buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Posts de la categoria 'Llengua'

Pareix que sembla a son pare

Parèixer és un mot absolutament català, si bé caigut en desús al Principat, per la qual cosa és mal vist i rebutjat pels reduccionistes barcelonins. Procedent del llatí vulgar paréscere —format sobre el clàssic parere— significa «tenir una certa aparença»: aquest vestit pareix nou, aquest noi pareix beneit. També s’usa en frases sense subjecte seguit de la conjunció que: pareix que plourà. I aquest tipus de construcció també pot dur un pronom personal amb valor d’objecte indirecte: em pareix que plourà. I pot revestir la forma interrogativa: què us pareix?

El DIEC diu erròniament que parèixer és un sinònim total de semblar (l’entrada parèixer simplement remet a semblar), cosa que s’ha de desmentir categòricament i que mostra la feblesa d’algun diccionari. En aquest punt, i en tants altres, el DIEC hereta les mancances degudes a la urgència del Fabra. Certament en tots els casos en què es pot dir parèixer també és pot dir semblar: aquest vestit sembla nou, aquest noi sembla beneit, (em) sembla que plourà, què us sembla? Però semblar té altres usos en què no hi ha possibilitat de substituir el verb per parèixer. Vegem-ho.

Semblar pot establir una comparació entre dues persones o dues coses, a partir de l’aparença comuna de les dues persones o coses. I aquestes frases es construeixen amb el verb no pronominal i un objecte indirecte amb preposició a: aquest nin sembla a son pare o els tests semblen a les olles, segons diu un proverbi mallorquí que vol indicar que els fills semblen als pares. I, segons un altre proverbi, quan un fill té alguna virtut o defecte remarcable d’un progenitor es diu aquest té a qui semblar. A l’Alcover-Moll hi trobarem un bon grapat d’expressions semblants: «No fa poc qui sembla als seus»; «No va tort qui als seus sembla»; «Qui sembla als seus no fa tort a ningú»; «No és bord qui als seus sembla»; «Infant que sembla a son pare, honra sa mare». En tots aquests casos semblar no es pot canviar per parèixer. No es diu ni es pot dir aquest nin pareix a son pare ni els tests pareixen a les olles. Naturalment, si una persona (A) sembla a una altra (B), B també sembla a A, i llavors es diu que A i B se semblen. De la mateixa manera que si A pega a B, i B pega a A, llavors és evident que A i B es peguen (construcció recíproca), però pegar, fora d’aquesta construcció, no és un verb pronominal: no es pot dir A es pega a B. Com semblar. «Mai s’ajunten fins que se semblen», reporta el gran diccionari d’Alcover i Moll. Essent un verb que porta un complement indirecte, la pronominalització es resol amb li o els: «pensava que semblava a sa mare, però, ben mirat, no li sembla»; «em va dir que els meus fills semblaven als seus, però jo crec que no els semblen».

Llavors per què la gent diu el fill es/se pareix a son pare, el fill se sembla a son pare i el fill s’assembla a son pare? L’Alcover-Moll, a la segona accepció de l’entrada parèixer, dóna el mot com a equivalent de semblar, però no ofereix cap exemple ni antic ni modern de parèixer a ni de parèixer-se a. El mateix diccionari, a l’entrada semblar, registra un ús pronominal que qualifica de «modern» (accepció 2d); i en dóna un exemple de Verdaguer: «El Canigó, semblant-se en això an algun tirà, volia descarregar». En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) n’hi ha exemples del segle XIX: «No és ell sinó algú que se li sembla» (1832); «No n’hi ha cap que se sèmblia més al Criador» (1837); «Los tubèrculs se semblen a les arrels carnoses» (1857); «qualsevol sér que no se semblés á la dona» (N. Oller, 1887). El lector dirà que aquí la forma normativa és assemblar-se. Però si anam a l’entrada assemblar de l’Alcover-Moll, només hi trobarem una remissió a semblar i un interessant exemple de Llull («La granea de Déu és humil a la granea de hom, car la assembla a si matexa»), en què assemblar significa ‘assimilar’. Tot això ja ens dóna a entendre que la distinció semblar/assemblar-se a és una convenció moderna i sense fonament històric.

Sembla —o pareix— que la forma assemblar no apareix en la documentació fins al segle XIX. És una variant protètica de la llengua vulgar —l’únic ètim del mot és similare—, segurament sortida d’una falsa segmentació de se semblen i sense cap diferenciació funcional respecte de semblar, com recull l’Alcover-Moll. Aquell assemblar que hem vist en el text de Llull és un altre mot, procedent d’assimilare, que no significa ‘parèixer’ sinó ‘fer semblant, assimilar’. El Labèrnia, el millor diccionari del segle XIX, recull assemblar amb simple remissió a semblar, i tracta aquesta darrera forma de manera rudimentària, tot i que l’encerta en els exemples: «no es ell […] ni cosa que li semble», «no fa poch qui sembla als seus». Assemblar apareix en el CTILC, en mostres del segle XIX, amb diferents usos sintàctics, però sobretot pronominals: «Gran sánt, es qui assembláva a Cristo i a Maria!» (1847, autor mallorquí), «Que’ls assembla á vostés: ¿s’ ha de jurar?» (1869),  «las rocas que arrancan de ella y de las fortas murallas se assemblan á mónstruos» (1871). Es veu que l’ús barceloní anà preferint assemblar-se a sobre semblar-se a. I fou Pompeu Fabra, entusiasta d’atorgar valors semàntics diferents a les variants formals i sense tenir prou elements per a resoldre aquesta qüestió adequadament, qui establí la diferència entre semblar i assemblar-se que ara tothom practica.

Coromines, que és un gran savi, en aquest punt pareix un aprenent. Sobre assemblar-se només en dóna la primera documentació (Belvitges, 1803). I ja està. A més, el Belvitges no diu assemblar-se sinó assemblar, matís important. I sobre semblar, després de recollir un caramull de mostres documentals antigues de semblar a, i cap de semblar-se a (i tampoc, evidentment, d’assemblar-se a), ens diu que «En aquests usos antics [semblar a] avui ha caigut en desús en cat. central i en gran part del territori, però alguna cosa en queda en el P. Val. i a les Illes: “Gandia — en moltes coses li sembla a la capital”, M. Gadea […]; en una endevinalla menorquina: “mitja taronja an a què sembla?” i la solució és “a s’altra mitja”, Camps. Merc. (Folkl. I, 259, 269).» I, com tantes altres vegades, no ens diu per quina causa aquest «ús antic» ha caigut en desús.

