Posts de la categoria 'Llengua'

La convocació del referèndum

Aquests dies té una àmplia circulació entre nosaltres el mot convocatòria. El Govern del Principat ha promulgat un decret de «convocatòria» del referèndum del primer d’octubre, i, com és lògic, tothom en parla. Doncs és un bon moment per a fer alguna reflexió sobre aquest mot: convocatòria.

Si el derivat nominal d’evocar és evocació, si el derivat d’invocar és invocació, si el derivat de provocar és provocació, si el derivat de revocar és revocació, etc., per què de l’acte de convocar en diem convocatòria i no convocació? La qüestió esdevé colpidora si tenim en compte que el comú de les llengües romàniques no diu altra cosa que convocació: francès convocation, italià convocazione, occità convocació. La resposta és molt senzilla: perquè d’ençà del moment que el català esdevingué una llengua subordinada a l’espanyol, allà cap al segle XVI, tots els mots nous que entren al català es prenen de l’espanyol, que fa de guia i referent. Dic que totes les llengües, també el català —mirau el DIEC— i l’espanyol, tenen el mot convocació, que significa acció de convocar. I, amb un segon significat metonímic, convocació també significa un escrit amb el qual es fa l’acte de convocar (signar una convocació o rebre una convocació). Però l’espanyol, utilitzant el sufix –orio, –oria, va crear el mot convocatoria, que inicialment té el significat de «escrit de convocació», «escrit que serveix per a convocar». De fet, en principi és un adjectiu que acompanya el substantiu carta o algun de similar (carta convocatoria), però arriba a la substantivació completa. L’adjectiu convocatorio/convocatoria es va formar per analogia amb altres adjectius amb la mateixa terminació, procedents de mots llatins amb el sufix –orium, com obligatorio o  expiatorio. Per aquest mecanisme surten altres noms femenins com moratòria, combinatòria o interlocutòria, presents a totes les llengües. Però l’espanyol és l’única llengua en què trobam el mot convocatòria. En tot cas, també el té el portuguès, que deu calcar el mot espanyol. Els diccionaris espanyols, i crec que també els portuguesos, distingeixen, doncs, convocación, convocação (acte de convocar) i convocatoria, convocatória (escrit amb què hom convoca). L’aparició en espanyol de convocatoria (escrit) sembla que es produeix en el segle XVIII, i la innovació va ser imitada després pel català. La primera documentació lexicogràfica catalana és el diccionari de Belvitges (1803), i el mot continua en els diccionaris posteriors. Però l’espanyol ha anat més lluny, i en la llengua real s’ha perdut la distinció inicial entre convocación (acte de convocar) i convocatoria (escrit de convocació), i ja només usa el segon mot, malgrat que els diccionaris continuen prescrivint la distinció. I el català, com sempre, darrere darrere. És per això que ara s’ha dit decret de convocatòria del referèndum, quan, fins i tot segons els diccionaris catalans, s’hauria d’haver dit decret de convocació.

Sense la subordinació a l’espanyol podem suposar que només tindríem convocació, tant per a l’acció de convocar com per a l’instrument per a fer-la, com fan totes les llengües romàniques amb les dues excepcions esmentades. Els diccionaris catalans duen convocatòria perquè els autors d’alguns, com Fabra, no descobriren l’hispanisme i els qui han vingut després no mostren gaire interès en la millora de la genuïnitat del català. I l’exèrcit de correctors que controlen la llengua pública, salvant excepcions, en lloc de tenir coneixements sòlids i bons criteris solen limitar-se a consultar els diccionaris. En aquest cas es veu que ni això. O potser els han consultats però pensen que la llengua real està per damunt dels diccionaris.

 

2 comentaris

Assecar

Com més va més detest el fet que la unitat de l’estàndard s’hagi de fer a força d’adoptar —per part dels «perifèrics»— algunes formes barcelonines o principatines que, si es mira bé, es poden considerar inferiors a unes altres usades per altres dialectes i coincidents amb les clàssiques o les majoritàries en la tradició literària. Poques persones trobareu més entusiastes de la unitat de l’estàndard que qui això signa. Però no és rebedor que per a assolir aquesta unitat sempre siguin els «perifèrics» els qui s’hagin d’adaptar als parlants del català central i aquests no puguin canviar res del seu parlar en benefici de formes no centrals, si aquestes tenen alguna superioritat. Són les formes en si les que tenen valor, no qui les usa. Ço és, la coherència amb el sistema, la genuïnitat, l’etimologia o la tradició culta és el que hauria de ser rellevant. El sentit de disciplina dels parlants, el seu desig de fer un bon ús de la llengua, fins i tot un cert patriotisme lingüístic, porten els parlants de fora del Principat, o de dins el Principat, a abraçar sense fer-ne problema allò que és més present en la llengua pública, encara que no sigui l’opció més desitjable. I això caldria revisar-ho.

En un escrit recent em referia al nom Ignasi, fruit d’una pronúncia local i errònia que ha convertit en Ignasis tots els Ignacis del país, els quals no són conscients de la malifeta i sols desitgen «seguir la normativa».

La qüestió del prefix –a que s’ajunta a noms o a adjectius per a formar verbs és altament complexa i encara no ha rebut l’atenció que mereix. No se sap ben bé per què la normativa ens fa dir condicionar, metrallarmoblar, murallar (o emmurallar) o turmentar —diria que encertadament— i, per contra, ens obliga a un afusellar, no se sap amb quina base. Fabra, també basant-se suposadament en usos del seu dialecte, establí aquella distinció entre baixar/abaixar pujar/apujar que tan poc sentit té per als parlants de fora del Principat i tan poca base històrica.

En el DIEC no hi ha el verb secar, i els pobres parlants disciplinats són obligats a dir i escriure assecar, que en el meu dialecte, per exemple, no diu, i segurament no ha dit mai, ningú. I si algú ho diu, és un cas isolat, paral·lel a formes com aficar o adesar, que en principi no són pitjors que assecar. Per què assecar ha de ser millor que secar? Ho seria si una tradició literària o culta ho avalàs, però no és el cas, sinó tot el contrari. Assecar és una forma alterada moderna que ha fet aparició en alguns parlars, sobretot en el Principat. Altres parlars conserven la forma de sempre: secar. Procedent del llatí siccare, derivat de siccus (sec), ha donat formes sense prefixació o pròtesi en totes les llengües romàniques: francès sécher, espanyol secar, portuguès secar, italià seccare. Només cal afegir, però això no canvia res, que en francès hi ha un assécher, que més aviat correspon al que nosaltres diem dessecar.

