Posts de la categoria 'Llengua'

Menys, manco, menos

Hi ha algunes coses que els illencs no haurien de creure, o que haurien de descreure si les creuen. Una és que l’adverbi manco és mallorquí o illenc —i per a alguns molt mallorquí—, i l’altra que menys és una forma continental, equivalent a la «balear» manco. Davant aquests prejudicis cal dir que manco és forma pròpia de tota la llengua catalana, amb les observacions que faré més avall, i que menys és un mot propi i ben propi de la tradició en l’escriptura a les Illes, i, per tant, propi de la llengua formal.

Menys ve del llatí vulgar *minius, equivalent al clàssic minus. És mot general en català fins als temps moderns. Segons Coromines, aquest minius hauria sortit per analogia amb mots com maius, peius, melius. etc.

Manco ve del llatí mancus, adjectiu que significava disminuït o mutilat —mancat— a qualque part del cos, no sols a les mans. En realitat de mancus surt l’adjectiu català manc, femení manca, formes que trobam en els nostres clàssics. Però aviat, a la llengua parlada, l’impecable manc es va convertir en manco, amb el mecanisme molt típic de la llengua vulgar —ús aquest terme en sentit etimològic— de posar una o a la fi del mot. Pensem en gisco, siulo, miulo, capfico, enterro, Cristo i tants altres. L’adjectiu manc va formar el derivat mancar, paral·lel a l’italià mancare, suposant que el nostre verb no és italianisme directe. Creació catalana, per contra, és el substantiu manca,  tot i que és un mot modern. Després l’adjectiu vulgar manco va passar a adverbi equivalent a ‘menys’. S’ha dit que aquest manco és italianisme primerenc (es documenta en el segle XV). L’Alcover-Moll diu que ve del llatí manco (‘mutilat’) per via de l’italià manco. Coromines (DEcat) diu que és italianisme (entrada manco) però ho nega o matisa després (entrada menys). Potser podríem concloure que és una extensió adverbial de l’ús adjectiu del vulgarisme manco, procés afavorit per la influència de l’italià en el context del Renaixement.

Podem dir, seguint Coromines, que manco era forma de la llengua parlada de tot el territori de l’idioma, mentre que menys era més propi de la llengua escrita formal. És a dir, manco era de la llengua vulgar. El fet que l’adverbi sortís de l’adjectiu manc, vulgar manco, ço és mutilat, desgraciat, sense mans, va fer —diu Coromines— que el mot perdés prestigi i fos substituït per la forma acastellanada menos. Aquest hispanisme ja apareix a un document mallorquí de 1486 (segons citació de Coromines —entrada menys— que no dóna per segura) i és habitual a la llengua escrita del Principat ja en el segle XVII. A la llengua parlada s’anà imposant menos, a partir de la força irradiadora de les ciutats i es va fer general en el Principat i a les Illes. Fins i tot l’usen en els seus primers escrits Verdaguer i Maragall. Continuant amb Coromines, diu el filòleg que «en la meva adolescència [c. 1920] encara que escrivint ja era tothom que evitava menos, ningú no hauria gosat usar-lo [menys] sense ser mirat com a pedant. Cap a 1930 o abans hi hagué un tomb, i menys ha tornat a ser bastant general en la llengua de la gent culta, i també en la del camp». A Mallorca, durant la meva infància i adolescència no se sentia altra cosa que menos, a part de qualque manco escadusser en boca de vells de zones rurals. Amb tot, el menys sí que era viu en el País Valencià i hi va restar fins als anys seixanta del segle XX.

Quan arribà la Renaixença, al continent es va recuperar el menys per a la llengua escrita, i el menos va ser definitivament bandejat en la codificació fabriana. Diguem com a curiositat i entre parèntesis que menos va ser encara reivindicat el 1992 pels audaços lingüistes del denominat Grup d’Estudis Catalans, autors d’El barco fantasma. Fora de les Illes manco va restar pràcticament oblidat. Però a les Illes vam cometre l’error d’apartar-nos de la línia general i amb la represa de la llengua a partir de la dècada de 1960 hom s’aferrà al vulgarisme manco, que ha estat promogut a la literatura i els mitjans de comunicació, amb gran desconeixement del tot el que aquí hem dit.

3 comentaris

En defensa del «vós»

Sóc defensor convençut —i a contracorrent— del tractament de vós, al qual he dedicat alguns articles i un bon nombre de tweets. I el defens perquè això és part de la defensa del català genuí i de la voluntat de construir una llengua nacional alliberada de la feixuga càrrega de la interferència espanyola, que en uns quants segles ha alterat profundament la personalitat del català. I de la concepció d’un nou país on la gent sigui educada i neta, desvetllada, desespanyolitzada i feliç.

Després de publicar aquest article, en què feia algunes observacions sobre el programa d’IB3 Uep, com anam?, em diuen que hi ha persones que es resisteixen a usar aquest tractament, perquè molta gent el rep malament. L’associen a un tractament de vells, i avui ningú no vol ser vell. Entenen que dir vós a algú és com dir-li «ja sou vell». Una cosa semblant passa amb el vostè, però no tant. El vostè, malgrat la reculada que experimenta, encara és viable sense adquirir la taca de la vellura. El vós, a més, té els estigmes de l’associació al món rural i de l’allunyament del model espanyol. Això porta a la desaparició del vós, tot i que encara resisteix dignament a una part del país. Perdut al País Valencià de fa temps, residual a les capitals Barcelona i Palma (o usat per lletraferits), té una certa vitalitat a les Illes, no tant a Palma. D’altra banda és l’únic tractament de respecte que fan servir els catalans del nord, tot i que de catalans del nord que parlin català no contaminat pel sud en resten ben pocs.

L’ús dels tractaments ha canviat amb el pas del temps. En català i supòs que en qualsevol llengua que tingui més d’un tractament. Avui sorprèn de saber que en temps remots dins una parella home i dona es tractaven de vós, com mostra la literatura o la cançó. Els meus pares tractaven de vós els seus pares, mentre que jo he tractat sempre els meus pares de tu, però aquests em van ensenyar a tractar de vós els meus avis i oncles. Aquesta mena de canvis poden ser interns, com els indicats, o deguts a la imitació d’una llengua exterior. Pel que fa al català un cas d’interferència en els tractaments és la introducció del vostè, entrat grosso modo en el segle XVIII. No és el resultat de l’evolució de vostra mercè, com creuen molts, sinó imitació dels usos castellans (assenyalem que l’actual usted era inicialment vusted entre altres formes), si voleu condicionada per l’existència d’un vostra mercè, que també deu ser imitació de les pràctiques de la noblesa castellana en temps anteriors. En els darrers temps la gran extensió del tuteig entre els espanyols i llatinoamericans també ha determinat que els catalans ens abonem a aquesta pràctica, que, lògicament, no afecta els catalans del nord, car els francesos mantenen el tractament de respecte (vous) a la manera de sempre. Ni, com deia abans, els catalans del nord —llevat que estiguin molt «sudificats»— fan servir el vostè, per raons ben comprensibles.

A la Mallorca del segle XIX i part del XX els tractaments estaven condicionats per l’edat i la classe social. Vostè va començar essent un tractament de mossons, persones que aspiraven a un estatus sense ser nobles. Mentrestant aquests continuaven a rebre el tractament de vossa mercè, inalterat. Vostè va esdevenir el tractament donat a senyors (propietaris de latifundis), empresaris rics, gent «de carrera» (advocats, mestres, metges, apotecaris, etc.) i eclesiàstics (de capellans cap amunt). Eren els mateixos que tenien tractament de don/donya. Fora d’aquests grups socials minoritaris la gent donava i rebia els tractaments de tu i de vós. Tot i que les persones desconegudes adultes es tractaven normalment de vos («casau-vós i vos diran vós»), entre coneguts, o entre desconeguts amb gran diferència d’edat, aquesta determinava el tractament: els més grans tractaven de tu els més joves, i els més joves tractaven de vós els més vells.

L’esquema precedent encara es manté parcialment a l’illa, tot i que en procés de descomposició, a causa de les dues interferències assenyalades més amunt: el vostè, que s’anà estenent a desconeguts en general, principalment a Palma, i ara es replega ràpidament, i el tuteig, que avança implacable.

L’existència d’un sistema de tractaments basat en la dualitat formal/informal, o proximitat/distància, té els seus avantatges, i per això el conserven societats europees ben modernes i democràtiques. Nosaltres també el tenim en la nostra tradició, i si volem conservar-lo, caldrà actualitzar els usos tradicionals, que en part no serveixen per a una societat moderna. I això vol dir bàsicament desvincular els tractaments de l’edat i de la classe social. Sens dubte el model a seguir és el francès o l’alemany. Els parlants d’aquestes llengües donen el tractament de respecte o cortesia a tot desconegut adult, i si després s’estableix una proximitat o confiança es passa al tu. Sempre amb reciprocitat. Si no desvinculam el vós de l’edat, li resten quatre dies de vida.

5 comentaris

Uep, com anam?

Potser algú se sorprendrà, però sóc fan del programa d’IB3 Uep, com anam?, un programa dedicat a divulgar el món de la pagesia de les Illes Balears. He vist tots els programes (fins aquí, 642), sempre a la carta i prenent notes. M’agrada per la meva afecció al camp de tota la vida, perquè mostra com són els nostres pagesos, com parlen, com gaudeixen i com pateixen; perquè mostra els nostres paisatges, les nostres belles possessions i cases rurals, i tantes altres coses. I estaria bé que el veiessin els catalans continentals, encara que només sigui per a familiaritzar-se més amb els parlars illencs.