No podem treure altra conclusió que semblar-se a algú o assemblar-se a algú o parèixer-se a algú (o a alguna cosa) són calcs moderns de l’espanyol parecerse a. Ja sabem que l’espanyol té una gran tendència a fer pronominals un caramull de verbs que no ho són en les altres llengües romàniques. En francès hi ha sembler/paraître (els nostres semblar/parèixer: «Ce plan me semble/parait formidable») i ressembler (‘semblar a’: «Elle ressemble beaucoup à sa mère»), el segon sense ús pronominal. Igual que en italià, en què hi ha sembrare/parere («Mi sembra/pare veramente bello») i somigliare («Il bambino somiglia tutto alla mamma»). Aquí tenim, doncs, un altre cas, d’un castellanisme flagrant que ens ha caigut dins el sac sense que els codificadors se n’hagin adonat. Però, tot i que és difícil, encara som a temps de rectificar. Almenys els qui volem una llengua catalana recuperada.

Cap comentari

Trastos

El negacionisme, en aquest cas la negació de la interferència de l’espanyol, ha estat i és un bastó constant a la roda de la recuperació del català. El negacionisme cerca i aporta arguments per a justificar la suposada genuïnitat de certs mots controvertits, sovint amb un parti pris, i quan els negacionistes són lingüistes de prestigi, la seva influència sobre l’establiment de la normativa ha estat decisiva. I així hem anat fent un català interferit, que un cop arrelat socialment és difícil de rectificar. Però a mesura que disposam de noves eines, com el CICA (Corpus Informatitzat del Català Antic), el CIVAL (Corpus Informatitzat Valencià) o el CORDE (Corpus Diacrónico del Español), molts d’aquells arguments s’ensorren com un castell de cartes. El negacionisme fa mal, tant si és de naturalesa ingènua, com si és, amb un toc de malícia, la voluntat de defensar mots als quals hi ha una certa adhesió prèvia.

Avui m’ocuparé del mot trasto, aportant algun element nou a allò que s’ha dit, tot i que no pretenc que això sigui res definitiu sinó una passa més en l’aclariment de la qüestió, i disposat a rectificar el que sigui, si escau.

Una cosa evident és que del llatí transtrum (‘banc de remador d’un vaixell’), format amb els afixos trans i trum, surt el mot català trast (a través d’un llatí vulgar transtum o trastum). Un mot emprat dels orígens de la llengua fins avui. Òbviament, en un principi un trast era el seient dels remadors, després un banc de seure en general, sobretot en un grup arrenglerat, i al final un lloc delimitat o un lloc per a situar-hi alguna cosa. Aquest darrer significat és documentat en el segle XV. A Mallorca les parades dels mercats es diuen trasts («tenir un trast a la plaça»), i abans de la urbanització massiva de l’illa tothom deia trast a l’espai comprat per a construir-hi una casa. Ara tothom diu solar, un derivat de sòl (sort del diacrític, mantingut per miracle) amb possible interferència espanyola. Per una metàfora, ben aviat trast passà a significar cada un dels compartiments del mànec de la guitarra o altres instruments de corda, per les barretes que semblen a una renglera de bancs de seure. Fins aquí tot és força clar. I també és clar que trast en català no ha significat mai «moble, eina, estri, etc., inservible, que hi ha en una casa», com ens vol fer creure el DIEC. Això és una catalanització de trasto —Fabra fecit— per la via expeditiva de suprimir la -o final, que tantes aberracions ha produït.

També sembla evident que trast passà a l’espanyol, en què prengué la forma traste (que no pot venir de transtrum). En diversos diccionaris espanyols del segle XV (Nebrija, Alcalá, etc.) el trobam amb el valor de traste de la vihuela (o llaüt, etc.). I també significant el través d’alguna cosa. I molt aviat ja veiem l’expressió dar al traste, equivalent al català donar al través, expressió marinera que significa ‘topar una nau de costat contra les roques’ (vegeu DCVB, través). Encara que Coromines (DCECH, s.v. trasto) cregui que aquesta expressió (dar al traste) té «el sentido básico de ‘cuarto o lugar donde se pone lo inservible’». És a dir, els «trastos».

L’enigma és la forma catalana trasto. Sobre l’etimologia d’aquest mot l’Alcover-Moll diu: «del llatí transtrum‘banc de remer’, ‘biga’, amb la vocal final conservada (-o –o) com a vocal de sosteniment de la tripe consonant –str-, mentre que la forma trast representa una simplificació del grup consonàntic i la pèrdua normal de la –final.» Certament és difícil de fer una explicació completa de la història d’un mot en el poc espai que ofereix la part de l’etimologia d’una entrada de diccionari com aquest. Però sembla molt estrany que un mateix mot llatí, per evolució directa, hagi donat dues variants diferents sense la interferència d’alguna altra llengua. Pràcticament impossible. Això implícitament ho admet Coromines, qui es munta una altra explicació: a partir del plural trastos s’hauria creat un singular refet trasto, i aquest, fins i tot, hauria passat a l’espanyol, que així tindria dos catalanismes, traste i trasto.

Si fos certa la hipòtesi de Coromines, aquest trasto català format a partir del plural trastos hauria d’haver aparegut abans de l’aparició de trasto en espanyol. En aquesta llengua veiem trasto documentat en el segle XVI. En català no en coneixem documentació abans del segle XVIII. I hauríem de veure en el segle XVI quin era l’estat del mecanisme de formació del plural en -os dels mots que en singular acaben en -st (gest, gust, honest, disgust, just, injust, trist, etc.). En el CICA aquests plurals en -os són raríssims, si bé n’hi ha algun en el segle XVI. I també és ver que el CICA no ens dóna informació segura de la llengua oral. A Mallorca, on tots aquests plurals en -os no existeixen ni han existit mai, el mot trasto té tanta vitalitat com en els llocs en què existeixen. D’altra banda, si ja existia de sempre en català la forma trast, per què s’havia de formar per mecanismes interns la variant trasto? I per què aquesta variant no va substituir trast en totes les accepcions?

El punt clau és com va aparèixer i com es va difondre la forma trasto amb el significat de ‘mobles o coses de la casa’ i després de ‘cosa inútil’. En espanyol en tenim qualque exemple ja en el segle XVI: «havia gente en esta dicha villa, que pregonase y apercibiese cómo quería hazer almoneda de algunos trastos que havia en algunas casas» (document de 1562, CORDE); «Estas casas tienen llenas de tantas baratijas, armadijos, trastos, pertrechos, bastimentos, instrumentos y municiones…» (document de 1573, CORDE). I n’hi ha més. Alguns diccionaris espanyols del començament del XVII (Palet, Oudin, Covarrubias) defineixen trastos com a ‘mobles vells’, i Covarrubias defineix trastear com a «andar revolviendo trastos viejos». En català aquest ús no apareix fins al segle XVIII. No sols aquest ús, sinó que abans d’aquell segle en català no hi ha cap trasto amb cap significat.

