principal de gros «que té un volum considerable; que ultrapassa el volum ordinari».  És clar, doncs, que gros és associat a volum. D’altra banda, l’Alcover-Moll defineix gran (definició principal) dient «que excedeix la mesura o grau ordinari en dimensions, capacitat, quantitat, intensitat». Una definició semblant dóna el DIEC: «De dimensions superficials, de capacitat, en quantitat, d’intensitat, considerables, que excedeixen la mida ordinària o usual». Els dos diccionaris coincideixen en els quatre conceptes que s’associen al mot gran: dimensions (superficials, hi afegeix el DIEC), capacitat, quantitat i intensitat. El problema és que no s’estableixen les distincions necessàries per a manejar tals conceptes, cosa que temptarem de fer aquí. Per això, una persona estrangera que aprengui català, si vol saber com ha d’emprar els mots gran i gros, no se’n sortirà si vol aprendre-ho amb els diccionaris. Un català de llengua materna que per culpa de la interferència no faci un ús recte dels dos mots (un que vagi al forn i demani un pa gran, per exemple), tampoc no ho arribarà a aclarir de tot mirant què diuen els diccionaris. Els diccionaris no serveixen per a entendre l’ús de gran i gros. Un servidor empra bé els dos mots perquè ho vaig aprendre dels meus pares, que ho deien com s’havia dit sempre i que no havien agafat mai un diccionari català. I els meus pares ho deien bé perquè ho van aprendre dels seus pares, que ho deien com s’havia dit sempre. I així fins a Jaume I. Doncs analitzant i interpretant aquest ús secular en podem fer una sistematització, que per l’espai que requereix potser no poden fer els diccionaris. Farem tres apartats: els objectes físics, les entitats no físiques i les persones.

Objectes físics. Tots els objectes físics tenen un volum, i alguns tenen capacitat. Un pa, una pedra, una fulla d’un arbre, un peu o un televisor tenen el seu volum, però no tenen capacitat perquè no són contenidors. Una alfàbia, una sala, una casa o una plaça són contenidors i tenen capacitat. En català, amb l’adjectiu postposat al nom, el volum s’expressa amb l’adjectiu gros i la capacitat, amb l’adjectiu gran. Els objectes que no tenen capacitat, sinó només volum, només poden ser grossos, com un pa, una pedra, una fulla d’arbre, un televisor o un peu. O un dit, com el dit gros. Els animals s’assimilen a objectes físics. Per això un ca mastí és més gros (no més gran) que un pequinès. I per això es parla de bestiar gros. Per contra, qualsevol objecte que tingui capacitat pot ser gran: una alfàbia, una olla, una cassola, una ampolla, un plat, una sala, una casa, una plaça, un carrer, una vila, una ciutat. Cal entendre el concepte de gran de manera flexible. Una propietat rústica (possessió, mas, granja) porta l’adjectiu gran perquè, si és el cas, té molta capacitat (de posar-hi arbres, cultius, bestiar, etc.). Creiem que una plaça o una piscina no són grans per les seves dimensions (llarg i ample) sinó per la seva capacitat. Això ens durà a una de les confusions que surten dels diccionaris: pensar que una cosa que té dimensions superficials és gran, i així n’hi ha que creuen que una foto, una imatge, un mural o la pantalla d’un televisor actual són grans. Nosaltres creiem que els escau més l’adjectiu gros, precisament perquè no s’hi aplica la idea de capacitat, que ha de ser preferent en la semàntica de gran. Un dels qui s’erren és Google, que a la seva pàgina de cerca parla d’imatges grans. Naturalment, alguns objectes poden ser vists com a volum o com a capacitat, però això els dos adjectius són possibles. Si diem una olla grossa és perquè hi veiem volum. Si diem una olla gran és perquè hi veiem capacitat, però una coca no pot ser mai gran, encara que tingui dimensions mesurables. Prop de casa hi ha el torrent Gros, que es diu així perquè preval la idea de volum (entesa de manera flexible), tot i que també podríem atribuir-hi capacitat d’aigua.

Tot el que dic a les línies precedents d’aquest punt s’apliquen als adjectius postposats al nom, que aquesta és la posició normal i neutra en català. Quan l’adjectiu va anteposat podem usar, amb moderació, gran amb objectes físics que no tenen capacitat, perquè aquest gran anteposat té una funció intensiva. Podem dir una gran muntanya, o una gran estàtua (Bernat Metge), però no direm normalment un gran pa o una gran ovella, perquè aquí és difícil d’imaginar una intenció magnificadora. Amb gran anteposat hi ha sintagmes lexicalitzats com grans magatzems, gran superfície, gran banca, gran burgesia, gran indústria, etc.

2. Entitats no físiques.

Amb les realitats no físiques, les coses són més complicades, car no s’hi poden aplicar les nocions de volum i capacitat, clarament diferenciables, sinó únicament la d’intensitat d’algunes característiques. Per això en aquest punt hi ha molta fluctuació i segurament més avanç de gran sobre gros. Amb l’adjectiu postposat al nom sovint tenim gros:  una desgràcia grossa (A. M. Alcover), l’atemptat més gros que es pot cometre contra una llengua (A. M. Alcover), una empresa tan grossa (A. M. Alcover), formen un contingent llingüístic tan gros (A. M. Alcover), la tasca que duim entre mans és grossa, grossíssima (A. M. Alcover), les nostres esperances, que eren molt grosses (A. M. Alcover), les forces latents més grosses de la nostra Renaixença (A. M. Alcover), un disbarat molt gros (Fabra), etc. Però també podem trobar gran: el nombre més gran possible (Fabra), una extensió geogràfica molt més gran (Fabra), una desconeixença tan gran de la nostra gramàtica (Fabra), irritabilitat cada dia més gran (Fabra).

En general, amb l’adjectiu postposat hem de pensar que el contrari de petit és gros, en absència de la idea de capacitat, que no aplicable a les entitats no físiques. Per això escrivim amb lletres petites o amb lletres grosses, no grans; i que un forat (als pantalons o a la seguretat d’una companyia) si no és petit és gros; i que els vestits o les camises ens són grossos i no grans; i que parlant de roba hi ha talles petites i talles grosses, no grans. I que si compram loteria ens pot tocar, encara que amb quasi nul·les possibilitats, la grossa. Amb gros tenim, a més, fraseologia com fer-la grossa o fer-ne una de grossa.

Amb l’adjectiu anteposat és més habitual l’ús de gran: un gran concert, un gran discurs, un gran argument, etc. Tots els exemples següents són de Fabra: un gran nombre de mots, una gran part, amb gran dificultat, d’una gran utilitat, en gran part del domini romànic, un gran esforç, la seva gran riquesa, en gran escala, un gran incendi, fa un gran mal a la llengua, amb gran satisfacció, és de gran utilitat, un gran recel, té una gran importància, posar una gran cura, els grans avantatges. Amb tot, el mateix Fabra de vegades usa gros com a adjectiu anteposat: la grossa diferència que hi ha, el gros defecte d’assemblar-se al castellà, un gros mèrit, el gros perill, un gros inconvenient, un gros motiu de gratitud. I no solament Fabra: que Déu els-e pagui el gros favor que em feren (A. M. Alcover), los féu aquell gros servei (A. M. Alcover).