I perquè és un programa valuós i immensament popular, vull fer aquí unes quantes observacions que crec que els responsables del programa farien bé d’escoltar per a millorar-ne el nivell.

En primer lloc, Uep, com anam? ha de menester tenir més cura de la llengua. No perquè un programa parli de pagesos i amb pagesos, ni pel fet de tenir un to col·loquial —lògic perquè pràcticament tot el programa és diàleg—, pot permetre’s un llenguatge de baixa qualitat o farcit de castellanismes per part dels presentadors. Qualcun d’aquests ha de menester millorar la fonètica. Una vaca no és una baca i un pagès no és un paiès. D’altra banda, ja sabem que la «modernitat» ha portat en el món rural un caramull de castellanismes —objectes nous que abans no existien— que ara estan profundament arrelats en els homes i dones del camp: cossetxar, cossetxadora, silo, rollo (de palla) i altres. El programa podria ser un bon instrument per a fer conèixer als pagesos i als espectadors en general els mots catalans correctes, però no ho serà si els presentadors fan servir aquests barbarismes, i és ver que els fan servir, amb una sola i lògica excepció. A més d’altres castellanismes més antics que no reeixim a foragitar de la nostra parla. O no tan antics, com confondre agafar i collir, tastar i provar. O parlar de taronges grans, com hem sentir més d’una vegada en un presentador relativament jove.

En segon lloc, sembla evident que Uep, com anam? vol defensar i promoure els valors de la nostra cultura tradicional. I entra en contradicció amb aquests valors culturals la pràctica abusiva del tuteig que es fa en aquest programa, com es fa, lamentablement, en la nostra societat actual. Nosaltres hem estat sempre gent educada, que guardam les bones maneres i també unes certes distàncies. En els usos tradicionals de les Illes Balears, i més a la ruralia, quan es troben dues persones adultes desconegudes no es tracten de tu, sinó de vós. Uep, com anam?, igual que tots els altres programes de ràdio i televisió, en aquest punt podria també ser referència i donar exemple, davant aquesta allau de mal gust en les relacions entre la gent que s’estén pertot.

En tercer lloc, en el programa surten —comprensiblement— pocs hispanòfons d’aquests que no parlen la llengua del país. I val a dir que en aquests casos els presentadors que hi dialoguen els parlen sovint en català, cosa encomiable. Però hi ha excepcions molt cridaneres i desgraciades, com aquesta:

Fetes aquestes observacions, amb la millor de les intencions i sobre la meva estima pel programa, desig una llarga vida a Uep, com anam? i que per molt de temps continuï mostrant-nos bells racons de les Illes i la vida de la nostra sofrida pagesia.

7 comentaris

El DIEC i els col·loquialismes

No fa gaire temps —però ara no puc precisar quant— la Secció Filològica va introduir en el DIEC unes notes que ens sorprenen enormement. A les entrades de certs verbs de la segona conjugació (com vèncer, convèncer, estrènyer o empènyer) s’hi ha afegit una remarca en lletra vermella que diu textualment: «en registre informal, l’infinitiu pot prescindir de la r final quan va seguit d’un pronom enclític començat per consonant, vence’l o vence-la en comptes de vèncer-lo o vèncer-la.». I ens fem un seguit de qüestions: què pretenen els qui han promogut aquestes notes? Qui les ha promogudes?

Coneixent el terreny, ens aventuram a donar qualque resposta o almenys qualque hipòtesi. És sabut que l’escola de lingüistes i correctors que defensen la línia partidària d’un acostament a la llengua del carrer —ara presents a la Secció Filològica— fa temps que promouen les formes que el DIEC qualifica d’informals, no sols en aquest registre sinó en tots. Als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no se senten altres formes que aquestes, que també es poden veure en la llengua escrita formal de diversos mitjans i editorials. Intuïm que la pretensió era que les dites formes fossin declarades vàlides en tots els registres, però s’han hagut de conformar amb la marca d’informalitat. Per alguna cosa es comença, i després d’una primera fase, amb temps i paciència, en pot venir una altra de millor.

Amb tot, la qüestió de fons és aquesta: per què a unes entrades del diccionari es fan constar formes col·loquials i no a unes altres? Per què a l’entrada escarabat no es diu que «en registre informal es pot suprimir la segona a»? O per què a les entrades berenar o veritat no es diu que «en registre informal es pot suprimir la primera e»? O per què a l’entrada seixanta no es diu que «en registre informal es pot pronunciar xixanta»? O per què a l’entrada api no es diu que «en registre informal es pot pronunciar àpit»? Podríem continuar fins que volguéssim. I demanam: és feina d’un diccionari com el DIEC consignar totes les pronunciacions i formes informals? Un diccionari d’ús i de la llengua estàndard s’ha de convertir en un compendi de dialectologia?

Però hi ha un altre aspecte rellevant. Per què s’ha de donar informació de les pronunciacions informals en relació amb col·loquialismes o dialectalismes del català central i no de tots els dialectes? No és això un tractament de desigualtat que no pot fer més que molestar els parlants d’aquests altres dialectes? Per què no es diu que en registre informal tots els infinitius de la primera conjugació seguits d’un pronom poden perdre la r, com es fa en diversos dialectes. És a dir, mirà’l en lloc de mirar-lo, comprà-la en lloc de comprar-la, etc. O per què no es diu que en registre informal es pot accentuar fonèticament el pronom feble postposat al verb, com es fa a les Illes (mirar-ló, anar-hí). O afegir una r «en registre informal» en els composts veurer-lo, entendrer-les, etc.? O pronunciar «en registre informal» vore en lloc de veure, o atre en lloc d’altre, com fan els valencians. És evident que per aquest camí el diccionari augmentaria considerablement de volum.

Com dèiem abans, creiem que la intenció —no de la Secció Filològica sinó d’alguns— és fer avançar les formes «informals» objecte d’aquest article i que aquestes acabin substituint les de la llengua normativa tradicional, que tenen l’animadversió dels lingüistes i correctors al·ludits més amunt. Com tot allò que no es diu en el carrer… de Barcelona. És una manca de visió de la llengua en la seva totalitat, i un supremacisme del dialecte central, dues coses que no poden tenir lloc dins una institució que ha de ser reconeguda i respectada per tots els catalanoparlants.

Amb modèstia, amb tot el respecte, però també amb tota energia qui això signa demana a la Secció Filològica que suprimeixi aquestes notes en lletra vermella, que ens ofenen als qui sí que tenim una visió de la llengua tota i una voluntat de preservar la unitat i la integritat de la varietat comuna del català forjada amb tant d’esforç.

Si us ha agradat aquest article, us podeu subscriure al blog i rebreu un correu electrònic cada cop que surti un nou article. Botó de subscripció a dalt de tot a la dreta.

11 comentaris

La hac aspirada (o no)

La dita hac aspirada és una consonant fricativa glotal sorda que en l’alfabet fonètic internacional es representa amb el símbol /h/.  Era un so propi del llatí, escrit amb el grafema h, pres de l’alfabet grec primitiu. Però aquest so es perdé ja en llatí durant l’Imperi i després en totes les llengües romàniques, exceptades el romanès i la varietat gascona de l’occità. Avui en les llengües romàniques —espanyol a part i les varietats just ara esmentades— el so de la hac aspirada només apareix en algunes interjeccions: en català teòricament en algunes interjeccions com ahà, ehem o la representació del riure ha, ha, ha; però tenim una munió de mots amb una h provinents de llengües en què a aquest grafema correspon el so aspirat.

En català tenim dos problemes: el primer és la pronunciació de la h quan no és muda, i el segon, en quins manlleus estrangers s’ha de pronunciar i en quins s’ha d’emmudir.

Quant al primer, encara que sempre es digui que s’ha de pronunciar una hac aspirada i no una jota espanyola [χ], la realitat és que tothom pronuncia el so espanyol, cosa que és un fet més d’interferència d’aquesta llengua. I això és així d’ençà que els catalans van ser bilingüitzats i aprengueren espanyol. Prèviament els pocs manlleus de l’espanyol que arribaven al català popular es resolien amb el so català més pròxim a [χ], que és  [k] (maco, Cosé, traque, etc.).

La segona qüestió és la que ara ens interessa especialment. Naturalment, el fet que la hac sigui aspirada o muda es relaciona amb aspectes ortogràfics com l’apostrofació (el hàmster o l’hàmster, de Hamàs o d’Hamàs). Si anam a l’ortografia de l’Institut d’Estudis Catalans (OIEC), trobarem això:

«En mots manllevats de les llengües que tenen h aspirada (com l’anglès, l’alemany o l’àrab), especialment els no adaptats fonèticament al català, i en llurs derivats. En aquests casos, la h sol conservar la pronúncia [h] de la llengua originària: hinterland, hippy, hobby, husky; Hamlet, Hegel, Hitler, Hölderlin, Hume; Haifa, Hèlsinki, Hong Kong, Sàhara; hamiltonià, hawaià, hegelià, henry, hitlerià.

»Notem que en la major part dels estrangerismes adaptats, com ara almohade, amhàric, haixix, handbol, harakiri, hoquei, hosanna, hovercraft, hugonot, hússar, hurí, hutu, marihuana, nahua, Habsburg, Jah, Himàlaia, Hiroshima, Bahames, Bahrain, Copenhaguen, Delhi, Teheran, la grafia h respon a una pronúncia aspirada de la llengua originària que en català no se sol conservar i, per tant, la h té només un valor etimològic. En altres manlleus, però, si no estan prou aclimatats al sistema fonètic català, la grafia h serveix per a representar el so [h], que és la pronúncia més habitual en casos com ara dírham, gihad, haima, hansa (i hanseàtic), haussa, hàmster, hàndicap*, henna, hòlding, maharajà, mihrab, sahrauí, suahili, Hilda, Hussein, Hanoi, Hèlsinki, Hollywood.