Crec que amb totes aquestes dades no es pot defensar altra cosa que, en primer lloc, res no impedeix de pensar que trasto és una paraula espanyola procedent directament de trasnstrum, paral·lela al nostre trast; i que, en segon lloc, l’accepció de trasto equivalent a ‘objectes o estris inservibles’, estesa després a ‘persona inútil’, es va crear en espanyol per extensió semàntica del mot: primer ‘banc de remer’, després ‘banc en general’, després ‘moble en general’ i finalment ‘moble o objecte inútil’. El mot trasto, amb aquest significat va ser adoptat en català en el segle XVIII, igual que tants altres hispanismes. El 1995 —si no va ser abans— la Secció Filològica el va introduir al diccionari, com a forma secundària d’aquell desgraciat trast que Fabra va inventar.

 

No es permet la reproducció d’aquest text, car la redacció encara és provisòria. Podeu posar-hi un enllaç.

2 comentaris

Sobre «ramat», «ramader» i «ramaderia»

Una de les errades que veig que s’estenen entre els mallorquins actuals és la confusió dels mots ramat i bestiar. La causa és que en el parlar tradicional de Mallorca ramat és un mot inexistent, que sapiguem, i el mot que s’ha usat sempre en el seu lloc és guarda.

Ramat i bestiar són dos mots ben genuïnament catalans i antics, i amb significats ben diferents. El bestiar és el conjunt de tots els animals domèstics de la mateixa espècie (bestiar oví, boví, porcí, cavallar, etc.) o simplement el conjunt d’animals que hi ha a una casa, mas, possessió o explotació agrícola («donar menjar al bestiar»). També s’usa referint-se a persones en sentit metafòric i despectiu («quin bestiar que hi ha en aquesta casa»). El mot és un derivat de bèstia amb el sufix col·lectivitzador -ar. Ramat és un conjunt d’animals de la mateixa espècie que es crien i viuen plegats, equivalent al sinònim guarda, que és el que, com deia, s’usa a Mallorca (una guarda de porcs, una guarda d’indiots, o, metafòricament, una guarda de lladres). Ramat procedeix del llatí ramatu, que és un derivat de ramu (ram, conjunt de branques), per un ús metafòric fàcilment comprensible. En català també hi ha la forma femenina ramada, més o menys equivalent de ramat. Bestiar correspon a l’espanyol ganado, portuguès gado, francès bétail i italià bestiame. Ramat o guarda correspon a l’espanyol rebaño, portuguès rebanho i francès troupeau).

I com es diu l’activitat consistent en la cria i comerç de bestiar? En espanyol han fet un derivat de ganado i en diuen ganadería. En portuguès, que tenen gado, no en fan el derivat equivalent, sinó que diuen pecuária. És un derivat de pecus, que significa ‘ovella’.  De la mateixa arrel que pècorapecúnia, ‘diner’, perquè temps molt enrere els animals criats per a carn eren una reserva de valor. El francès i l’italià recorren a una solució ben diferent: en francès es diu élevage (derivat d’élever, ‘criar’), i en italià diuen allevamento, que s’ha format de la mateixa manera. En occità es diu elevatge, que no sé si és un gal·licisme o un mot genuí. L’espanyol és, doncs, l’única llengua que recorre a un derivat de ganado, és a dir, bestiar. Si en català féssim el mateix tindríem alguna cosa com bestiaria o bestiatge, que no tenim (bestiam vol dir ‘conjunt de bèsties’).

Els mots ramader i ramaderia són molt moderns. No semblen gaire anteriors al segle XX. Coromines, a voltes tan generós amb les dades, no ens en diu pràcticament res. En el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana la primera aparició de camí ramader és de 1889 (Verdaguer), i la primera aparició de ramaderia és de 1907. És bastant evident que són induïts pels espanyols ganadero i ganadería, dels quals són un calc. Amb la particularitat que es parteix d’un mot (ramat) que no correspon a ganado. Un calc, doncs, un poc sui generis (vaja, com si en espanyol diguessin rebañería, si em permeteu la facècia). Potser el mateix mecanisme que du ara molts mallorquins a dir ramat en lloc de bestiar. O potser aquesta confusió és afavorida pel fet que en espanyol el que surt de ganado és ganadería, ço és ramaderia.

Qui això escriu es dedica a estudiar l’origen dels mots i els processos d’interferència per a entendre com és el lèxic català. Si en el paràgraf precedent hem dit que ramader i ramaderia són mots induïts per l’espanyol, el lector no hauria d’entendre que en fem cap condemna ni proposam res sobre el seu ús. Simplement explicam com han sortit. Després —com sempre— cadascú farà el que vulgui fer. Però hi ha un ús de ramaderia que ens sembla encara més recent i potser poc recomanable: el que correspon a la noció d’explotació agrícola dedicada a la cria d’un determinat tipus de bestiar. Es diu especialment de les explotacions que crien toros. «La ganadería de Pedro Peralta» o «de don Miguel Mihura», diuen en espanyol. I en català se sent la traducció directa «toros de la ramaderia de…». Bé, siguin toros, vaques o cavalls. Aquesta accepció no figura ni al DIEC ni a cap altre diccionari de referència principal. I sembla que té tan poc sentit com si d’una explotació agrícola en diguéssim una agricultura.

4 comentaris

Què hi fa un «actitud» o «actituda» en occità?

El mot que en català oficial té la forma actitud es va escampar a diverses llengües europees a partir de l’italià attitudine, mot i concepte creats en el Renaixement. I la dita forma catalana actitud és un fruit de la interferència de l’espanyol. Ho vaig explicar en aquest article i avui mantinc tot el que hi vaig exposar.