En català antic és feia un ús més intens de gran: amb gran raó, que avui diríem amb molta raó; amb gran fretura, que avui diem amb molta fretura.

3. Persones

En aquest capítol trobam divergències geogràfiques. Postposat al nom, gran s’aplica als infants amb el significat d’avançat en edat i en alçada (el teu fill es fa gran, els meus nins ja són grans, a l’escola hi ha la classe dels grans). S’aplica també a la persona que ha arribat al terme de la creixença (què vols ser quan seràs gran?). I té també el significat de ‘alt’ (un home molt gran), per la correlació natural que hi ha entre creixement i estatura.

Al Principat i a Menorca gran significa especialment ‘vell’ (la gent gran), significat que no té a Mallorca (la gent gran és la gent alta). A Mallorca es diu un home gran i gros (alt i corpulent), que a Menorca correspon a un home gros i gras, perquè a Menorca gros significa ‘crescut’ i fins i tot ‘alt’, el que a Mallorca es diu gran (el fillet s’ha fet molt gros, què vols ser quan siguis gros?). A Eivissa gros significa el major en edat (el fill gros). A València fer-se gran (créixer) només es diu de les plantes, no de les persones (DCVB, s.v. gran).

Aplicat a persones i també postposat, gran significa posseïdor de grandesa (moral, espiritual): Alexandre el Gran, Gregori el Gran, el president és molt gran.

Anteposat al nom, gran es refereix a qualitats o característiques en grau alt: un gran savi, una gran persona, un gran criminal, el gran Ausias March. I també trobam expressions lexicalitzades com gran invàlid o gran mutilat de guerra.

8 comentaris

Visibilitzar les dones?

Tot el discurs sobre el gènere gramatical que un cert feminisme, no sé si majoritari o no, ha construït durant les darreres dècades roda al voltant d’un punt central: la idea de la necessitat de visibilitzar les dones en el llenguatge. Això vol dir que es parteix de l’assumpció del supòsit que la llengua —en el nostre cas la catalana— tal com s’usa tradicionalment no les visibilitza i que, per contra, sí que visibilitza els homes. Sortosament, encara que amb un retard fatídic, en els darrers temps s’ha produït una reacció en el món de la lingüística que tracta de posar les coses en el seu lloc. Però una de les mancances, a parer meu, d’aquesta reacció és que no ataca encara amb prou contundència el focus del mal: aquestes percepcions entorn de la idea de la visibilització de les dones. Perquè, mirat del punt de vista de la lingüística, la suposada invisibilitat de les dones en el llenguatge tradicional no té la més mínima rigor ni fonament científic.

El gènere en les llengües romàniques és un sistema en què funciona una oposició del tipus presència/absència d’un element, no del tipus element A/element B. I aquest element, present o no present, és la marca morfològica de femení o el tret semàntic de femení. Per a entendre’ns, noia té una marca morfològica de femení (la –a final, que no té noi, forma no marcada) alhora que el tret semàntic de femení. Soprano o vedet no tenen cap marca morfològica de femení però tenen el tret semàntic de femení. En els dos casos el tret semàntic de femení obliga el nom a dur acompanyants (articles, adjectius, etc.) marcats morfològicament com a femenins (una noia, aquesta soprano, vedet famosa). Per contra, els noms germà o oncle es caracteritzen per l’absència de marca morfològica de femení (el primer en pot tenir perquè és un mot flectiu: germana) i per l’absència de tret semàntic de femení. En els dos casos aquests noms no femenins exigeixen acompanyants sense marques de femení, ço és sense cap marca de gènere (germà petit, els meus oncles). Els mots petit, els i meus són formes no marcades. L’oposició no és, doncs, entre masculí i femení sinó entre el no femení i el femení. Com hem dit altres vegades, la incomprensió d’aquest fet en cercles socials amplis és deguda a la terminologia de la gramàtica tradicional, que, amb concordança amb el fet natural de l’existència de mascles i femelles, ha denominat masculí un dels dos termes de l’oposició.

Quan durant un mil·lenni en català s’ha dit els rics, tothom ha entès que amb aquest sintagma, encara que mal anomenat masculí, hom es referia a persones de qualsevol sexe posseïdores de riquesa. Si això és així, l’única conclusió que es pot treure és que la gramàtica ha fet malament de dir masculí a una cosa que no és masculí. Dient hem tingut una reunió de professors no es visibilitza cap sexe, ni homes ni dones, perquè professors significa persones que exerceixin aquesta professió, sense que importi el sexe. Rics i professors no tenen ni cap marca morfològica de masculí ni cap tret semàntic de masculí. No visibilitzen cap home. De fet, en el llenguatge els homes rarament són visibilitzats. Per a fer-ho cal posar-hi altres recursos, com dir professors homes o professors de sexe masculí si volem referir-nos a un grup d’homes i volem remarcar que tots són homes. D’altra banda, la llengua sí que té un recurs per a visibilitzar les dones: les marques de femení. Quan diem una reunió de professores, resta absolutament visibilitzat que eren dones totes. Les dones són l’únic sexe que es visibilitza de manera regular i sistemàtica amb les estructures gramaticals del català.

Com que les formes mal anomenades masculines són formes no marcades, ni morfològicament ni semànticament, la identificació del sexe la fa el context. Si dic tinc tres fills, no es pot saber si són homes o dones. Si dic tinc dos fills i una filla, el mot fills és associat al sexe masculí per l’oposició amb filla, la forma marcada que en qualsevol context no pot referir-se més que a una dona. Si dic tinc un germà, el mot germà es «carrega» de valor masculí per context i per exclusió: perquè si el germà fos una dona, s’utilitzaria la marca de femení, que és la manera normal de referir-se a una dona. La llengua és així i no la canviarà ningú.

L’anglès no té marques morfològiques de gènere. L’oposició del català ciutadà/ciutadana no existeix: només existeix citizen, que no té ni marca morfològica de gènere ni tret semàntic de gènere. Dient o sentint citizen un anglòfon només pensa en una persona, no en cap sexe. En català ciutadà/ciutadana és, com hem dit, una oposició entre no femení i femení. L’anglès citizen correspon al nostre ciudadà, ni femení ni masculí. I ara ens hem de demanar: les dones anglòfones estan invisibilitzades per la llengua perquè en anglès no es pot dir ciutadans i ciutadanes? Les heu vistes armar una guerra per això? La coincidència entre el català i l’anglès és que tots dos tenen un mot per a referir-se a persones prescindint del sexe: el terme no marcat que aquí es mal anomena masculí. La diferència entre les dues llengües és que el català té un recurs per a marcar (visibilitzar) les dones que l’anglès no té. Així com en català hem de dir escriptors homes per a indicar que són homes, en anglès han d’aplicar el mecanisme a homes i dones, en singular i en plural, per a indicar-ne el sexe: man writer i woman writer. El català visibilitza les dones molt més que l’anglès, però cap de les dues llengües, sense mecanismes suplementaris, no visibilitza els homes.