»Convé tenir present que davant els mots que s’escriuen amb h inicial aspirada no s’apostrofen ni l’article ni la preposició de: ganes de halar, la haima, el haussa, la Universitat de Hèlsinki. En canvi: un jugador d’handbol, un uniforme d’hússar, es va fer l’harakiri

Aquesta normativa es fonamenta en una descripció de la llengua tal com és, sense anar més enllà: hi ha unes hacs que es pronuncien i unes altres que no es pronuncien. O, dit d’una altra manera, uns manlleus adaptats fonèticament i uns altres de no adaptats. La qüestió a clarificar és si aquesta distribució respon a la dinàmica pròpia de la llengua o si és conseqüència d’una interferència exterior. Observant els exemples del text citat abans, podem veure que els manlleus no «adaptats» o no «aclimatats» són aquells en què en espanyol es pronuncia la h, i els adaptats són els que han emmudit la h en espanyol. Només hi ha alguns casos no coincidents, ja sigui perquè no existeix el mot en espanyol (handbol), ja sigui perquè hi ha hagut una pressió normativa per a emmudir la h (harakiri, hoquei i el mateix handbol). Abans d’aquesta pressió la gent deia harakiri i hòquei amb h pronunciada. La pressió no venia de la Secció Filològica, que fins a l’Ortografia (2017) no ha aclarit si havíem d’escriure l’hàmster o el hàmster, l’hàndicap o el hàndicap1, sinó d’altres fonts, com el diccionari d’Enciclopèdia Catalana (diccionari.cat), que escriu l’hàmster, una forma prou vehiculada fins que la OIEC el va fer mot sense adaptar.  No se sap ben bé per què s’ha fet pressió en aquests casos i no en molts d’altres. Hi afegim que en principi pot haver-hi una relació entre adaptació fonètica i adaptació gràfica: si s’escriu hoquei i no hockey, haixix i no hashish, això sembla reclamar l’emmudiment de la h, però la idea és molt limitada, perquè en la major part de casos hi ha una sola grafia coincident amb l’original. O bé la regla no es compleix (harakiri, amb h muda segons l’OIEC; gihad, amb h pronunciada).

No sóc capaç d’explicar exactament per què l’espanyol emmudeix la hac aspirada en uns casos i en altres no (qüestió d’antiguitat del mot, supòs), ni tampoc és l’objectiu d’aquest article. Però sí que podem dir que les llengües romàniques principals (francès i italià) no pronuncien cap de les hacs dels manlleus procedents de llengües en què el so aspirat és present, tant si són mots de lèxic comú o noms propis. Els francesos i italians pronuncien no sols andicap,  ippy o giad, sinó Arry Potter, Itler, Olliwood, etc. La sola llengua romànica, també principal, que pronuncia, parcialment, la h en origen aspirada és l’espanyol, i ho fa amb el so de [χ]. Bé, el portuguès també en pronuncia algunes, sobretot noms propis, amb un so aspirat molt suau. El francès té la particularitat de tenir la denominada hac aspirada, present en mots normalment d’origen germànic que antigament es pronunciaven amb l’aspiració, a diferència dels mots d’origen llatí. Però fa segles que aquesta teòrica hac aspirada no es pronuncia; simplement impedeix l’elisió vocàlica i la liaison (le haricot i no l’haricot, les haricots [leaʁiˈko] i no [lezaʁiˈko])2.

I per què l’espanyol, a diferència del comú de les llengües romàniques, manté pronunciades un bon nombre d’hacs aspirades, convertides en el seu so característic [χ]? Molt simple: perquè és la sola llengua romànica que té un so molt pròxim a l’original [h], i el pas d’un a l’altre és fàcil, lògic i fins i tot inconscient per als locutors hispans. El francès i l’italià, no tenint cap so semblant, simplement el fan desaparèixer. El català, lliure d’interferència espanyola, hauria de fer com les altres llengües de la família i tendir a emmudir les hacs provinents de mots estrangers. I, correlativament, hauria de tendir a escriure l’hàmster, l’hobby, l’hawaià, d’Hamàs, d’Hong Kong, d’Hèlsinki, d’Hamlet, d’Hitler, etc.

1 Els diccionaris anteriors a l’OIEC (2017), inclòs el DIEC, diuen handicap.
2. Ara, de fet, també s’admet l’haricot i [lezaʁiˈko].

5 comentaris

Per què no s’han de fer desdoblaments de gènere

Fa un temps, qui sap quant, va aparèixer la idea que la llengua és sexista perquè per a referir-nos a un grup d’homes i dones es fa servir el gènere que tradicionalment s’ha dit masculí. I a partir d’aquí començaren les propostes per a evitar aquesta suposada «anomalia», presentada com a fruit d’una societat patriarcal. Propostes per a construir el que primer es digué llenguatge no sexista i després llenguatge inclusiu. Les propostes incloïen el desdoblament de gènere (els ciutadans i les ciutadanes), alguna norma sobre concordances, com fer concordar els adjectius amb el segon element de la coordinació (els homes i les dones catalanes) i el recurs a noms abstractes o col·lectius, com la ciutadania en lloc d’els ciutadans o la comunitat científica en lloc d’els científics. I es començaren a fer «guies» de llenguatge «no sexista» que encara inunden els webs de les institucions, els responsables de les quals sovint imposaren o imposen aquests criteris amb rigor inflexible. En el sector més radical, identificat amb grups d’extrema esquerra, aparegué l’ús del denominat femení genèric, que és l’aplicació del gènere femení a un grup d’homes i dones.

Lingüistes diversos, amb Carme Junyent com a referència destacada en el nostre país, hem impugnat totes aquestes propostes, aclarint que allò que la gramàtica tradicional anomena gènere masculí, en realitat no és tal sinó un ús no marcat del gènere gramatical, i que aquest ús no marcat és tan profund en l’estructura gramatical que les propostes referides en el paràgraf precedent són una quimera impossible de dur a terme, i si hom s’hi fa fort no s’aconsegueix altra cosa que el desballestament de la llengua.

Del femení genèric, que per força no passarà de ser una excentricitat de sectors marginals, no cal parlar-ne gaire més: bastarà citar l’article de Jaume Corbera «El femení genèric o la invisibilització de les dones». Pel que fa a les altres «estratègies discursives» —desdoblaments i abstractes— sí que val la pena de dedicar-hi tota l’atenció que calgui, atès l’arrelament d’aquestes idees en un sector ampli de la població. Hi ha bibliografia abundant, i jo mateix he dedicat alguns articles a desmuntar la base teòrica en què es pretén recolzar tot el muntatge: sobretot «Llengua, gènere i sexe» i «Visibilitzar les dones?». Ara, en aquest tercer article, em permet d’insistir en el tema del desdoblament.

A diferència del femení genèric i certes concordances (els diputats i les diputades ja han estat acreditades), els desdoblaments no són agramaticals, i alguns sempre han existit, com el protocol·lari senyores i senyors de la salutació a l’inici d’un acte. Llavors per què hem de recomanar intensament que no es facin aquests desdoblaments?

En primer lloc perquè fer-los amb rigor i sistemàticament, és a dir, aplicar el desdoblament a tots els mots que presenten flexió de gènere, incloent-hi adjectius i mots gramaticals (articles, demostratius, possessius, etc.) és literalment impossible. No hem conegut mai ningú que ho faci, i si algú ho fes, el llenguatge seria tan carregós que fóra insuportable. Els desdobladors «convençuts» només fan desdoblaments en un petit nombre de mots (ciutadans, diputats, catalans, etc.), i normalment de manera parcial, tot i que es pensen fer servir el llenguatge més modern i «inclusiu» del món. D’altra banda, ja s’ha advertit a bastament dels problemes greus que poden derivar-se de l’alternança de formes no marcades i formes desdoblades en llenguatges tan sensibles com el jurídic.

Però hi ha una altra raó per a no desdoblar, i poderosa: cada vegada que algú fa un desdoblament de gènere i enfloca un catalans i catalanes, un tots i totes, etc., envia un missatge als receptors reafirmant la gran error que dugué a la promoció del «llenguatge no sexista»: la idea que l’ús de les formes no marcades, dites masculines, té alguna cosa de pervers i que per a ser moderns i «progressistes» cal pujar al carro del llenguatge «inclusiu». Molta gent s’ho ha begut; persones amb tota la bona voluntat però amb manca de formació gramatical i sols desig de fer les coses bé, sobretot polítics i altres persones públiques. Persones que, amb tot, no passaran d’un desdoblament simbòlic, completament parcial i, per tant, totalment incoherent. Més: la pràctica del desdoblament pot fer, fins i tot, que molta gent agafi un sentiment de «culpa» si no segueix les normes de la correcció política i fa una cosa tan encomiable com usar l’estil net i plenament correcte de sempre. Tot això fa que el desdoblament avui sigui una plaga que embolica, confon i destarota la llengua, davant la qual cal afirmar rotundament que el llenguatge natural, la llengua de sempre, no té res de sexista (almenys pel que fa a l’ús de formes no marcades) i cal enviar aquest missatge en cada acte de parla, sense manies ni complexos: sense desdoblaments.

4 comentaris

El tuteig espanyol

Un dels canvis socials que més m’han sorprès en aquesta vida ha estat l’aparició i expansió del tuteig adreçat a persones a qui tradicionalment s’havia donat el tractament de respecte o cortesia: vós o vostè, i deixarem ara la qüestió de la genuïnitat del segon. He viscut amb atenta observació i amb estupefacció l’extensió d’aquest fenomen, que avança a un ritme trepidant i que ha canviat les relacions entre la gent.