Que el mot té un origen italià és evident i acceptat per tothom. La seva forma en les diferents llengües ho indica clarament: francès i anglès attitude, portuguès atitude i romanès atitudine. Només l’espanyol i les llengües que en depenen han incorporat al mot una c objecte de molta polèmica: espanyol i català actitud, gallec oficial actitude (però gallec reintegrat atitude). La formació del mot en italià és un punt obscur o controvertit. L’explicació més escampada el fa venir del llatí aptitudinem, mot llatí que significa ‘aptitud’ i que dóna aptitud o aptitude en les diverses llengües i attitudine en italià (amb el significat de ‘aptitud’).  Aquest attitudine italià, que en principi significava ‘aptitud’, hauria sofert una sèrie de creuaments semàntics, per exemple amb mots com atto (< actum) o attegiamento, derivat d’atteggiare, al seu torn derivat d’atto, i hauria agafat un nou significat. Altres fan procedir el mot italià que ens ocupa d’un hipotètic llatí *actitudinem, també amb un encreuament amb atto o amb el mateix attitudine (< aptitudinem) amb significat de ‘aptitud’. Sigui com sigui, la manera com va aparèixer el nou mot (o nou significat) attitudine no té importància per al nostre propòsit. Aquest nou attitudine va aparèixer durant el Renaixement i en el context de la pintura o les arts visuals. Attitudine era inicialment la postura del cos, la que adoptaven les persones que posaven per a una obra d’aquestes arts. I després postura del cos en general, com a la frase espanyola «arrodillados con actitud de hacer adoración a Dios» (1673).

De l’italià el mot va passar a les diverses llengües, en les quals va continuar l’evolució semàntica: de postura física del cos a disposició d’ànim davant alguna cosa. Una evolució possiblement guiada per una llengua que ja no és l’italià. Les llengües que reberen el mot de l’italià o bé conserven la doble t (francès i anglès attitude) o la simplifiquen (portuguès atitude, romanès atitudine). És el mateix que ocorre amb qualsevol doble t llatina (francès i anglès attention, portuguès atenção, espanyol atención, català i occità atenció). L’espanyol actitud és una anomalia en el conjunt de llengües europees. La c, desconeguda de les altres llengües, només es pot explicar per un creuament amb acto i la seva família. Diu Coromines que el primer que va usar el mot en espanyol fou Vicenzo Carducci, pintor italià de naixement establit a Espanya, on és conegut com a Vicente Carducho (1576-1638). Ell mateix dóna fe —diu Coromines— que en el seu temps encara es considerava mot italià. Potser ell mateix, que sabia italià i espanyol, va introduir l’estranya c: si atto en espanyol era acto i attualeactualattidudine fàcilment es podia convertir en actitud. En tot cas, si Carducci no és el primer a usar el mot, això tampoc no és important. El mot va passar de l’espanyol al català en els segles baixos, i la primera documentació lexicogràfica que en tenim és de 1803 (Belvitges). Diguem de passada que el gallec oficial fa actitude mentre que el portuguès fa atitude, igual que el gallec usat pels reintegracionistes. Tot això és bastant coherent amb les situacions de subordinació. I és també bastant evident que sense la situació de subordinació és altament probable que ara en català tindríem atitud, amb una sola t, tenint en compte que el català, com les altres dues llengües romàniques ibèriques, simplifica en t el grup tt. La possibilitat que els catalans haguéssim fet el mateix creuament que feren els espanyols hi és, però és insignificant.

Dit tot això, hi ha una cosa que trop ben xocant. En textos occitans actuals veig tant actitud (o actituda) com atitud o atituda. «Aquela actitud a fòrça de veire amb la victòria electorala» (Jornalet); «La sieuna actitud provoquèt que en l’an 1400 aguèsse de laissar la corona imperiala» (Sapiéncia); «Aquí enquèra vesèm l’actituda neocolonialista de França» (Jornalet, a un comentari); «belèu una atitud pauc cooperativa de la vila en 694» (Wikipèdia-oc s.v. 709); «Pasmens, quò me sembla pas trop dubert, mesma un pauc proteccionista coma atituda, la de nòstres partenaris» (blog Rubrica en Oc); «Donc ne vedi pas nada rason que cambie d’atituda» (Jornalet, a un comentari); «Alceste e de las coetas qu’amian la soa atituda radicau» (Wikipèdia-oc s.v. Lo misantròp o l’Atrabiliari Amorós). Mirant obres lexicogràfiques, veig actitud en dues de recents, el Diccionari general occità de Cantalausa (2002), i el Diccionari occità provençal-català de Joan-Daniel Bezsonoff (2015); i atituda en el Vocabulaire fondamental du provençal de Basse-Provence de Jean-Claude Bouvier i Alain Barthelémy-Vigouroux (1997). En el Dictionnaire occitan-français d’après les parlers languedociens (1966) de Loís Alibèrt el mot no hi és sota cap forma.

No conec prou la situació occitana per a treure cap conclusió sòlida. Només faig una reflexió oberta a la possibilitat que algun expert occità en doni una explicació més fonamentada que la meva. La meva hipòtesi és que, com que actitud(a) en occità és inexplicable, podríem ser davant un cas d’influència del català —en aquest cas un català hispanitzat— damunt la llengua del nord. Molts occitanistes són coneixedors i admiradors de la llengua catalana i la seva codificació, començant pel mestre occitanista Loís Alibèrt. Aquesta influència, però, en casos com aquest, no seria més que interferència de l’espanyol sobre l’occità amb la mediació del català interferit. Cosa no gaire encomiable.

En el Tresor dòu Felibrige, de Mistral, el diccionari més ric de la llengua occitana, no hi surt ni actitud ni actituda, sinó únicament atituda (amb la grafia mistraliana atitudo):

ATITUDO (esp. actitud, it. attitudine, lat. aptitudo), s.f. Attitude, v. biais, pousturo.
Prengué, coumo à soun abitudo,
Uno pietadouso atitudo. J. HUOT
Sèns quita soun atitudo. C. FAVRE

Això ja és més normal.

9 comentaris

El corrector invisible que alguna vegada es veu

En aquest país la major part de coses que es publiquen en català passen per un corrector. En aquest país, que té una llengua en estat d’anomalia greu, si no fos pels correctors, els textos publicats serien força diferents. I els que no passen per un corrector, com els de diversos digitals, són un desastre. En el cas de llengües normals, el corrector només apareix a les cases editorials i la seva feina es limita a arranjar qüestions tipogràfiques i detalls d’estil, perquè en el cas de llengües normals la gent té una competència lingüística normal. Aquí, per desgràcia, som lluny d’aquesta situació, i el corrector és, doncs, un element essencial per al manteniment de la dignitat de la llengua. Cal reconèixer la seva feina, sense que això hagi d’excloure necessàriament alguna crítica que puguem fer a alguns, com és el cas d’aquest article.