Aquesta cabòria persistent de la visibilització de les dones envitricolla el llenguatge amb desdoblaments tan gratuïts com aleatoris i lluny de qualsevol sistematicitat, desballesta la semàntica amb la propensió cap als mots abstractes o col·lectius i violenta fins i tot la normativa i el bon gust. Cal dir amb tota energia que l’únic llenguatge inclusiu i integrador és aquell que usa, quan cal, les formes inclusives, que són les no marcades, les que també podríem anomenar generals o neutres, lamentablement anomenades masculines. Però, a més, cal dir que aquesta vocació visibilitzadora té molt poc de progressista i molt de sexista, perquè és segregadora, i la segregació no és res gaire avançat. En una línia progressista cal considerar les persones com a persones, sense que el sexe importi gens, ni per a valorar-les, ni per a educar-les ni per a tractar-les. Sempre he pensat que la igualtat és això.

 

Altres articles sobre el tema del mateix autor:

Llengua, gènere i sexe
Mònica terribas i els desdoblaments de gènere

 

 

 

 

11 comentaris

En defensa de la forma «tweet»

Els darrers anys del mil·leni precedent van aparèixer els blogs. Jorn Barger els batejà com a weblogs (registre de pàgines web), i després Peter Merholz reduí el mot a blog. Quan arribaren aquí, Vilaweb, que ràpidament creà un servei de blogs, els donà el nom de blocs. Ho explicava Vicent Partal dient que Assumpció Maresma havia comentat que el nou estri era com un bloc de notes, i així fou batejat com a bloc, que en un principi hagué de competir amb altres invencions, com bitàcola, que, fortunadament, no arribaren enlloc. El bloc començà a circular, i el 2005 el Termcat, després de «consultar» amb diversos agents relacionats amb el món d’Internet, decidí de proposar la forma bloc, adduint que aquesta era una adaptació fonètica de l’anglès blog i alhora una metàfora dels blocs de notes. Dit d’una altra manera, el Termcat, en lloc de rigor tècnic mostrà un lliurament a uns interessos que anaven prenent força. Trobant inacceptable que la comunitat lingüística catalana oposàs una raresa sense fonament a l’ús universal, vaig llançar una campanya en defensa de blog, una mostra de la qual és aquesta pàgina, encara present al meu servidor. A més de les argumentacions hi aportava mostres de persones i institucions que, malgrat el Termcat, s’anaven decantant per blog, entre elles universitats i alguns mitjans de comunicació. El 2013 la Secció Filològica decidí d’incorporar blog al seu diccionari normatiu, amb la qual cosa el tema teòricament restava resolt. Avui tothom escriu blog, i pràcticament sols Vilaweb continua a utilitzar bloc, en una mostra admirable de resistència numantina.

L’episodi es pot repetir ara amb el mot tweet, llevat que la Secció Filològica aquesta vegada respongui de manera diferent. El 2006 aparegué Twitter. Els creadors agafaren el nom del verb anglès to twitter (piular, els ocells, i també xerrar de manera insubstancial, cotorrejar) associat al nom twitter (piuladissa, xafardeig). De cada un dels microposts en digueren tweets, variant formal de twitter, tant com a nom com com a verb. Si són certes les informacions que tinc, Twitter ha imposat la forma tweet a les interfícies de les llengües «importants», mentre que deixa llibertat de traducció o adaptació a la resta de llengües —que tenen poques possibilitats d’espatllar-los la marca—, i això és essencial a l’hora de conformar els usos de la major part de la humanitat. Interfícies a part, en alguns països hi ha hagut temptatives de traducció o d’adaptació. Pel que fa a la primera opció, al Quebec es promogué oficialment gazouillis (i el verb gazouiller), però pràcticament la totalitat dels francòfons diu tweet (i tweeter), tal com diu la interfície. En general pertot arreu s’usa l’anglicisme original. En el món hispànic no coneixem cap temptativa de traducció —trino?, pío?, piar?— que tingués el més mínim succés. Pel que fa a l’adaptació gràfica també han sortit provatures, com tuite al Brasil o twit a Mèxic, però diríem que amb resultat escàs. Només ha triomfat el tuit espanyol, incorporat al diccionari de la la Reial Acadèmia Espanyola el 2014. Es pot dir que aquest és l’únic diccionari important d’una llengua europea que ha acollit una forma diferent de tweet. L’ha seguit devotament el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Ens interessa quina és la situació en català. El 2011, o potser un poc abans, el Termcat acordà de proposar piulada com a forma més recomanable, i tuit com a sinònim complementari. Pel que fa als verbs, es proposà piular (i repiular) com a forma principal i tuitejar (i retuitejar) com a sinònim complementari. Una vegada més el Termcat promou el distanciament del català de les pràctiques universals i l’isolament de la comunitat lingüística catalana. Piulada, repiulada, piular i repiular, a més de divergir de la pràctica més universal, que no és la traducció, presenten altres problemes. D’una banda, un cert to còmic que molta gent hi percep, que també deu explicar parcialment que la traducció no s’hagi imposat en la major part de llengües. D’altra banda, hi ha el fet que piular, aplicat a persones i molt abans d’aparèixer Twitter, ja tenia un ús col·loquial i jocós equivalent a parlar o manifestar opinió: «després de l’escàndol cap polític encara no ha piulat». Els dos usos poden entrar en un petit conflicte i en pot sortir perjudicada la comprensió d’alguns missatges. I pel que fa a tuit, com  a adaptació gràfica de tweet, hi ha unes dificultats que ara veurem amb detall.