Si miram la tradició literària, no hi ha dubtes. Tots els clàssics diuen secar. Fent una anàlisi ràpida de les fonts disponibles, veig que assecar no apareix en el Principat fins al segle XIX. Labèrnia ja considera secar antiquat, i això degué tenir conseqüències en els usos del Principat. El mateix error que fa Coromines quan diu que secar és «modernament caduc» (en el seu parlar, és clar). En el País Valencià i a les Illes assecar no apareix a la llengua escrita fins després de la codificació fabriana del lèxic, evidentment per desig de «seguir la normativa».

Els derivats són seca, secà, secada, secador (assecador segons el DIEC), secall, secament (assecament segons el DIEC), sequer i sequera.

La cosa resta bollada de tot quan el Termcat, víctima de la confusió entre secar i eixugar, com la major part dels principatins, Fabra en certa manera inclòs (vegeu l’entrada assecar del seu diccionari), ha promogut les impostures assecador de mans i assecadora de roba. I encara no ho han rectificat.

5 comentaris

Sobre els mots «preguntar» i «pregunta»

Preguntar, i el seu derivat deverbal pregunta, són dos mots exclusius de les dues llengües de l’extrem occidental de la Romània, l’espanyol i el portuguès. Amb les formes perguntar i pergunta en aquesta darrera llengua, alteració de les més antigues preguntar i pregunta. Aquest preguntar procedeix d’un mot llatí praecunctari, que és evolució d’un de més antic, percontari (derivat de contus, ‘perxa per a sondar el fons de la mar’; d’aquí la idea de sondar, indagar i finalment interrogar), amb canvi de prefix i contaminat amb cunctari. ‘dubtar’, ‘vacil·lar’. En el centre de la Romània hi ha un illot amb el sard preguntare, que és un hispanisme, si bé antigament s’usaren formes procedents del clàssic percontari. Cf. Coromines DCECH, s.v. preguntar.

En català preguntar és un hispanisme, com assenyala el mateix Coromines a l’obra abans citada: «no se encuentra nunca en la Edad Media, y es indudablemente castellanismo.». Ho rebla en el diccionari català: «demanar és l’únic mot de la llengua de sempre, d’ús absolutament general en aquest sentit fins després de la fi de l’Edat Mitjana, i encara usual i preferit en moltes formes del llenguatge popular i escrit.» I continua: «Fins un autor del segle XV, com Sant Vicenç Ferrer, valencià i tan poc amic de purismes ni d’obeir a tradicions literàries, no coneix encara altra cosa que l’ús de demanar.» I acaba amb una afirmació ben interessant: «Si avui es diu preguntà [preguntar] a l’Alguer no és pas perquè hi vagi ser portat per pobladors barcelonins del segle XIV sinó pres del castellà, que fou la llengua oficial de Sardenya en el segle XVII i començament del XVIII». Una afirmació que pot aplicar-se a altres hispanismes algueresos, com el tractament de vostè.

Preguntar i pregunta apareixen documentats a partir dels segles XVI i XVII respectivament. Però cal anar alerta a caure en un parany. El fet que un mot aparegui documentat en un determinat moment no vol dir que fos d’ús general en aquell moment. L’aparició d’un mot en alguns documents de vegades només vol dir que algú l’ha emprat esporàdicament, potser contra un ús general ben diferent. Pensem que aquests dos hispanismes van entrar per la via de la llengua escrita i llibresca. És força segur que preguntar en el segle XVI i també en el XVII eren artificis completament al marge de l’ús de la gent, que deia demanar. Al Principat, com diu Coromines, demanar ha estat un mot viu fins avui, i segurament continuaria a senyorejar si no hagués topat contra els destructors lingüístics dels mitjans de comunicació. A Mallorca preguntar és sentit com a pur mot espanyol. Si bé va aparèixer tímidament en el parlar d’una generació —la de la gent que visqué durant les primeres dècades del segle XX—, després va ser abandonat, i avui fins els joves més espanyolitzats només diuen demanar. No ocorre el mateix amb el substantiu pregunta, que és l’únic mot en circulació.

No puc entendre per què Fabra, que rebutjà hispanismes com entregar, molt més arrelat i antic que preguntar, acceptà sense problemes aquest darrer en el seu diccionari. Desconeixia el seu caràcter d’hispanisme? Qui sap. El fet és que el DIEC continua a mantenir preguntar, amb definició plena (la mateixa del Fabra: «fer una pregunta») i el correlatiu pregunta. I a l’article demanar només hi ha una subaccepció tècnicament desgraciada que remet a preguntar. Un vertader desastre.

És evident que els qui volem un català no interferit hem de rebutjar clarament preguntar i pregunta. La substitució del primer és molt simple: el mot català és demanar i no hi ha res més a dir. Substituir pregunta és més difícil, perquè les formes catalanes fa més temps que foren abandonades. Però no impossible: hi ha dos mots catalans a la nostra disposició, que són qüestió i demanda. Qüestió, que ens alinea amb el francès i l’anglès, és un mot ben documentat en el català d’abans de la subordinació. L’Alcover-Moll ens en dóna exemples, en què, a més, es veu que el verb que l’acompanya és fer: «Dementre Fèlix se marauellaua de la questió que l’ermità li fahia» (Llull), «Vull que’m respongau ad esta questió» (Llull), «Faré una breu questió a Orfeu» (Bernat Metge)». I al CICA n’hi ha més: «Senyor, la qüestió la qual vós me feu és molt bela» (Decameró), «Ací ve una resposta a una qüestió que soleu fer vosaltres» (Sant Vicent Ferrer). Etc. Evidentment, qüestió és un mot que correspon als dos mots espanyols pregunta i cuestión (afer o matèria), com en francès i anglès. Una altra opció justificada documentalment és demanda, que també significa ‘petició’, és a dir, l’acció de demanar, amb tots els valors d’aquest mot.