Quan tenia vint anys els desconeguts em tractaven de vostè. Ara que he entrat en el retir professional una munió de gent desconeguda, per aquí i per allà, em tracta cada dia de tu. Quan era estudiant, un arquitecte amic de la família, d’una quarantena d’anys, em tractava de vostè, i jo a ell, naturalment. Un bon dia es va matricular als mateixos estudis que jo cursava, i em va dir «ara que som companys ens haurem de tractar de tu». I així ho vam fer, tot i que tots dos ens sentírem una mica estranys. Però passats uns anys i els estudis, em tornà a tractar de vostè. Record que per les mateixes saons també em tractava de vostè el capellà de la parròquia, Sebastià Mesquida, una gran persona, generosa i altruista, amb qui vaig fer una certa amistat. Els meus professors de la Universitat de Barcelona (Badia, Veny, Solà, Comas, Salvat, etc.), almenys quan no érem més que professor i estudiant, em tractaren de vostè. I, no cal dir-ho, jo a ells. En aquells anys setanta un estudiant progre va ser tema de conversa al bar de la facultat perquè tractava de tu el doctor Badia, el qual romania de totes les colors. Així eren les coses fa cinquanta anys.

Dins les famílies les coses també han canviat. Els meus pares, nascuts durant la dècada de 1920, van tractar els seus pares de vós, igual que tots els mallorquins de la seva generació. Jo ja vaig tractar els meus pares de tu, però de vós els meus avis, els oncles i els sogres. Ara les parelles dels meus fills em tracten de tu, igual que nebots, renebots i tota la família. Aquesta evolució dins la família també es produeix en altres comunitats lingüístiques, com la mateixa França o Alemanya, però fora del domini familiar els desconeguts continuen a rebre el tractament de cortesia. El nostre tuteig generalitzat no és, doncs, una conseqüència automàtica i inevitable de l’evolució en les formes de vida.

S’ha provat de donar diverses explicacions del fenomen de l’extensió del tuteig durant les darreres dècades en aquest país. La influència de l’anglès, la relaxació de les normes, qui sap. Fins i tot s’ha relacionat amb els falangistes, que adoptaren el tuteig en els anys foscos de la guerra i pre-guerra, igual que els comunistes russos, desitjosos aquests d’esborrar qualsevol diferència de classe. Però el tuteig actual no té cap relació amb el dels falangistes, que fou un fenomen isolat i passatger.

Jo crec que de causes n’hi deu haver unes quantes, però pens que una deu ser prou rellevant: després del maig del 68, durant la dècada «revolucionària» dels setanta, molts de mestres «avançats» començaren a promoure que els seus alumnes els tractassin de tu, cosa abans inimaginable. Abans els escolars no sols no haurien dit mai tu al mestre, sinó que s’aixecaven i romanien en silenci quan aquell entrava a la classe. Aquell va ser un canvi contundent. Aquells infants que tractaven el mestre de tu —i els pares i els avis— aprengueren a tractar de tu tots els adults, és a dir, tothom. Ara són els executius que dirigeixen les empreses, en les quals han imposat el tractament de tu als clients, que justifiquen —si hom els en demana justificació— en la creença que la familiaritat i l’acurçament de les distàncies milloren la relació amb els clients i els beneficis de l’empresa.

En el món de l’empresa i la publicitat el nou tuteig s’ha anat imposant progressivament i per etapes. Els anys vuitanta començà tímidament a la publicitat que vèiem per la televisió i escoltàvem per la ràdio. Els compre, piense i vote esdevingueren a poc a poc compra, piensa i vota. Després vindrien altres «avanços», sempre en la llengua escrita, mai oral. Molts recordaran com La Caixa va usar el tractament de vostè amb els clients fins al canvi abrupte de fa dos dies. Però altres empreses foren més primerenques en el tractament de tu als clients en lletres i escrits. Finalment el tuteig passà a l’oralitat: ha estat en els darrers anys que les empreses s’han llançat a tractar els clients de tu, quan els seus treballadors ens atenen en el comerç o ens telefonen per a oferir-nos serveis. Aquest tuteig oral, de persona a persona, encara crea un impacte a una bona part de la població, molt més que el tuteig en l’escriptura, car el primer es considera més una invasió agressiva de l’espai íntim. Però la dictadura de la correcció política obliga a callar, no fos cosa que et tractassin de conservador, de dreta o de «carrossa».

El tuteig indiscriminat s’expandeix en el tracte interpersonal en general. Per a una bona part de la societat hi ha situacions de notable incomoditat, com quan el metge, ja en la primera visita ens imposa el tractament de tu, sigui quina sigui la nostra edat, i nosaltres —molts—, educats en les bones maneres, li continuam a donar el tracte de respecte, sense que això el mogui a canviar una situació de desigualtat humiliant que ell ha creat. Ni s’immuta molt de personal sanitari que tuteja el pacient, que en molts de casos veu com la seva estada a l’hospital es fa encara més desagradable. A alguns ens costa d’entendre que als nostres mitjans audiovisuals s’usi el tuteig amb la major part de les persones externes amb qui es té interacció llevat dels càrrecs polítics (batlles, consellers, etc.), que són tractats sempre de vostè. Per què aquesta diferència de tracte, que fa que sembli que encara no ha arribat la Revolució Francesa? Aquest canvi de normes socials —caòtic, com tots els canvis quan es despleguen— porta a situacions incòmodes davant la necessitat de triar un dels tractaments quan s’inicia una interacció, descomptant els joves, ja avesats a tractar tothom de tu. Molts altres pateixen inseguretat i titubacions que els fan seguir estratègies com evitar tot pronom o tota forma verbal compromesa.

És clar que hi ha moltes persones encantades de ser tractades de tu, del moment que molts associen el tractament de respecte a l’edat, i la nostra és una societat que idolatra tot el que sigui joventut i fuig de la idea de vellesa com del dimoni. Igual que n’hi ha que es pensen que suprimint el «masculí genèric» faran un món més igualitari, també n’hi ha que es pensen que seran més joves i més bells si són tractats de tu. El tractament de vós fa les darreres perquè ja fa temps que es va associar als vells.

Aquest tuteig generalitzat modern és un fenomen bàsicament espanyol, inaudit en societats pròximes com la francesa —el país de la politesse— o l’alemanya, en què si un client tractava de tu un taxista o un cambrer seria considerat un salvatge. I viceversa. Als catalans no assimilats encara ens impacta el fet que la senyora desconeguda del quiosc, espanyola o llatina, ens amolli un cariño o un mi amor. Sempre s’ha dit que els catalans tenim un altre tarannà, més inclinat al respecte i a guardar les distàncies. Llavors com és que ens hem enrolat en aquesta dinàmica tutejadora i no fem com els francesos o els alemanys, d’igual tarannà de guardar distàncies? Perquè fem part de l’Estat espanyol, i un Estat és una unitat de comportaments i de tendències, i així com hi ha una interferència lingüística que malmet la llengua n’hi ha una altra de social i cultural  que ens assimila a la manera de ser espanyola. Els catalans del nord, llevat que siguin presos pel catanyol i les influències del sud no tutegen un desconegut. La interferència cultural en matèria de tractaments és antiga. El tractament de vostè, introduït bàsicament a partir del segle XVIII a imitació dels canvis produïts en el món hispanoparlant, va ser una primera andanada interferidora notable. El tractament de respecte pròpiament i genuïnament català, el vós, ara agonitza entre el menyspreu del populisme lingüístic i la devastació del tuteig espanyol.

1 comentari

De la Pobla a sa Pobla passant per La Puebla

El meu amic Antoni Mas em fa conèixer un article publicat al digital Fora Vila el 26 de novembre de 2022 titulat «De ‘La Puebla’ a sa Pobla, un laboriós procés reivindicatiu», signat per Joan Payeras. L’article explica com es va fer, el 1980, l’adopció del nom ara oficial, Sa Pobla (o sa Pobla) per a la vila i municipi de la Pobla d’Uialfàs, que substituí el precedent La Puebla. L’article és una repetició d’un altre publicat pel mateix autor al Diario de Mallorca amb el títol «Sa Pobla o La Puebla?» el 16 de gener de 1980, vuit dies després de la decisió del consistori pobler.

Aquests articles detallen les persones i institucions que van ser consultades per l’Ajuntament, els reports que van fer, el «referèndum» popular per a triar un dels noms proposats per l’Ajuntament i la votació final del consistori. L’autor dels articles diu que el procés de «normalització» del topònim va ser fruit d’una «tasca àrdua i laboriosa d’estudis de recerca, de l’aportació d’arguments a través de diversos documents consultats, existents en diferents arxius i d’opinions recollides de distintes persones perfectament legitimades». No consta que es demanàs opinió al cronista oficial de la vila, Alexandre Ballester, que, en tot cas jo ja sé què hauria dit. Ni a la universitat, en aquell moment encara embrionària.

La tasca àrdua i laboriosa va consistir, segons diu l’articulista, a escorcollar l’Arxiu del Regne de Mallorca, concretament còdexs antics, les Lletres Comunes (missives adreçades pels governadors als seus batles i autoritats locals), documentació del Reial Patrimoni i documents judicials de l’Audiència. Magnífica feina de recerca en la qual no van trobar cap sa Pobla, però bé que aquest fet, incontestable, sol ser amagat pels salatistes, almenys fins que l’ocultació es fa insostenible. Amagat o, si més no, menyspreat, com si fos una cosa sense importància. El mateix Payeras en el seu article cita multitud de documents, entre els segles XIII i XVIII, en què la vila és denominada sistemàticament la Pobla o la Pobla d’Uialfàs (aquest darrer nom complet va desaparèixer en el segle XVI i va restar el simple la Pobla).

