Estatística
A la nostra parla hi ha paraules que també tindríem sense la interferència del castellà, però que amb tota seguretat tindríem amb una altra forma. Són els castellanismes de forma. Paraules d’orígens diversos que ens han arribat no directament d’aquests orígens sinó passant pel castellà, que és una llengua interposada entre la nostra i la resta de llengües del món. En el seu pas pel castellà sofreixen alguna alteració de forma i aquesta afaiçona la paraula catalana. Si agafàssim xandall directament del francès (chandail, derivat, per cert, de marchand d’ail, els venedors de llegums de París, que duien un jersei especial), mai no hauríem fet xàndal. Si agafam Bolonya de l’original, Bologna, i no de l’espanyol, mai no direm Bolònia. Si agafam imam de l’original àrab, mai no direm iman. Etc.
Totes aquestes paraules defectuoses esmentades i moltes més han estat ben tractades pels diccionaris. Però n’hi ha un bon caramull que també tenen defectes de forma que els codificadors del lèxic es veu que no han detectat. O si els han detectats, no els volen esmenar. Avui en trec un de claríssim, la paraula estadística. Continua aquí.
43 comentaris43 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Consider que tens molta raó, Biel, en això d’intentar substituir el castellanisme estadística per estatística, i molts altres que tenim deformats per la mala influència del castellà. És una pena que hàgim d’anar a remolc dels dois que han fet els acadèmics de la Real quan han acceptat segons quins cultismes i males adaptacions de mots estrangers. Em vénen a la memòria esquí, esquimal i cangur, però n’hi ha a dotzenes,i segurament molts que encara no han estat detectats. I encara sort que agafàrem el mot tsar del francès, coincident fonèticament, amb el rus, i no del castellà zar, copiat de l’alemany sens tenir en compte que en aquesta llengua z sona com a ts i que no hi existeix el so de z castellana!
Sempre havia plangut els occitans perquè no havien pogut deslliurar la seva llengua de la influència francesa tot i l’esforç de Loís Alibèrt.
Creia que aquí ens n’havíem sortit gràcies al mestre Fabra, amb l’excepció d’algunes poques paraules (barco, caldo, etc…). Ara veig que el mal és més extens i profund.
Llavors què hem de dir? “Estadista” o “estatista”? Segons el diccionari són dues coses diferents. Hem he descartar el primer i dir “home d’Estat”?
Llavors què hem de dir? “Estadista” o “estatista”? Segons el diccionari són dues coses diferents. Hem he descartar el primer i dir “home d’Estat”?
Cal que en català sigui “xandall”?
En català és ‘xandall’, sí. Respecte a l’altra qüestió, hi ha ‘estatisme’ i és lògic que en relació amb aquest terme hi hagi ‘estatista’. Però ‘estadista’ (persona d’estat), si no vaig errat, és una paraula inventada per l’espanyol que no existeix en cap altre idioma. La paraula és ‘polític’ o ‘política’, així de senzill.
@estat de gràcia
‘Xandall’ està normalitzat i és recollit al DIEC2.
@Professor Bibiloni
Plenament d’acord en la necessitat d’introduïr als diccionaris normatius aquelles paraules l’ús de les quals és mereixedor de ser recomanat.
Plenament d’acord en la necessitat d’introduïr als diccionaris normatius aquelles paraules l’ús de les quals és mereixedor de ser recomanat.
I ara, amb la teva permissió i arran del ‘rutllar’ que clou el teu article, Gabriel, voldria saber la teva opinió sobre el criteri a seguir en la grafia i pronúncia, en alguns casos, del fonema que en català central es representa pel grup consonàntic ‘tll’, i que en els dialectes valencians i baleàrics té la forma ‘tl’. Aquelles paraules que no són usuals en un determinat dialecte, però que, seguint el principi d’universalitat de la llengua, volem fer servir, ¿no s’haurien d’adaptar a l’esquema fonètic del parlant en qüestió? Per exemple, el teu ‘rutllar’ no podria ser ‘rutlar’? Al diccionari ortogràfic de l’AVL, les dues grafies són admeses.
“Estadista” existeix en portuguès també: pessoa versada em negócios políticos de um Estado; homem de Estado (De estado + ista) (Dicionário da Língua Portuguesa, Porto Editora, 2008) Segons aquest diccionari un “homem de Estado” és un “indivíduo com preponderância na direcção dos negócios públicos; estadista”. D’altra part, un “estatista” o “estaticista” és una “pessoa que se ocupa de estatísticas”, definició gairebé coincident amb la de “estatístico”: indivíduo que se ocupa de trabalhos estatísticos.
