Posts de la categoria 'Llengua'

No lleveu el verb «llevar»

Llevar és un verb procedent del llatí levare, que, segons ens diu l’Alcover-Moll, ja en llatí clàssic tenia les dues accepcions fonamentals del català: aixecar i apartar.

Amb el primer significat tenim l’ús popular de llevar-se, aixecar-se el matí, sortir del llit. O llevar-se el sol, d’on surt el nom Llevant. O llevar la taula, desparar-la; d’on surt el llevant de taula, que és l’acte d’aixecar-se de la taula després d’un àpat i també la darrera cosa que es menja en aquest àpat, substituït ara per l’hispanisme postre, camuflat al Principat sota la forma feminitzada postres. I també estufar-se la pasta de farina per la fermentació, significat relacionat amb el mot llevat, substituït en alguns llocs pels barbarismes llevadura i massa mare. I encara hi ha altres usos relacionats amb aquest primer significat del mot, que trobareu a l’Alcover-Moll.

Pel que fa a la segona gran accepció, llevar significa separar una cosa del lloc on estava situada, unida o adherida: llevar un objecte que fa nosa, llevar la pols a un moble, llevar les taques d’una peça de roba o llevar-se el capell o les sabates. O separar una cosa d’allò de què n’és part: llevar la pell a un conill. O desposseir algú del que li pertany: llevar els drets civils a un presoner, o llevar-li la condemna exercint la gràcia, o llevar els privilegis a un que en posseïa. O suprimir, en general: anyell de Déu que llevau el pecat del món.

Totes dues són accepcions essencials de la llengua catalana general i de tots els temps. Totes dues han estat emprades per escriptors de qualsevol lloc i de qualsevol època. Però la segona accepció s’ha perdut en la llengua popular del Principat, i amb aquest significat el mot ha estat substituït per treure, que carrega el seu significat. Així, una part de la comunitat lingüística diu treure les taques de la roba o li han tret el fumar, mentre que l’altra part diu llevar les taques a la roba o li han llevat el fumar. I quan uns parlen de treure una bandera o treure llaços grocs, els altres tenen algun dubte sobre si els treuen (al carrer) o els lleven. Fins i tot entre els qui diuen treure el cafè opera algun cop la interferència del català sobre l’espanyol: le han sacado el café, que hauria de fer exclamar «de dónde?». També cal dir que treure, o traure, (del llatí trahere, que vol dir ‘estirar’), que normalment significa ‘fer anar de dins cap a fora’, ja d’antic envaeix el camp de llevar. És lògic perquè de la noció d’estirar una cosa es pot passar fàcilment a la noció d’eliminar-la o canviar-la de lloc. A Mallorca, on el verb bàsic per a ‘eliminar’ o ‘suprimir’ és llevar, es diuen coses com treure’s la camisa o treure’s una cosa del cap, tot i que en aquests casos també es diu llevar.

Naturalment que és ben lícit de dir treure quan el català general i clàssic diu llevar. Però hauríem de pensar si no seria convenient per al bé de la llengua general d’anar reintroduint els usos tradicionals de llevar on s’han perdut. No hi ha dubte que aquest era el projecte de Fabra i de tots els qui l’han seguit. Basta mirar les definicions i els exemples del seu diccionari (1932) per a verificar que Fabra usa amb tota regularitat el mot llevar amb tots els significats:

«Abans de llevar-li l’ungla li han adormit el dit» (s.v. adormir)
«Llevar els capolls d’una fruita» (s.v. capoll)
«Llevar a algú el dret de fer una cosa» (s.v. dret)
«Operació quirúrgica de llevar una part del cos» (s.v. ablació)
«Llevar (a un animal) la seva qualitat de feroç» (s.v. amansir)
«Llevar el goig» (s.v. amargar)
«Llevar diferències de rang» (s.v. anivellar)
«Llevar (els obstacles, les dificultats, etc.) que s’oposen a la realització d’una cosa.» (s.v. aplanar)
«Deixar algú al mig del carrer: llevar-li tots els mitjans de vida» (s.v. carrer)
«Llevar (d’un líquid) les substàncies que l’enterboleixen» (s.v. clarificar)
«Llevar allò que, en l’estat natural, recobreix (una cosa)» (s.v. denudar)
«Llevar les impureses (d’alguna cosa)» (s.v. depurar)
«Llevar l’accent (a un element accentuat)» (s.v. desaccentuar)
«Llevar el poder (a algú)» (s.v. desapoderar)
«Llevar autoritat (a algú)» (s.v. desautoritzar)

Això només és una petita mostra. No continuu per a no cansar el lector. Però es pot assegurar que Fabra usa amb tota normalitat el verb llevar per a la segona de les dues grans accepcions indicades més amunt.

I un altre gran de la llengua, Coromines, utilitzat pels dissolvents quan els convé, va ben en la mateixa línia: sobre l’ús de llevar d’acord amb la que aquí anomenam la segona accepció, diu «Ús que, sense desaparèixer, s’ha debilitat bastant en el Principat, amb tendència a confondre en un mateix ús llevar i treure, tendència malaguanyada com totes les que tiren a abolir distincions lingüístiques existents, i en aquest cas veritablement deplorable; amb raó recomanava Careta “llevar-se’l barret o la gorra, millor que “treure’s, llevar-se la roba o millor encara despullar-se més que treure’s la roba“». I continua: «Bons escriptors del català central han seguit sempre usant el verb preferible: “[…] li llevava la por” ([Pere] Coromines).» (DECLC, s.v. lleu).

Lamentablement els assessors lingüístics dels mitjans del Principat, en general, no segueixen el fil dels bons escriptors, ni dels bons lingüistes, com Fabra o Coromines, i la confusió de treure i llevar és avui general en el català públic del Principat.