La feina del corrector és invisible. El lector del diari, o l’espectador del programa de televisió, no sabrà mai què és que ha escrit el redactor i què hi ha canviat el corrector. Aquest canvia allò que considera que ha de canviar sobre un ordinador, sense donar explicacions a ningú, i del fet no en resta cap traça. I, a més, com hem dit diverses vegades, si aquestes formiguetes coincideixen en l’aplicació d’alguns criteris, la seva feina pot tenir una influència decisiva en l’evolució de la llengua. Com vam analitzar en aquest article, ja fa unes quantes dècades que els correctors de quasi tots els mitjans de Barcelona han anat eliminant sistemàticament mots catalans que estaven en procés de recuperació, i aquests mots han desaparegut de l’escena, de manera que només hi han restat els castellanismes que abans s’havia projectat de substituir.

Malgrat que la feina del corrector és generalment invisible, algun cop, amb una mica d’enginy, tenim la possibilitat de veure-la. Algun text, per la urgència o per altres motius, és publicat —almenys en versió digital— sense corregir. Si el mitjà és seriós, el text passarà més tard pel corrector i restarà endreçat. Doncs comparant la primera versió publicada i la segona versió revisada podem veure la intervenció del corrector. En trec aquí un cas com a exemple: aquesta informació apareguda en el diari Ara el 26 del mes passat. És evident que la primera versió es va publicar sense revisar, perquè cap corrector no deixaria passar coses com «ha parlat de que» i altres faltes bàsiques. Amb tot, cal dir que l’article, en la redacció original, està bastant ben escrit, i només hi apareixen alguns lapsus gramaticals que en la nostra situació sociolingüística són ben poca cosa.

A continuació hi ha algunes captures del text sense corregir i, just a continuació, del text revisat.

 

El redactor ha escrit estat, com sol fer tothom, i el corrector ho ha canviat per sigut

 

El corrector ha canviat estat per sigut, ha fet algun altre canvi que afecta la normativa bàsica i ha rectificat encertadament el femení «esbojarrat» d’Anna Gabriel que el redactor havia transcrit literalment

 

El corrector ha canviat estat per sigut, i ha substituït un apuntat repetitiu.

 

El corrector ha canviat estat per sigut i ha esmenat una falta relativa a l’ús dels pronoms febles

 

Aquí al corrector li ha passat per malla una falta ortogràfica

 

La cosa que més xoca és la substitució del participi estat, que és el més correcte es miri com es miri, pel vulgar sigut. Un canvi que s’ha de suposar que és sistemàtic, almenys en textos informatius. Naturalment, aquest diari, que és privat (una altra cosa diríem dels mitjans públics), té la llibertat d’aplicar els criteris que vulgui (i la gent, la llibertat de comprar-lo o no). Però podem reflexionar sobre què pretén i quin sentit té aquest criteri, quan avui la pràctica d’escriure estat, almenys al Principat i les Illes, és un fet general i consolidat, sembla que també entre els redactors del diari Ara. Perquè potser aquesta intervenció tan forçada contra un ús culte tradicional i contra les preferències normatives és una contradicció flagrant amb les idees de respecte a allò que és normal i general, tan proclamades pels qui les ignoren quan allò que és normal no els agrada. I creiem que tot això fa mal a la llengua.

Article relacionat: «Sigut».

Cap comentari

Passar quenòcia (o quenòcies).

Una expressió apresa dels meus pares i avis. Passar quenócia —ells pronunciaven [kəˈnosiə]—, o passar quenócies, siɡnifica passar calamitats: «quina quenòcia que hem passat aquesta nit», «abans la gent passava moltes quenòcies». La intuïció de bon principi ens porta a relacionar-ho amb ca, vist que alguns cans —i abans quasi tots— les passen magres i tristes en aquesta vida terrenal. Això mateix ens duria a grafiar el mot canòssia canòcia. Però ràpidament veiem que la segona part de la paraula (nòcia òcia) és molt difícil d’explicar, i una recerca un poc detinguda ens du a una altra conclusió: la parauleta és una corrupció del mot equinocci, que, com a terme d’astronomia, avui tothom coneix i pronuncia [əkiˈnɔksi] o [əkiˈnɔtsi], però que en temps dels nostres avis, besavis o rebesavis, que visqueren en una societat illetrada i de cultura oral, tenia un ús restringit (no astronòmic) i es pronunciava amb les formes més sorprenents. Encara a Menorca es pot sentir esquinorci. Equinocci designa els dos moments de l’any en què el sol passa aparentment per l’equador i el dia i la nit tenen la mateixa durada. En els dos equinoccis comencen la primavera i la tardor. Però, a més, també es diu equinocci, sobretot entre gent de mar, a un fort temporal que de vegades es produeix durant aquests moments de l’any. Deu ser per això que s’hauria format l’expressió passar un equinocci, en un principi aplicat només al temporal i més tard, per extensió, a qualsevol calamitat. En tot cas, sembla que el mot arribà als mariners través de l’espanyol, com tots els mots arribats en temps de la subordinació del català, i prengué les formes equinòccio, equinóccio, o més aviat quinòccio o quinóccio (vegeu quinòccio a l’Alcover-Moll).  A mesura que s’escampava l’expressió passar un quinòccio, o passar quinòccio, s’anava deformant de diverses maneres, i aparegueren totes les variants que avui es poden sentir a Mallorca: quinòcia, quinócia, quenòcia, quenócia, quinòcio i fins i tot quenècia.

Un dia d’aquests vaig fer una «crida» via Twitter per a veure si els meus seguidors mallorquins coneixien l’expressió (passar quenòcia o quenòcies) i com la pronunciaven. La resposta va ser ràpida i efectiva. I mostra que l’expressió és coneguda i usada a tota l’illa i amb un ventall exuberant de variants fonètiques. Twitter també pot servir per a la recerca dialectològica.

1 comentari

Sigut

En tota llengua estàndard, o si més no en la gran majoria, hi ha la predominança d’un dialecte geogràfic, que n’és la base. En el cas català aquest dialecte és el català central, i no hi tenim res a dir. Els parlants d’altres dialectes estam disposats a renunciar a moltes de les nostres formes en benefici de la unitat de la llengua. De la llengua estàndard, vull dir, absolutament necessària per al funcionament normal de la nostra comunitat lingüística. La renunciació és fins i tot una qüestió de patriotisme.

Però renunciar a algunes formes no vol dir renunciar a tot, ni que els parlants del dialecte privilegiat s’hagin de poder permetre de no haver de renunciar a absolutament res. Al patriotisme esmentat hi podríem contraposar una mica de respecte i de consideració cap als patriotes renunciadors perifèrics.