Entre els experts que participaren en el procés destaca en primer lloc Francesc de Borja Moll, qui, després d’afirmar que «era costum de notaris i escrivents fer servir els articles ‘el’ i ‘la’ en els documents oficials, com ha estat sempre en els escrits literaris» i que «la forma ‘Sa Pobla’ és la usada generalment en el llenguatge viu de tot Mallorca (amb l’única excepció de Pollença) sense que tingui res d’incorrecta», conclou que «tractant-se d’un nom propi de lloc la forma preferida és la del llenguatge viu: Sa Pobla.»  Aquesta preferència, no argumentada ni fonamentada, mostra una de les malures de les llengües subordinades: la identificació entre llenguatge viu i parla vulgar, quan en les llengües normals són també llenguatge viu i ben viu totes les formes de llengua culta, escrita o literària; simplement que són registres diferents. Josep Maria Llompart es va adherir a la proposta de Moll. Un altre consultat, el teatí i historiador Gabriel Llompart, especialista en manipulacions, va manifestar la mateixa opinió que Moll, afegint que Sa Pobla, «no trobarà competidors en la geografia catalana o catalanoparlant», cosa que passaria amb la Pobla. Igualment va decantar-se a favor de l’article salat el Consell General Interinsular —caldria saber qui va fer el dictamen— amb la mateixa al·legació insubstancial del teatí i amb l’argument altament científic que Sa Pobla «és més íntimament nostre, més mallorquí, més familiar a la nostra gent». La Conselleria d’Educació i Cultura del Consell General Interinsular —diu Payeras— assumeix també la posició dels defensors de Sa Pobla.

Curiosament l’Arxiu del Regne de Mallorca i la delegació del Ministeri de Cultura van fer seu el dictamen emès pels historiadors Álvaro Santamaria i Antoni Mut Calafell, que es van adherir a la forma la Pobla. Ells són els qui van escorcollar l’Arxiu del Regne, i després de la feina —àrdua i laboriosa, com hem dit— van afirmar que «en tota la documentació consultada no apareix mai usada la grafia Sa Pobla, sinó la de la Pobla». Ja ho havia dit un altre historiador il·lustre, que havia passat la vida mirant documents, Josep Maria Quadrado: «Por inadvertencia, siguiendo la corriente oficial, escribía la Puebla en mis anteriores obras y aún en la parte histórica de la presente, en vez de la Pobla, como en buena ley debe ponerse» (Islas Baleares, 1888).

Després d’aquests posicionament dels experts, l’Ajuntament de la Pobla va organitzar un referèndum popular perquè els veïns es pronunciassin sobre la qüestió. Les tres opcions ofertes van ser Sa Pobla, Sa Pobla d’Huialfàs (sic) i La Puebla. La Pobla havia desaparegut del mapa. De prop de 10.000 habitants que aleshores tenia el municipi —menys amb dret de vot, certament— van participar al referèndum 111 veïns: 57 es van decantar per Sa Pobla d’Huialfàs, 27 per Sa Pobla i 27 per La Puebla. Malgrat aquest resultat, el 8 de gener de 1980, l’Ajuntament va aprovar d’oficialitzar Sa Pobla, amb 10 vots a favor (9 del grup independent Convergència Poblera i un del PSOE) i 7 vots a favor de Sa Pobla de Vialfàs (UCD).

L’adopció del nom oficial de Sa Pobla va ser presentada com la recuperació del nom històric de la vila, però això és completament fals: en l’ús administratiu Sa Pobla no va ser mai usat abans d’aquesta oficialització, el 1980. En l’ús oficial, de la Pobla es va passar a La Puebla i d’aquest a Sa Pobla. En els usos no oficials en llengua catalana els topònims amb article salat van començar a generalitzar-se en el segle XIX o en el XX, i qui en va fer la principal promoció va ser Antoni Maria Alcover. La pèrdua de la pràctica tradicional d’escriure els topònims amb article literari va ser una conseqüència de la castellanització de la llengua a partir del segle XVIII. Així com el català usat a les Illes anava essent substituït per l’espanyol, també eren castellanitzats els topònims (la Puebla, las Salinas, el Arenal, el Molinar, la Indiotería, la Cabaneta, etc.). La interrupció dels registres cultes del català va representar la pèrdua del costum secular d’escriure els topònims, i totes les coses, amb article literari. Els diaris actuals en espanyol, que escriuen amb article salat els noms de lloc, els noms propis que no són topònims i totes les «coses nostres» contribueixen a enfortir el prejudici salatista. La recuperació de la llengua catalana formal no s’ha pogut alliberar del prejudici creat per la castellanització i aquest ha conformat una sensibilitat que crea una alta adhesió de la gent als topònims salats. El resultat de tot plegat és una toponímia oficial divorciada de la tradició històrica i uns textos a vegades indigeribles amb una mescladissa anguniejant d’articles salats i literaris.

Articles relacionats:

L’article dels topònims
Cercant l’origen d’un prejudici
Toponímia i termes municipals

1 comentari

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la gran oportunitat perduda

Ara que la «Corpo» fa quaranta anys i se’n fan celebracions i balanços diversos, també podríem fer-ne un balanç lingüístic.

Una de les empreses més apassionants que ha concebut i llançat aquest país ha estat la conversió d’una llengua subordinada, exclosa de la comunicació pública i desballestada per una intensa interferència en una llengua vehicle de comunicació d’una societat moderna i amb plenitud d’usos. Els qui van concebre i planificar aquesta empresa sabien que calia treballar en dos fronts: establir l’ús ple del català i, d’altra banda, intervenir damunt el codi, estandarditzant-lo, fent-lo apte per a les noves funcions i desfent la interferència que uns quants segles de subordinació hi havien deixat com a ignominiosa marca de l’esclau.

Ara em cenyiré al segon aspecte: la depuració —segons el mot preferit de Fabra— de la interferència de l’espanyol, que desfigurava la llengua, n’aigualia la personalitat i n’estrafeia el caràcter. Recuperar aquest caràcter i aquesta personalitat era entès com una qüestió de dignitat nacional. Per sort, hi hagué les persones i les institucions per a fer la codificació del català i —en una certa mesura— la depuració. Però quins instruments hi havia, durant les primeres dècades del segle XX, per a implantar en els usos socials aquesta nova llengua codificada, depurada i restaurada? L’escola i la premsa escrita i res més. I encara foren dos instruments dels quals la societat catalana sols pogué disposar durant un petit grapat d’anys en el Principat, i pràcticament mai a la resta del país. La dictadura de Franco els esclafà completament, i el català en procés de dignificació es refugià en escriptors i intel·lectuals en la mesura que pogueren expressar-s’hi.

L’acabament de la dictadura i l’inici d’una limitada democràcia portà al sud dels Pirineus l’oficialitat del català, una relativa presència de la llengua a l’ensenyament i una altra, també relativa, presència als mitjans de comunicació, després a Internet, a les xarxes socials, etc. Tot un esplet de nous instruments que teòricament havien de ser de gran valor per a completar el projecte dels primers temps del segle XX, interromput implacablement per la dictadura. Però s’han aprofitat aquestes eines per a fer el que s’havia de fer?

No hi ha dubte que l’eina que tenia més potencial per a divulgar i naturalitzar entre la població un català de tall nacional, netejat d’elements espuris i en ascens progressiu en aquesta direcció era la televisió. Especialment TV3, la primera, cronològicament, de les televisions autonòmiques en català, que, encara que autonòmica —el seu nom parla ben clar—, sempre ha estat vista, o desitjada, per una part de la societat dels Països Catalans com una aproximació a una televisió nacional, a falta de res millor. Una part de la societat dels Països Catalans, llevat dels mateixos gestors de la cosa. TV3 hauria pogut ser model de referència per a la difusió d’un català de qualitat, de vocació nacional, en línia amb les llengües europees, amb el lèxic netejat i restituït, la llengua que havien somiat els Fabra, els Prat de la Riba i els caps més preclars del Noucentisme. Llum, alhora, per a altres televisions “autonòmiques” i altres mitjans de difusió.