Tweet té en anglès un diftong creixent [ˈtwi:t]. En català general —el valencià va a part— aquests diftongs només existeixen a l’inici de mot (iot, iogurt, uep) o després de consonant velar (freqüent, pingüí), però no en cap altra posició. Quan es troben en contacte una u i una i, o bé tenim un diftong decreixent (cuina, buit, diu, viure) o bé un hiat (Lluís, jesuïta, fluir). Per contra en aquests casos l’espanyol sol tenir un diftong creixent (Luís, jesuita, buitre, viudo). Quina és l’adaptació fonètica natural que fa el català de mots estrangers que tenen un diftong creixent en les posicions en què el català no l’admet? La solució normal és el hiat: fiasco (italià fias-co) en català es pronuncia fi-as-co, com pi-a-no. I com s’adapta un mot estranger que té un diftong creixent amb les vocals i i u? Amb un hiat: Friuli (italià Friu-li) en català és Friül, amb dues síl·labes. I els mots anglesos twist o tweet, que tenen u + i, com s’han d’adaptar, com buit o com Lluís? Com Lluís, evidentment, és a dir, teòricament haurien de ser [tuˈist] i [tuˈit], que, en cas que ens arriscàssem a fer-ne adaptació gràfica, hauríem d’escriure tuïst i tuït. Però [tuˈist] i [tuˈit] no ho diu ningú, malgrat que el diccionari de l’AVL prescriu incomprensiblement aquesta pronúncia per al segon. Potser perquè són mots monosíl·labs o perquè són anglicismes, tothom diu [ˈtwist] i [ˈtwit], igual que es diu [ˈtwitəɾ], fent la mateixa excepció a la regla que molta gent fa en els mots nació o acció. Hauríem de mirar, doncs, quina és la grafia catalana que correspon a aquestes pronúncies, i arribam a la conclusió que l’ortografia catalana no les pot representar, perquè la l’ortografia catalana està pensada per al sistema fonètic català. Tuist i tuit es llegeixen amb diftong decreixent, igual que cuit i buit, i no es poden llegir d’altra manera. Fins i tot per a un mot com whisky, pronunciat entre nosaltres [ˈwiski], trobarem algun problema: l’ortografia normal no pot representar la diferència entre la pronúncia real [ˈwiski] i una de teòrica [ˈujski]. Per tot això l’adaptació tuit és problemàtica, com ho seria tuist uisqui. Amb seny i bona lògica aquests mots s’han d’escriure en català whisky, twist i tweet. Hi podem afegir wifi, que, com whisky, twist i web, ara com ara ha escapat de la febre adaptadora tan contagiosa en aquest país.

Finalment, tuitejar és inacceptable: a més dels problemes ortogràfics, morfològicament és un calc de l’espanyol, igual que tants de mots acabats amb el morfema –ejar, per molt que siguin als diccionaris (bloquejar, boicotejar, bombardejar, bombejar, boxejar, formatejar, sabotejar, sondejar, etc.). En català el sufix –ejar no forma verbs de manera neutra, com en espanyol, sinó que, com ocorre en italià (-eggiare) o occità (-ejar), expressa matisos especials. Per exemple, iteració (capejar), duració (badoquejar), imitació (barcelonejar), etc. El sufix per a crear verbs sense aquests matisos és –ar (telefonar, no telefonejar), igual que en francès (-er), occità (-ar) o italià (-are). Quant al verb corresponent a tweet, en francès és tweeter, en italià tweetare i en portuguès tweetar (atenció als exotismes de la interfície gallega chío, chiar i rechouchiar). És a dir, s’afegeix el sufix derivatiu al mot tweet sense modificar-ne la grafia. I això es pot fer perfectament en català: tweetar i retweetar. La interfície catalana de l’aplicació en aquests moments diu tuit, tuitar i retuitar. Els dos verbs, en tot cas, són correctes del punt de vista morfològic, però desencertats del punt de vista ortogràfic: com hem dit abans, tuitar obliga a pronunciar el mot amb diftong decreixent, com cuinar o lluitar.

 

1 comentari

Donants de sang o donadors de sang?

Per a denominar la persona que fa alguna acció tenim dos recursos bàsics, entre altres que ara no ens interessen: adoptar l’antic participi de present (negociant) o fer un derivat amb el sufix –dor (negociador), si bé en molts de mots acabats en –dor, com el mateix negociador, l’operació de sufixació ja es va fer en llatí (com a creador, procedent de creatore, derivat de creare). En principi la llengua permet les dues possibilitats, però la pràctica real en tria només una. Diem militant i no militador, diem regant i no regador, però diem segador i no segant. I de vegades, com en el cas de negociant/negociador, tenim significats diferents. El sufix derivatiu –dor és d’una gran productivitat, mentre que l’antic participi de present és més limitat. Aquests mots acabats en –ant (amant, ajudantestudiant, habitant, manifestant, navegant, protestant, vigilant, votant, etc.) o en –ent (corrent, creient) és el que resta dels participis de present del llatí, que eren formes del paradigma verbal amb funció híbrida d’adjectiu (aplicat a un substantiu) i de verb (portador de complements verbals). Conservaven aquesta funció en català antic, però avui són purs adjectius que es poden substantivar. Els substantivats són els que ara ens interessen especialment. N’hi ha una llista que, en general, coincideix en el conjunt de llengües romàniques, tot i que gratant una mica podríem trobar en català casos d’interferència de l’espanyol. En són suspectes mots com informant, viatjant o visitant, que en les altres llengües romàniques es resolen amb el sufix –dor. Un cas curiós és comediant, també probable hispanisme, que no parteix, com els altres, d’un verb (no existeix comediar) sinó del substantiu comèdia.

En relació amb el verb donar tenim els noms donant i donador. Donant és mot documentat en català medieval, cosa lògica tenint en compte la continuïtat dels participis de present en pas del llatí al català. Però donador, més planer, és el mot usat més profusament en tota la història de la llengua. Donador és el qui dóna alguna cosa, i així apareix en contractes, testaments i altres documents administratius en qualsevol segle passat. Avui el mot donant s’usa d’una manera especial en els sintagmes donant de sang i donant d’òrgans, dues expressions modernes, car la donació de sang o d’òrgans no és anterior a l’inici del segon quart del segle XX. Si miram les llengües romàniques que no són l’espanyol, veurem que totes ho resolen amb l’equivalent de donador: francès donneur, italià donatore, romanès donator, portuguès doador. Fins i tot l’anglès diu donor, manlleu del francès donneur. Només l’espanyol, doncs, és l’única llengua de la família romànica que recorre al denominat participi de present. Quan van aparèixer les dues expressions, el català es trobava, com ara, en la dinàmica de completa incapacitat per a decidir res sobre neologismes. L’opció que va prendre l’espanyol era la que inevitablement havia de prendre el català. Ningú no va ni tan sols pensar-ho un segon, com si no hi hagués cap altra possibilitat que dir donant de sang i donant d’òrgans. És el mateix que ha passat a Galícia, on només es veu doante, davant els esforços dels reintegracionistes de vehicular la forma comuna amb el portuguès (doador). Tampoc no ho degué pensar gaire el Termcat, que decidí de «normalitzar» donant de sang o donant d’òrgans com a forma principal i de reservar a donador el trist paper de sinònim complementari. Nosaltres, per tot el que hem dit, consideram preferible donador, opció que voldríem veure impulsada, i que toparà amb l’escull habitual: és donant perquè ho diu el Termcat.

8 comentaris

«Es Pati de Ses Dones»

La Casa de Misericòrdia de Palma, dita normalment la Misericòrdia, és una institució benèfica creada pels jesuïtes en el segle XVI i administrada després per la Diputació Provincial, que construí el grandiós edifici actual. En el segle XIX arribà a acollir més de dues mil persones: homes, dones, nins orfes i vells sense mitjans de subsistència. Si hi entrau per la plaça de l’Hospital, accedireu al pati dels homes, rectangle imponent amb arcades a tot el perímetre. D’aquest pati es passa a la capella, d’estil classicista, avui usada com a sala d’exposicions. A la part de ponent hi ha el pati de les dones, construït abans que l’ala que acollia els homes. Baixant per una escala accedireu a la planta baixa, on hi ha la biblioteca, especialitzada en el món dels oficis artesans. Sortint a fora trobareu el jardí, al qual s’accedeix per un solemne portal que dóna a la Rambla. Al costat de l’edifici veureu el ficus, un arbre enorme que és l’únic que resta de l’antic jardí botànic que hi havia en aquest lloc.