6 comentaris

Sobre gloses i glosses

El diccionari Fabra (1932) du les dues formes. Glossa és definit com a «Mot que requereix una explicació, esp. acompanyat d’aquesta explicació; explicació dels mots obscurs o difícils d’un autor, d’un text; comentari. | PER ANAL. Amplificació, variació, etc., d’un tema. || Composició poètica, amplificació d’una estrofa, en què cadascuna de les estrofes acaba amb un vers o grup de versos d’aquella estrofa; per anal., amplificació, variació, etc. d’un tema». Glosa porta una simple remissió a glossa però amb una accepció afegida: «Corranda, cançó». Segons aquest diccionari, doncs, les cançons que fan els glosadors mallorquins són gloses, mentre que les explicacions de mots poden ser glosses (forma principal) o gloses (forma secundària). Això es manté bàsicament en el DIEC (edició de 1995), però d’una banda afegeixen noves accepcions a glosaDisminució d’una part del contrapunt en la música dels segles xvi i xvii. | Breu o llarga ampliació d’una melodia o d’un ritme. ») i, d’altra banda, afegeix a glossa l’accepció de «corranda». D’aquesta manera glosa i glossa passen a ser sinònims de tot. En el DIEC (versió actual) les definicions són les mateixes, però glossa cessa de ser una corranda, amb la qual cosa es torna a la situació del Fabra del 32. D’altra banda, en el Fabra glossar és fer glosses, glosar no existeix, un glossador és un qui fa glosses i un glosador és un autor de gloses (que ja hem vist que poden ser glosses) o un poeta popular. En el DIEC (1995) les coses s’aclareixen un poc més: glosar és fer cançons populars, glossar és aclarir amb una glossa o comentari, glosador és un poeta popular de Mallorca i Menorca, i glossador és la persona que fa o recull glosses (que segons el diccionari també poden ser corrandes). En el DIEC actual les coses són igual, però, com que les glosses ja no són cançonetes, el glossador ja no és el qui fa aquestes cançons. En resum, avui, després d’un llarg camí, la cosa s’ha «estabilitzat» i, segons el DIEC, glossa, glossar i glossador fan referència als aclariments o comentaris, i glosa, glosar i glosador fan referència a les cançons dels glosadors mallorquins i menorquins.

Però parlem d’aquest llarg camí que ara dèiem. Aquesta distinció entre els mots amb una essa i amb dues és recent i deguda a Pompeu Fabra. En català medieval no hi ha més que glosa. Més encara, a tots els diccionaris anteriors a Fabra només hi ha glosa (i els derivats). Així és en el Torra (1653), en el Lacavalleria (1696), en el Belvitges, Esteve i Juglà (1803) o en el Labèrnia (1840). Cal suposar, doncs, que la pronúncia tradicional d’aquests mots és amb essa sonora, en tots els casos. La comparació amb les llengües del nostre grup també és il·lustrativa: en francès es diu glose i gloser, però glossaire, considerat cultisme acordat amb l’etimologia glossarius; en occità es diu glòsa i glosar (i glossari). No cal dir que a les Illes, on els mots glosa, glosar, glosat i glosador són vivíssims, es pronuncien sempre amb essa sonora, llevat d’algun cas en què s’ha vist escrit glossa o glossador per un mal ús dels diccionaris. Aquesta unanimitat entre les llengües del grup gal·loromànic en la pronúncia sonora de la essa, ens ha de fer pensar que en baix llatí ja era glosa i no glossa. La forma clàssica glossa perdura en italià (glossa, glossare, glossario). Pensem que glosar, en totes les llengües, és un derivat de glosa, mentre que glossari és cultisme pres del llatí glossarium.

Fabra degué pensar que glosa i altres mots de la família tenien una pronúncia defectuosa, com presió o emisió, i degué voler ajustar la grafia —i la pronúncia— al llatí clàssic. Però mentre que presió o emisió són pronúncies defectuoses per interferència de l’espanyol, no és així amb glosa, que és la forma tradicional catalana de sempre. Fabra vulnerà el seu propi principi segons el qual la pronunciació ha de ser abans que l’etimologia, com practicà amb les vocals a i e àtones o amb les lletres b i v. Una opció, doncs, hauria estat la continuació de glosa, glosar i glosador, amb tots els significats, i reservar en tot cas la essa doble per a glossari, com a forma més culta. Però l’ús actual també permet d’establir una distinció semàntica entre els mots amb una o dues esses. Ja sabem que Fabra era enormement afeccionat a aquestes distincions. Si és una bona opció o no, que els lectors hi diguin —o pensin— la seva.

3 comentaris

El normativisme

Normativisme és un mot que no és als diccionaris de referència. Podríem pensar que no existeix, encara que una ràpida mirada al web ens mostrarà que sí que existeix. En tot cas, jo el puc fer servir, i si no existeix, el puc crear, perquè crear mots és un dels drets fonamentals de tota persona. Una altra cosa és que la teva creació vagi a algun lloc. Per normativisme entenc aquí la simple addicció a la norma, només perquè és la norma, sense més matisos ni consideracions. Però com que de matisos i de consideracions n’hi pot haver molts, parlem-ne.

En la llengua les normes són tan necessàries com en qualsevol manifestació de la vida social. Les normes socials serveixen perquè la societat funcioni, i les normes lingüístiques serveixen perquè la llengua funcioni. A més, aprendre les normes i seguir-les és una aspiració natural de tot parlant d’una llengua, que sap que infringint la normativa serà considerat pels altres com un ignorant o un inadaptat. Aquesta dinàmica entre voluntat de seguir les normes i control social d’aquestes és el que assegura la normalitat de les comunitats lingüístiques. Això almenys a les comunitats lingüístiques normals. A les subordinades pot ser diferent. No importa si les normes són establides per una acadèmia o per altres agents (grans llengües com l’anglès o l’alemany no en tenen, d’acadèmia, ni n’han de menester): la cosa rellevant és que les normes són un consens social, i el que importa és tenir i mantenir aquest consens.

Però les normes lingüístiques no són immutables, igual que tampoc no ho són les socials (si ho fossin, els costums i la moral serien a l’Edat Mitjana o a la prehistòria). Les normes lingüístiques han de ser conservades en la mesura que són convenients per a la comunitat lingüística, i poden ser canviades si això satisfà els interessos de la mateixa comunitat. El canvi, encertat o no, pot venir de dalt, com quan la Secció Filològica canvia el sistema d’accents diacrítics, o pot venir de la societat —o d’agents amb capacitat de produir canvis—, i en aquest cas el començament del canvi sovint serà una infracció de la norma. És clar que aquesta infracció de la norma feta amb la intenció de produir un canvi en els usos socials pot partir d’ideologies diverses, i fins i tot oposades. Els assessors lingüístics que a TV3 promouen coses com sisplau, nòvio, vivenda o els hi demana un favor (no admeses per la Secció Filològica) tenen unes intencions ben diferents (oposades) de les dels qui promovem paraules genuïnes —o que no representen subordinació a l’espanyol— i que no són al diccionari, com estatística, documentari, bombardament o un massacre (masculí). Per a nosaltres els primers actuen contra els interessos de la nostra comunitat lingüística i minant els fonaments de la codificació del català modern. Per això ara no ens interessa de parlar de les seves posicions, sinó de l’altra posició «heterodoxa».

