Can és una contracció de ca[sa d'e]n. En principi fa referència a la casa de la persona mencionada després del mot can: can Pere, can Serra. Aquests segments sovint esdevenen topònims fixats, en què resta irrellevant el personatge que origina el topònim, i en aquests casos Can s'escriu en majúscula: casals com Can Formiguera o nuclis urbans com Can Pastilla o Can Picafort. Un cop can és un introductor de noms de cases, topònims, etc., es poden generar denominacions en què no hi ha cap antropònim: can Seixanta, can Bum, Can Tunis (inicialment Can (a)Turis, nom posat pel propietari d'un cafè perquè la gent s'hi aturàs).

Regles:

1. Seguida de consonant, s'ha d'escriure sense cap apòstrof: can Joan, Can Picafort. S'han de considerar incorrectes i superades grafies com ca'n Joan o Ca'n Picafort, molt rutinàries a Mallorca.

2. Seguida de vocal proposam la següent distinció:

• En el cas que hi hagi una referència a una persona concreta (com en vaig a can Joan, ço és a la casa d'en Joan, substituïble per vaig a cal Joan), és recomanable d'escriure ca n' (ca n'Andreu). Notem que ca o can s'escriuen en minúscula.
• En el cas que no hi hagi una referència a una persona concreta sinó una fixació del topònim (com en Can Berga, un casal dit fixament Can Berga) es pot escriure Ca n' o Can sense apostrofar (Ca n'Anglada o Can Anglada, Ca n'Oms o Can Oms ). I ara Can s'escriu en majúscula. A Mallorca és pràctica general l'ús de Can sense desfer (Can Alcover, Can Oms).
• Si la denominació no parteix d'un antropònim, com en els exemples esmentats més amunt, no té gaire sentit escriure ca n' o Ca n'.

NOTA: La partícula ca seguida de l'article definit ha de fer les contraccions normals. S'han de considerar totalment incorrectes grafies com Cal Abat, que es poden veure en alguna publicació. Notem que, a diferència del que ocorre amb can, cal i el col·loquial cas sempre impliquen l'existència d'un antropònim.

El mot Son apareix en el nom de moltíssimes possessions de Mallorca i Menorca i en el nom d'edificis i de nuclis de població aixecats damunt velles possessions. És una evolució de ço d'en (ço d'en Verí > Çon Verí). Aparegué cap al segle XV i ja fa molt de temps –segles– que esdevingué una partícula fossilitzada.

Atès que avui dia és una paraula fixa que introdueix topònims, se sol escriure Son, tant si segueix consonant com vocal: Son Lledó, Son Cervera, Son Anglada, tot i que també es pot escriure So n'Anglada. Notem que, com ocorre amb el Can, actualment es poden generar topònims amb Son sense la pre-existència d'un antropònim (per exemple, un lloc sense aigua pot rebre el nom de Son Eixut, o un lloc amb bona vista, Son Alegre). Escriure So n'Eixut dóna a entendre —erròniament— l'existència d'una persona dita n'Eixut.

Hi ha un petit nombre d'aquests topònims formats sobre un antropònim femení, i en aquest cas s'escriu So na (o So n' davant vocal): So na Dolça, So na Moixa, So n'Amadora. Atesa la fossilització d'aquesta partícula, hom ha vist en aquests topònims, com en tots, un Son seguit d'una altra paraula, i per això s'han escrit tradicionalment Son Adolsa, Son Amoixa, grafies, però, inadmissibles.

Atenent l'etimologia s'hauria d'escriure Çon. En rigor la grafia Son és un error ortogràfic certament difícil de canviar, però que algun dia potser ens haurem de decidir a revisar.