Exemples trets de l’entrada “Statesman” de la Wikipedia que trop interessants:
– Harry S. Truman — “A politician is a man who understands government. A statesman is a politician who’s been dead for 15 years.”
– James Freeman Clarke — “A politician thinks about the next elections — the stateman thinks about the next generations.”
– Mikhail Gorbachev — “What is the difference between a statesman and a politician?… A statesman does what he believes is best for his country, a politician does what best gets him reelected”
Seguint la Wikipedia, les llengües germàniques coincideixen si fa no fa amb l’anglès. En el cas de les llengües romàniques, però, hi ha dues solucions possibles: la de l’espanyol (estadista), compartida amb el portuguès (estadista) i l’italià (statista), i, d’altra banda, la del francès (homme d’État), compartida amb el romanès (om de stat). Encara que també existeixen “uomo di Stato” i “statiste”, pel que he pogut comprovat fent una cerca amb Google:
statiste
nm (sta-ti-st’)
* Homme d’État (terme inusité). “Ulysse, le premier de tous les statistes, devant revenir en ce monde, demande d’y vivre en homme privé”. [La Mothe le Vayer, Dial d’Orat. Tubero, t. II, p. 243]
http://littre.reverso.net/dictionnaire-francais/definition/statiste/70303
Pel que fa a “xandall”, em refereria al fet que el català, com l’espanyol i seguint aquesta llengua, ha manllevat el mot al francès, a diferència de les llengües portuguesa i francesa, que tenen, respectivament, “fato de treino” i “tuta”, em pareix.
És ver, Estat de gràcia. La meva resposta era massa precipitada. Jo mateix havia parlat de l’italià ‘statista’. La vostra aportació és més completa.
Benvolgut G. Bibiloni,
Fins i tot en gallec, en la normativa de la RAG i l’ILGA (que el separa del portuguès), és “estatística”, amb ‘t’. Certament, en força ocasions aquesta llengua és un satèl·lit del castellà, com el català, però no en aquest cas.
Doncs teniu raó. No sé per què anava convençut que en la normativa gallega era ‘estadística’, i no ho vaig verificar. Ai, que sempre s’ha de verificar tot. De fet, el diccionari de la RAG duu ‘estatística’ com a entrada principal i ‘estadística’ com a entrada secundària. Faré una petita rectificació a la versió electrònica; a la de paper ja no és possible.
Moltes gràcies per la rectificació.
Us recomano que, per a les consultes de llengua gallega, feu servir el diccionari electrònic de l’editorial Ir Indo, que també és normatiu però molt més complet i interactiu que no pas el de la RAG: http://www.digalego.com/. Malauradament, els diccionaris de la RAG són molt senzills i no resolen gaire cosa.
A més a més, també teniu el Dicionário Estraviz, que és en ortografia reintegrada però on podeu fer cerques en qualsevol normativa (Gallec RAG-ILGA / Gallec AGAL -reintegrat- / Portuguès estàndard). Segurament aquest ja el deveu conèixer, però per si de cas també us l’indico.
Fins a la propera!
L’adreça del Dicionário Estraviz és http://www.estraviz.org/
Gràcies.
Hi ha molts exemples d’estrangerismes introduïts pel castellà. Amb grafies alterades o no. Sobre tot això, tots aquests estrangerismes via castellà, són en realitat estrangerismes estrictes o estrangerismes -castellanismes? És a dir, n’hi ha molts que no tenen una difusió universal, en altres llengües… Malauradament, els diccionaris això no ho recullen. És una manera de tapar la trista realitat del català.
D’altra banda, Gabriel, lligant amb aquest tema, què et sembla el mot ‘hola’? El diccionari GREC no diu clarament quina és l’origen. El DCVB diu que vé de l’arab, a través del castellà. Jo sempre l’he trobat un castellanisme flagrant…
Amb referència al mot hola! Coromines diu que és més antic en català que en castellà, i mossèn Alcover l’utilitzà a les Rondaies (per ex. a la d’En Gostí Lladre, t.II, p.101).
El mot ‘Hola’ a les Rondaies Mallorquines és un mot molt poc freqüent, surt en qualque rondalla escadusserament i prou. I normalment apareix en les rondaies en què la llengua és menys arcaitzant (també hi trobem ‘preguntar’, un mot insòlit en mallorquí-. No sé qui té raó si Coromines o Alcover -segons aquest darrer és un arabisme que ve a través del castellà-.