Però l’aparició de TV3 i Catalunya Ràdio (1983) va coincidir amb l’entrada en escena d’un moviment lingüístic revisionista, empès per joves lingüistes sortits de les universitats de Barcelona, que posava en qüestió el model lingüístic construït o en procés de construcció, en la mesura que aquest aspirava a ser una llengua integral i desinterferida, i es disposava a difondre un altre model basat en la realitat lingüística que la història viscuda, dictadura inclosa, havia creat. Fou conegut com allò del català light. Un reduccionisme que, a més d’acceptar resignadament una bona part de la interferència, pretenia extirpar de la llengua pública formal tot allò que no fos present en el català col·loquial i empobrit… de Barcelona. Durant la dècada de 1980 i part de la de 1990 esclatà la polèmica entre els avaladors del lightisme i la reacció intensa que aquest va provocar. Del mateix moment de l’aparició de TV3 la seva llengua va ser motiu de controvèrsia. Encengueren l’alarma diversos departaments de Filologia Catalana de diverses universitats (València, Alacant, Lleida, les Illes Balears i Perpinyà), disgustats amb un excessiu «barcelonisme» de TV3, i la mateixa Secció Filològica demanà audiència al president de la Generalitat de Catalunya i li lliurà un document sobre la qüestió. El president Pujol es comprometé a intervenir. L’afer va desembocar en la promulgació de la Llei 8/1991 sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, que pretenia de posar a solc els correctors populistes, defensats en el Parlament pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Mesos abans, la Secció Filològica havia emès un clar comunicat, en què es deia: «En el moment d’iniciar una política de normalització lingüística —que òbviament ha de confiar un paper important als responsables dels mitjans de comunicació de massa i als educadors— han rebrotat, per raons extracientífiques, tendències particularistes que ja semblaven superades. Alhora han sorgit uns afanys de simplificació de la llengua que no fan sinó accelerar-ne el procés de substitució. Això, deixant de banda que hom hi contravé a la normativa en vigor.» I continuava: «Els intents d’establir per als mitjans de comunicació un català empobrit i deturpat i el refús dels models més genuïns i nobles han provocat una desorientació que afecta la mateixa vida de la llengua…». I encara: «Recuperats determinats usos socials de la llengua, fóra suïcida de minvar-ne les capacitats expressives. La necessària adaptació funcional de la llengua a la nova circumstància no ha de fer-se pas en detriment de la seva riquesa formal ni de la seva codificació actual. […] la creació de contramodels esbojarrats i presentats com a productes salvadors, l’admissió i promoció de vulgarismes urbans o de localismes innecessaris, l’acceptació indiscriminada de barbarismes sovint de caràcter argòtic […] no contribueixen en absolut a afermar la imatge pública de la llengua ni la cohesió de la comunitat.» Diguem que avui, quan màxims responsables d’aquest desgavell són membres de la Secció Filològica, un document com aquest és impensable, i el model que denunciava es troba ben enquistat a TV3 i altres mitjans.

El primer director de TV3, Alfons Quintà, en un principi va confiar la llengua a Ferran Toutain, coautor amb Xavier Pericay del llibre Verinosa llengua, la primera bíblia del «lightisme» barceloní. Pericay i Toutain foren promotors del partit Ciudadanos, cosa que no autoritza a adjudicar la mateixa ideologia política a altres mentors de la mateixa línia lingüística. Toutain contractà correctors de la seva corda, i ja podem imaginar quin model de llengua va establir. Com a exemple, s’ha dit que una de les primeres mesures va ser excloure totalment el tractament de vós, ben present en els mitjans escrits precedents. L’assalt a TV3 va dur el primer bastió conquerit pels populistes en la batalla per la llengua en els mitjans de comunicació. Toutain va xocar amb Quintà i va ser substituït per Enric Vives com a cap de correctors. El 1984 el director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Joan Granados, nomenà assessor lingüístic de TV3 Francesc Vallverdú, sociolingüista reconegut, que va fixar el model lingüístic del mitjà i que va tenir la responsabilitat del control de la llengua a TV3 fins que es va retirar. Al començament de 1985 es creà la Comissió de Normalització Lingüística de TVC, presidida pel director de TVC, dirigida per Vallverdú i coordinada per Enric Vives. Catalunya Ràdio tenia aleshores el seu propi servei lingüístic. Més endavant es va crear el Servei d’Assessorament Lingüístic de la CCRTV, també dirigit per Vallverdú, que actuava a TV3 i Catalunya Ràdio. Vallverdú va ser un «light» moderat. Pretengué d’harmonitzar la «nova ideologia» amb la normativa, i tingué a les seves ordres un grup de joves lingüistes radicals que s’enfrontaren durament a ell. És la línia que després va prendre el poder i ha portat TV3 a la situació actual. El portal És a dir, el manual d’estil de la casa, representa aquesta radicalització. El model lingüístic de la Corporació té com a característiques l’ús de castellanismes, recollits o no en el diccionari normatiu, la preferència sistemàtica del mot més semblant a l’espanyol (ultimar i no enllestir), la reducció dels recursos de la llengua excloent tot allò que no sigui «viu» a Barcelona i la substitució de moltes solucions normatives per alternatives pròpies de la parla local i col·loquial de la capital. Un exemple colpidor d’això darrer és la recomanació explícita d’usar —també en els registres formals— els pronoms febles d’acord amb els usos vulgars de Barcelona i no les formes prescrites per la gramàtica i la tradició.

Els pronoms febles. Les formes en negreta són les preferides en tots els registres (ús general)

La idea conductora del model lingüístic de TV3 —i d’altres mitjans— és l’obsessió per la versemblança. La llengua, diuen, ha de ser versemblant, la gent s’hi ha de reconèixer, perquè altrament —diuen— el producte no es ven. La idea de vendre per damunt la de construir. Una idea que té, però, dos punts febles. El primer és que ens podem demanar per a qui ha de ser versemblant i qui s’hi ha de reconèixer. En el millor dels casos podrà ser versemblant per als parlants del català central. Ja no per als parlants del català nord-occidentals, amb els imposts dels quals també es paga el mitjà. I ja no diguem per als parlants valencians, balears o nord-catalans. Formes com convence’l (convèncer-lo), que tant els agraden, són absolutament estranyes a una part substancial de la comunitat lingüística. La resposta a aquesta objecció sol ser un silenci que amaga que poc els importen els parlants d’aquestes àrees; és a dir, poc els importa la comunitat lingüística. Diran que la llengua no pot ser versemblant per a tothom, i és cert. I no cal fer cap esperanto, però donar qualque mostra de model integrador, tant de la llengua culta tradicional, tan menyspreada, com d’alguns elements d’altres dialectes d’ús tradicional literari, crearia una percepció que al cap dels planificadors hi ha tot el país. El segon punt feble és que aquesta opció ideològica és qualsevol cosa menys edificant. La televisió pot ser un mitjà essencial per a construir la llengua que ens interessa, si hi ha una llengua que ens interessa. S’ha demostrat que sovint un mot o forma dits durant un temps per TV3 arrelen eficaçment en l’ús social. A la llengua li fan dir el que volen, diu un amic meu, i TV3 podria haver estat una eina formidable per a edificar un català incomparablement millor que el que tenim.

Els lingüistes de la CCMA s’han caracteritzat sempre per tenir un tancament absolut a les veus que reclamaven una major qualitat o genuïnitat lingüístiques, sobretot si vénen de la «periferia». Han fet el sord a totes les recerques que anaven descobrint i fent conèixer calcs de l’espanyol, o simplement a tots els qui els recordaven que un tal mot o forma eren hispanismes coneguts de feia temps. El 1985 TV3 arribà a les Illes Balears, i el 1986 el Departament de Llengua Catalana de la Universitat de les Illes Balears va fer arribar a la direcció del canal aquest document, en què demanava uns canvis en l’orientació lingüística del mitjà que haurien estat un avanç important en la construcció d’un català nacional. Ni tan sols van respondre; ni el director, ni Vallverdú ni ningú.

TV3, dic, podria ser l’instrument més valuós per a construir el català que escauria a una nació moderna amb una llengua restaurada i d’ús ple. Per a normalitzar aquest ús tenim molts de problemes i entrebancs, però per a deslliurar el codi de la castellanització, l’empobriment o la fragmentació podem dir que el problema és TV3.

El març de 1988 sortia el primer butlletí intern És a dir, que s’enviava a tots els professionals del mitjà i que contenia orientacions lingüístiques que aquests havien de seguir. El 2006 aparegué a Internet el portal del mateix nom.

5 comentaris

Què hem de fer amb els «mots erronis»?

Abans dèiem coses com mediterrà (per mediterrani) o àrbit (per àrbitre). I, malgrat que majoritàriament es deia així, els codificadors van tenir l’encert d’esmenar aquestes errors i prescriure les formes correctes, ben formades i acordades amb l’etimologia. Haurien pogut acceptar-les, simplement perquè «tothom ho deia així», però van superar una tal temptació. De mots erronis com els esmentats n’hi ha molts, i ben instal·lats en els diccionaris, perquè les circumstàncies anòmales en què es desenvolupa la nostra llengua han fet que no hàgim estat capaços o no hàgim considerat necessari de fer la correcció corresponent.

En aquest escrit aport una llarga llista de mots que podem considerar mal formats o de forma errònia, en la major part dels casos per interferència de l’espanyol. Remarc que són mots amb un defecte de forma, tot i que el lexema és vàlid. No incloc, doncs, hispanismes en què el lexema és de procedència espanyola, com preguntar o burro, o que van més enllà d’un simple defecte de forma, com periodista. El fonament del caràcter erroni dels mots es justifica normalment en l’etimologia i es troba en textos publicats que en alguns casos s’indiquen en nota al peu1.

Pos la llista de més avall a disposició de la Secció Filològica per a fer-ne el que trobin convenient i a disposició de tots els utilitzadors de la llengua, també perquè en facin el que trobin. No és previsible que la Secció Filològica faci gaires canvis en el diccionari normatiu, atesa la tendència actual de la institució més de recollir el que ja té ús ampli que de corregir els efectes de la subordinació històrica del català. Amb tot, cal remarcar i valorar molt els canvis en el lèxic normatiu que ha fet la Secció Filològica (i abans Pompeu Fabra), corregint formes errònies, que també són moltes, com es pot veure a les llistes que surten més avall. I aquest fet feliç i l’acolliment disciplinat que ha tingut podrien ser estímul per a prosseguir la tasca.