La codificació de Pompeu Fabra anà en la línia ara mateix exposada. Tot i fonamentar aquesta codificació en el català central, el mestre n’esporgà elements diversos que substituí per altres associats a la tradició culta i fins i tot a parlars no centrals. Un equilibri que meresqué el respecte i l’acceptació de tothom. Algunes de les formes esporgades, després d’una vehiculació adequada de les preferides, ara són pràcticament absents de la llengua controlada (aiga, radere, aixins, hi han, sapiguer, sapigués, sapigut, etc.). Però el lobby barcelonista i col·loquialista (i espanyolitzador) que fa una trentena d’anys féu irrupció en el control de la llengua pública de la capital ha pressionat i pressiona per a reintroduir en aquesta llengua pública un munt de dialectalismes barcelonins tradicionalment exclosos de la formalitat. Diverses combinacions de pronoms febles, reduccions com coneixe’l, inscriviu’s-hi, dialectalimes matussers com sisplau i l’inefable sigut que avui ens mou a batallar. No els parleu d’unitat de la llengua ni de cooperació de tots en l’estandardització, perquè no entenen res: només pensen en un català fet a la seva mida, i poc els importa si aquest català, irradiat pels mitjans de comunicació d’abast nacional, xoca o entra en conflicte amb maneres de parlar valuoses d’altres parts del país, tot blocant la construcció d’una llengua realment de tots. El país, en el qual no creuen gaire —enteneu-lo sencer—, la unitat de l’estàndard i tot el que sigui s’han de subordinar a les suposades conveniències dels parlants barcelonins.

Sigut és una forma tolerada a la codificació de Fabra, la qual té una clara preferència per la forma tradicional culta estat. Una concessió potser infortunada, car sigut no és gaire més estimable que sigués o siguent, formes feliçment bandejades. En tot cas, l’opció de Fabra pel participi estat, concebut com la forma principal i final de la llengua formal, és d’un alt valor emblemàtic per a visualitzar la participació dels dialectes en l’edificació de l’estàndard comú. Estat és l’única forma viva i usual a Mallorca, Menorca, l’Alguer i la Catalunya del Nord i la que s’ha usat en la llengua formal general de Fabra ençà. Però els llibres d’estil han fet evolucionar —ben intencionadament— la preferència per estat cap a una igualtat teòrica entre les dues variants de participi, amb la connivència o col·laboració de la Secció Filològica. Darrerament augmenten els siguts a la ràdio i televisió públiques de Catalunya, i alguns mitjans escrits controlats per correctors de la línia populista han arribat a implantar fèrriament la pràctica de canviar tot estat dels textos originals per aquest sigut dels seus amors.

Tot això és molt lamentable. Encara que només sigui pel menyspreu que representa als parlants que usen de manera exclusiva la forma tradicional i fins i tot als del Principat que han fet l’esforç d’incorporar-la al seu parlar. Promoure en la llengua general formes com sigut, o altres abans esmentades, és una puntada de peu a la cama dels qui hem practicat i defensat sempre les idees d’unitat i de sacrifici en bé de la construcció d’una llengua comuna unificada i digna.

6 comentaris

De polls, polles, pollets i polletes

En els diccionaris trobam la paraula pollet, que és un diminutiu de poll, com gatet és un diminutiu de gat o gallineta és un diminutiu de gallina. Però gatet o gallineta, evidentment, no són a cap diccionari, perquè els diccionaris en principi no recullen els diminutius. El lector em dirà que és lògic que així sigui, perquè pollet és un diminutiu lexicalitzat, és a dir, pollet és el nom dels individus d’aquesta espècie que tenen pocs dies, i que, per contra, gatet o gallineta no estan lexicalitzats. Això és així: avui pràcticament tothom als fills d’una gallina que tenen pocs dies els diu pollets. Però ens hauríem de demanar per què s’ha produït aquesta lexicalització. El diccionari Alcover-Moll en dóna una explicació a l’entrada pollet: «És molt general l’ús del diminutiu per designar els polls; a les regions on es confonen en la pronúncia els mots poll ‘petit d’un ocell’ i poll ‘insecte paràsit del cap o de la roba’, l’ús del diminutiu té un valor de distinció semàntica, perquè es diu pollet de l’ocellet i poll de l’insecte, evitant-se així l’homonímia.» Jo crec que això pot ser part de la veritat, és a dir, la necessitat de desfer l’homonímia pot haver pressionat cap a l’adopció del diminutiu. Però l’argument no m’acaba de convèncer. A les Illes, on el poll de la gallina no es confon amb el poll dels cabells (pronunciat poi) avui la immensa majoria de la gent també diu pollet, quan no hi hauria cap motiu per a fer-ho.

Jo tinc una altra explicació, que no és incompatible amb la de l’Alcover-Moll. En espanyol el diminutiu (polluelopollito) és pràcticament obligatori, perquè pollo és en el parlar corrent l’individu ja crescut, el que nosaltres diem pollastre. Dient pollastre al jovencell nosaltres no tenim gens de necessitat de fer el diminutiu de la paraula poll. Però com que estam exposats a l’alta influència de la llengua espanyola, els polls es converteixen en pollets d’una manera automàtica i subconscient. A Mallorca, cas que conec bé, dues generacions enrere ningú no parlava de pollets sinó regularment de polls, com els polls venturers, que són els que neixen fora de les cases, de lloques incontrolades. Poll només pot ser el petit, no el pollastre. I mirant tota la documentació antiga hi trobarem sempre polls. És clar que ocasionalment es pot dir pollet, com es pot dir pollinet o vedellet, diminutius afectius per a unes paraules (pollí, vedell) que ja porten la semàntica de la «infantesa» de la criatura. Però els mots neutres són poll, pollí i vedell. Dir sistemàticament pollet, doncs, em sembla com a mínim suspecte d’influència espanyola, un ús fruit de la dependència del joc espanyol polluelopollito/pollo.