A Mallorca, jo sempre l’he sentit com un barbarisme – em sembla que hi ha molts mallorquins que també l’hi senten-: la majoria de gent que conec no el fa servir mai, jo normalment tampoc.
El mot ‘Hola’ a les Rondaies Mallorquines és un mot molt poc freqüent, surt en qualque rondalla escadusserament i prou. I normalment apareix en les rondaies en què la llengua és menys arcaitzant (també hi trobem ‘preguntar’, un mot insòlit en mallorquí actualment-. No sé qui té raó si Coromines o Alcover -segons aquest darrer és un arabisme que ve a través del castellà-.
A Mallorca, sempre l’he sentit com a un barbarisme – em pareix que hi ha molts mallorquins que també l’hi senten-: la majoria de gent que conec no el fa servir mai, jo normalment tampoc.
Record l’esgarrifança que vaig sofrir en sentir dir “hola” a una pagesa, al film Bearn (versió catalana, 1987). Brrrrr!
L’entrada corresponent a HOLA en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Coromines, és tan curta, a devora les que normalment hi ha en aqueixa obra, que bé la podem copiar sencera: “HOLA, interjecció de creació purament romànica, paralel·la a HALA. 1ªdoc.: c. 1400 (Dansa de la Mort). Absolutament infundat suposar que la vàgim pendre del castellà (on és més recent i menys vivaç) i on no és menys absurda la pretesa etimologia aràbiga”
(Tom IV, p. 51).
Ès molt sospitós que sa pronúncia corrent de “hola” en mallorquí sigui a la castellana (amb “a” àtona!). Es filòlegs del Cofuc fan pronunciar-ho amb vocal àtona, pensant que així ès correcte, en lloc de baratar aquesta paraula amb una altra de més nostra, com “uep!”.
Amb vocal neutra, volia dir. I també amb “o” oberta.
Certament, a primer cop d’ull, sembla estranya la pronúncia [‘ola] que feim els mallorquins (sense o oberta ni vocal neutra àtona). Però no ens oblidem que es tracta d’una interjecció, amb possible origen forà i probable origen onomatopeic, de manera que el fet que aquest mot presenti una pronúncia excepcional respecte a les regles fonològiques del català no resulta tampoc tan inexplicable.
Quant a la seva etimologia, no us crida l’atenció la semblança entre “hola” i “hello”/”hallo”, que trobam en altres llengües, fins i tot germàniques? Cercant a http://dictionary.reference.com, he trobat aquesta etimologia (per a “hello”):
[Alteration of “hallo”, alteration of obsolete “holla”, ‘stop!’, perhaps from Old French “hola”: “ho, ho!” + “la”, ‘there’ (from Latin “illāc”, ‘that way’).]
Quelcom així com: “Ooou!” o “(A)tuuura(‘t)!”.
No oblideu que el català “allà”/”lla”, antigament escrit i, fins i tot, pronunciat “la” (v. el DCVB), també prové del llatí “illac”.
No puc aventurar si l’ètim “Oh, la!” és originàriament francès, occità, català o castellà, però almanco la pronúncia [‘ola] queda, així, explicada.
‘Hola’ és segurament un mot l’ètim del qual és present a moltes llengües indoeuropees: allô, hello, heil… En català deu ser antic encara que en el parlar de les Illes el seu ús hagi fluctuat. Que la influència de l’espanyol n’hagi envigorit l’ús no li lleva legitimitat.
…baratar aquesta paraula amb una altra de més nostra, com “uep!”. Lluís Cerdó
Jo pens, Lluís, que totes dues paraules són ben nostres -universalitat de la llengua- i que no són intercanviables. Cadascuna té el seu ús adequat segons el context, el registre i la situació.
Pens que és possible que la pronunciació de HOLA hagi canviat per influència del castellà, sobre tot pel que fa a la a final. En altres paraules, en les que en mallorquí hi pronunciam la o tancada, la a final sona sempre com a neutra, com ocorre amb bolla, cola i gola.
Pel que fa a la seva etimologia, el diccionari etimològic d’Skeat diu que Halloo, Hallow (actualment s’escriu més hello) ve de l’anglès medieval halowen i aquest del francès antic halloer, perseguir cridant, i afegeix que té un origen imitatiu. El Webster’s Encyclopedic Unabridged Dictionary, més modern, i que sol donar l’etimologia dels mots, no en diu res, sobre la d’aquest.La del diccionari citat per Sebastià no acaba de convèncer-me.