Sóc conscient de la dificultat que representa ara una correcció de les formes que es presenten com a errònies. Molts pensaran que, essent avui mots d’ús general i acollits pels diccionaris, no paga la pena d’esmerçar esforços en la seva correcció. O que aquesta no és viable atès el volum de mots a corregir. També n’hi haurà que optaran pel raonament més simple i més expeditiu, però també el menys constructiu: «no ens compliquem la vida». Totes aquestes opcions són ben comprensibles i respectables. Però també podríem considerar que així com hem sabut i pogut esmenar tantes coses d’una llengua assotada per la manca de normalitat durant segles i per les interferències exteriors, també podríem reeixir en la continuació de la tasca, per a la qual cosa és imprescindible la complicitat de les institucions i dels mitjans de comunicació. De la mateixa manera que hem sabut canviar letàrgia per letargia, sinèrgia per sinergia, líbido per libido o reptil per rèptil, també podríem canviar al·lèrgia per al·lergia o oceà per ocèan. Si hem fet coses que semblaven tan difícils com canviar eczema per èczema, mèdula per medul·la o làmpara per làmpada, podríem fer qualsevol cosa. Si hem estat capaços d’aprendre a dir Moscou i Ucraïna quan abans tots dèiem Moscú i Ucrània, també podríem canviar Florència per Florença i Lisboa per Lisbona.

També sóc conscient que l’ús de les formes corregides per iniciativa particular d’escriptors, professionals de la llengua o simples utilitzadors al marge del que es considera la normativa és tasca certament complicada. Entre un mot sancionat per un diccionari i una proposta alternativa, per molt fonamentada que sigui, l’escriptor o l’«escrividor» comú s’estimarà més la cobertura i la seguretat que dóna el diccionari. Amb tot, la iniciativa particular per a fer servir formes al marge de la normativa oficial no és res inusitat, començant per lingüistes eminents. Per posar sols uns exemples, pensem en el pendre de Coromines, el triumf de Moll o el sisplau de Solà, i ara no en faig cap valoració. I els responsables dels principals mitjans de comunicació no s’estan d’emprar i promoure tota mena d’hispanismes i col·loquialismes, que no són al diccionari normatiu. És aquest ús que en molts de casos ha fet entrar tals mots al diccionari o els posa en disposició d’entrar-hi en un futur no llunyà.

Sigui com sigui, pens que és bo que aquests mots «erronis» siguin recollits a una llista i que la gent els conegui; i a partir d’aquí no plànyer el debat, amb respecte per totes les opcions.

Per als mots de lèxic comú don entre parèntesis una forma «errònia» inclosa en el DIEC; els topònims estrangers revisats van seguits, entre parèntesis, de la forma recomanada pel Nomenclàtor mundial de l’Institut d’Estudis Catalans, que avui se sol considerar referència normativa. Aquesta llista és oberta, tant per a afegir-hi entrades com per a suprimir-ne, si escau, i per a això serà valuosa i agraïda l’aportació dels lectors.



1. Canvis d’accent contra l’etimologia. Es tracta de formes amb accent fonètic erroni pel fet de seguir l’accentuació espanyola i no l’etimològica. En espanyol l’error s’ha produït sovint per influència de l’accentuació francesa, sempre aguda, i en alguns casos per una mala interpretació de la é del francès (anémona, élite, imbécil, impétigo, plétora).

abulia (abúlia)
afasia (afàsia)
alcoholemia (alcoholèmia)
Algeria (Algèria)
–algia (–àlgia)
al·lergia (al·lèrgia)
amàzona (amazona)
Amàzones [riu] (Amazones)
amnesia (amnèsia)
anafilaxia (anafilàxia)
androfobia (androfòbia)
anemia (anèmia)
anestesia (anestèsia)
anòdin (anodí)
amnesia (amnèsia)
Àngora (Angora). Nom antic d’Ànkara, cf. gat d’Àngora
Ànkara (Ankara)
arquètip (arquetip)
aristocracia (aristocràcia)
arritmia (arrítmia)
astenia (astènia)
atrofia (atròfia)
Asterix (Astèrix)
autopsia (autòpsia)
batíscaf (batiscaf)
bigamia (bigàmia)
biòtip (biotip)
blenorragia (blenorràgia)
bulimia (bulímia)
búmerang (bumerang)
burocracia (burocràcia)
–cardia (–càrdia)
cariòtip (cariotip)
catalepsia (catalèpsia)
càtet (catet)
-cefalia (-cefàlia)
centúmvir (centumvir)
cían (cian)
–cracia (–cràcia)
crisàntem (crisantem)
claustrofobia (claustrofòbia)
daguerròtip (daguerrotip)
decàedre (decaedre)
decàtlon (decatló)
decènvir (decemvir)
demagogia (demagògia)
democracia (democràcia)
–dermia (–dèrmia)
díedre (diedre)
difteria (diftèria)
diglossia (diglòssia)
dioptria (diòptria)
dodecàedre (dodecaedre)
duúmvir (duumvir)
ecúmene (ecumene)
embolia (embòlia)
ènclisi (enclisi)
endogamia (endogàmia)
endoscopia (endoscòpia)
endosquèlet (endoesquelet)
epidemia (epidèmia)
epilepsia (epilèpsia)
esquèlet (esquelet)
esquizofrenia (esquizofrènia)
estereòtip (estereotip)
exosquèlet (exoesquelet)
euforia (eufòria)
eutanasia (eutanàsia)
–fagia (-fàgia)
fenòtip (fenotip)
–filia (–fília)
–fobia (-fòbia)
–gamia (–gàmia)
galvanòtip (galvanotip)
genòtip (genotip)
glicemia (glucèmia, glicèmia)
–glossia (–glòssia)
holòtip (holotip)
hemofilia (hemofília)
hemorragia (hemorràgia)
heptàtlon (heptatló)
heterodoxia (heterodòxia)
hidrofobia (hidrofòbia)
hipotermia (hipotèrmia)
histeria (histèria)
ícona (icona)
idiosincrasia (idiosincràsia)
idiòtip (idiotip)
imbecil (imbècil)
isòtip (isotip)
lèxicon (lexicó)
leucemia (leucèmia)
linòtip (linotip)
lipotimia (lipotímia)
logòtip (logotip)
magia (màgia)
metal·lurgia (metal·lúrgia)
misoginia (misogínia)
monogamia (monogàmia)
monòtip (monotip)
mucilago (mucílag)
necrofilia (necrofília)
neurastenia (neurastènia)
Obelix (Obèlix)
ocèan (oceà)
òmega (omega)
ortodoncia (ortodòncia)
ortopedia (ortopèdia)
pandemia (pandèmia)
pànteon (panteó)
paremia (parèmia)
pedofilia (pedofília)
Pegas (Pegàs)
Pegasus [ˈpɛɡəzus] (Pegasus [peˈɡasus])
pentàtlon (pentatló)
periferia (perifèria)
pletora (plètora)
pneumonia (pneumònia)
políedre (poliedre)
poligamia (poligàmia)
polisemia (polisèmia)
porfiria (porfíria)
pròclisi (proclisi)
projèctil (projectil)
prosopagnosia (prosopagnòsia)
protòtip (prototip)
psicoquinesia (psicoquinèsia)
psicòtip (psicotip)
ràdar (radar)
ricin (ricí)
rubrica (rúbrica)
Satíricon (Satiricó)
seròtip (serotip)
taquicardia (taquicàrdia)
telètip (teletip)
telequinesia (telequinèsia)
terapia (teràpia)
tetràedre (tetraedre)
tímpan (timpà)
tríaga (triaga)
triàtlon (triatló)
triúmvir (triumvir)
xenofobia (xenofòbia)
xofer (xòfer)
zoofilia (zoofília)

Nota: una llista més completa dels termes d’origen grec acabats en -ia serà oferta en un article més ampli.

Formes corregides: aeròlit; autòfit, arqueòfit, arrizòfit, briòfit, camèfit, carposporòfit, cormòfit, criptòfit, dermatòfit, endòfit, esporòfit, faneròfit, gametòfit, geòfit, halòfit, hemicriptòfit, hidròfit, higròfit, litòfit, mesòfit, oròfit, piròfit, psammòfit, rizòfit, sapròfit, tal·lòfit, teròfit, traqueòfit, tricòfit, tropòfit, xeròfit, zoòfit; adipòcit, amebòcit, atròcit, cenòcit, coanòcit, condròcit, enteròcit, entròcit, espermatòcit, fagòcit, fibròcit, gonòcit, granulòcit, hemàcit, hemòcit, hepatòcit, leucòcit, limfòcit, macròcit, mastòcit, monòcit, odontòcit, còcit, osteòcit, pecilòcit, trombòcit; megàlit, meteoròlit, monòlit; al·lòtrop, anàtrop, anisòtrop, azeòtrop, campilòtrop, hemítrop, isòtrop, ortòtrop, psicòtrop, zoòtrop. Àglif, anàglif, diàglif, petròglif, tríglif.

Acne, alvèol, apoplexia, atmosfera, àugur, aurèola, bantu, bronquíol, centigram, ciclop, conclave, èczema, elèctrode, elit, endòspora, exegesi, guru, hàndicap, hectolitre, hematèmesi, hemiplegia, iber, interval, isòbara, letargia, leucòcit, libido, lígur, medul·la, mil·ligram, misantrop, míssil, nuclèol, oboè, olimpíada, omòplat, osmosi, paraplegia, policrom, poliglot, quàdriceps, quilolitre, rèptil, rubèola, rupia, sinergia, soviet, taigà, tèrmit, tèxtil, tiquet, torticoli, tuareg, xassís, zenit, zulú.