El normativisme que aquí criticam s’identifica amb una adhesió cega i acrítica als diccionaris, sobretot a un. Segons aquesta mentalitat, mot que no és al diccionari no pot ser mai bo, i mot que és al diccionari ho és per força. És una visió àmpliament difosa socialment, i és comprensible, car la gent vol una norma segura i deposita la seva confiança —comprensiblement— en els diccionaris. I és per aquesta raó que hem d’exigir als diccionaris la màxima excel·lència. Però entre professionals de la llengua aquest normativisme pot arribar a ser pervers. Els diccionaris catalans són fills d’unes circumstàncies històriques, les circumstàncies que conformen la història anòmala del nostre país. No són obres perfectes ni han de ser dogmes de fe. La codificació lèxica del català va començar, al principi del segle XX, amb un principi fonamental que era la deshispanització de la llengua. Fabra va fer un diccionari que ell mateix va qualificar de provisori, i no podia ser altra cosa, entre altres raons perquè el coneixement de la interferència lingüística de l’espanyol només començava. El DIEC, fet seixanta anys més tard, també ha de ser considerat provisori, no sols perquè encara té mancances tècniques sinó perquè s’ha apartat del principi fonamental de la codificació lèxica del català introduint hispanismes progressivament i perquè se situa en un context ideològic en què el coneixement i la revisió de la interferència no interessen gaire.

Els qui volem un català més genuí, menys interferit per l’espanyol i més acordat amb les altres llengües romàniques no hem de tenir por d’usar aquells mots que representen aquests ideals, com els esmentats més amunt, encara que no siguin als diccionaris. Si els usam, ja els hi posaran. I si no els usam, no els hi posaran, perquè els qui tenen cura dels diccionaris —actuant amb una perspectiva d’una normalitat lingüística que no tenim— ara tenen més vocació de fotògrafs que de conductors de l’ús; més de notaris que de guies. Amb la qual cosa continuarem en el fang de la subordinació a l’espanyol.

A la imatge d’aquí baix hi ha un exemple clar de normativisme. No interessa si documental és o no un hispanisme, ni si totes les llengües de l’entorn diuen documentari, ni si en una situació de no subordinació diríem documentari, ni si el diccionari diu documental perquè qui va fer el primer en què surt el mot potser no tenia tota la informació. Només interessa el fet que el diccionari diu documental. Afirmant que aquesta és la forma normativa el que es diu és que aquesta és la forma que hem d’usar si volem ser uns bons minyons i uns bons patriotes. Amb aquesta postura es frena el millorament de la llengua i la possibilitat que els diccionaris arribin a recollir aquells mots que un català no subordinat hauria de normalitzar.

3 comentaris

Sobre el mot «paradoxa»

Avui us presentaré un hispanisme que no em consta que hagi estat advertit per ningú: paradoxa. I és força elemental. És un hispanisme de forma, com tants altres que hem tret a la llum. És a dir, l’arrel del mot és impecable, però presenta un element formal degut a la subordinació a l’espanyol: la forma femenina.

El mot procedeix del llatí paradoxum (de gènere neutre), que, al seu torn, procedeix de la substantivació de l’adjectiu grec παράδοξος (parádoxos), ‘contrari a l’opinió general’, format amb els elements para (al costat de) i doxa (opinió). Amb el segon element s’han format també els mots ordodox (ortódoxos) i heterodox (héterodoxos). El mot que ara ens ocupa comença a circular en les llengües modernes en el context del Renaixement. En totes les llengües romàniques el mot és de gènere masculí: francès paradoxe, italià paradosso, romanès paradox, portuguès paradoxo, i fins i tot el gallec fa paradoxo, contra el que podríem esperar atesa la subordinació d’aquesta llengua a l’espanyol. De l’occità en parlarem més endavant. En espanyol s’ha dit sempre paradoja, amb un canvi de gènere de difícil explicació. Podria ser una mala interpretació del francès paradoxe? És el que degué passar amb el mot massacre, masculí en totes les llengües i femení en espanyol i que aquesta llengua degué agafar del francès (vegeu aquest article). O més aviat sembla una interferència amb el plural neutre llatí paradoxa, considerant la importància dels Paradoxa de Zenó o els Paradoxa Stoicorum de Ciceró. En espanyol, segons els corpus disponibles, el mot apareix en el segle XV, sovint fent al·lusió a les obres esmentades, i en els diccionaris apareix en el segle XVII. En un principi s’escriu paradoxa, però a partir del 1527 ja trobam la grafia paradoja que coexisteix llargament amb la primera i que ens indica l’antiguitat de la pronúncia actual. Una pronúncia estranya essent el mot un cultisme, que hauria de mantenir la pronúncia ks de la llatina (com ordodoxa, no ortodoja). Els diccionaris de la Reial Acadèmia duen paradoxa fins al 1803.  A partir de 1817 l’Acadèmia escriu paradoja en els seus diccionaris. I, a més de paradoja, hi trobam els adjectius paradojo (abans del 1817 paradoxo), amb el significat de ‘extraño o extravagante en su modo de sentir u opinar’, i paradójico (abans del 1817 paradóxico), amb el significat de ‘lo que incluye paradoja o el que usa de ellas’.

En català la primera documentació lexicogràfica és del 1696 (diccionari Gazophylacium de Joan Lacavalleria), però sota la forma paradoxe, amb una terminació que ens fa dubtar sobre el gènere. Era, evidentment, un mot només conegut de les elits culturals. En els diccionaris del XIX ja surt paradoxa amb la indicació de femení. Podem dir, doncs, que paradoxa és un mot que entra en català en una època de completa subordinació cultural de la nostra societat a l’espanyol i que només aquesta subordinació i la interferència lingüística expliquen aquesta anomalia del gènere femení.

Quant a l’adjectiu corresponent, no hi ha res en els diccionaris d’abans del segle XIX. En els d’aquest segle trobam algun paradògic (com el d’Antoni Figuera, que, curiosament, registra el nom paradoca). Paradògic és el que es deia correntment en el segle XIX, perquè en l’estat de subordinació en què es trobava el català una altra cosa no es podia esperar. Els més cultes escrivien paradòxic, que és la forma que recull el Labèrnia (1840) i la major part de diccionaris vuitcentistes. Fabra va introduir sàviament la forma paradoxal (Diccionari ortogràfic, 1913), agafada del francès i que coincideix amb les altres llengües romàniques. Ho argumenta a la conversa 78 (1920) de les Converses filològiques, en què diu: «El mot d’on el castellà ha tret el nom paradoja, de què ha derivat l’adjectiu paradójico, és l’adjectiu llatí paradoxus (del grec paradoxos); el mot català corresponent a paradoja és, doncs, paradoxa amb x i no pas j (Cp. el francés paradoxe, l’anglès paradox, l’italià paradossa, amb el canvi, normal en aquesta llengua, de x en ss); i de paradoxa hom podia derivar en tot cas paradòxic, no paradògic. […] Paradòxic és naturalment millor que paradògic (del tot inacceptable); però ens sembla encara millor paradoxal, que és el mot que figura, com a derivat de paradoxa, en el Diccionari ortogràfic de l’Institut». Fabra sembla que no s’adona de la interferència de l’espanyol pel que fa al gènere de paradoxa, alhora que cau en un error respecte de la forma italiana d’aquest mot.