El paràgraf precedent està escrit en català, i supòs que no hi heu trobat res que es faci estrany a ningú. Ara provarem de tornar-lo a escriure «en folklòric».

La Casa de la Misericòrdia de Palma, dita normalment la Misericòrdia, és una institució benèfica creada pels jesuïtes en el segle XVI i administrada després per la Diputació Provincial, que construí el grandiós edifici actual. En el segle XIX arribà a acollir més de dues mil persones: homes, dones, nins orfes i vells sense mitjans de subsistència. Si hi entrau per la plaça de l’Hospital, accedireu a «Es Pati Dets Homes», rectangle imponent amb arcades a tot el perímetre. D’aquest pati es passa a «Sa Capella», d’estil classicista, avui usada com a sala d’exposicions. A la part de ponent hi ha «Es Pati de Ses Dones», construït abans que l’ala que acollia els homes. Baixant per una escala accedireu a «Sa Planta Baixa», on hi ha «Sa Biblioteca», especialitzada en el món dels oficis artesans. Sortint a fora trobareu «Es Jardí», al qual s’accedeix per un solemne portal que dóna a la Rambla. Al costat de l’edifici veureu «Es ficus», un arbre enorme que és l’únic que resta de l’antic jardí botànic que hi havia en aquest lloc.

El Consell de Mallorca ha organitzat unes jornades sobre patrimoni immaterial centrades en «Es Pati de Ses Dones», segons ens diu el web de la institució. «Es Pati de Ses Dones», amb molta majúscula —fins i tot l’article femení, interior de sintagma, ha estat beneficiat per l’exuberància majusculadora—, és com un títol que vol destacar l’atenció donada a la presència de la dona en el tema d’aquestes jornades. El Departament de Cultura del Consell no ha pogut escapar d’un dels fenòmens que deturpen el català escrit a Mallorca: el salatisme folklòric, que consisteix a posar «les coses típiques» o les coses emocionalment pròximes així com les diu la llengua col·loquial, amb article salat, i sovint amb cometes i molta majúscula. Coses típiques o coses nostres que poden ser topònims, noms de carrers, noms de monuments, noms de fires, noms de festes o els seus elements, etc. Una conseqüència d’aquesta mentalitat és una toponímia que ha trencat brutalment amb la tradició escrita d’un munt de segles.

Hem de suposar que aquestes coses passen per un corrector, i aquí la cosa esdevé més greu. De vegades els correctors no poden rectificar necieses d’aquesta mena, que els vénen imposades per persones sense disposició a amollar el mac. En cas que no sigui així hauríem d’arribar a la trista conclusió que en el món dels professionals de la llengua també hi ha molta mediocritat i molta mà maldestra. Sigui com sigui, ho paga la coherència, l’estètica i aquest desideràtum utòpic que diem la normalitat lingüística.

 

1 comentari

«Ses Illes». Catecisme per a (alguns) catalans continentals

Els illencs diuen «ses Illes» o «les Illes»?

—En el llenguatge col·loquial corrent, bàsicament oral, diuen ses Illes, però també s’hi empren altres denominacions, com ses Balears, ses Illes Baleares, Balears, etc.

I en el llenguatge formal i escrit en general?

—En el llenguatge formal i escrit en general tothom fa servir les Illes, les Illes Balears o les Balears.

I per què aquesta diferència entre el llenguatge col·loquial corrent i el llenguatge formal?

—Perquè a les Illes la norma que segueix tothom, basada en una llarga tradició, és fer servir l’article salat en el llenguatge col·loquial i l’article estàndard en el llenguatge formal, i això en qualsevol mot, llevat d’alguns que van sempre amb article estàndard, com el Rei, el cel, la Rambla o la Seu. Així es preserva la unitat de l’estàndard.

I quan s’empra «les Illes» i quan «les Illes Balears»?

—El nom de l’arxipèlag és illes Balears, i el nom oficial administratiu, de la comunitat autònoma i la província, és Illes Balears. Aquesta denominació, en majúscula o minúscula segons els casos, apareix en tots els títols oficials, sobre els mapes i en general en qualsevol escrit, de difusió nacional o internacional, que faci referència al nostre arxipèlag. Les Illes es fa servir en registres més quotidians, quan el context permet de prescindir del nom propi de l’arxipèlag, quan ja és clar a quines illes ens referim. De la mateixa manera que sovint es parla de la península, tot i que el nom exacte és península Ibèrica.

I en el cas de «les Illes» el mot «illes» s’escriu en majúcula o en minúscula?

—L’ús habitual és la majúscula quan ens referim a les Balears, però això no és l’única possibilitat.

Són correctes expressions com «els habitants de Balears» o «Balears viu del turisme»?

—No. En un text, davant Balears no es pot ometre l’article. S’ha de dir «els habitants de les Balears» o «les Balears viuen del turisme». També es pot dir les Illes Balears, evidentment.

És ver que hi ha illencs que en lloc de dir «illa» diuen «isla»?

—Sí, els qui tenen menys formació lingüística, però és un fet en extinció. I això és així perquè, curiosament, en el llenguatge popular de les Illes el mot illa s’ha emprat tradicionalment molt poc, i modernament ha aparegut el castellanisme isla. La raó és que els illencs quan es referien a la seva illa deien simplement el seu nom: Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera. Els mots que sí que han estat sempre populars són illeta i illot, perquè sovint s’havien de referir a aquesta mena d’entitats.

I els illencs com s’han referit tradicionalment al conjunt de l’arxipèlag?

—La major part de la població no s’hi ha referit de cap manera, perquè no els feia falta, perquè el seu món era cada illa i el conjunt no tenia per a ells importància. Només el llenguatge administratiu, que els darrers segles ha estat en castellà, ha necessitat un nom per al conjunt, i aquest ha estat Baleares. Algunes persones encara, tot parlant en català, es refereixen a les Illes com a Baleares.

D’on se senten els illencs?

—Els illencs se senten de cada illa: mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Ningú no se sent illenc o balear. Això és així per la separació física i per la història viscuda, en què cada illa ha estat un espai de vida i d’identitat. Antigament cada illa tenia les seves institucions de govern, i modernament només han compartit un aparell administratiu de l’Estat colonial, llunyà de la gent. L’autonomia no ha canviat gaire les coses. Un illenc no dirà mai «sóc de les Illes», o «vaig a les Illes» si n’és fora. Això només ho diuen els continentals.

I per què hi ha catalans continentals que diuen o escriuen «ses Illes»?

—Perquè es pensen que així cauran més bé als illencs, o perquè no saben com funcionen els articles a les Balears.