2. Formes amb errors de grafia i/o fonètica.

amazig (amazic)
atitud o attitud (actitud)2
atlas o atlant (atles)3
babal·là, a la; babal·lana, a la (babalà, a la)
billard (billar)
condom (condó)
crocodil (cocodril)
desbarat (disbarat)
desparar (disparar)
diseny (disseny)
ebul·lició (ebullició)
estatística (estadística)
exceptar (exceptuar), exceptat (excaptuat)
falera (fal·lera)
gal·linaci (gallinaci)
gravitat (gravetat)
hal·lucinació (al·lucinació)
hal·lucinar (al·lucinar)
hal·lucinògen (al·lucinògen)
horitzont (horitzó)
investiment (inversió) [significat econòmic]
investir (invertir) [significat econòmic]
mecenàs o mecenat (mecenes)4
labirint (laberint)
manna f. (mannà m,)
pesebre (pessebre)
recrutar (reclutar)
reial (ral)
rellevança (rellevància)
represalles (represàlies)
serb, serba (serbi, sèrbia)
xurma (xusma)

Formes corregides:
a) En temps de Pompeu Fabra [es donen les formes incorrectes]: artícul, acaudalat, acertar, aclarar, aduana, almirant, anàlisis, àngul, angústia, antorxa, apariència, assafata, atalaia, bereber, canciller, casi, cirugia, crisis, curva, embaixada, estrateg, hèroe, imant, inglès, mejicà, mitgeval, ondejar, opúscul, orquesta, otorgar, pertenèixer, pienso, quartel, quilat, recaudar, sangrar, soberà, sumergir, sutil, tassar [taxar], trégua, triàngul, unànim, vehícul, verbena i un llarg etcètera (la llista seria interminable).

b) En època posterior [es donen les formes corregides]: crocodilià, darrere, enrere, hematia, rere.



3. Calcs morfològics. Ús de morfemes erronis per interferència de l’espanyol.

aciditat (acidesa)5
afgà afgana (afganès afganesa)
alumnes, els (alumnat, l’)
amerindià amerindiana (amerindi ameríndia)
armenià armeniana (armeni armènia)6
assirià assiriana (assiri assíria)
auditòrium (auditori)7
aviditat (avidesa)
benzineria (benzinera)
blocar (bloquejar)
blocatge (bloqueig)
bombar (bombejar)
bombardament (bombardeig)
bombardar (bormbardejar)
bombatge (bombeig)
bronzar (bronzejar)
burca, el (burca, la)
calafatar (calafatejar)
cantador cantadora (cantant) [llevat dels cantants lírics]
caspià caspiana (caspi càspia)
cometa, la (cometa, el)
convocació (convocatòria)
correspondent (corresponsal)
cracar (craquejar)
decorar (condecorar)
dedicació (dedicatòria)
documentari (documental)8
egipcià egipciana (egipci egípcia)
escanar (escanejar)
espoliació (espoli)
èsquim o èsquimo (esquimal)
exterminació (extermini)
fenicià feniciana (fenici fenícia)
flirtar (flirtejar)
fluïditat (fluïdesa)
frigiditat (frigidesa)
indià indiana (indi índia)
indonesià indonesiana (indonesi indonèsia)
invaliditat (invalidesa)
invenció (invent)
libià libiana (libi líbia)
luciditat (lucidesa)
macedonià macedoniana (macedoni macedònia)
màscara (mascareta)
massacre, el (massacre, la)
metamorfosar (metamorfosejar)
morbiditat (morbidesa)
paradox (paradoxa)
parafrasar (parafrasejar)
passejada (passeig)
piratar (piratejar)
placiditat (placidesa)
planar [ocells o avions] (planejar)
planeta, la (planeta, el)
professors, els (professorat, el)
rapar o cantar/fer rap (rapejar)
regatar (regatejar) [esport]
rigiditat (rigidesa)
sabotar (sabotejar)
saltar (saltejar) [cuina]
soliditat (solidesa)
sondar (sondejar)
sondatge (sondeig)
surfar (surfejar)
validitat (validesa)
vodka, la (vodka, el)
vaccinar (vacunar)
xatar (xatejar)

Formes corregides [en època de Pompeu Fabra]: abanderat, abraç, aclaració, acorassat, acreedor, ademés, aduana, agotar, agravar, agravi, aleació, alimentici, aterrisar, blancura, concebir, omitir, paradògic, percibir, traïcionar, transmitir, etc.

Posteriorment: formatejar.



4. Altres casos

artífice o àrtifex (artífex) (vegeu DCVB)
pla (plànol)
pontífice o pòntifex (pontífex) (vegeu DCVB)
retweet (retuit)
retweetar (retuitar)
suedès, suedesa (suec, sueca)
tweet (tuit)
tweetar (tuitar)
vaccí (vacuna)



5. Noms propis.

Angolema (Angulema)
Àngora (Angora). Nom antic d’Ànkara, cf. gat d’Àngora
Ànkara (Ankara)
Bordeu (Bordeus)
Colonya (Colònia)
Comenge (Cominges)
Danimarca o Danemarca (Dinamarca)
Flandres (Flandes)
Florença (Florència)
Groenlàndia (Grenlàndia)
Hadrià (Adrià)9 Especialment l’emperador.
Hanníbal (Anníbal)
Hàsdrubal (Àsdrubal, Asdrúbal)
Helena o Hèlena (Elena)
Henric (Enric)
Ignaci (Ignasi)
l’Haia (la Haia)
Liorna (Livorno)
Lisbona (Lisboa)
lisbonès, lisbonesa (lisboeta)
Lorda (Lourdes)
Mont Tabor (Mont Tàbor)
Munic (Múnic)
Nicosia (Nicòsia)
Norvègia (Noruega)
norvegià, norvegiana (noruec, noruega)
Peiteu o Piteu (Poitiers)
Peloponnès, el (Peloponès. el)
Pinòquio o Pinocchio (Pinotxo)
Plasència (Piacenza)
Samaria (Samària) arreglat
Sant Jaume de Galícia (Santiago de Compostel·la)
Sena (Siena)
Sòdoma (Sodoma)
Sòfia (Sofia)
Tunisia (Tunísia)

Formes corregides: Agamènnon, Aristides, Arquimedes, Àrtemis, Àtila, Bàrcino, Bàssora, Bètulo, Biàrritz, Carpats, Cíbele, Ciríac, Dàmocles, Èdip, Efes, Espàrtac, Èsquil, Èsquines, Eufrafes, Ganimedes, Hèlsinki, Hèracles, Heròdot, Himàlaia, Ígor, Ítaca, Jàfet, Jàson, Karamàvov, Kefren, Kíev/Kíiv, Làscaris, Mali, Marràqueix, Mègara, Míkonos, Moscou, Nègueb, Òtranto, Pèricles, Praxíteles, Prosèrpina, Ravenna, Sàhara, Samaria, Samòsata, Ennàquerib, Suíntila, Tàrraco, Tàrent, Tibet, Ucraïna, Úlfila, Vercingetòrix, Vitiza, Zuric (?).

*******************************************************************************

També han estat assenyalades com a formes errònies els mots que per etimologia haurien d’anar amb dues enes, com anniversari, annual, antenna, britànnic, cànnula, mannà, etc. També els que haurien de portar doble ema, com anagramma, comma, commerç, commensal, commissió, commissura, diagramma, dilemma, grammàtica, lemma, mammífer, programma, etc. No els hem inclosos a la llista perquè pensam que cal un estudi rigorós sobre el tractament de les consonants dobles en català i la recerca d’un mínim consens.

També han estat assenyalats com a erronis els mots plans acabats en –gon, com decàgon, heptàgon, pentàgon, etc., que —vegeu Juli Moll— haurien de ser aguts.

Així mateix han estat denunciats com a erronis mots d’arrel grega acabats en –fon, com gramòfon, intèrfon, magnetòfon, megàfon, micròfon, telèfon, etc. Segons Moll haurien de ser aguts.



Notes

1. En el cas d’articles meus es poden trobar a partir d’aquest índex. Una aportació destacable són alguns articles de Juli Moll recollits al web del Cercle Vallcorba.

2. Mot agafat de l’italià attidudine. Considerant que en català se simplifica la doble t dels cultismes i manlleus (cf. attendere>atendre) podria ser atitud, com en portuguès atitude. Però també podria ser tractat com altres manlleus moderns i optar per attitud (cf. allegretto, dittologia, watt).

3. Exigència en la correcció de cultismes.

4. Idem.

5. El sufix esa és ben català i apareix en molts de mots patrimonials (pobresa, tendresa…). Amb tot, amb alguns mots nous o relativament nous caldria preferir les formes homologades amb les llengües de l’entorn: aciditat, aviditat, fluïditat, frigiditat, invaliditat, luciditat, morbiditat, rigiditat, soliditat i validitat.

6. Pel que respecta als gentilicis acabats en -i/-ià, encara que algunes formes en -i puguin estar documentades amb certa antiguitat, preferim decididament les formes en -ià (armenià, assirià, egipcià, libià, etc.), igual que hem adoptat algerià, estonià, israelià, paraguaià, sirià, tunisià, etc.

7. Seguint les llengües de l’entorn, auditòrium seria el lloc on es fan audicions i auditori, el públic que hi assisteix (cf. el francès auditorium/auditoire).

8. Documentari és un substantiu (tipus de film) i documental, un adjectiu (proves documentals).

9. No creiem oportú d’incloure en aquesta llista alguns mots que s’escriuen sense h inicial i que corresponen a ètims amb h. Serien mots comuns que s’han escrit tradicionalment sense h (anca, ordi, oreneta, etc.). Però sí que hi incloem cultismes i noms propis que en totes les llengües de l’entorn s’escriuen amb h, llevat que no usin mai aquest grafema. En tot cas, dubtam si incorporar-hi harpa, harpó, hasta (cf. subhasta) i helm, que s’escriuen amb h en les llengües esmentades.

18 comentaris

Pàgina següent »