Els polls són polls, siguin del sexe que siguin. Quan són tan petits, el sexe no sols és irrellevant sinó que no es coneix, llevat que hom sigui un sexador expert. Però quan els individus comencen a créixer, apareix una asimetria o desajustament de gènere. Si el poll és l’individu infantil de l’espècie gal·linàcia, la polla no és l’equivalent femení, sinó l’equivalent femení del pollastre. La polla és la joveneta que encara no ha començat a pondre, car amb la primera posta ascendeix jubilosa a la categoria de gallina. Parlam de la família de les gallines perquè és la que tenim més a mà, però evidentment també hi ha polles d’altres espècies, com les polles díndies —curiosa grafia— o polles de les Índies, o les polles d’altres menes d’aviram. A la meva illa natal, fins fa no molts d’anys, era general una metàfora que donava a polla, i al diminutiu polleta, el significat de noia molt jove, adolescent en trànsit cap a la primera joventut i en la situació de començar a amorejar amb el sexe masculí. «Has vist la meva polla?», «què et sembla la meva polla?», «i ja teniu una bona polleta!», deien els pares —o als pares— enorgullosits de les seves filles crescudetes. I no reia ningú. Més recentment aparegué el pollo, per a obsequiar els adolescents amb barba debutant i veu en procés d’agreujament (veu de pollastrell). En temps recents la joventut s’ha rebel·lat contra la metàfora aviar, de la qual no se n’ha cantat més gall ni gallina. Ni poll ni polla. I al mateix temps ha entrat amb força l’hispanisme grotesc polla amb el significat de membre viril, sens dubte una de les causes de la desaparició de la bella metàfora adolescent.

Encara hi ha un altre espanyolada grotesca, que és l’expressió muntar un pollastre (crear una situació complicada o caòtica), expressió sense sentit que és un calc de l’espanyol montar un pollo, que al seu torn sembla una grafia errònia per montar un poyo. En el segle XIX era freqüent que algunes persones amb vocació de proselitisme polític fessin discursos a les places o altres llocs públics, a l’estil dels oradors de l’Speaker’s corner anglès, i molt sovint muntaven una tribuna portable (poyo, del llatí podium) perquè l’auditori els sentís més bé. I com que se solien armar discussions de vegades caloroses, de provocar aquest tipus de discussions se’n va dir montar el poyo o montar un poyo. Nosaltres, si de cas, muntam, movem o armam ciris, sidrals, desgavells, sagramentals o —menys sagrat—  merders.

5 comentaris

Sobre la paraula «precintar»

D’on surt aquesta paraula, que aquests dies s’ha posat de rabiosa actualitat arran d’unes suposades intencions del Govern espanyol davant la marxa del procés d’autodeterminació del Principat? L’Alcover-Moll es limita a introduir el mot sense indicar-ne —estranyament— l’etimologia. El Gran diccionari de la llengua catalana (diccionari.cat) ens diu que és un derivat del nom precinte i aquest, del llatí praecintus, participi de praecingere (prae + cingere, ‘cenyir, envoltar’). Coromines (DeCat) és menys explícit i només recull els mots precintar, precinta i precinte dins l’entrada cenyir, i també indica que la primera documentació de precintar és del 1868. També ens diu que per al substantiu la forma masculina precinte és la que ha restat, «com en castellà».

La primera documentació de precintar, indicada per Coromines, és en el diccionari Costa (Diccionari suplement de tots los diccionaris publicats fins ara en lléngua catalana…, 1868), on també hi ha precinta però no precinte. Aquest diccionari defineix precinta com a «tira de llana enquitranada o de plom amb què es cobreixen les juntures de les posts, cast. precinta». I precintar com a «creuar los farcells de mercaderies ab cintes». Dos conceptes una mica diferents. Cap dels tres mots no apareix al més famós diccionari català del segle XIX, el Labèrnia (primera edició 1840, segona edició 1865). La primera vegada que apareix precintar en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, amb el sentit actual, és el 1929, i la primera vegada que hi apareix precinte, també amb el sentit actual, és el 1934. Precintar és una paraula inexistent en les llengües europees, llevat si de cas del portuguès i de l’italià. En portuguès hi ha precintar (i precinta), amb el significat d’envoltar amb cintes (el nostre precintar es diu més aviat selar). En italià hi ha un precingere (del llatí praecingere), d’ús literari i amb el significat d’envoltar una cosa cenyint-la. Si no vaig errat, no hi ha substantiu corresponent. En espanyol les paraules precintar i precinta es documenten en el diccionari de l’Acadèmia del 1803: la primera amb el significat de «cruzar por lo ancho y largo con unas cintas de hiladillo los caxones de géneros de comercio, para que con esta seña, o marca no sean registrados en las aduanas intermedias, sino solo en la del pueblo para donde se dirigen»; i la segona amb el significat de «pequeña tira por lo regular de cuero, que se pone en los caxones á sus esquinas para asegurarlos que no se abran por ellas, ó desclaven, y son muy usadas en los de las mercaderías, u otros semejantes que necesitan esta precaución». Aquests eren usos que ja devien existir en el segle XVIII i tenen uns precedents en la llengua més antiga: veig algun precinto participi en els segles XVI i XVII. La primera documentació lexicogràfica del precinto masculí és del diccionari de la Reial Acadèmia del 1884, amb un significat ja actual: «Acción y efecto de precintar || Ligadura sellada convenientemente con que se atan á lo largo y á lo ancho cajones, baules, fardos, paquetes, legajos, etc., á fin de que no se abran sino cuando y por quien corresponda». En espanyol precintar és un derivat de precinta, més que de precinto, participis procedents de praecincta i praecinctus i aquests derivats de praecingere. Amb una evolució semàntica que va de la idea de cenyir o envoltar amb una veta o cinta fins al significat actual (segellar perquè l’objecte no pugui ser obert per qui no ho ha de fer), exclusiu de l’espanyol. En català és bastant versemblant que els mots han estat presos de l’espanyol, com tots els neologismes que han anat apareixent d’ençà que el català és una llengua subordinada. El masculí precinte no el veig documentat fins al Diccionari ortogràfic de Fabra (1917) i intuesc que va entrar amb la forma precinto, amb –o, com tants altres hispanismes. Difícilment precintar és un derivat de precinte, com diu el Gran diccionari de la llengua catalana, si el derivat és bastant anterior al primitiu. La lexicologia catalana té camp per a treballar. El significat actual de precintar correspon al francès sceller, a l’anglès to seal, al portuguès selar i a l’italià sigillare. En català bé podria haver estat segellar, sense una situació de subordinació.

Fins aquí arribaré. Aquests són els fets objectius. Després que cadascú faci el que vulgui amb aquest i amb tots els hispanismes.

2 comentaris

Els hispanismes de Nadal

Els dos clàssics són Nit BonaNit Vella, esguerros que són calcs bàrbars dels espanyols Nochebuena i Nochevieja. També són els més combatuts per tots aquells defensors de la genuïnitat lingüística en classes de llengua, articles de divulgació i xarxes socials. Com que a hores d’ara tothom ja sap, malgrat que encara hi ha díscols que no en fan cas, que en català s’ha de dir nit de Nadal i nit de Cap d’Any, no en direm res més i dedicarem el temps a parlar d’altres hispanismes menys combatuts i menys visibles.