I així cauen més bé als illencs?

—Al contrari, més aviat els illencs s’hi senten molests. Perquè es percep com una gracieta sense trellat. Com una folklorització de l’article salat. I perquè si els qui salen en la llengua col·loquial no escriuen mai ses Illes, menys ho han de fer els qui no salen mai.

 

1 comentari

Desperta’t, Terribas

Sovint hem parlat en els nostres articles de multitud de verbs que per influència de l’espanyol s’usen en forma pronominal quan l’ús genuí català és el no pronominal. D’usos pronominals fruit de la interferència de l’espanyol n’hi ha una tracalada. Però també hi ha el cas contrari: alguns verbs, no gaire, que l’espanyol usa sense pronom quan el català genuí els fa servir amb pronom. I aquí també apareix la interferència que ens altera la sintaxi. És el cas d’entrenar (un futbolista que «entrena» cada dia), una incorrecció que afortunadament ja és prou denunciada i esmenada, encara que no amb el succés desitjable.

Ara denunciaré un altre cas semblant, que poden sentir cada dia de bon matí els qui escolten «El matí de Catalunya Ràdio», conduït per Mònica Terribas. És la salutació de la jornalista després dels senyals horaris de les primeres hores del matí: Desperta, Catalunya. I ja fa molts d’anys que ho podem sentir cada dia; per tant, es tracta d’un veritable bombardament d’una expressió castellanitzant i, a més, incorrecta segons el que s’entén per normativa vigent.

Despertar és un verb que pot ser transitiu o intransitiu pronominal. És el primer cas quan diem el tro va despertar el nadó o el tro em va despertar. És el segon cas quan diem m’he despertat a les set o desperta’t. El que no és admissible és l’imperatiu desperta. En el meu entorn, almenys, no he sentit mai ningú que digui avui he despertat a les set o demà he de despertar molt d’hora. Supòs que els amables lectors tampoc. La resposta lògica en aquest cas seria demanar «a qui has despertat» o «a qui has de despertar». Doncs seria la mateixa falta que desperta (o desperta, Catalunya), encara que en imperatiu potser sí que hi ha gent que ho diu (si no, no ho diria la nostra intrèpida jornalista). Si miram el diccionari Alcover-Moll, hi veurem exemples de tots els temps dels dos usos correctes indicats més amunt: ús transitiu i ús intransitiu pronominal. És més: el diccionari ens adverteix que «Modernament, per influència castellana, s’ha usat despertar com a intransitiu», i cita Verdaguer («Quan los moros desperten | al gran cruixit | de les naus que s’inflamen» i Ruyra (Era que el pare acabava de despertar amb una ratxa de tos»). 

Coromines (DECLC, s.v. despert) es mostra contradictori i un poc desconcertant. D’una banda afirma que «tots estarem d’acord que el català construeix [despertar] com a reflexiu, a penes mai com a intransitiu, i que si veiem que algú escriu (no hi ha perill que ningú ho digui) [Coromines es va morir sense haver sentit Terribas] despertar intransitivament podem creure gairebé a cegues que ho fa per castellanisme». I, d’altra banda, considera excessiva l’afirmació de l’Alcover-Moll sobre la influència castellana en els textos de Verdaguer i Ruyra, perquè són «artistes del ritme» i «escriptors de llenguatge pur». També afirma que «no manquen del tot exemples medievals» de despertar intransitiu, sense aportar-ne cap més que el famós desperta ferro dels almogàvers. Nosaltres faríem a Coromines dues objeccions: primera, el fet que dos grans escriptors del segle XIX o XX usin alguna cosa no és prova de genuïnitat d’aquesta cosa. Si Coromines ens diu que ara no hi ha perill que ningú usi un despertar intransitiu, més era així en temps de Ruyra o Verdaguer, i ells devien conèixer bé la llengua popular. Però alguna raó o alguna intenció literària devien tenir per a escriure el que van escriure, sense percebre que incorrien en hispanisme sintàctic, car quan ho van escriure el coneixement de la interferència sintàctica estava en un estadi inicial (Ruyra) o per començar (Verdaguer). I n’hi havia. La segona objecció és que, encara que hi hagués algun ús medieval de despertar intransitiu, això tampoc no és cap argument concloent. Ja en el mateix català medieval la regularitat dels usos d’aquest verb és evident, i, en tot cas la llengua general parlada per gent genuïna n’estableix els usos transitiu o intransitiu pronominal de manera incontestable.

Ens consta que hi ha gent que ha protestat a la casa per aquesta falta, però el personal de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals només fa cas, si en fa, dels seus lingüistes. La seva bíblia és l’És a dir, per grossa que aquest la digui. No sabem si els correctors han mirat d’esmenar la falta a la presentadora. No hi ha res sobre el tema a l’És a dir. Podria ser que haguessin temptat d’esmenar-li-la i que haguessin topat amb la forta personalitat resistent de la jornalista, o potser no hi han intervingut. En aquest cas tampoc no sabem si Coromines hi té res a veure. En tot cas, és un exemple més de com els principals mitjans públics del país no sempre són una eina de redreçament i dignificació de la llengua, que és el que haurien de ser, sinó un instrument per a la seva deturpació.

3 comentaris

No lleveu el verb «llevar»

Llevar és un verb procedent del llatí levare, que, segons ens diu l’Alcover-Moll, ja en llatí clàssic tenia les dues accepcions fonamentals del català: aixecar i apartar.

Amb el primer significat tenim l’ús popular de llevar-se, aixecar-se el matí, sortir del llit. O llevar-se el sol, d’on surt el nom Llevant. O llevar la taula, desparar-la; d’on surt el llevant de taula, que és l’acte d’aixecar-se de la taula després d’un àpat i també la darrera cosa que es menja en aquest àpat, substituït ara per l’hispanisme postre, camuflat al Principat sota la forma feminitzada postres. I també estufar-se la pasta de farina per la fermentació, significat relacionat amb el mot llevat, substituït en alguns llocs pels barbarismes llevadura i massa mare. I encara hi ha altres usos relacionats amb aquest primer significat del mot, que trobareu a l’Alcover-Moll.

Pel que fa a la segona gran accepció, llevar significa separar una cosa del lloc on estava situada, unida o adherida: llevar un objecte que fa nosa, llevar la pols a un moble, llevar les taques d’una peça de roba o llevar-se el capell o les sabates. O separar una cosa d’allò de què n’és part: llevar la pell a un conill. O desposseir algú del que li pertany: llevar els drets civils a un presoner, o llevar-li la condemna exercint la gràcia, o llevar els privilegis a un que en posseïa. O suprimir, en general: anyell de Déu que llevau el pecat del món.