2 comentaris

La llengua dins un xibiu

El 1996 el vell diari Baleares es transformà en el Diari de Balears, el primer diari en català a Mallorca després del cop d’Estat de Franco. El 2011, després de quinze anys de fer un bon servei a la llengua i al país, el Diari de Balears va establir un acord estratègic amb el diari Ara, pel qual el rotatiu compartiria les dues capçaleres, publicaria els continguts de l’Ara pel que fa a informació espanyola i internacional i se centraria en la informació de les Illes. Aquesta va ser una etapa transitòria després de la qual el Balears desaparegué —excepte la versió digital, que ara és gestionada per l’associació Ona Mediterrània— i el seu lloc l’ocupà el nou diari Ara Balears, fruit també d’un acord amb el diari Ara.

Quan sortí el Balears en català, tinguérem la sort que la llengua va ser controlada —almenys en un principi— per dos joves llicenciats en Filologia Catalana respectables, que li donaren una bona orientació. Després la llengua d’aquell diari entranyable va passar per vicissituds diverses (i la qualitat lingüística va caure en picat quan el diari passà a digital, però aquest ara no és el tema). Si no estic mal informat, el pas del Balears a l’Ara Balears comportà el traspàs d’un mitjà a l’altre dels correctors i del llibre d’estil. Aquest llibre d’estil, redactat el 1996, també va ser obra de filòlegs respectables, i en aquell moment era força vàlid, tot i que ara necessitaria una revisió en alguns punts. Vull dir que l’Ara Balears, si no estic mal informat, repetesc, es guia per un llibre d’estil de fa una vintena d’anys, que necessita una revisió. Tampoc no sé si se n’ha fet cap, de revisió, però pel model de llengua que mostra, em ratific que requereix una revisió. I ben segur que una ampliació.

Dic tot això per a enquadrar una qüestió que avui em mou a escriure aquest post. En el temps de vida del Diari de Balears, algun il·luminat es va treure del cap la idea que els establiments de restauració —normalment bars, petits o no tant— situats a la vorera de mar, que en espanyol són anomenats chiringuitos, s’havien de dir xibius. I els xibius començaren a campar a les pàgines del diari. L’Ara Balears heretà el desbarat i el continua promovent i escampant: ja hi ha altres mitjans que als pobres bars o barets de platja els designen amb aquest mot extravagant.

Crear mots està bé, sempre que siguin necessaris i estiguin ben creats. Potser el promotor d’aquest no en sabia ben bé el significat, com no el saben avui una bona part dels mallorquins. O potser volia fer una gràcia. Que en tot cas ha tingut lamentables conseqüències. Però sí que hi ha molta gent que sap què és un xibiu, i aquests s’han de dur les mans al cap en llegir la parauleta, si és que encara tenim alguna capacitat de dur les mans al cap davant les atzagaiades lingüístiques. L’Alcover-Moll ens diu clarament què és un xibiu: «Lloc on s’enganya la gent o on es preparen o executen actes il·lícits o clandestins». I, per si no bastàs, ens ho aclareix el DIEC: «Antre, cau, lloc petit i brut». I aquesta definició del DIEC és el concepte de xibiu que tenim tots els mallorquins que no ens hem perdut amb el valor de les paraules. Dir xibiu a un bar o restaurant que en molts de casos és ampli, net i confortable és un insult que no entenc com no ha motivat protestes dels propietaris.

La subordinació lingüística ens crea una dependència mental que ens fa creure que quan l’espanyol té un mot específic per a designar un objecte que té qualque tret particular entre els objectes de la seva classe, en català també necessitam tenir un mot amb el mateix valor semàntic. És el cas també de la nefasta pastera, que totes les llengües denominen barca. Si d’un bar situat a la platja en diem bar, o baret si és particularment petit, ens podem entendre perfectament sense cercar més complicacions. Com ens entendrem perfectament si diem que arriba a la costa una barca amb vint marroquins. Però, a més, l’engendre xibiu té una altra perversitat: divideix la llengua. Si la llengua té mots tradicionals d’ús restringit a una regió, ho considerarem sinonímia i diversitat, sense fer-ne cap problema. Però fer invencions sense trellat que divideixen l’estàndard, no són enteses fora del redol i són totalment innecessàries és prendre una sendera ben errada.

La cosa pitjor que li pot passar a un corrector —després de no saber les normes de la llengua, és clar— és no tenir criteri. O tenir un únic i pobre criteri: mirar el DIEC i el Termcat i limitar-se a fer allò que fan els altres. Per aquesta via hem fet coses tan lamentables com afollar la preposició per a o construir un model de llengua pública que és un mostrari de mots espanyols, de fraseologia espanyola i de sintaxi deturpada. El que, fora del discurs científic, anomenam catanyol oficial.

2 comentaris

Pareix que sembla a son pare

Parèixer és un mot absolutament català, si bé caigut en desús al Principat, per la qual cosa és mal vist i rebutjat pels reduccionistes barcelonins. Procedent del llatí vulgar paréscere —format sobre el clàssic parere— significa «tenir una certa aparença»: aquest vestit pareix nou, aquest noi pareix beneit. També s’usa en frases sense subjecte seguit de la conjunció que: pareix que plourà. I aquest tipus de construcció també pot dur un pronom personal amb valor d’objecte indirecte: em pareix que plourà. I pot revestir la forma interrogativa: què us pareix?

El DIEC diu erròniament que parèixer és un sinònim total de semblar (l’entrada parèixer simplement remet a semblar), cosa que s’ha de desmentir categòricament i que mostra la feblesa d’algun diccionari. En aquest punt, i en tants altres, el DIEC hereta les mancances degudes a la urgència del Fabra. Certament en tots els casos en què es pot dir parèixer també és pot dir semblar: aquest vestit sembla nou, aquest noi sembla beneit, (em) sembla que plourà, què us sembla? Però semblar té altres usos en què no hi ha possibilitat de substituir el verb per parèixer. Vegem-ho.

