No és el mateix
Efectivament: no és el mateix. No és el mateix Zapatero que va dir allò de «donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya». La foto, però, no em porta a parlar de cap tema de política, sinó d’una qüestió menys engrescadora en aquests dies de campanya electoral: el lo neutre.
La conclusió d’aquesta simple imatge és que la llengua s’ha d’emprar amb una mica d’intel·ligència. O potser bastaria que entenguéssim que no es pot traduir d’una llengua o una altra com si hom fos una maquineta, que és el que sembla que fan els responsables de casos com aquest. Usar la llengua amb una mica d’intel·ligència vol dir pensar en la importància dels contextos i fer un mínim esforç per a preveure les ambigüitats i els malentesos.
Potser aquest post mourà qualcú a pensar en la “utilitat” del lo neutre o serà vist com un argument aprofitable per a defensar-lo. Pens que anirien molt errats. Creure que el dit lo és necessari és situar-se en la dependència lingüística. Del moment que totes les llengües romàniques llevat de l’espanyol no disposen d’un article específicament neutre i sembla que no tenen problemes per a expressar el pensament amb eficàcia, desapareixen els arguments basats en la necessitat. Només cal usar l’idioma amb un poc de perícia i conèixer-ne bé els recursos, que són molts i bons. Això sí: diferents dels de qualsevol altra llengua.
26 comentaris26 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Cony! Si el de la foto no és el mateix, idò qui és?
M´alegr que vos posicioneu respecte del “lo”, ja que no tenia clar el vostre criteri. El mestre Guillem Frontera l´utilitza de tant en tant als seus articles, i em fa l´efecte que reivindica el seu ús.
Propugnar l’ús del ‘lo’ és a les clares una dependència ligüística del castellà. Hi ha altres qüestions encara més envitricollades i que, potser qualque dia, Biel, ens puguis aclarir. Per exemple: ¿Com s’ha de dir: ‘digues-li’, ‘diga-li’, digue-li, o (valencià) ‘dis-li’?
Quin dels recursos idiomàtics empraríeu per a evitar l’ambigüitat de l’eslògan? Gràcies!
En la majoria de contextos “no és el mateix” pot servir com a equivalent de “no es lo mismo”. Però en aquest context s’haurien d’haver previst les conseqüències. Aquesta situació reclama una frase curta amb ganxo publicitari, però la frase triada (o, més aviat, copiada) no és bona. El missatge és que no és igual el PP i el PSOE. Podrien haver escrit “No són iguals”, “Són coses diferents”, “Hi ha diferència” o una cosa així. Però això ja és autonomia de pensament, una cosa que no cerqueu en segons qui.
Sobre el digues-li, la forma normativa de la llengua general és aquesta, i crec que en el capítol de combinacions de verbs i pronoms no s’han d’admetre en principi alteracions de forma —com convence’l (convèncer-lo), more’t (mor-te), aneu-se’n, vesti’t (vesteix-te)—, perquè si obrim l’aixeta no sabrem després quan l’hem de tancar. No fa mal, però, fer concessions en el llenguatge col·loquial, mentre no surtin d’aquest. Digue-li pot ser un d’aquests casos. La a de diga-li no té gaire sentit. Sobre la forma valenciana dis-li, que els valencians diguin la seva.
Sobre “dis-li”, tohom pot dir-hi la seua: els valencians i els no valencians. En tot cas, hi dic la meua amb tranquil·litat: dic “dis-li” encara que no sóc valencià…
En català no hi ha cap mot esdrúixol en què la següent síl·laba acaben en consonant. Quan afegim pronoms febles a verbs plans acabans en consonant, creem de mots esdrúixols. I la llengua cerca recursos per a solucionar el problema: digue-li, dis-li, conèixe’l… Si no m’equivoco no hi ha cap catalanoparlant que diga “digues-li” o “digues-e”. Voler entestar-nos en un “digues-me” teòricament perfecte, però inexistent en català i “impronunciable” (poseu-hi totes les cometes que vulgueu) em sembla contraproduent.És com si els espanyols escriguessen “vámosnos” (forma teòricament ‘perfecta’) en comptes del “vámonos: què n’han fet de la “s”?
Volia dir que voldria veure opinions de valencians, no que els no valencians no puguin opinar sobre el tema.
La teoria que diu que els mots esdrúixols no tenen la síl·laba posttònica acabada en consonant ja fa temps que està formulada i explica bastant bé el perquè del fenomen digue-li o convence’l en el llenguatge popular. Però no demostra que digues-li o convèncer-los siguin impronunciables o inviables en el llenguatge formal, o, fins i tot, en el no formal. De fet, molta gent ho diu i no els passa res a la gargamella. Una llengua culta i elaborada pot desmarcar-se en certa mesura de les tendències del llenguatge popular. En espanyol hi deu haver la mateixa tendència per als esdrúixols, cosa que pot explicar el vámonos, però això no lleva que tothom digui démosle i no démole.