Totes dues són accepcions essencials de la llengua catalana general i de tots els temps. Totes dues han estat emprades per escriptors de qualsevol lloc i de qualsevol època. Però la segona accepció s’ha perdut en la llengua popular del Principat, i amb aquest significat el mot ha estat substituït per treure, que carrega el seu significat. Així, una part de la comunitat lingüística diu treure les taques de la roba o li han tret el fumar, mentre que l’altra part diu llevar les taques a la roba o li han llevat el fumar. I quan uns parlen de treure una bandera o treure llaços grocs, els altres tenen algun dubte sobre si els treuen (al carrer) o els lleven. Fins i tot entre els qui diuen treure el cafè opera algun cop la interferència del català sobre l’espanyol: le han sacado el café, que hauria de fer exclamar «de dónde?». També cal dir que treure, o traure, (del llatí trahere, que vol dir ‘estirar’), que normalment significa ‘fer anar de dins cap a fora’, ja d’antic envaeix el camp de llevar. És lògic perquè de la noció d’estirar una cosa es pot passar fàcilment a la noció d’eliminar-la o canviar-la de lloc. A Mallorca, on el verb bàsic per a ‘eliminar’ o ‘suprimir’ és llevar, es diuen coses com treure’s la camisa o treure’s una cosa del cap, tot i que en aquests casos també es diu llevar.

Naturalment que és ben lícit de dir treure quan el català general i clàssic diu llevar. Però hauríem de pensar si no seria convenient per al bé de la llengua general d’anar reintroduint els usos tradicionals de llevar on s’han perdut. No hi ha dubte que aquest era el projecte de Fabra i de tots els qui l’han seguit. Basta mirar les definicions i els exemples del seu diccionari (1932) per a verificar que Fabra usa amb tota regularitat el mot llevar amb tots els significats:

«Abans de llevar-li l’ungla li han adormit el dit» (s.v. adormir)
«Llevar els capolls d’una fruita» (s.v. capoll)
«Llevar a algú el dret de fer una cosa» (s.v. dret)
«Operació quirúrgica de llevar una part del cos» (s.v. ablació)
«Llevar (a un animal) la seva qualitat de feroç» (s.v. amansir)
«Llevar el goig» (s.v. amargar)
«Llevar diferències de rang» (s.v. anivellar)
«Llevar (els obstacles, les dificultats, etc.) que s’oposen a la realització d’una cosa.» (s.v. aplanar)
«Deixar algú al mig del carrer: llevar-li tots els mitjans de vida» (s.v. carrer)
«Llevar (d’un líquid) les substàncies que l’enterboleixen» (s.v. clarificar)
«Llevar allò que, en l’estat natural, recobreix (una cosa)» (s.v. denudar)
«Llevar les impureses (d’alguna cosa)» (s.v. depurar)
«Llevar l’accent (a un element accentuat)» (s.v. desaccentuar)
«Llevar el poder (a algú)» (s.v. desapoderar)
«Llevar autoritat (a algú)» (s.v. desautoritzar)

Això només és una petita mostra. No continuu per a no cansar el lector. Però es pot assegurar que Fabra usa amb tota normalitat el verb llevar per a la segona de les dues grans accepcions indicades més amunt.

I un altre gran de la llengua, Coromines, utilitzat pels dissolvents quan els convé, va ben en la mateixa línia: sobre l’ús de llevar d’acord amb la que aquí anomenam la segona accepció, diu «Ús que, sense desaparèixer, s’ha debilitat bastant en el Principat, amb tendència a confondre en un mateix ús llevar i treure, tendència malaguanyada com totes les que tiren a abolir distincions lingüístiques existents, i en aquest cas veritablement deplorable; amb raó recomanava Careta “llevar-se’l barret o la gorra, millor que “treure’s, llevar-se la roba o millor encara despullar-se més que treure’s la roba“». I continua: «Bons escriptors del català central han seguit sempre usant el verb preferible: “[…] li llevava la por” ([Pere] Coromines).» (DECLC, s.v. lleu).

Lamentablement ni els redactors ni els assessors lingüístics dels mitjans del Principat, en general, no segueixen el fil dels bons escriptors, ni dels bons lingüistes, com Fabra o Coromines, cosa que no contribueix a recobrar la integritat de la llengua ni a superar la confusió empobridora entre llevar i treure.

7 comentaris

Sobre gloses i glosses

El diccionari Fabra (1932) du les dues formes. Glossa és definit com a «Mot que requereix una explicació, esp. acompanyat d’aquesta explicació; explicació dels mots obscurs o difícils d’un autor, d’un text; comentari. | PER ANAL. Amplificació, variació, etc., d’un tema. || Composició poètica, amplificació d’una estrofa, en què cadascuna de les estrofes acaba amb un vers o grup de versos d’aquella estrofa; per anal., amplificació, variació, etc. d’un tema». Glosa porta una simple remissió a glossa però amb una accepció afegida: «Corranda, cançó». Segons aquest diccionari, doncs, les cançons que fan els glosadors mallorquins són gloses, mentre que les explicacions de mots poden ser glosses (forma principal) o gloses (forma secundària). Això es manté bàsicament en el DIEC (edició de 1995), però d’una banda afegeixen noves accepcions a glosaDisminució d’una part del contrapunt en la música dels segles xvi i xvii. | Breu o llarga ampliació d’una melodia o d’un ritme. ») i, d’altra banda, afegeix a glossa l’accepció de «corranda». D’aquesta manera glosa i glossa passen a ser sinònims de tot. En el DIEC (versió actual) les definicions són les mateixes, però glossa cessa de ser una corranda, amb la qual cosa es torna a la situació del Fabra del 32. D’altra banda, en el Fabra glossar és fer glosses, glosar no existeix, un glossador és un qui fa glosses i un glosador és un autor de gloses (que ja hem vist que poden ser glosses) o un poeta popular. En el DIEC (1995) les coses s’aclareixen un poc més: glosar és fer cançons populars, glossar és aclarir amb una glossa o comentari, glosador és un poeta popular de Mallorca i Menorca, i glossador és la persona que fa o recull glosses (que segons el diccionari també poden ser corrandes). En el DIEC actual les coses són igual, però, com que les glosses ja no són cançonetes, el glossador ja no és el qui fa aquestes cançons. En resum, avui, després d’un llarg camí, la cosa s’ha «estabilitzat» i, segons el DIEC, glossa, glossar i glossador fan referència als aclariments o comentaris, i glosa, glosar i glosador fan referència a les cançons dels glosadors mallorquins i menorquins.

Però parlem d’aquest llarg camí que ara dèiem. Aquesta distinció entre els mots amb una essa i amb dues és recent i deguda a Pompeu Fabra. En català medieval no hi ha més que glosa. Més encara, a tots els diccionaris anteriors a Fabra només hi ha glosa (i els derivats). Així és en el Torra (1653), en el Lacavalleria (1696), en el Belvitges, Esteve i Juglà (1803) o en el Labèrnia (1840). Cal suposar, doncs, que la pronúncia tradicional d’aquests mots és amb essa sonora, en tots els casos. La comparació amb les llengües del nostre grup també és il·lustrativa: en francès es diu glose i gloser, però glossaire, considerat cultisme acordat amb l’etimologia glossarius; en occità es diu glòsa i glosar (i glossari). No cal dir que a les Illes, on els mots glosa, glosar, glosat i glosador són vivíssims, es pronuncien sempre amb essa sonora, llevat d’algun cas en què s’ha vist escrit glossa o glossador per un mal ús dels diccionaris. Aquesta unanimitat entre les llengües del grup gal·loromànic en la pronúncia sonora de la essa, ens ha de fer pensar que en baix llatí ja era glosa i no glossa. La forma clàssica glossa perdura en italià (glossa, glossare, glossario). Pensem que glosar, en totes les llengües, és un derivat de glosa, mentre que glossari és cultisme pres del llatí glossarium.