Semblar pot establir una comparació entre dues persones o dues coses, a partir de l’aparença comuna de les dues persones o coses. I aquestes frases es construeixen amb el verb no pronominal i un objecte indirecte amb preposició a: aquest nin sembla a son pare o els tests semblen a les olles, segons diu un proverbi mallorquí que vol indicar que els fills semblen als pares. I, segons un altre proverbi, quan un fill té alguna virtut o defecte remarcable d’un progenitor es diu aquest té a qui semblar. A l’Alcover-Moll hi trobarem un bon grapat d’expressions semblants: «No fa poc qui sembla als seus»; «No va tort qui als seus sembla»; «Qui sembla als seus no fa tort a ningú»; «No és bord qui als seus sembla»; «Infant que sembla a son pare, honra sa mare». En tots aquests casos semblar no es pot canviar per parèixer. No es diu ni es pot dir aquest nin pareix a son pare ni els tests pareixen a les olles. Naturalment, si una persona (A) sembla a una altra (B), B també sembla a A, i llavors es diu que A i B se semblen. De la mateixa manera que si A pega a B, i B pega a A, llavors és evident que A i B es peguen (construcció recíproca), però pegar, fora d’aquesta construcció, no és un verb pronominal: no es pot dir A es pega a B. Com semblar. «Mai s’ajunten fins que se semblen», reporta el gran diccionari d’Alcover i Moll. Essent un verb que porta un complement indirecte, la pronominalització es resol amb li o els: «pensava que semblava a sa mare, però, ben mirat, no li sembla»; «em va dir que els meus fills semblaven als seus, però jo crec que no els semblen».

Llavors per què la gent diu el fill es/se pareix a son pare, el fill se sembla a son pare i el fill s’assembla a son pare? L’Alcover-Moll, a la segona accepció de l’entrada parèixer, dóna el mot com a equivalent de semblar, però no ofereix cap exemple ni antic ni modern de parèixer a ni de parèixer-se a. El mateix diccionari, a l’entrada semblar, registra un ús pronominal que qualifica de «modern» (accepció 2d); i en dóna un exemple de Verdaguer: «El Canigó, semblant-se en això an algun tirà, volia descarregar». En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) n’hi ha exemples del segle XIX: «No és ell sinó algú que se li sembla» (1832); «No n’hi ha cap que se sèmblia més al Criador» (1837); «Los tubèrculs se semblen a les arrels carnoses» (1857); «qualsevol sér que no se semblés á la dona» (N. Oller, 1887). El lector dirà que aquí la forma normativa és assemblar-se. Però si anam a l’entrada assemblar de l’Alcover-Moll, només hi trobarem una remissió a semblar i un interessant exemple de Llull («La granea de Déu és humil a la granea de hom, car la assembla a si matexa»), en què assemblar significa ‘assimilar’. Tot això ja ens dóna a entendre que la distinció semblar/assemblar-se a és una convenció moderna i sense fonament històric.

Sembla —o pareix— que la forma assemblar no apareix en la documentació fins al segle XIX. És una variant protètica de la llengua vulgar —l’únic ètim del mot és similare—, segurament sortida d’una falsa segmentació de se semblen i sense cap diferenciació funcional respecte de semblar, com recull l’Alcover-Moll. Aquell assemblar que hem vist en el text de Llull és un altre mot, procedent d’assimilare, que no significa ‘parèixer’ sinó ‘fer semblant, assimilar’. El Labèrnia, el millor diccionari del segle XIX, recull assemblar amb simple remissió a semblar, i tracta aquesta darrera forma de manera rudimentària, tot i que l’encerta en els exemples: «no es ell […] ni cosa que li semble», «no fa poch qui sembla als seus». Assemblar apareix en el CTILC, en mostres del segle XIX, amb diferents usos sintàctics, però sobretot pronominals: «Gran sánt, es qui assembláva a Cristo i a Maria!» (1847, autor mallorquí), «Que’ls assembla á vostés: ¿s’ ha de jurar?» (1869),  «las rocas que arrancan de ella y de las fortas murallas se assemblan á mónstruos» (1871). Es veu que l’ús barceloní anà preferint assemblar-se a sobre semblar-se a. I fou Pompeu Fabra, entusiasta d’atorgar valors semàntics diferents a les variants formals i sense tenir prou elements per a resoldre aquesta qüestió adequadament, qui establí la diferència entre semblar i assemblar-se que ara tothom practica.

Coromines, que és un gran savi, en aquest punt pareix un aprenent. Sobre assemblar-se només en dóna la primera documentació (Belvitges, 1803). I ja està. A més, el Belvitges no diu assemblar-se sinó assemblar, matís important. I sobre semblar, després de recollir un caramull de mostres documentals antigues de semblar a, i cap de semblar-se a (i tampoc, evidentment, d’assemblar-se a), ens diu que «En aquests usos antics [semblar a] avui ha caigut en desús en cat. central i en gran part del territori, però alguna cosa en queda en el P. Val. i a les Illes: “Gandia — en moltes coses li sembla a la capital”, M. Gadea […]; en una endevinalla menorquina: “mitja taronja an a què sembla?” i la solució és “a s’altra mitja”, Camps. Merc. (Folkl. I, 259, 269).» I, com tantes altres vegades, no ens diu per quina causa aquest «ús antic» ha caigut en desús.

No podem treure altra conclusió que semblar-se a algú o assemblar-se a algú o parèixer-se a algú (o a alguna cosa) són calcs moderns de l’espanyol parecerse a. Ja sabem que l’espanyol té una gran tendència a fer pronominals un caramull de verbs que no ho són en les altres llengües romàniques. En francès hi ha sembler/paraître (els nostres semblar/parèixer: «Ce plan me semble/parait formidable») i ressembler (‘semblar a’: «Elle ressemble beaucoup à sa mère»), el segon sense ús pronominal. Igual que en italià, en què hi ha sembrare/parere («Mi sembra/pare veramente bello») i somigliare («Il bambino somiglia tutto alla mamma»). Aquí tenim, doncs, un altre cas, d’un castellanisme flagrant que ens ha caigut dins el sac sense que els codificadors se n’hagin adonat. Però, tot i que és difícil, encara som a temps de rectificar. Almenys els qui volem una llengua catalana recuperada.

