Articles de G. Bibiloni sobre llengua publicats    a L'Espira, suplement cultural del dissabte    del Diari de Balears


 

 

Amb bones paraules

 

Llengua, gènere i sexe (IV). Tots i totes

La percepció que les formes no marcades quant al gènere són masculines, fruit de la terminologia tradicional, i la creença que usant aquestes formes el parlant "s'oblida" de les dones, ha fet que el moviment pel llenguatge "no sexista" hagi desplegat un conjunt de recomanacions mancades de fonament que analitzaré en aquest i algun altre article posterior.

La primera proposta és l'ús de la forma doble, normalment amb la copulativa i (els ciutadans i les ciutadanes, els nins i nines), però també amb altres recursos en la llengua escrita, com la fatídica barra (els menorquins/les menorquines, benvolguts/udes amics/gues), que converteix el llenguatge escrit en "inoralitzable". A més d'altres de més estrafolaris com l'espanyol l@s soci@s, que apareix en escrits de "superprogres". També n'hi ha que dupliquen no sols els substantius sinó també els pronoms (Per Nadal els i les volem tots a casa). Com que practicar això de manera rigorosa és inviable, especialment en el llenguatge oral —no ho fan ni els qui ho prediquen—, el resultat és que la forma doble s'aplica només a un grup reduït de paraules emblemàtiques (ciutadans, diputats, nins, professors i pares a les escoles, etc.). Però no es diu normalment els farmacèutics i les farmacèutiques, els catòlics i les catòliques, els rics i les riques, o els divorciats i les divorciades. Aquí sembla que "no cal tant".

Capítol especial és el de les paraules epicenes, aquelles no flectives de gènere inherent arbitrari que es refereixen a persones de qualsevol sexe: criatura, membre, persona o víctima. Aquí el gènere representa una obligatorietat de concordança i res més. La ministra hauria d'haver entès que dir los miembros y las miembras és tan aberrant com dir los víctimos y las víctimas, las criaturas y los criaturos o, tornant al català, les persones i els persons. No hi ha cap diferència entre aquestes paraules, i, curiosament, ningú no reivindica la "masculinització" de les femenines, perquè això del llenguatge "no sexista" té més de passió que de racionalitat.

Una postura extrema propugna, a més de la forma doble, de fer concordar els adjectius amb el substantiu més pròxim (els ciutadans i les ciutadanes basques, en Jordi i na Mercè estan cansades). No juguem: aquestes són expressions senzillament agramaticals. O bé la primera es refereix a tots els ciutadans del món més les ciutadanes basques. La llengua és així, agradi o no.

El problema més greu que representa l'ús de la forma doble és el perill que acabem sense entendre'ns. Fa poc observava atentament —i enregistrava— la parla de la ministra al·ludida en una conferència de premsa. Al costat d'un enfilall de fórmules "no sexistes", com el impulso de todos y de todas, hijos e hijas, la comisión de personas expertas, etc., la ministra usà profusament el "masculí" genèric. Comptant i sumant, aquests usos superaven de molt les altres fórmules. Ja sé que el context ajuda a entendre, però en una persona tan atenta a les idees d'igualtat en el llenguatge podríem pensar que quan anuncia ajudes per a famílies amb fills discapacitats, anuncia una gran discriminació de les famílies amb filles discapacitades. El problema és rellevant en el llenguatge jurídic, un registre lingüístic que requereix una alta precisió i que ha de generar seguretat per damunt de tot. El llenguatge jurídic és, precisament, un dels més afectats per les idees que tractam. Una gran quantitat de textos legals, passats per redactors o revisors que apliquen les recomanacions, van plens de duplicacions i altres recursos recomanats. Què s'ha d'entendre aleshores quan esporàdicament el text s'oblida de la duplicació i usa una forma "masculina"?

La forma doble sistemàtica crearia una llengua embafosa i contra les lleis de l'economia, que també funcionen en la llengua. Però no és aquest el motiu per què és una pràctica rebutjable. Si per a evitar la discriminació de les dones s'hagués d'usar una llengua més costosa o complexa, valdria la pena l'esforç. És que l'ús de formes no marcades quant al gènere no discrimina ningú. I disposar d'aquestes formes, i assumir-les amb tota naturalitat, sempre serà millor que la segregació de sexes, cosa que no pot ser mai ni bona ni progressista.

Continua aquí.

 

 

Aquest article ha estat publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, el dia 11 d'abril de 2009.

Tots els articles