Ens resta un enigma. Els diccionaris occitans moderns (recents) enregistren tots la forma femenina paradòxa. Un fet altament sorprenent, si tenim present que l’occità té per referent el francès i que, d’aquesta manera, és l’única llengua romànica no subordinada a l’espanyol que posseeix aquesta estranya i aparentment inexplicable forma femenina. El Tresor dòu Filibrige (1878) de Mistral registra paradosse i paradoxe, sense indicar-ne el gènere. Però cal suposar que és masculí, car si fos femení hauria escrit paradosso o paradoxo (la o és la grafia normal mistralenca per a la a final). Un diccionari anterior, el Dictionnaire provençal-français de J.S. Honnorat (1847) du paradoxo, amb indicació ben clara de gènere masculí. Podem suposar, doncs, que paradòxa és un altre cas d’hispanocatalanisme de l’occità, és a dir, d’hispanisme introduït tot agafant-lo del català; la mateixa circumstància que atribuíem a actitud en un article dedicat a aquest mot. Els occitanistes actuals senten una considerable devoció pel català, i la introducció de mots com aquests els poden servir per a marcar una cercada distància respecte del francès. El diccionari més antic dels que registren paradòxa sembla que és el Laus, Dictionnaire français-occitan (1997), que podria haver estat l’introductor de la forma femenina. El fet que una llengua com l’occità, que sempre segueix el gruix de les llengües romàniques, ara vagi amb l’espanyol és un veritable paradox.

12 comentaris

Cal triar bé i escollir poc

Observo encuriosit l’ús extraordinari que al Principat —o potser només a la part de Barcelona, no ho sé— es fa del mot escollir. Que si el Parlament ha d’escollir un president, que si tal persona ha estat escollida com a representant de no se què, que si no sé qui ha estat escollit a les urnes, etc. El verb s’empra tant si l’elecció es fa mitjançant una votació com si no. Veig el mateix ús en espanyol («escoger un presidente», se suposa que votant) i no és sols espanyol de Catalunya, sinó que en veig exemples a la premsa espanyola i hispanoamericana. És, doncs, un ús comú a català i espanyol. Diverses fonts ens diuen que escollir tenia poc ús al Principat, on era més usual triar (a part d’elegir, sobretot si hi ha votació), per la qual cosa deu haver-hi hagut una evolució, car sembla que ara triar recula davant l’omnipresent escollir.

Ens explica Coromines (DECLC, s.v. collir), que en llatí antic legere significava ‘collir, agafar’, i que amb el prefix ex– es formà exlegere (simplificant,  elegereeligere) que significava ‘triar’ i d’on surt per via culta el mot panromànic elegir. Però el legere (‘collir’) aviat va restar antiquat i va ser substituït per una altra forma prefixada, colligere, d’on surt l’actual collir. I quan el legere (‘collir’) va restar antiquat era lògic que el prefixat eligere (‘triar’) també flaquejàs i que sobre el seu vencedor, colligere, es formàs un altre mot prefixat, excolligere, que agafà el significat de ‘triar’. Això darrer degué ser sobretot en llatí hispànic dels dominis actuals espanyol i portuguès. Del colligere vénen el català collir, l’espanyol coger, el portuguès colher, el francès cueillir o l’italià (rac)cogliere. Amb la particularitat que els mots espanyol i portuguès signifiquen agafar qualsevol cosa mentre que a les altres llengües romàniques signifiquen agafar només flors, fruits o semblants. Llevat d’un ús aberrant i espanyolitzant que fan alguns mallorquins, que cullen el telèfon, el tren, l’autobús, els lladres, refredats, manies i tot allò que en espanyol es pot coger. Del llatí excolligere surten l’espanyol escoger i el portuguès escolher, que signifiquen ‘triar’. És un mot bàsicament propi d’aquestes dues llengües iberoromàniques, absent en les altres de la família romànica. En espanyol escoger surt profusament en totes les èpoques, començant pel Cantar del mío Cid. En català ja és una altra cosa.

Respecte al català, Coromines ja ens diu al diccionari etimològic espanyol (DCECH) que no en coneix exemples antics; dada interessant. De totes les aparicions que hem vist a la documentació medieval només en coneixem algun ús en Jaume Roig. Res més, cosa que indica que a l’Edat Mitjana el mot era pràcticament inexistent en català. En el CICA (Corpus Informatitzat del Català Antic), que arriba al segle XVIII, no n’hi hem sabut trobar cap cas. I en el CIVAL, corpus de textos valencians, en trobam un exemple en el segle XVII (Gaspar Blai Arbuxech, 1666), que ja pot ser clarament induït per l’espanyol. Després ja passam a una aparició del 1853. El diccionari Torra (1640), que és una adaptació d’un diccionari castellà, enregistra escullir amb una simple remissió a triar. I el mot escollir és totalment absent del diccionari Lacavalleria (1669), molt més consistent que el de Torra. Sí que surt ja als diccionaris del segle XIX.

Pel que fa a la llengua parlada, Coromines, en el seu diccionari etimològic espanyol, ens deia que a la Catalunya del Nord només s’usa llestar i que en el Principat [sud] triar és més popular que escollir. Ho referma en el diccionari català (DECLC), on diu que escollir és «un mot molt rar a l’Edat Mitjana, i no general avui, en què segueix dient-se més aviat triar en tot el Principat i llestar (amb caràcter preferent, potser únic) en rossellonès; tanmateix escollir és també actualment d’ús més o menys general a les Illes, el Principat i sobretot en valencià (on triar no s’usa si no és en alguna accepció especialíssima, de triatge de productes agrícoles.». Pel que respecta al Principat, és evident que hi ha hagut una evolució, car ara escollir es diu per pa i per sal, fins i tot quan no cal dir triar sinó elegir. Desconec els usos exactes del País Valencià; els lectors valencians d’aquest post podran fer-hi les seves aportacions. Quant a Mallorca puc dir que escollir és una cosa molt rara i que en el meu entorn, i a l’entorn de persones que he consultat, és perfectament inexistent.

La semàntica d’aquests mots també és un capítol ben interessant. Notem que el català té tres mots (elegir, triar i escollir) mentre que les altres llengües de l’entorn només en tenen dos, com l’espanyol (elegir i escoger), el portuguès (eleger i escolher), el francès (élire choisir), l’italià (eleggere scegliere ) o l’anglès (to elect i to choose). Vegem quina és la semàntica en aquestes llengües que tenen dos mots. En totes elegir (elegir, eleger, élire, eleggere, to elect) significa en primer lloc triar una persona o diverses per a ocupar algun càrrec o alguna responsabilitat, sobretot mitjançant una votació. En segon lloc, elegir és l’acció de mostrar una preferència per una persona, un poble, un col·lectiu, etc.: «el poble elegit per Déu», «molts són cridats i pocs, elegits (frase evangèlica)». Per al significat de triar entre diversos objectes o diverses opcions el mot normal i neutre és triar (escoger, escolher, choisir, scegliere, to choose). Elegir per a referir-se a una tria entre coses sol ser literari o d’un to més o menys pujat («el destí que cadascú ha elegit»).