5 comentaris

Trastos

El negacionisme, en aquest cas la negació de la interferència de l’espanyol, ha estat i és un bastó constant a la roda de la recuperació del català. El negacionisme cerca i aporta arguments per a justificar la suposada genuïnitat de certs mots controvertits, sovint amb un parti pris, i quan els negacionistes són lingüistes de prestigi, la seva influència sobre l’establiment de la normativa ha estat decisiva. I així hem anat fent un català interferit, que un cop arrelat socialment és difícil de rectificar. Però a mesura que disposam de noves eines, com el CICA (Corpus Informatitzat del Català Antic), el CIVAL (Corpus Informatitzat Valencià) o el CORDE (Corpus Diacrónico del Español), molts d’aquells arguments s’ensorren com un castell de cartes. El negacionisme fa mal, tant si és de naturalesa ingènua, com si és, amb un toc de malícia, la voluntat de defensar mots als quals hi ha una certa adhesió prèvia.

Avui m’ocuparé del mot trasto, aportant algun element nou a allò que s’ha dit, tot i que no pretenc que això sigui res definitiu sinó una passa més en l’aclariment de la qüestió, i disposat a rectificar el que sigui, si escau.

Una cosa evident és que del llatí transtrum (‘banc de remador d’un vaixell’), format amb els afixos trans i trum, surt el mot català trast (a través d’un llatí vulgar transtum o trastum). Un mot emprat dels orígens de la llengua fins avui. Òbviament, en un principi un trast era el seient dels remadors, després un banc de seure en general, sobretot en un grup arrenglerat, i al final un lloc delimitat o un lloc per a situar-hi alguna cosa. Aquest darrer significat és documentat en el segle XV. A Mallorca les parades dels mercats es diuen trasts («tenir un trast a la plaça»), i abans de la urbanització massiva de l’illa tothom deia trast a l’espai comprat per a construir-hi una casa. Ara tothom diu solar, un derivat de sòl (sort del diacrític, mantingut per miracle) amb possible interferència espanyola. Per una metàfora, ben aviat trast passà a significar cada un dels compartiments del mànec de la guitarra o altres instruments de corda, per les barretes que semblen a una renglera de bancs de seure. Fins aquí tot és força clar. I també és clar que trast en català no ha significat mai «moble, eina, estri, etc., inservible, que hi ha en una casa», com ens vol fer creure el DIEC. Això és una catalanització de trasto —Fabra fecit— per la via expeditiva de suprimir la -o final, que tantes aberracions ha produït.

També sembla evident que trast passà a l’espanyol, en què prengué la forma traste (que no pot venir de transtrum). En diversos diccionaris espanyols del segle XV (Nebrija, Alcalá, etc.) el trobam amb el valor de traste de la vihuela (o llaüt, etc.). I també significant el través d’alguna cosa. I molt aviat ja veiem l’expressió dar al traste, equivalent al català donar al través, expressió marinera que significa ‘topar una nau de costat contra les roques’ (vegeu DCVB, través). Encara que Coromines (DCECH, s.v. trasto) cregui que aquesta expressió (dar al traste) té «el sentido básico de ‘cuarto o lugar donde se pone lo inservible’». És a dir, els «trastos».

L’enigma és la forma catalana trasto. Sobre l’etimologia d’aquest mot l’Alcover-Moll diu: «del llatí transtrum‘banc de remer’, ‘biga’, amb la vocal final conservada (-o –o) com a vocal de sosteniment de la tripe consonant –str-, mentre que la forma trast representa una simplificació del grup consonàntic i la pèrdua normal de la –final.» Certament és difícil de fer una explicació completa de la història d’un mot en el poc espai que ofereix la part de l’etimologia d’una entrada de diccionari com aquest. Però sembla molt estrany que un mateix mot llatí, per evolució directa, hagi donat dues variants diferents sense la interferència d’alguna altra llengua. Pràcticament impossible. Això implícitament ho admet Coromines, qui es munta una altra explicació: a partir del plural trastos s’hauria creat un singular refet trasto, i aquest, fins i tot, hauria passat a l’espanyol, que així tindria dos catalanismes, traste i trasto.

Si fos certa la hipòtesi de Coromines, aquest trasto català format a partir del plural trastos hauria d’haver aparegut abans de l’aparició de trasto en espanyol. En aquesta llengua veiem trasto documentat en el segle XVI. En català no en coneixem documentació abans del segle XVIII. I hauríem de veure en el segle XVI quin era l’estat del mecanisme de formació del plural en -os dels mots que en singular acaben en -st (gest, gust, honest, disgust, just, injust, trist, etc.). En el CICA aquests plurals en -os són raríssims, si bé n’hi ha algun en el segle XVI. I també és ver que el CICA no ens dóna informació segura de la llengua oral. A Mallorca, on tots aquests plurals en -os no existeixen ni han existit mai, el mot trasto té tanta vitalitat com en els llocs en què existeixen. D’altra banda, si ja existia de sempre en català la forma trast, per què s’havia de formar per mecanismes interns la variant trasto? I per què aquesta variant no va substituir trast en totes les accepcions?

El punt clau és com va aparèixer i com es va difondre la forma trasto amb el significat de ‘mobles o coses de la casa’ i després de ‘cosa inútil’. En espanyol en tenim qualque exemple ja en el segle XVI: «havia gente en esta dicha villa, que pregonase y apercibiese cómo quería hazer almoneda de algunos trastos que havia en algunas casas» (document de 1562, CORDE); «Estas casas tienen llenas de tantas baratijas, armadijos, trastos, pertrechos, bastimentos, instrumentos y municiones…» (document de 1573, CORDE). I n’hi ha més. Alguns diccionaris espanyols del començament del XVII (Palet, Oudin, Covarrubias) defineixen trastos com a ‘mobles vells’, i Covarrubias defineix trastear com a «andar revolviendo trastos viejos». En català aquest ús no apareix fins al segle XVIII. No sols aquest ús, sinó que abans d’aquell segle en català no hi ha cap trasto amb cap significat.