Un de molt estès, al qual hauríem de fer guerra sense treva, és el fet de fer precedir el mot Nadal d’article determinat. En català Nadal va sense article, igual que Cap d’Any. Però com que en espanyol diuen la Navidad, de fa temps se sent i es veu escrit profusament el Nadal: «celebrar el Nadal», «ens agrada el Nadal», «la música del Nadal», «enguany el Nadal cau en diumenge» i tot el que vulgueu. Aquest ús, d’origen més llibresc que popular, deu tenir una certa antiguitat: el mateix Pompeu Fabra, a l’entrada Nadal del seu diccionari escriu «per Nadal cada ovella a son corral Expressió per a indicar que el Nadal s’ha de passar en família». Amb tot, cal que ens guiem per la llengua viva, i la llengua viva de la gent de parla més genuïna diu fixament Nadal sense article. Al diccionari Alcover-Moll podem veure que totes les citacions i tota la fraseologia ens mostren un Nadal sense article. Sense article ho diu absolutament tothom a les Illes Balears, on si algú digués «es Nadal» seria vist com una mena de deficient lingüístic. El gran problema és que als mitjans de comunicació hom diu el Nadal de manera compulsiva. Per començar, en els mitjans públics, com TV3 o Catalunya Ràdio, que són els que haurien de donar més llum i no en donen gaire. No estam d’acord amb la fitxa de l’És a dir, que accepta el Nadal quan fa de subjecte o complement, amb valor conceptual. Això és simplement seguir l’ús espanyol. Cal observar que en francès es fa tal com proposam aquí. Amb tot, és normal de dir el Nadal quan està definit per un determinant particular. Per exemple, direm el Nadal de l’Edat Mitjana igual que diem la Barcelona dels nostres avis (però no direm mai arribam a la Barcelona). Bé, ja ho hem dit. I sabem que, lamentablement, els mitjans de comunicació continuaran amb l’article, amb tota la passivitat dels correctors, que, com se sap, no posen gaire entusiasme en el combat de la interferència espanyola.

Més grotesc és els Nadals, que diuen persones encara més castellanitzades. Calc de las Navidades, un fruit de la tendència de l’espanyol a usar en plural paraules o expressions completament singulars (vegeu aquest article). Aquest error no es limita a els Nadals, sinó que n’hi ha casos menys visibles: menjar o comprar els torrons (el torró) o menjar els raïms la nit de Cap d’Any. El que molta gent menja aquesta nit són dotze grans de raïm; per tant, mengen el raïm. L’error ve de calcar l’espanyol (las uvas), en què uva significa gra de raïm. Ja entrant en el terreny de l’esbojarrament, hem sentit alguns mallorquins dir ses uves, però això millor que ho oblidem.

Un altre hispanisme poc advertit és pare Noel (o, més ridícul, Papà Noel). Més exactament és un gal·lohispanisme, és a dir, un terme francès agafat de l’espanyol, l’única llengua de l’entorn que no ha traduït el sintagma francès utilitzant l’equivalent de Noel (Nadal). Els italians en diuen Babbo Natale, els portuguesos, Pai Natal (però els brasilers, Papai Noel), i en anglès, malgrat el predomini de Santa Claus, també existeix Father Christmas. Ja haureu pogut endevinar que proposam que en català es digui Pare Nadal.

També són hispanismes les paraules betlem i pessebre, per a designar la representació del naixement de Jesús, però d’aquests no en farem cap problema, llevat de la grafia de pessebre. Aquestes representacions, d’origen franciscà, es difongueren en el nostre país en el segle XVIII a les esglésies i palaus, i en el XIX o potser XX a les cases particulars. Si miram l’historial lexicogràfic veurem que el primer diccionari espanyol que recull belén amb el sentit de la dita representació és del 1869, i el primer que recull pesebre és de 1917 (i encara per a indicar només que pesebre s’usa a Colòmbia com a equivalent de belén). Amb tot, pesebre en espanyol ha de ser més antic. Són, en tot cas, paraules modernes, i incorporades al català en època en què l’espanyol ja regia els nostres neologismes. Pesebre, deriva del llatí praesepe o praesepium (de prae, ‘davant’ i saepire, ‘cenyir’). El terme significava originalment ‘clos per als animals’ i després significà ‘menjadora’. Com que Jesús va néixer dins una menjadora, segons les fonts catòliques oficials, és comprensible que les representacions del naixement agafassen aquest nom: presepe o presepio en italià, presépio en portuguès i crèche en francès, que és paraula de la mateixa etimologia que la nostra grípia , és a dir menjadora (del fràncic krippia, que també dóna l’anglès crib). En català el nom de la menjadora és pesebre, amb essa sonora, com correspon a l’etimologia, però el mot només s’usà i s’usa al País Valencià, i, segons Coromines no és català sinó mossàrab. Del valencià (apitxat o no) hauria passat a l’espanyol, d’Espanya i d’Amèrica, en el segle XVIII, degut a la rellevància dels artistes valencians que feien i exportaven les figures. És només una hipòtesi, car el fet de dir pesebre a la representació del naixement també podria ser una creació espanyola (paral·lela a la italiana, la francesa i la portuguesa). En qualsevol cas, el català  del Principat ho agafà de l’espanyol, amb essa sorda i no sonora, com exigeix l’etimologia i la pronúncia no apitxada per al nom de la menjadora que fan els valencians. Amb encert el diccionari Alcover-Moll dóna preferència a la grafia pesebre. A banda d’això, l’espanyol és l’única llengua que també designa la representació del naixement de Jesús amb el mot belén, metonímia del lloc on va néixer Jesús. I de l’espanyol l’ha agafat el català de Mallorca (betlem).

Per a acabar no serà sobrer de recordar que els protagonistes de la festa del 6 de gener són els Reis d’Orient, o, més aviat, els Reis i res més, però no els Reis Mags ni Màgics. I que en les felicitacions de Nadal els catalans desitjam bon Nadal i no feliç Nadal, com desitjam bon viatge i no feliç viatge. Nosaltres pensam més en la bondat de les coses que en la felicitat, tot i que tampoc no es tracta de perseguir el mot feliç. Pot anar bé per a combinar: bon Nadal i feliç any nou. Doncs això.

PS. Permeteu-me de dir que nadalenc sembla un calc de navideño. L’espanyol és l’única llengua que fa un adjectiu a partir de la paraula que designa Nadal. De Pasqua no hem fet pasqüenc.

2 comentaris

Pàgina següent »