Fabra degué pensar que glosa i altres mots de la família tenien una pronúncia defectuosa, com presió o emisió, i degué voler ajustar la grafia —i la pronúncia— al llatí clàssic. Però mentre que presió o emisió són pronúncies defectuoses per interferència de l’espanyol, no és així amb glosa, que és la forma tradicional catalana de sempre. Fabra vulnerà el seu propi principi segons el qual la pronunciació ha de ser abans que l’etimologia, com practicà amb les vocals a i e àtones o amb les lletres b i v. Una opció, doncs, hauria estat la continuació de glosa, glosar i glosador, amb tots els significats, i reservar en tot cas la essa doble per a glossari, com a forma més culta. Però l’ús actual també permet d’establir una distinció semàntica entre els mots amb una o dues esses. Ja sabem que Fabra era enormement afeccionat a aquestes distincions. Si és una bona opció o no, que els lectors hi diguin —o pensin— la seva.

3 comentaris

El normativisme

Normativisme és un mot que no és als diccionaris de referència. Podríem pensar que no existeix, encara que una ràpida mirada al web ens mostrarà que sí que existeix. En tot cas, jo el puc fer servir, i si no existeix, el puc crear, perquè crear mots és un dels drets fonamentals de tota persona. Una altra cosa és que la teva creació vagi a algun lloc. Per normativisme entenc aquí la simple addicció a la norma, només perquè és la norma, sense més matisos ni consideracions. Però com que de matisos i de consideracions n’hi pot haver molts, parlem-ne.

En la llengua les normes són tan necessàries com en qualsevol manifestació de la vida social. Les normes socials serveixen perquè la societat funcioni, i les normes lingüístiques serveixen perquè la llengua funcioni. A més, aprendre les normes i seguir-les és una aspiració natural de tot parlant d’una llengua, que sap que infringint la normativa serà considerat pels altres com un ignorant o un inadaptat. Aquesta dinàmica entre voluntat de seguir les normes i control social d’aquestes és el que assegura la normalitat de les comunitats lingüístiques. Això almenys a les comunitats lingüístiques normals. A les subordinades pot ser diferent. No importa si les normes són establides per una acadèmia o per altres agents (grans llengües com l’anglès o l’alemany no en tenen, d’acadèmia, ni n’han de menester): la cosa important és que les normes són un consens social, i el que importa és tenir i mantenir aquest consens.

Però les normes lingüístiques no són immutables, igual que tampoc no ho són les socials (si ho fossin, els costums i la moral serien a l’Edat Mitjana o a la prehistòria). Les normes lingüístiques han de ser conservades en la mesura que són convenients per a la comunitat lingüística, i poden ser canviades si això satisfà els interessos de la mateixa comunitat. El canvi, encertat o no, pot venir de dalt, com quan la Secció Filològica canvia el sistema d’accents diacrítics, o pot venir de la societat —o d’agents amb capacitat de produir canvis—, i en aquest cas el començament del canvi sovint serà una infracció de la norma. És clar que aquesta infracció de la norma feta amb la intenció de produir un canvi en els usos socials pot partir d’ideologies diverses, i fins i tot oposades. Els assessors lingüístics que a TV3 promouen coses com sisplau, nòvio, vivenda o els hi demana un favor (no admeses per la Secció Filològica) tenen unes intencions ben diferents (oposades) de les dels qui promovem paraules genuïnes —o que no representen subordinació a l’espanyol— i que no són al diccionari, com estatística, documentari, bombardament o un massacre (masculí). Per a nosaltres els primers actuen contra els interessos de la nostra comunitat lingüística i minant els fonaments de la codificació del català modern. Per això ara no ens interessa de parlar de les seves posicions, sinó de l’altra posició «heterodoxa».

El normativisme que aquí criticam s’identifica amb una adhesió cega i acrítica als diccionaris, sobretot a un. Segons aquesta mentalitat, mot que no és al diccionari no pot ser mai bo, i mot que és al diccionari ho és per força. És una visió àmpliament difosa socialment, i és comprensible, car la gent vol una norma segura i deposita la seva confiança —comprensiblement— en els diccionaris. I és per aquesta raó que hem d’exigir als diccionaris la màxima excel·lència. Però entre professionals de la llengua aquest normativisme pot arribar a ser pervers. Els diccionaris catalans són fills d’unes circumstàncies històriques, les circumstàncies que conformen la història anòmala del nostre país. No són obres perfectes ni han de ser dogmes de fe. La codificació lèxica del català va començar, al principi del segle XX, amb un principi fonamental que era la deshispanització de la llengua. Fabra va fer un diccionari que ell mateix va qualificar de provisori, i no podia ser altra cosa, entre altres raons perquè el coneixement de la interferència lingüística de l’espanyol només començava. El DIEC, fet seixanta anys més tard, també ha de ser considerat provisori, no sols perquè encara té mancances tècniques sinó perquè s’ha apartat del principi fonamental de la codificació lèxica del català introduint hispanismes progressivament i perquè se situa en un context ideològic en què el coneixement i la revisió de la interferència no interessen gaire.

Els qui volem un català més genuí, menys interferit per l’espanyol i més acordat amb les altres llengües romàniques no hem de tenir por d’usar aquells mots que representen aquests ideals, com els esmentats més amunt, encara que no siguin als diccionaris. Si els usam, ja els hi posaran. I si no els usam, no els hi posaran, perquè els qui tenen cura dels diccionaris —actuant amb una perspectiva d’una normalitat lingüística que no tenim— ara tenen més vocació de fotògrafs que de conductors de l’ús; més de notaris que de guies. Amb la qual cosa continuarem en el fang de la subordinació a l’espanyol.

A la imatge d’aquí baix hi ha un exemple clar de normativisme. No interessa si documental és o no un hispanisme, ni si totes les llengües de l’entorn diuen documentari, ni si en una situació de no subordinació diríem documentari, ni si el diccionari diu documental perquè qui va fer el primer en què surt el mot potser no tenia tota la informació. Només interessa el fet que el diccionari diu documental. Afirmant que aquesta és la forma normativa el que es diu és que aquesta és la forma que hem d’usar si volem ser uns bons minyons i uns bons patriotes. Amb aquesta postura es frena el millorament de la llengua i la possibilitat que els diccionaris arribin a recollir aquells mots que un català no subordinat hauria de normalitzar.

3 comentaris

Pàgina següent »