Crec que amb totes aquestes dades no es pot defensar altra cosa que, en primer lloc, res no impedeix de pensar que trasto és una paraula espanyola procedent directament de trasnstrum, paral·lela al nostre trast; i que, en segon lloc, l’accepció de trasto equivalent a ‘objectes o estris inservibles’, estesa després a ‘persona inútil’, es va crear en espanyol per extensió semàntica del mot: primer ‘banc de remer’, després ‘banc en general’, després ‘moble en general’ i finalment ‘moble o objecte inútil’. El mot trasto, amb aquest significat va ser adoptat en català en el segle XVIII, igual que tants altres hispanismes. El 1995 —si no va ser abans— la Secció Filològica el va introduir al diccionari, com a forma secundària d’aquell desgraciat trast que Fabra va inventar.

 

No es permet la reproducció d’aquest text, car la redacció encara és provisòria. Podeu posar-hi un enllaç.

3 comentaris

Sobre «ramat», «ramader» i «ramaderia»

Una de les errades que veig que s’estenen entre els mallorquins actuals és la confusió dels mots ramat i bestiar. La causa és que en el parlar tradicional de Mallorca ramat és un mot inexistent, que sapiguem, i el mot que s’ha usat sempre en el seu lloc és guarda.

Ramat i bestiar són dos mots ben genuïnament catalans i antics, i amb significats ben diferents. El bestiar és el conjunt de tots els animals domèstics de la mateixa espècie (bestiar oví, boví, porcí, cavallar, etc.) o simplement el conjunt d’animals que hi ha a una casa, mas, possessió o explotació agrícola («donar menjar al bestiar»). També s’usa referint-se a persones en sentit metafòric i despectiu («quin bestiar que hi ha en aquesta casa»). El mot és un derivat de bèstia amb el sufix col·lectivitzador -ar. Ramat és un conjunt d’animals de la mateixa espècie que es crien i viuen plegats, equivalent al sinònim guarda, que és el que, com deia, s’usa a Mallorca (una guarda de porcs, una guarda d’indiots, o, metafòricament, una guarda de lladres). Ramat procedeix del llatí ramatu, que és un derivat de ramu (ram, conjunt de branques), per un ús metafòric fàcilment comprensible. En català també hi ha la forma femenina ramada, més o menys equivalent de ramat. Bestiar correspon a l’espanyol ganado, portuguès gado, francès bétail i italià bestiame. Ramat o guarda correspon a l’espanyol rebaño, portuguès rebanho i francès troupeau).

I com es diu l’activitat consistent en la cria i comerç de bestiar? En espanyol han fet un derivat de ganado i en diuen ganadería. En portuguès, que tenen gado, no en fan el derivat equivalent, sinó que diuen pecuária. És un derivat de pecus, que significa ‘ovella’.  De la mateixa arrel que pècorapecúnia, ‘diner’, perquè temps molt enrere els animals criats per a carn eren una reserva de valor. El francès i l’italià recorren a una solució ben diferent: en francès es diu élevage (derivat d’élever, ‘criar’), i en italià diuen allevamento, que s’ha format de la mateixa manera. En occità es diu elevatge, que no sé si és un gal·licisme o un mot genuí. L’espanyol és, doncs, l’única llengua que recorre a un derivat de ganado, és a dir, bestiar. Si en català féssim el mateix tindríem alguna cosa com bestiaria o bestiatge, que no tenim (bestiam vol dir ‘conjunt de bèsties’).

Els mots ramader i ramaderia són molt moderns. No semblen gaire anteriors al segle XX. Coromines, a voltes tan generós amb les dades, no ens en diu pràcticament res. En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana la primera aparició de camí ramader és de 1889 (Verdaguer), i la primera aparició de ramaderia és de 1907. És bastant evident que són induïts pels espanyols ganadero i ganadería, dels quals són un calc. Amb la particularitat que es parteix d’un mot (ramat) que no correspon a ganado. Un calc, doncs, un poc sui generis (vaja, com si en espanyol diguessin rebañería, si em permeteu la facècia). Potser el mateix mecanisme que du ara molts mallorquins a dir ramat en lloc de bestiar. O potser aquesta confusió és afavorida pel fet que en espanyol el que surt de ganado és ganadería, ço és ramaderia.

Qui això escriu es dedica a estudiar l’origen dels mots i els processos d’interferència per a entendre com és el lèxic català. Si en el paràgraf precedent hem dit que ramader i ramaderia són mots induïts per l’espanyol, el lector no hauria d’entendre que en fem cap condemna ni proposam res sobre el seu ús. Simplement explicam com han sortit. Després —com sempre— cadascú farà el que vulgui fer. Però hi ha un ús de ramaderia que ens sembla encara més recent i potser poc recomanable: el que correspon a la noció d’explotació agrícola dedicada a la cria d’un determinat tipus de bestiar. Es diu especialment de les explotacions que crien toros. «La ganadería de Pedro Peralta» o «de don Miguel Mihura», diuen en espanyol. I en català se sent la traducció directa «toros de la ramaderia de…». Bé, siguin toros, vaques o cavalls. Aquesta accepció no figura ni al DIEC ni a cap altre diccionari de referència principal. I sembla que té tan poc sentit com si d’una explotació agrícola en diguéssim una agricultura.

6 comentaris

Què hi fa un «actitud» o «actituda» en occità?

El mot que en català oficial té la forma actitud es va escampar a diverses llengües europees a partir de l’italià attitudine, mot i concepte creats en el Renaixement. I la dita forma catalana actitud és un fruit de la interferència de l’espanyol. Ho vaig explicar en aquest article i avui mantinc tot el que hi vaig exposar.

