1. Els topònims estrangers que tenen una forma tradicional adaptada al català s'han d'escriure amb aquesta forma: Xile, Londres, l'Haia, el Caire, Nàpols, Saragossa, Osca, Montsó, Còrdova, Cadis, Lleó, la Corunya.

2. Els topònims corresponents a llengües que no usen l'alfabet llatí s'escriuen en català mitjançant una transcripció a partir de la fonètica catalana. Txetxènia, Caixmir, Marràqueix. Tanmateix, molts topònims menys coneguts s'usen amb una grafia internacional (Pashawai, Nishinomiya).

3. D'acord amb resolucions internacionals, en els rètols situats en territori català que facin referència a topònims de fora aquests s'han de consignar en forma catalana.

4. Cal rebutjar enèrgicament la mediatització per l'espanyol de la forma dels topònims no espanyols: Sant Sebastià (no San Sebastián), Bolonya (no Bolònia), Porto (no Oporto), Etiòpia (no Etiopia), Hèlsinki (no Helsinki). Per la mateixa raó s'ha de dir Lisbona (no Lisboa) i el seu gentilici lisbonès.

Igualment cal evitar la mediatizació per part de llengües dominants de la forma dels topònims de llengües subordinades, com els noms occitans següents: Tolosa i no Toulouse, Pau (pronunciat Pau, no Po), Foix (pronunciat Foix, no Fua).

5. Els genèrics s'han de traduir: el golf de Biscaia, la platja de La Carihuela, el cap de Gata, el carrer de Los Bordadores. Farem excepció, però, amb els genèrics molt estretament vinculats al topònim: la Carrera de San Jerónimo, la Fontana di Trevi). En aquest cas s'escriuen en majúscula.

6. L'article de topònims amb forma catalana es tractarà com un article català normal: els habitants del Caire. En canvi, els topònims sense forma catalana mantindran l'article original en majúscula: els carrers de Las Palmas, les vinyes d'El Bierzo.