Ara vegem com els diccionaris catalans administren els nostres tres mots. La primera cosa a remarcar és que utilitzen el mot escollir com a instrument per a la definició dels altres. «Elegir: escollir entre diverses possibilitats» (DIEC); «elegir: escollir qualcú o qualque cosa per a un fi determinat» (DCVB); «elegir: escollir (algú o alguna cosa) per a un fi determinat» (DFabra). Cosa que, curiosament, no fa el Labèrnia: «elegir: triar, destinar una persona ó cosa á algun fi». Ni el Lacavalleria: «elegir: triar alguna cosa». Això a part, els diccionaris catalans són poc clars respecte del significat dels tres mots. Sobre elegir, i descomptant les eleccions amb votació, el DIEC ens diu (accepció 1) que elegir és «escollir, seleccionar, entre diverses possibilitats per a un fi determinat», definició que tot d’una pensam que també pot servir per a triar. I si anam a triar, veurem que —descomptant significats com els de triar llana o bestiar o triar-se la llet— simplement ens remet a escollir. I d’escollir només diu que significa «prendre de preferència», una definició que ja és de Fabra. És a dir, que escollir i triar són sinònims, amb l’agreujant que la forma definida (primària) és escollir i no triar. Els altres diccionaris actuals no aporten res més d’útil.

En resum, la introducció discreta del mot escollir en segles passats, deixant a part el cas isolat de Jaume Roig, pot ser molt bé un fenomen d’interferència. Era un mot innecessari, perquè el seu significat ja estava cobert per triar. A partir d’aquí, la asimetria entre el català (amb dos mots, triar i escollir) i l’espanyol (un sol mot, escoger) i la semblança formal entre escoger i escollir han afavorit en temps moderns l’expansió d’escollir i el replegament del mot inexistent en espanyol (triar). Faríem bé de promoure la parella dels mots genuïns, elegir i triar, i fer-los servir com ho fan les altres llengües romàniques.

9 comentaris

L’aranyol

Diguem per a començar que el títol d’aquest article no vol ser irrespectuós de res ni de ningú. Permeteu-me la llicència d’introduir aquí el mot aranyol, a manera de mot col·loquial, calcat de l’omnipresent catanyol, que és la manera col·loquial de referir-nos a un català víctima, en una mesura més gran o menys, de la interferència de l’espanyol. I anem a la cosa.

Si una llengua es troba subordinada en un territori, perquè aquest és part d’un Estat que crea aquella subordinació, però disposa d’una comunitat humana que no es troba en cap estat de subordinació, la interferència de la llengua dominant sobre la subordinada que es produeix en el primer cas contrasta amb la llengua neta d’interferència a la part no subordinada. Sobretot si aquesta part no subordinada és una comunitat gran i vigorosa. Per molt que l’alemany que es parla a la regió francesa d’Alsàcia estigui interferit pel francès, els germanòfons d’aquella regió tenen un referent lingüístic clar en Alemanya, Suïssa o Àustria. Els gallecs reintegracionistes tenen un referent clar a Portugal. O els hongaresos d’Eslovàquia tenen un referent lingüístic vàlid en la llengua parlada i escrita a Hongria.

Els catalans no tenim aquesta sort. Tota la llengua està subordinada, sense que en resti ni un trosset amb vida pròpia. Si miram el petit Estat independent d’Andorra, la llengua que s’hi usa, lèxic administratiu a part, és un català tan interferit per l’espanyol com el català de Barcelona. Per a poder visualitzar fàcilment la interferència de l’espanyol sobre el català encara tenim en certa manera el català del nord, que als estudiosos de la interferència ens ha fet un bon servei. D’allà dalt estant, alliberat el cervell dels motllos que l’espanyol imposa al cervell de la gent del sud, la interferència espanyola es pot copsar molt més fàcilment. Les llargues xerrades amb l’amic Joan Daniel Bezsonoff a Prada o les informacions aportades per Idali Vera i altres persones de la Catalunya del Nord per a mi han estat un bon ajut en la meva feina de recerca sobre interferència. I no hi fa res que el català del nord hagi estat i estigui interferit pel francès: això no lleva que sigui un bon aliat per a descobrir les marques que l’espanyol deixa sobre el català. Però aquest recurs té les seves limitacions. Interrompuda la transmissió familiar de la llengua a les comarques del nord, i descomptant un sector de gent força vella, el català que ara parla una minoria de la gent és un català après com a segona llengua i fortament interferit pel català del sud; és a dir, indirectament interferit per l’espanyol. Del català de l’Alguer, per la seva quasi nul·la consistència, no cal ni parlar-ne.

Diferent és la situació de l’aranès i la resta de l’occità. Malgrat la poca vitalitat de l’occità a Occitània, aquesta llengua no pateix cap subordinació a l’espanyol, ni directa ni indirecta, llevat en tot cas d’algun mot molt peculiar que hi pugui haver penetrat via català. I aquest fet pot ser un gran ajut per al descobriment de la interferència de l’espanyol sobre l’occità aranès i per al redreçament d’aquesta varietat.

No tinc tant de coneixement de l’occità (i de l’occità aranès) com voldria tenir, però sí interès per tenir-lo. I amb aquest interès estic atent a observar les diferències entre la varietat parlada al Principat i la varietat parlada (o sobretot escrita) a l’Occitània integrada dins França. Mentre escoltava, durant els darrers dies, el programa informatiu 3/24 en aranés, que emet diàriament la televisió de Catalunya, he pres notes sobre els hispanismes que hi he trobat. La comparació amb l’occità estàndard de més amunt de la frontera política és altament alliçonador. I el cas de l’occità és de gran interès per a l’estudi de les interferències lingüístiques. A continuació posaré la llista dels hispanismes que hi he observat (que no deu ser exhaustiva) amb la indicació de la forma occitana no subordinada a l’espanyol (occ.), bàsicament estàndard llenguadocià. Amb només un grapat de programes de deu minuts, bona part dels quals són declaracions de polítics en català i espanyol, la llista és prou substanciosa (o substancial). Cada programa comença amb els mots Òla, bona tarde, dues castellanades de les quals no hi ha rastre al nord de la frontera. I els espectadors són tractats de vosté, un altre hispanisme totalment absent més al nord. Fortunadament, els informatius mostren també solucions comunes amb la resta de l’occità, pel que fa a neologismes: caumatge (desocupació, català interferit atur), greva (vaga) o bombardament (català interferit bombardeig). I una darrera observació: els hispanismes de l’aranès són en gran mesura els mateixos que els que té el català, perquè una sola és la llengua interferidora. A més, en aquests informatius es pot veure un model de llengua que segueix la mateixa línia ideològica del català dels mitjans de la Corporació i del seu deplorable llibre d’estil. L’admissió o promoció de multitud de formes espúries que fins i tot són fora de la normativa reconeguda de l’aranès (i del català): eth president cessat, imputar (algú), registre (‘escorcoll’), viuenda (vivenda), etc.