Que el mot té un origen italià és evident i acceptat per tothom. La seva forma en les diferents llengües ho indica clarament: francès i anglès attitude, portuguès atitude i romanès atitudine. Només l’espanyol i les llengües que en depenen han incorporat al mot una c objecte de molta polèmica: espanyol i català actitud, gallec oficial actitude (però gallec reintegrat atitude). La formació del mot en italià és un punt obscur o controvertit. L’explicació més escampada el fa venir del llatí aptitudinem, mot llatí que significa ‘aptitud’ i que dóna aptitud o aptitude en les diverses llengües i attitudine en italià (amb el significat de ‘aptitud’).  Aquest attitudine italià, que en principi significava ‘aptitud’, hauria sofert una sèrie de creuaments semàntics, per exemple amb mots com atto (< actum) o attegiamento, derivat d’atteggiare, al seu torn derivat d’atto, i hauria agafat un nou significat. Altres fan procedir el mot italià que ens ocupa d’un hipotètic llatí *actitudinem, també amb un encreuament amb atto o amb el mateix attitudine (< aptitudinem) amb significat de ‘aptitud’. Sigui com sigui, la manera com va aparèixer el nou mot (o nou significat) attitudine no té importància per al nostre propòsit. Aquest nou attitudine va aparèixer durant el Renaixement i en el context de la pintura o les arts visuals. Attitudine era inicialment la postura del cos, la que adoptaven les persones que posaven per a una obra d’aquestes arts. I després postura del cos en general, com a la frase espanyola «arrodillados con actitud de hacer adoración a Dios» (1673).

De l’italià el mot va passar a les diverses llengües, en les quals va continuar l’evolució semàntica: de postura física del cos a disposició d’ànim davant alguna cosa. Una evolució possiblement guiada per una llengua que ja no és l’italià. Les llengües que reberen el mot de l’italià o bé conserven la doble t (francès i anglès attitude) o la simplifiquen (portuguès atitude, romanès atitudine). És el mateix que ocorre amb qualsevol doble t llatina (francès i anglès attention, portuguès atenção, espanyol atención, català i occità atenció). L’espanyol actitud és una anomalia en el conjunt de llengües europees. La c, desconeguda de les altres llengües, només es pot explicar per un creuament amb acto i la seva família. Diu Coromines que el primer que va usar el mot en espanyol fou Vicenzo Carducci, pintor italià de naixement establit a Espanya, on és conegut com a Vicente Carducho (1576-1638). Ell mateix dóna fe —diu Coromines— que en el seu temps encara es considerava mot italià. Potser ell mateix, que sabia italià i espanyol, va introduir l’estranya c: si atto en espanyol era acto i attualeactualattidudine fàcilment es podia convertir en actitud. En tot cas, si Carducci no és el primer a usar el mot, això tampoc no és important. El mot va passar de l’espanyol al català en els segles baixos, i la primera documentació lexicogràfica que en tenim és de 1803 (Belvitges). Diguem de passada que el gallec oficial fa actitude mentre que el portuguès fa atitude, igual que el gallec usat pels reintegracionistes. Tot això és bastant coherent amb les situacions de subordinació. I és també bastant evident que sense la situació de subordinació és altament probable que ara en català tindríem atitud, amb una sola t, tenint en compte que el català, com les altres dues llengües romàniques ibèriques, simplifica en t el grup tt. La possibilitat que els catalans haguéssim fet el mateix creuament que feren els espanyols hi és, però és insignificant.

Dit tot això, hi ha una cosa que trop ben xocant. En textos occitans actuals veig tant actitud (o actituda) com atitud o atituda. «Aquela actitud a fòrça de veire amb la victòria electorala» (Jornalet); «La sieuna actitud provoquèt que en l’an 1400 aguèsse de laissar la corona imperiala» (Sapiéncia); «Aquí enquèra vesèm l’actituda neocolonialista de França» (Jornalet, a un comentari); «belèu una atitud pauc cooperativa de la vila en 694» (Wikipèdia-oc s.v. 709); «Pasmens, quò me sembla pas trop dubert, mesma un pauc proteccionista coma atituda, la de nòstres partenaris» (blog Rubrica en Oc); «Donc ne vedi pas nada rason que cambie d’atituda» (Jornalet, a un comentari); «Alceste e de las coetas qu’amian la soa atituda radicau» (Wikipèdia-oc s.v. Lo misantròp o l’Atrabiliari Amorós). Mirant obres lexicogràfiques, veig actitud en dues de recents, el Diccionari general occità de Cantalausa (2002), i el Diccionari occità provençal-català de Joan-Daniel Bezsonoff (2015); i atituda en el Vocabulaire fondamental du provençal de Basse-Provence de Jean-Claude Bouvier i Alain Barthelémy-Vigouroux (1997). En el Dictionnaire occitan-français d’après les parlers languedociens (1966) de Loís Alibèrt el mot no hi és sota cap forma.

No conec prou la situació occitana per a treure cap conclusió sòlida. Només faig una reflexió oberta a la possibilitat que algun expert occità en doni una explicació més fonamentada que la meva. La meva hipòtesi és que, com que actitud(a) en occità és inexplicable, podríem ser davant un cas d’influència del català —en aquest cas un català hispanitzat— damunt la llengua del nord. Molts occitanistes són coneixedors i admiradors de la llengua catalana i la seva codificació, començant pel mestre occitanista Loís Alibèrt. Aquesta influència, però, en casos com aquest, no seria més que interferència de l’espanyol sobre l’occità amb la mediació del català interferit. Cosa no gaire encomiable.

En el Tresor dòu Felibrige, de Mistral, el diccionari més ric de la llengua occitana, no hi surt ni actitud ni actituda, sinó únicament atituda (amb la grafia mistraliana atitudo):

ATITUDO (esp. actitud, it. attitudine, lat. aptitudo), s.f. Attitude, v. biais, pousturo.
Prengué, coumo à soun abitudo,
Uno pietadouso atitudo. J. HUOT
Sèns quita soun atitudo. C. FAVRE

Això ja és més normal.

9 comentaris

El corrector invisible que alguna vegada es veu

En aquest país la major part de coses que es publiquen en català passen per un corrector. En aquest país, que té una llengua en estat d’anomalia greu, si no fos pels correctors, els textos publicats serien força diferents. I els que no passen per un corrector, com els de diversos digitals, són un desastre. En el cas de llengües normals, el corrector només apareix a les cases editorials i la seva feina es limita a arranjar qüestions tipogràfiques i detalls d’estil, perquè en el cas de llengües normals la gent té una competència lingüística normal. Aquí, per desgràcia, som lluny d’aquesta situació, i el corrector és, doncs, un element essencial per al manteniment de la dignitat de la llengua. Cal reconèixer la seva feina, sense que això hagi d’excloure necessàriament alguna crítica que puguem fer a alguns, com és el cas d’aquest article.