Record ara que Coromines, per a fonamentar la seva preferència per pendre, deia que aquesta estructura (dues consonants seguides de r en una paraula) no és normal en català. I certament aquesta és una tendència, però tots diem frustrar sense quedar gens frustrats.
Totalment d´acord a mantenir la forma normativa \”digues-li\”, i el \”digue-li\” en col.loquial. Tornant al \”lo\”, veig absurd prentendre introduir-lo al register formal, però no puc evitar no considerar-lo un castellanisme inacceptable en el llenguatge informal. Considerau que en un correcte mallorquí salat col.loquial, el que feim servir la major part del dia, caldria evitar el seu ús?
Gabriel, jo ni tan sols havia caigut en l’ambigüitat d’aquest cartell. Però no pas per culpa meva, sinó perquè ha estat aquí, en el teu blog, on per primera vegada he vist aquest anunci en català!
Pel que fa a l’article neutre, estic totalment d’acord amb tu, Joan A. Coll:
En la llengua literària o en els registres formals, crec que és millor deixar les coses com estan i mantenir l’article normatiu “el” tant en contexts masculins com neutres.
Ara bé, en la llengua col·loquial, no veig inconvenient perquè s’hi admeti plenament l’ús de l’article neutre “lo”, que crec que també és ben català (tret d’algunes construccions que són clarament calcs del castellà i tenen equivalents en un català més genuí).
Amb tot, no em sé estar sense transcriure el § 221 de la “Gramàtica catalana especialment referida a les Illes Balears” de Francesc de B. Moll:
«En la reforma gramatical moderna, així com s’ha eliminat completament la forma “lo” davant els substantius masculins, ha estat foragitada també com a article neutre, encara que en la llengua viva s’usa el “lo” neutre pertot arreu, fins en aquelles regions que desconeixen aquesta forma com a article masculí, i fins i tot a les Balears, on l’article masculí general no és “el” sinó “es”. Aquest predomini del “lo” com a article neutre és tal vegada degut a influència castellana, principalment en locucions com “lo harmoniós”, “lo indecent”, “de lo millor”, que els clàssics catalans haurien escrit “l’harmoniós”, “l’indecent”, “del millor”. Però quan l’article “lo” precedeix un adjectiu començat en consonant i no va precedit d’una de les preposicions “a”, “de” o “per” (amb les quals pertoca contreure’l: “al”, “del”, “pel”), no pot esser mirat com a castellanisme segur.
Fins i tot l’adopció de la forma “lo” davant adjectiu començat en vocal podria denotar, més que influència castellana, una tendència espontània del català a distingir en tots els casos la funció de l’article neutre per evitar la seva confusió amb l’article masculí”.
“crec que en el capítol de combinacions de verbs i pronoms no s’han d’admetre en principi alteracions de forma —com convence’l (convèncer-lo), more’t (mor-te), aneu-se’n, vesti’t (vesteix-te)” G.Bibiloni.
Tenc la impressió que el ‘digue-m’ no pertany a aquest rang de reduccions. I el meu dubte: ¿La filologia ha atestat l’ús de ‘digues-me’ en el període clàssic del català?
“Ara bé, en la llengua col·loquial, no veig inconvenient perquè s’hi admeti plenament l’ús de l’article neutre “lo”, que crec que també és ben català” Sebastià.
Em sembla que la llengua col·loquial, en realitat dialectal-col·loquial, va a lloure i no es tracta d’admetre o no admetre. Quant al ‘lo’, és ben català (dialectal), però com article masculí, no com article neutre.
Joan Gabriel Mora, el llenguatge no formal va a lloure per a qui el vulgui deixar anar a lloure. Per als qui ens agrada (intentar) parlar correctament, en qualsevol dels registres de la llengua, no. Per això agraïm les pautes dels experts.
Per la comarca d’Inca, el PSOE té penjades unes banderoles amb el lema “Vota amb totes les TEUES forces”. Les deuen haver dut del País Valencià???
@ Joan A. Coll
Jo entenc que les pautes i la normativa s’han d’aplicar només a la llengua estàndard -formal o informal, però estàndard. Voler establir subnormatives -a part de les ja admeses en el corpus normatiu- per als registres dialectals no fa més que sembrar la confusió i donar arguments als “oficialitzadors de les modalitats”.
Tornant al ‘digues’, pens que si la filologia no pot atestar almenys una de les formes “digues-me”, “digues-li”, “digues-nos” o “digues-los” en el català clàssic o en els dialectes moderns, aleshores s’hauria de normalitzar l’ús de les usuals “digue’m”, “digue-li”, “digue’ns” i “digue’ls”.
Joan Gabriel Mora, digues-li pauta d´estil o digues-li consell lingüístic, però jo agraesc a algú amb autoritat en la matèria que em digui, per exemple, que fer servir “lo” en el llenguatge parlat (insistesc, el que utilitzam la majoria de parlants la major part del temps) és acceptable. I això no és potenciar gonellismes ni pardalades similars. Això és estimar la llengua.
