En aquesta pàgina temptarem d'explicar-vos com cal articular la ela en català. Per a descriure aquesta articulació cal tenir en compte dos elements:
1. La posició de la punta de la llengua.
2. La posició del postdors o part posterior de la llengua .En relació amb el primer punt, hi ha dues possibilitats: aplicar la punta de la llengua als alvèols, que és un poc més amunt de les dents de dalt (ela alveolar), o aplicar la punta de la llengua més avall, sobre les dents de dalt (ela dental). En relació amb el segon punt, tenim la ela velar, que es pronuncia alçant considerablement la part posterior de la llengua fins a tocar quasi el paladar. Totes tres són eles correctes. L'ús d'un o altre so depèn dels locutors i de la posició de la ela dins el mot. Vegeu uns esquemes de la pronunciació de les tres eles.
La ela dental i la ela alveolar catalanes sonen pràcticament igual. Observau la posició de la part superior de la llengua, més alçada que la de la ela espanyola. Aquestes eles tenen un aspecte fonètic semblant al de la ela anglesa americana situada abans de la vocal sil·làbica (light, English, black), que els americans anomenen regular L, Però diferent de la ela anglesa britànica situada en la mateixa posició (soft L), que és com la ela espanyola. Els mallorquins de bona pronunciació fan la ela dental, i segurament altres persones d'altres zones. En qualsevol cas, podeu tenir una bona pronunciació fent qualsevol d'aquestes dues eles en qualsevol posició del mot.
La ela velar s'articula sobretot després de la vocal sil·làbica (nosaltres, capital, futbol). És la mateixa ela de l'anglès situada en aquesta posició (dark L), del portuguès o del rus. Cal dir que pot haver-hi diferents graus de velarització, és a dir, de l'aixecament de la part posterior de la llengua, però tota ela catalana ha de tenir un mínim de velarització. Altrament tenim la ela bleda.
La que denominam ela bleda és una ela articulada igual que l'espanyola, la francesa o la italiana. La punta de la llengua se situa als alvèols i el dors de la llengua es troba molt baix. La interferència de l'espanyol fa que hi hagi un procés de substitució de la ela catalana tradicional per la ela espanyola o ela bleda, que causa impacte en els locutors de fonètica normal, pel seu aspecte foraster i pel fet de desfigurar tota la fesomia de la llengua. Vegem l'esquema de la ela bleda.
Per a evitar fer la ela bleda cal observar atentament la pronunciació de les persones que conserven la bona fonètica tradicional i posar-hi tot l'esforç que calgui per a imitar-les.