La feina del corrector és invisible. El lector del diari, o l’espectador del programa de televisió, no sabrà mai què és que ha escrit el redactor i què hi ha canviat el corrector. Aquest canvia allò que considera que ha de canviar sobre un ordinador, sense donar explicacions a ningú, i del fet no en resta cap traça. I, a més, com hem dit diverses vegades, si aquestes formiguetes coincideixen en l’aplicació d’alguns criteris, la seva feina pot tenir una influència decisiva en l’evolució de la llengua. Com vam analitzar en aquest article, ja fa unes quantes dècades que els correctors de quasi tots els mitjans de Barcelona han anat eliminant sistemàticament mots catalans que estaven en procés de recuperació, i aquests mots han desaparegut de l’escena, de manera que només hi han restat els castellanismes que abans s’havia projectat de substituir.

Malgrat que la feina del corrector és generalment invisible, algun cop, amb una mica d’enginy, tenim la possibilitat de veure-la. Algun text, per la urgència o per altres motius, és publicat —almenys en versió digital— sense corregir. Si el mitjà és seriós, el text passarà més tard pel corrector i restarà endreçat. Doncs comparant la primera versió publicada i la segona versió revisada podem veure la intervenció del corrector. En trec aquí un cas com a exemple: aquesta informació apareguda en el diari Ara el 26 del mes passat. És evident que la primera versió es va publicar sense revisar, perquè cap corrector no deixaria passar coses com «ha parlat de que» i altres faltes bàsiques. Amb tot, cal dir que l’article, en la redacció original, està bastant ben escrit, i només hi apareixen alguns lapsus gramaticals que en la nostra situació sociolingüística són ben poca cosa.

A continuació hi ha algunes captures del text sense corregir i, just a continuació, del text revisat.

 

El redactor ha escrit estat, com sol fer tothom, i el corrector ho ha canviat per sigut

 

El corrector ha canviat estat per sigut, ha fet algun altre canvi que afecta la normativa bàsica i ha rectificat encertadament el femení «esbojarrat» d’Anna Gabriel que el redactor havia transcrit literalment

 

El corrector ha canviat estat per sigut, i ha substituït un apuntat repetitiu.

 

El corrector ha canviat estat per sigut i ha esmenat una falta relativa a l’ús dels pronoms febles

 

Aquí al corrector li ha passat per malla una falta ortogràfica

 

La cosa que més xoca és la substitució del participi estat, que és el més correcte es miri com es miri, pel vulgar sigut. Un canvi que s’ha de suposar que és sistemàtic, almenys en textos informatius. Naturalment, aquest diari, que és privat (una altra cosa diríem dels mitjans públics), té la llibertat d’aplicar els criteris que vulgui (i la gent, la llibertat de comprar-lo o no). Però podem reflexionar sobre què pretén i quin sentit té aquest criteri, quan avui la pràctica d’escriure estat, almenys al Principat i les Illes, és un fet general i consolidat, sembla que també entre els redactors del diari Ara. Perquè potser aquesta intervenció tan forçada contra un ús culte tradicional i contra les preferències normatives és una contradicció flagrant amb les idees de respecte a allò que és normal i general, tan proclamades pels qui les ignoren quan allò que és normal no els agrada. I creiem que tot això fa mal a la llengua.

Article relacionat: «Sigut».

1 comentari

Passar quenòcia (o quenòcies).

Una expressió apresa dels meus pares i avis. Passar quenócia —ells pronunciaven [kəˈnosiə]—, o passar quenócies, siɡnifica passar calamitats: «quina quenòcia que hem passat aquesta nit», «abans la gent passava moltes quenòcies». La intuïció de bon principi ens porta a relacionar-ho amb ca, vist que alguns cans —i abans quasi tots— les passen magres i tristes en aquesta vida terrenal. Això mateix ens duria a grafiar el mot canòssia canòcia. Però ràpidament veiem que la segona part de la paraula (nòcia òcia) és molt difícil d’explicar, i una recerca un poc detinguda ens du a una altra conclusió: la parauleta és una corrupció del mot equinocci, que, com a terme d’astronomia, avui tothom coneix i pronuncia [əkiˈnɔksi] o [əkiˈnɔtsi], però que en temps dels nostres avis, besavis o rebesavis, que visqueren en una societat illetrada i de cultura oral, tenia un ús restringit (no astronòmic) i es pronunciava amb les formes més sorprenents. Encara a Menorca es pot sentir esquinorci. Equinocci designa els dos moments de l’any en què el sol passa aparentment per l’equador i el dia i la nit tenen la mateixa durada. En els dos equinoccis comencen la primavera i la tardor. Però, a més, també es diu equinocci, sobretot entre gent de mar, a un fort temporal que de vegades es produeix durant aquests moments de l’any. Deu ser per això que s’hauria format l’expressió passar un equinocci, en un principi aplicat només al temporal i més tard, per extensió, a qualsevol calamitat. En tot cas, sembla que el mot arribà als mariners través de l’espanyol, com tots els mots arribats en temps de la subordinació del català, i prengué les formes equinòccio, equinóccio, o més aviat quinòccio o quinóccio (vegeu quinòccio a l’Alcover-Moll).  A mesura que s’escampava l’expressió passar un quinòccio, o passar quinòccio, s’anava deformant de diverses maneres, i aparegueren totes les variants que avui es poden sentir a Mallorca: quinòcia, quinócia, quenòcia, quenócia, quinòcio i fins i tot quenècia.

Un dia d’aquests vaig fer una «crida» via Twitter per a veure si els meus seguidors mallorquins coneixien l’expressió (passar quenòcia o quenòcies) i com la pronunciaven. La resposta va ser ràpida i efectiva. I mostra que l’expressió és coneguda i usada a tota l’illa i amb un ventall exuberant de variants fonètiques. Twitter també pot servir per a la recerca dialectològica.

1 comentari

Pàgina següent »