Aquí teniu la llista. Com podeu suposar, tots aquests hispanismes també ho són en català (excepte algun com correu, exèrcit o població). I si hi ha cap error, apel a la competència d’alguns lectors coneixedors del terreny per a esmenar-lo.

acampada (occ. campatge)
ajuntament (occ. comuna)
an permetut recuperar (occ. an permetut de recuperar)
apartat (occ. seccion, alinea)
autopista (occ. autorota)
benzinèra
carretera (occ. rota)
carpa [de circ] (occ. capitèl)
carta (occ. letra)
conjunt (occ. ensemble)
coche (occ. auto, veitura)
correu (occ. corrièr)
despachi [liurament de]
diari (occ. jornal)
dies laborables (occ. jorns obrants)
Dinamarca (occ. Danemarc)
distorbis [disturbis] (occ. rambalhs, tumults, amautas, etc.)
empresa (occ. entrepresa)
empresari (occ. entrepreneire, entreprenedor)
enganhar (occ. enganar)
eth equip (occ. l’equipa)
es paradi [els desocupats] (occ. los caumaires)
escolhir o escuelhir (occ. causir) [emprat, a més, abusivament amb el significat de ‘elegir’ (occ. elegir): «eth escuelhut nòu president»]
eth govèrn espanhòu a cessat era directora (occ. destituir)
eth Liceu apòsta pera dansa
exèrcit (occ. armada)
gremi (occ. corporacion)
imputar [una persona]
informe (occ. rapòrt)
inabilitacion
inclús (occ. quitament)
inversion (occ. investiment)
libi (occ. libian)
lletrats (occ. avocats)
mantèrs [venedors de carrer]
mesa deth Parlament
marchar [anar-se’n] (occ. se n’anar, partir)
majoria (occ. majoritat)
ministre d’Isenda (occ. ministre de las Finanças)
notícia (occ. nòva, novèla)
novèla (occ. roman)
números vermelhs (occ. nombres)
parar [aturar-se] (occ. arrestar)
passeg (occ. passejada)
pellicula (occ. filme)
per ultim (occ. finalament)
periodista (occ. jornalista)
ple [del Parlament]
pista [«le cerquen sense trobar cap mès pista»]
poblacion (occ. populacion)
preguntar (occ. demandar)
pressupòst (occ. budgèt)
quedar (occ. restar, demorar)
querelha (occ. denóncia, etc.)
registre [escorcoll] (occ. perquisicion, etc.)
rentat [de diners] (occ. lavatge)
rescatar [un excursionista] (occ. salvar)
risc de fuga (occ. risc d’evasion)
ròda de premsa (occ. conferéncia de premsa)
se l’investigue per mauversacion (occ. altres solucions)
seguir [continuar] (occ. contunhar)
solidesa (occ. soliditat)
tarde (occ. aprèsmiègjorn)
tramitacion
tramvia (occ. tram, tramvai)
tiroteg
tribunau (occ. cort)
un d’octobre (occ. primièr d’octobre)
violéncia masclista
viuenda (occ. lotjament, etc.)
vosté (occ. vos)

 

9 comentaris

«El primer d’octubre», no «l’u d’octubre»

Quan jo era petit, els meus pares em corregien si deia «demà és dia u»: no es diu «dia u», em deien, sinó «dia primer». I en tot el meu entorn la gent de parla genuïna ha dit sempre «dia primer de gener», «dia primer de febrer» o «dia primer» del mes que sigui. Igual que ho diu una popular cançoneta mallorquina que diu: «Sant Pere és a vint-i-nou / i Sant Marçal és a trenta / i l’endemà ja mos entra/ es primer de juliol».  Però com que en espanyol diuen «uno de enero», etc., ara, amb els referents perduts, o sense més referent que la llengua veïna, tothom sol dir «dia u». La gesta catalana del primer d’octubre de l’any passat ha fet córrer l’espuri U d’octubre per tots els mitjans i pertot arreu. Fins i tot ja hi ha alguna ciutat amb una placa que diu Carrer (o plaça) de l’U d’Octubre (o de l’1 d’Octubre, que és igual). Som a temps de rectificar si sabem difondre el missatge. El francès, l’occità, l’italià i el romanès tenen la norma de fer servir l’ordinal (premier, primer, primo întaî) per al primer dia de cada més (no per als altres dies, en què es fa servir el cardinal). Aquesta és, doncs, la norma general de les llengües romàniques. Només en occità aranès —comprensible— veig eth dia 1 d’octubre. L’anglès, com se sap, fa servir l’ordinal en tots els casos. Sols l’espanyol i el portuguès alternen les dues formes, amb preferència actual pel cardinal. L’espanyol d’Espanya fa servir normalment el cardinal, mentre que l’espanyol americà prefereix l’ordinal. Una recerca al Corpus del Nuevo Diccionario Histórico Español ens mostra que uno de seguit del nom del mes és modern i que també en espanyol la forma més tradicional és primero de. És a dir que la llengua veïna modernament s’ha desviat de la pràctica general de les llengües romàniques. La documentació catalana antiga és plena de la fórmula primer de, que no entra en competència amb u de fins als temps actuals. I si es veu 1, pensau que deu ser una manera de grafiar primer. En pos un exemple del segle XVII: del Dictionarium, seu Thesaurus catalano-latinus verborum ac phrasiu (1640), del barceloní Pere Torra: «Si lo dia és després dels Idus, contaré los que resten fins lo dia primer del mes següent, encloent axí mateix lo dia desde que contam: y lo primer del mes següent: com a 29 de juliol, contaré així: 29, 30, 31, lo primer de Agost son 4 y diré: Quarto Calendas Augusti.» En català cal dir, doncs, primer d’octubre i no u d’octubre, que és una forma acastellanada moderna.

14 comentaris

«Finestres d’oportunitat» i altres finestres i portes

La curiositat davant aquesta expressió tan a la moda (finestra d’oportunitat) m’ha dut a reflexionar una estona sobre les obertures que hi ha a les parets de les nostres cases. En el meu redol una finestra és una obertura practicada a una paret perquè entri la llum i l’aire a l’interior. I només això: l’estructura, de fusta o d’altre material, que serveix de suport als vidres que han de permetre l’entrada de la llum i impedir el pas del fred, sempre s’ha dit vidriera. Però ara, i com més va més, d’aquesta estructura les noves generacions en diuen finestra, i així es diu que «s’ha romput la finestra» o que «hem de canviar la finestra». Podria suposar que és un calc de l’espanyol (en què tot és ventana). No dic que sigui hispanisme considerant el català en sa totalitat. Almenys l’accepció 1.2 de l’entrada finestra del DIEC (conjunt de fulles o de batents de tancament de l’obertura d’una finestra) i el fet que els diccionaris d’altres llengües duguin aquesta mateixa accepció em reclamen prudència. En tot cas, és significatiu que l’Alcover-Moll només defineix finestra com l’obertura estricta.