L’etimologia que jo he donat també la recull l’Oxford English Dictionary, i molts altres (Random House Dictionary, American Heritage Dictionary of the English Language, Wikipedia…)
Segons aquests, el verb anglès “(to) hallo” i el francès “halloer” (‘cridar’, emprat especialment en caces amb cans i, antigament, per enviar a demanar un barquer) tendrien el mateix origen que la interjecció de salutació “hola!”, “hello!”, “hallo!”: < “oh, la!”. Una cosa no treu l’altra.
I no crec que sigui gaire encertat comparar la pronúncia d’interjeccions i onomatopeies amb la de la resta de mots de lèxic comú, els quals segueixen més rígidament les regles fonològiques del català. En certa manera, ho podríem comparar (“mutatis mutandis”) amb el que passa amb la pronúncia dels verbs, que per raons de coherència paradigmàtica, sovint s’allunya del sistema fonològic general.
Referent al que diu Gabriel Mora, tinc entès que el francès allô no començà a usar-se fins ben entrat el segle XIX, i sembla derivat de allons, i l’alemany heil és derivat d’un antic mot germànic que significa ‘salut’, ‘sort’, ‘salvació’.
Pel que fa a uep! crec que fonamentalment no significa “hola”, sinó que és més tost una exclamació de sorpresa, amb tot i que, informalment, qualcú l’usi com a salutació.
Cercant un poc més per la xarxa, he trobat algunes dades complementàries respecte a l’etimologia que abans he esmentat:
L’Acadèmia Francesa (ho podeu comprovar vosaltres mateixos en el seu diccionari on-line: http://atilf.atilf.fr/dendien/scripts/generic/showp.exe?3;s=2022164025;p=pseudomen.txt) també dóna com a etimologia de “holà”: < “ho + là”.
Aquest “ho” sembla que prové del francès antic “halte” (‘aturar’, ‘cessar’), el qual és un préstec de l’alemany “Halt” (ja sigui directament, ja sigui a través de l’italià “alto” i aquest, al seu torn, de l’alemany “Halt”).
El verb alemany “Halt” (o, en imperatiu, “Halten”) prové del protogermànic “Khaldanan”, d’on també deriva l’anglès “(to) hold”.
Prepar un article sobre “hola”. Ja hauran sortit tots els comentaris abans que l’article. 😉
La pregunta clau: els catalans, hem agafat “hola” d’antuvi i directament del francès, o bé d’aquest a través del castellà, més recentment?
Tant en un cas com en l’altre, s’explica la pronúncia [‘ola] que feim els mallorquins. Cosa distinta és que al manteniment d’aquesta pronúncia original (sense catalanitzar) hi hagi contribuït, a part del seu caràcter d’interjecció, la pressió del castellà.
Si “hola” surt a “Amb bones paraules”, crec que ja podem intuir per on aniran els tirs… Fris de veure’n l’argumentació. 😉
No em pensava que ço de l’hola provocàs tants de comentaris… Sobre això que dieu del francès, sorprèn molt que el català hagi pres aquest mot d’aquesta llengua, però l’occità no: en occità diuen per saludar i acomiadar-se ‘adieu’ o adieu-siatz.
És que, en francès, “holà!” és un arcaisme i no va arribar a esdevenir una interjecció de salutació, sinó de crida o apel·lació. Modernament, a partir de l’angloamericà “hallo” emprat quan hom despenja el telèfon, els francesos haurien “recuperat” aquest mot (en el sentit restringit suara indicat), sota la forma “allô”.
Tornant a la pronúncia [‘ola]: no ens estranyaria tant si poguéssim escriure aquest mot amb accent sobre la a (“holà!”, com en francès) o amb guionet (“ho-la!”).
Aquest “ho” sembla que prové del francès antic “halte” (’aturar’, ‘cessar’), el qual és un préstec de l’alemany “Halt” (ja sigui directament, ja sigui a través de l’italià “alto” i aquest, al seu torn, de l’alemany “Halt”). Sebastià
Crec, Sebastià, que és més probable que provengui del fràncic, la llengua germànica dels Francs. Aquests incorporaren, en el seu procés de romanització, moltes paraules de soca germànica al francès antic. Una part d’aquelles paraules ha sobreviscut i pertanyen al lèxic del francès actual.