I Miquel, a Eivissa i a Menorca, i a bandes de Mallorca i del Principat, també diuen “teua” i “meua”.
Crec que hauríem de distingir entre dialectal i vulgar o incorrecte. Segons el coneixement de la llengua que hom tingui, podrà parlar la modalitat que usa a casa seva amb més o menys correcció. (Evitant castellanismes, formes incorrectes, etc. I si els seus coneixements són suficients, podrà fins i tot escriure correctament aqueixa modalitat. Ara als qui no hagin estudiat prou la llengua, és per demés fer-los sermons sobre si han d’evitar els vulgarismes. El que és més important de tot pel prestigi i conservació de la llengua és tenir un estàndard acceptat i usat per tothom, com tenen el castellà, el portuguès, el francès, i la resta de llengües protegides per un estat.
Fins i tot podríem dir que meua-teua-seua són etimològicament més correctes que les meva-teva-seva. Aquestes s´han format erròniament per analogia amb mots com blau-blava. Aquesta analogia també ha produït la pronunciació vulgar de ‘ho’ davant vocal: [hev és, hev admet]… No estic propugnant amb això la generalització d’aquelles formes. Pens, més aviat, que en un registre estàndard neutre, és a dir: sense connotacions locals, han de prevaler entre les diverses variants normatives aquelles que se sustentin en un major pes demogràfic.
Joan A. Coll, jo mateix dic “meua” i “teua” en un àmbit informal i sóc mig gironí i mig mallorquí, però veure-ho escrit m’ha sobtat moltíssim. Quin criteri han seguit?
L’exemple del “vámonos” castellà no és vàlid ni equiparable al català perquè en aquell idioma, senzillament, és una norma (no una excepció com explica més amunt Biel Bibiloni).
I és que en Biel, perdó per la injerència, ha mesclat a la seua contestació a un amic forer dos exemples que no tenen res a vore quan ha equiparat “vámonos” a “démosle”. I ho ha fet perquè no s’ha fixat en què les persones verbals són diferents. Tots els verbs castellans en primera persona del plural actúen de la mateixa manera si es refereixen amb el pronom al subjecte mateix (reflexiu) i els transformem en esdruíxols:
“Nos vamos” –> “Vámonos”
“Nos damos (prisa)” –> “Démonos (prisa)”
“Nos pegamos” –> “Peguémonos”
Ben diferent és:
“Démosle (nosaltres a ell)”
“Peguémosle”
“Controlémosle”…
Com veieu, sempre cau la “s” al primer cas i es manté al segon. És a dir, que el “vámonos” no és exemple de res, perquè és una norma del castellà que no podem fer servir per exemplificar res.
I, després d’esta dissertació avorrida (i no sé si amb molt de sentit), volia dir-vos que sóc valencià i que sempre dic “dis-li” i mai “digues-li”. Quan escric, intente escriure “digues-li” perquè em sona més correcte, però no m’atreviria a afirmar que “dis-li” és incorrecte si escric en valencià estàndard.
Al cap i a la fi, més dubtes que no certeses.
Plenament d´acord amb la puntualització, Antoni Llull Martí.
Motius per a creure com es destrossa la llengua de forma ben progre i d’esquerres:
http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=20770
Encara que aquí ja no se´n poden publicar resultats (a Andorra sí!), veig que a VilaWeb, que en coses de llengua són bastant puristes, usen “sondatge” (un terme per a mi més clínic que no demoscòpic!) en lloc de “sondeig”. M´imagín que es tracta de la mateixa disjuntiva de “blocatge” vs “bloqueig”. És així?
Vilaweb té uns bons criteris (llevat del bloc, és clar). Ho vaig proclamar aquí.
Els derivats en -eig (sondeig, bloqueig, sorteig, blanqueig, rastreig…) solen ser formes castellanitzants, iguals que els corresponents verbs en -ejar (sondejar, bloquejar, sortejar, blanquejar, bombardejar, sabotejar, pedalejar, formatejar, xatejar, etc.). Alerta, però, que en català genuí hi ha molts derivats en -ejar amb una semàntica tota altra que la dels corresponents derivats espanyols (bravejar, coejar/cuejar, bracejar, xotejar, pobrejar, etc.). I també alerta perquè mots com passeig són un altre cas. Veig que haurem d’escriure un bon post sobrre el tema.
Francament lo tèma es tòrt, tot parier. Es pas lo meteis qué ? La contra-referéncia en politica pòrta res.
D´acord, professor, però no trobau que en el cas de “sondatge” i “sondeig” es podrien considerar les dues formes com a igualment bones (com en castella`”sondaje” i “sondeo”) atès que farien referència a conceptes diferents? És per això que “sondatge electoral” (Vilaweb) sona tan malament.
Diga-li és una forma ben viva en valencià. És la primera persona del present de subjuntiu o l’imperatiu amb el pronom ‘li’.