La comparació amb la parella porta/portal és inevitable. En el meu redol l’obertura de les parets que serveix per a entrar i sortir es diu portal, però a l’Alcover-Moll veig que aquest ús només es troba a Mallorca. A la resta del país la dita obertura es diu porta, i només portal quan té el caràcter de principal o important. Al DIEC l’ús mallorquí de portal ni tan sols està registrat, i això que és ben general a tota l’illa. A Mallorca una porta només és la «peça o peces planes, de fusta o d’altra matèria sòlida, que, adaptades a una obertura practicada en un mur o paret, serveixen per a impedir o deixar lliure el pas per aquella obertura» (accepció II de l’Alcover-Moll). De manera que quan es fa una casa, abans de venir el fuster, només hi ha portals i finestres. Després de passar-hi el fuster, als portals hi ha portes i a les finestres hi ha vidrieres (o també portes o persianes). Això és un ús local: en les altres llengües i en el mateix llatí porta tenia els dos significats (obertura i peça per a tancar-la). Les úniques obertures d’entrada i sortida que a Mallorca es diuen portes són (eren) les de les murades (l’obertura i la porta per a tancar-la), que a Barcelona es diuen portals.

Però anem a allò que motiva aquest article. El mot finestra s’ha prestat a un grapat d’usos metafòrics (igual que el mot porta). Si mirau l’expressió finestra oberta al món, veureu que s’aplica a un munt de coses. Un d’aquests usos metafòrics és l’expressió finestra d’oportunitat, que ara a tanta gent li agradar de dir. És una creació anglesa (window of opportunity) que ha estat calcada en totes les llengües del nostre entorn. Significa el període de temps, més aviat breu, en què es presenta l’oportunitat d’assolir algun objectiu prenent una certa decisió, per contrast amb el temps normal, en què aquesta oportunitat no es presenta. Aquest lapse de temps és com una finestra que s’obre en contrast amb la paret, que seria el temps normal. L’expressió s’usa en dominis diversos: l’economia (conjuntura favorable per a investir, vendre, etc.), la política, la medicina i fins i tot la biologia. I s’afegeix a altres usos metafòrics de finestra (també creats per l’anglès), que produeixen accepcions del mot emprades en llengües d’especialitat, com l’astronàutica, la geologia, la medicina, la informàtica, etc.

A la gent li agrada la novetat, també en la llengua, cosa que explica el triomf d’expressions com aquesta. Emprant-la sembla que un està més al dia o és més modern; o potser s’encomana sense voler, com tantes altres coses. No hauríem de rebutjar taxativament aquesta expressió, però ens hauríem de posar en guàrdia davant l’abús que se’n pot fer. En rigor, finestra d’oportunitat no crec que tingui gaire avantatge davant allò que s’ha dit sempre: una oportunitat, o una ocasió. I hi ha el perill que totes les oportunitats acabin essent finestres d’oportunitat.

1 comentari

«Policial» o «policíac»?

L’adjectiu que correspon a policia es veu en català (i en espanyol) de dues maneres: policial i policíac. Amb una tendència a certa especialització: es parla de fonts policials o de repressió policial i de novel·les policíaques, sembla que seguint l’ús espanyol. El DIEC registra les dues formes i en el cas de policial remet a policíac, però només quan significa «relatiu o pertanyent a la policia». Les novel·les només són policíaques. Quina forma seria en català la més adequada? Totes dues són resultat d’un procés derivatiu, que afegeix a l’arrel els sufixos -al i –ac.

En català tenim una quarantena de mots acabats en –ac, terminació que amb la valor que ara ens interessa només va precedida de la vocal i. Llevat d’amoníac i zodíac, tots són adjectius: afrodisíac, demoníac, austríac, cardíac, hipocondríac, maníac, paradisíac, etc. Però observem una cosa: tots menys policíac són procedents de mots grecs o llatins que ja en aquestes llengües s’havien format amb els sufixos akos o acus (‘relatiu a’). Ètims grecs són aphrodisiakós, kardiakós, hypochondriakós, daimoniakós, zoidiakós, etc. passant pel llatí aphrodisiacus, cardiacus, hypochondriacus, daemoniacus, zodiacus, etc.;  altres tenen ètims estrictament llatins com ammoniacusmaniacus o paradisiacus. Però no hi ha cap mot que s’hagi format en català per derivació a partir del sufix –ac, com crec que tampoc no n’hi ha en les altres llengües romàniques. Policíaco és una creació espanyola formada per analogia amb altres adjectius acabats en –íaco (la quarantena que més amunt hem vist). En francès es diu policier, en occità policièr i en italià, poliziesco; en cap llengua no acaba en –ac o forma equivalent. És a dir, que –ac en català no és un sufix productiu, i policíac s’ha de considerar un hispanisme.

Per contra –al, derivat del llatí (a)lis, és un sufix altament productiu, generador de mots completament genuïns. Mots creats en català amb aquest sufix són artesanal, colonial, comtal, comercial, constitucional, existencial, funcional, genial, individual, industrial, musical, papal, presidencial, senyorial, sentimental, torrencial, tribal, tropical i moltíssims més. Naturalment, també n’hi ha molts que no s’han format en català sinó que deriven de mots llatins acabats en –alis (baptismal, conjugal, dominical, filial, nupcial, virginal i moltíssims més). Diguem, ja que hi som, que si el sufix llatí alis anava precedit d’una arrel amb una l, sofria dissimilació i es transformava en aris. D’aquí angular, familiar, militar, popular, etc. Tornant al nostre mot, és ver que en cap altra llengua, que sapiem, no s’afegeix aquest mateix sufix al a l’arrel del mot policia (llevat del portuguès, que diu policial amb tots els significats), i que sense el referent espanyol potser no tindríem policial. Potser policier o policiari, però això són suposicions. En tot cas, si s’ha de triar entre policíac i policial, el segon és clarament preferible.

Cap comentari

So n’Espases? De debò?