Un procés semblant, però a una escala menor, és la causa d’incorporació de mots gòtics al castellà i al català, i de mots sueus al gallec.
No res, esperarem l’article del professor, que segurament ens farà llum sobre la qüestió principal: ¿Són ‘hola’ i/o la seva pronúncia habitual castellanismes que cal evitar?
Gràcies per la informació. Sí que dóna per molt, una simple interjecció. I quin món més interessant, aquest de les etimologies!
En qualsevol cas: esper que no se us acorri proposar de substituir “Hola!” pels tradicionals “Alabat sia Déu” i “Ave Maria Puríssima” (hhhh!!!). 🙂
He mirat en uns quants diccionaris d’occità medieval i no he trobat el mot ‘hola’ o ‘ola’ en aquest sentit enlloc. Caldria fer una recerca més exhaustiva, però si és un mot inexistent en occità medieval i modern, potser caldria qüestionar la teoria del francès antic. Bé, esperarem a saber l’opinió del professor.
No deixa de ser curiós que la “Dansa de la mort e d’aquelles persones qui mal llur grat ab aquella ballen e dansen” (primer text català on es documenta la interjecció “hola”, escrita “ola”) sigui una traducció de la “Danse macabre” francesa, de Mathieu-Nicolas Poillevillain de Clémanges. La traducció catalana (de l’arxiver reial i historiador Pere Miquel Carbonell) data de 1497 (per tant, ja de finals del segle XV). Aquesta obra va deixar una significativa influència en el teatre religiós català del segle XVI, i també a Mallorca, on va servir de font per a l’obra anònima “Representació de la mort”.
No vull dir, amb això, ni de lluny, que començàssim a dir “hola!” a partir d’aquestes obres, ni tan sols que contribuïssin a la seva difusió. Simplement ho deix apuntat com a curiositat.
En qualsevol cas, crec que és clar que, en català, l’ús de “hola” (com a interjecció de salutació) degué començar ja ben avançat el segle XV. I, en francès, la interjecció d’aturada, crida o apel·lació “holà” té els orígens en el segle XIV, segons el diccionari de l’Acadèmia Francesa.
Avui surt en el Balears la primera part del meu article sobre “hola” (http://dbalears.cat/uploads/arxiu/espira/20091024/pdf/DB2Les006.PDF), però el penjaré junt amb la segona part de dissabte que ve.
Jo no crec que el cas de la Dansa de la Mort demostri que en català hi hagi un ús de “hola” com a interjecció que es pugui considerar significatiu. I com a salutació estic convençut que comença a entrar en el XIX (la generació dels meus avis no ho deia mai i la dels meus pares pràcticament tampoc) a remolc del castellà, en què també degué esdevenir forma de salutació en el mateix segle.
Sebastià, tingues en compte, a més, que la Dansa de la Mort escrita per Pere Miquel Carbonell és del 1497, però el vers on surt “ola” és un afegit posterior de Gaspar Nadal al marge del text francès de què partí Carbonell. Segur que és del segle XVI. I Coromines diu “c. 1400”!
A l’obra “El cortesano”, de Lluís de Milà (1561), hi trobam aquesta frase:
“Hola, hola, patje, com te dius, no respons? Es ton amo en casa, Malfaras?”.
Si “hola” és un castellanisme, en deu ser un de ben antic (segle XVI).
Segons la Viquipèdia, “El cortesano” és una obra humorística bilingüe en català i castellà que recrea de manera fictícia l’ambient de la cort de Germana de Foix i del seu marit Ferran d’Aragó. L’obra reflecteix la castellanització de la cort. En ella els criats parlen català i els cortesans castellà.
Sebastià,
Si això és vera, afectaria l’àmbit valencià, no la resta del territori català, és a dir, seria un castellanisme primerenc en aquest territori. A València també diuen ‘güelo’ (abuelo) des de fa molts segles, però en aquest cas no ha sortit d’aquí.
No crec que ‘hola’ en aquest sentit s’escampàs de seguida a la resta de la llengua. A les Balears, és evident que és un mot recent.
“primerenc” no és pas sempre l’equivalent de Early. És una mala traducció…
Primerenc, a (early). De jove(nesa), primer, a, primers, -eres (Ex. early years: primers anys, prima edat, infància, (prima) jovenesa, (anys de) joventut). Early correspon a Primerenc sols per la fruita i verdura! Primerenc vol dir que ve, neix, madura, actua abans del temps ordinari (Ex. fruita)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anglicisme