Tinc un respecte absolut per l’Institut d’Estudis Catalans, com ha de ser. Però amb la mateixa mesura que li tinc respecte tinc la convicció que he de defensar, encara que sigui en desacord amb la institució, les posicions que cregui més convenients per a la meva i la nostra llengua. Les dues coses, el respecte i la independència de criteris, si escau, les mantindré sempre. I amb aquestes dues idees puc manifestar la meva opinió que en temes balears la Secció Filològica acumula un petit grapat de desencerts. Primer va ser una normativa sobre l’ortografia de la primera persona del present d’indicatiu per a les formes amb morfema zero, pròpies del català clàssic i dels actuals parlars de les Balears i de l’Alguer. Consider errònia aquesta normativa, per manca de coherència amb el sistema global, i així ho he manifestat en diverses publicacions. Després va ser una preferència per l’article salat en els topònims de les Illes que, segons el meu parer, respon més a una voluntat de complaure sentiments que al seguiment d’una argumentació científica rigorosa.  Ara l’Ortografia Catalana (pàgina 110), de l’Institut prescriu la grafia anacrònica So n’Espases o So n’Anglada, en lloc de l’habitual Son Espases i Son Anglada, completament consolidada i assumida fins ara pràcticament per tothom. Atesa l’extensió i la importància d’aquests noms (Son Espases és el nom del principal hospital públic de les Balears, Son Anglada és una important àrea de Palma, com Son Armadans i altres), un canvi gràfic en aquest moment crearia molts de problemes i representaria molt pocs beneficis. La mateixa norma prescriu les grafies Ca n’Alcover, Ca n’Oleo i semblants, contra les que avui són les habituals —almenys en els usos de les principals institucions— Can Alcover, Can Oleo, Can Espanya, etc. Abans de precipitar se en un tema com aquest caldria parlar-ne amb calma.

Qui va proposar la norma que avui sotmetem a reflexió degué guiar-se mecànicament per les regles que regeixen les contraccions de les preposicions i els articles. Si al, del i pel es desfan davant vocal en a l’, de l’ i per l’, Can i Son, contracció dels mots ca i so (ço) i la partícula prenominativa en, s’ha de desfer en Ca n’ i So n’. Però les coses no són tan simples, i la partícula en no sempre es comporta com els articles definits. Per començar, les preposicions a, de i per no formen contraccions amb la partícula en, que serien an, den i pen (paral·leles a al, del i pel) sinó que es mantenen com a a en, d’en i per en.

Son (antiga contracció de ço d’en) seguit d’un altre o diversos mots és una partícula que introdueix una immensa quantitat de topònims de Mallorca i Menorca, en un principi noms de possessions i modernament noms també de barris, àrees industrials, hospitals i altres instal·lacions. Aquesta estructura toponímica es va crear en el segle XV, quan les antigues alqueries islàmiques canviaven el nom incorporant-hi el cognom del propietari. Un cop formats aquests topònims s’han mantingut inalterats fins avui, per molt que hagi canviat la família propietària. Després del segle XV ha continuat ininterrompudament fins avui la creació de topònims encapçalats per Son, amb el cognom del propietari, el seu malnom o més rarament el seu nom de fonts. Però cal tenir present que molt aviat el Son restà fossilitzat: es perdé de manera primerenca la noció del que significava en origen i esdevingué una mera partícula introductora de topònims. Topònims que ja no s’havien de formar necessàriament a partir d’un antropònim, sinó que qualsevol mot amb significat transparent podia i pot seguir la partícula introductora: Son Vitamina (Menorca), Son Durí (dur-hi), Son Fam i Fred (Santa Maria del Camí), Son Mai Arribes (Manacor), etc. Una altra evidència d’aquesta fossilització és el fet que la dotzena de topònims que fan referència al cognom d’una propietària s’han escrit tradicionalment encapçalats per un Son compacte (Son Amora, Son Adolsa, Son Apau, etc.), tot ignorant els antropònims Móra, Dolça o Pau). Evidentment, aquests topònims no tenen altra escriptura possible que So na Móra, So na Dolça i So na Pau, car de cap manera es pot deformar l’antropònim.

Antoni M. Alcover introduí les grafies Ca’n Puig, Ca-N’Amorós, So’n Puig i So-N’Amorós, que foren utilitzades i ensenyades per Francesc de B. Moll, suprimint el guionet. A partir de la represa de l’ús públic del català, després de la Dictadura, es van establir i es consolidaren ràpidament les grafies Son Armadans, Son Espases, etc., simples i pràctiques, que són les úniques que avui es veuen pertot arreu. Crec que tornar a una grafia anacrònica i obsoleta i amb un fonament tècnic molt dubtós no faria més que complicar les coses, si no ens creava un conflicte. I si es volgués ser rigorós amb els orígens, ja es podria escriure Çon, com correspon a l’etimologia.

L’element can també ha experimentat un cert procés de fossilització semblant al que ha experimentat l’element Son, encara que no tan dràstic. Contracció de ca (escurçament de casa) i la partícula prenominativa en, en principi també va seguit d’un antropònim, però la fossilització també ha fet que arribi a ser un simple introductor de noms de casa o d’institucions o d’altres coses: Can Bum (qualsevol casa sense ordre), Can Seixanta (una fàbrica que, diuen, ocupava els nombres 18, 20 i 22, que sumats fan seixanta, o perquè tenia seixanta treballadors, segons una altra versió), Can Penja i Despenja (una botiga on tothom agafava roba i no la tornava al seu lloc), Can Pistraus (anar-se’n a Can Pistraus, morir-se), Can Pistoles (un antic cinema de Barcelona especialitzat en westerns), Can Alluny (la casa de Robert Graves a Deià, dita així perquè era lluny del poble), Can Amunt, Can AvallCan Barça, Can Twitter, etc. I això no es pot ignorar a l’hora de fixar la grafia apropiada per a les denominacions començades per can. Davant un Ca n’Alluny i Ca n’Avall un no pot estar de demanar-se qui és n’Alluny o qui és n’Avall, una no-persona amb un nom estranyament precedit d’un article personal. I encara hi ha un altre element que s’ha de tenir present: una denominació encapçalada per un can es pot referir a la casa on viu la persona que aporta l’antropònim (can Pere, can Roca) o a un casal, propietat o institució que prengué el nom d’un antic propietari però que ha esdevingut un nom fixat i desvinculat d’aquella família. Això darrer és el que passa amb Can Alcover (seu de l’Obra Cultural Balear), Can Oms (seu de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma) o Can Oleo (una seu de la Universitat de les Illes Balears). En el primer cas escrivim can en minúscula i en el segon, en majúscula. En el primer cas can és perfectament intercanviable per cal (can Pere o cal Pere, ca na Maria o ca la Maria); en el segon cas no (Can Anglada, barri de Terrassa, no és substituïble per Ca l’Anglada). En un cas normalitzam els cognoms (Can Arboç), en l’altre no (ca n’Arbós, si no s’escriu can Arbós). Les normes ortogràfiques són convencions, i a les Illes Balears tots ens hem acostumat a veure el Can en majúscula sense desfer-se davant vocal, tot i que puguem practicar la separació d’elements quan ens referim a la casa d’un conegut i escrivim, doncs, el can en minúscula (ca n’Andreu, ca n’Eusebi). Evidentment, tot és molt més complex que les contraccions amb els articles determinats.

 

9 comentaris

Pàgina següent »